« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Joan Sales"

Joyce i Sales a Girona

La Montse Ariño ens informa d'una conferència sobre James Joyce al CaixaFòrum de l'Obra Social de la Caixa a Girona. El títol és "Els morts de James Joyce: literatura i música" i s'emmarca dins del cicle Clàssics Moderns

Dia i hora: Dimecres 2 de maig a les 7 de la tarda.

Lloc: Carrer Ciutadans, 19.

L'activitat és gratuïta

Més informació aquí.

Pot ser una bona manera de començar a submergir-nos en l'obra de l'escriptor que llegirem aquest estiu. Qualsevol ajuda serà benvinguda.

I aquesta tarda a 2/4 de 8 a la Casa de Cultura de Girona es farà la segona conferència dedicada a Joan Sales. Tal i com us vaig comentar en un altre post, Òmnium Cultural Gironès homenatja aquest escriptor i editor català a través d'un cicle de xerrades. Vaig anar a la primera, on hi participava la Maria Bohigas, i va ser molt interessant. Tant la conferència en si com el debat posterior. També es poden seguir en directe per internet.

Les d'avui són aquestes.

Francesc Xavier Hernández - De Prim a Sales passant per Macià: El pensament militar català
Enric Vila - El context històric de la vida i l’obra de Joan Sales

Homenatge a Joan Sales

En motiu del centenari del naixement de Joan Sales, Òmnium Gironès ha programat un cicle de nou xerrades des d'avui fins a finals d'any que vol homentatjar aquest escriptor i editor que coneixem tan bé al club de lectura.

En l'edició d'avui d'El Punt/Avui hi surt la notícia

A tots els Joan Sales

Us passo l'enllaç amb total la programació.

Òmnium Cultural Gironès ret homenatge a Joan Sales en el centenari del seu naixement.

La conferència programada per avui porta per títol: Joan Sales, l'homenot i compta amb la presència, entre d'altres, de Maria Bohigas.

Continuar el combat. Una exposició sobre Club Editor

 

Rebem aquest correu de la Maria Bohigas:

El dia 25 d'octubre s'inaugura una exposició sobre Club Editor a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona. Una exposició menuda, motiu de gran alegria tanmateix. Molta il·lusió em faria tenir-vos al costat en el moment de dir: Això continua.

Si podeu, si en teniu ganes.

 

Al targetó on hi ha totes les activitats, entre les quals hi ha una conversa on hi intervé la Maria, juntament amb Guillem Frontera, Jordí Puntí i Julià Guillamon, hi llegim aquesta presentació

Incerta glòria de Joan Sales, La plaça del Diamant de Mercè Rodoreda, Bearn de Llorenç Villalonga o K. L. Reich de Joaquim Amat-Piniella són clàssics de la novel·la catalana que han tingut milers de lectors.
Es van publicar en una petita editorial independent, Club Editor, nascuda per iniciativa de Joan Sales i Xavier Benguerel. Aquesta exposició en repassa la trajectòria: els antecedents d’abans de la guerra i de l’exili, la voluntat de recuperar el públic lector sota el franquisme i la construcció d’una literatura catalana viva i moderna.

Us enllaço amb tota la informació

Continuar el combat. L'aventura de Club Editor (1955-2011)

Maria Bohigas

El divendres 30 de setembre tindrem una convidada de luxe amb qui comentarem la novel·la Incerta Glòria. És la Maria Bohigas, néta de Joan Sales i actual directora de Club Editor. Bohigas ha editat, per exemple, les Cartes a Màrius Torres o el volum amb la correspondència entre Joan Sales i Mercè Rodoreda: Cartes completes (1960-1983) i, és clar, l'onzena edició de la novel·la Incerta Glòria, la que hem llegit la majoria de nosaltres.

En aquesta entrevista ens descriu la seva relació amb Joan Sales.

Maria Bohigas: "Joan Sales renuncià a escriure per editar els altres"

He trobat dos vídeos d'ella on ens parla de l'epistolari entre el seu avi i la Rodoreda. Un recull de cartes on hi trobem el bo i millor del caràcter d'aquests dos personatges tan especials. Una relació d'una escriptora amb el seu editor sí, però quina escriptora! i quin editor!

1 minut i mig amb Maria Bohigas

Aquest és més llarg però interessant fins a no poder més (que diu la Magalí). És una emissió del programa L'Hora del Lector. Si teniu temps no us perdeu aquesta conversa amb la Maria Bohigas i la Montserrat Casals, estudiosa de Rodoreda i que també s'ha fet càrrec de l'edició de les cartes.

L'Hora del lector

I ara no me'n puc estar de comentar-vos, de manera breu, el llibre del que parlen al programa.  Us en poso un petit exemple perquè tot just el començo i segur que em vindrà de gust dedicar-li tota una entrada al bloc. Aquest espistolari té un avantatge respecte a les cartes a Màrius Torres i és que aquí llegim a tots dos remitents: pregunta i resposta. Es parla de tot i de manera molt natural, sobretot de literatura i del moment delicat que passa el país, Rodoreda des de fora, Sales des de dins. És fascinant.  

Només de començar el volum ja et trobes amb una emprenyada monumental de la Rodoreda quan rep les modificacions que Sales (com a editor intervencionista que és) li suggereix que faci al text de La Plaça del diamant.  De debò que t'ho passes bomba.

Us escullo un fragment, sense data ni res, només perquè veieu com se les gasten. Mercè Rodoreda es comença a enfadar a mesura que va passant una per una les correccions que li proposa el seu editor.

p.57. El que no sàpiga què són gasoses (que ve de gas) que es pengi d'una biga. El dia que escrigui una novel·la amb argot hi posaré coses que no us cabran ni al cap ni als ulls. Però en una novel·la sofisticada com la Plaça, no hi vull fantasies! (Encara que tres milions d'ases diguin graciosa)

116 ratlla 19. Jo tenia: hi estava de primera, que la casa se m'havia tornat una casa-desori. I no que la casa se m'havia tornat un desori - No havia vist mai un deliri de canviar coses que estan bé per altres que estan malament.

238- Aquest tros del tramvia és inacceptable. Ab-so-lu-ta-ment. Esguerra tota la intensitat emocional que tenen aquestes pàgines. No us ho dic per molestar-vos ni per orgull d'autor. Si no sabeu veure que és una pasterada.... De totes maneres us vaig advertir i inclús us vaig donar un adjectiu per substituir groc.

La resposta d'en Sales no es queda enrere.

No tinc gens de pràctica a rebre cartes com les vostres, de manera que, perplex, no sabent què s'ha de fer en casos així. De primer anava a tornar-vos-la (perquè vós mateixa veiéssiu si són coses d'escriure); però després he pensat que la mena de persones capaces d'escriure cartes tan...poc amables, deuen ser incapaces de veure-hi res de particular si el destinatari les hi torna; perquè si fossin capaces de veure-ho, ja no ho haurien escrit.

Les passo doncs a la col·lecció grafològica de la meva dona, ja que m'imagino que deuen constituir espècimens curiosos. Jo ni hi entenc gens.

Quan la Mercè Rodoreda llegeix Incerta Glòria canvia la relació entre ells dos perquè s'adona de la magnitud literària de la persona que li edita els llibres. Ja en tindreu notícies...

Cartes a Màrius Torres

Màrius Torres i Mercè Figueras

Després d’acabar Incerta Glòria em van venir ganes de llegir les cartes que Joan Sales va escriure al poeta Màrius Torres. Vaig agafar el volum, de més de cinc-centes pàgines, pensant fer-hi potser una lectura transversal. No ha estat així. Ja podia haver sospitat que la manera com escriu Sales tant atrapa en ficció com en no-ficció (si és que aquestes cartes es poden descriure així). El volum comença amb un intercanvi de missives a una altra destinatària, la Mercè Figueras. És a partir d’aquesta relació epistolar que Sales pren contacte amb Màrius Torres amb qui li acabarà unint una forta amistat. La Mercè i en Màrius estaven internats al sanatori de Puig d’Olena, un centre per a malalts amb afeccions pulmonars. Les cartes tan aviat les escriurà a un o a l’altra, també n’hi ha que van dirigides a la germana de la Mercè, l’Esperança.
La primera l’escriu a Barcelona el 28 de febrer del 1936 i l’última a Macorís (República Dominicana) el 20 de novembre de 1941. Cinc anys particularment intensos i dramàtics, com us podeu imaginar.

Les cartes ens fan viure, per exemple, la sopresa inicial que li provoca l’alçament militar, lligat amb l’esperança que fos una situació perfectament controlable pel govern català.


Però em sento furiosament optimista respecte el desenllaç d’aquesta tragèdia tan inesperada i tan espantosa: la meva reacció pot resumir-se en un crit: ¡Visca el govern legítim de Catalunya! La resta és una correntada que passarà; el govern autònom restablirà l’ordre públic. L’essencial era vèncer la sublevació anticatalana; perquè per a nosaltres, i per damunt de tot, es tractava d’això. Pel que fa als incendis d’esglésies, saqueigs i assassinats que van començar el vespre del diumenge 19 o sigui moltes hores després de vençuda la sublevació ja només serveixen per deshonrar la victòria.  (27 de juliol de 1936)


A mesura que van passant els mesos, aquesta confiança va disminuint i l’escriptor passa per diferents estats d’ànim que van des del desconcert del principi fins a la desesperació final més absoluta, passant per espisodis de ràbia o d’inflamada irritació, no només amb els feixistes sinó també amb els anarquistes i altres grups “polítics” per les seves accions i assassinats a la reraguarda i també amb el govern català per la seva inacció o les seves accions incomprensibles.


Desventurada Catalunya, quin buit hi haurà fet la guerra; quin buit més a propòsit per facilitar la invasió a gran escala que tot fa preveure que ja duen pensada… ¿Era necessari a darrera hora cridar a files els nois de setze anys com ha fet un govern criminal i enviar-los al front sense cap preparació militar? Fins això hem hagut de veure, Màrius, a fi d’acabar-nos de cobrir d’una vergonya que ja no ens traurem mai més de sobre. El de menys és perdre aquesta guerra; el pitjor és com l’haurem perduda. (15 de gener de 1939)


És clar que totes aquestes cartes també inclouen fragments de vida quotidiana que alleugereixen la lectura. Es dibuixa un home amb un gran sentit de l’humor, com ja hem pogut comprovar a Incerta Glòria i amb un especial amor cap al país i la família.


Voldria ser un soldat disciplinat però el govern del meu país no vol, per ara, soldats disciplinats; tot el contrari. Què hi farem. Ja que no el deure, a Barcelona m’espera la meva filla que el mes vinent farà tres anys i mig; almenys això és segur. ¿I no val, pel cap baix, tant o més que tot l’univers? (29 d’agost de 1936)


Aquestes cartes que ens serveixen per seguir el ritme dels esdeveniments de la Guerra Civil, ens transporten durant uns mesos al front d’Aragó. Allà Joan Sales va lluitar, o va esperar ordres d’intervenció, en uns escenaris que, si heu llegit la novel•la, us seran molt familiars.

Sóc a Esteqüel….aquest poble que consta de 280 cabanes anomenades cases, un centenar d’eres amb les seves pallisses i un casalot de rajoles negrenques, que anomenen castell, dalt d’un turó immediat al poble; a dos o tres quilòmetres d’aquest hi ha a més un convent de mercedaris. (4 de juliol 1937)

Però aquesta no és l’única cosa que us sonarà. Què en penseu d’aquests fragments?

He pogut conjuminar tots els detalls d’una complicada combinació que permetrà a totes dues Nuris (la seva dona i filla) de passar el Nadal amb mi en aquest poble abandonat. Amb elles pujaran la dona del capità Gogó, la del metge i la del comandant, aquesta també amb una filla única.”(7 de desembre de 1937)


El convent de Santa Maria de l’Olivar, de l’orde de la Mercè (…) La bogeria anàrquica de l’any passat s’hi rabejà; el saqueig i la profanació no es deturaven davant de res, ni tan sols de les tombes. (…) No bé passat el gran portal de l’església ens esperava tot un espectacle: les mòmies dels frares difunts tretes dels nínxols (uns nínxos verticals oberts a les parets de l’església; es veu que en aquest convent hi havia la tradició d’enterrar drets els frares). Dues d’elles estaven posades al peu de l’altar major en actitud d’una parella que es casa; una altra revestida de casulla i repensada a l’altar, feia com si fos el capellà que els casés; les restants, tot al volt com si fossin els testimonis dels casori, es repenjaven a la paret.  (5 d’agost de 1937)


Hi ha cartes des de l’exili, primer a París, després a San Pedro de Macorís. En un volum tan important hi trobem molts més temes interessants. Un d’ells és la relació amb Màrius Torres analitzant la seva poesia. Sales és un crític implacable, però això queda pendent per un altre post.

Joan Sales. Cartes a Màrius Torres. Club Editor, 2007

 

Incerta glòria i vacances

L'Albert ens ha preparat un text d'introducció a la novel·la que llegim aquest estiu. Ja hem decidit el dia de la trobada, serà el divendres 30 de setembre a 2/4 de 8. Ens hi acompanyarà la Maria Bohigas, directora de Club Editor i néta de Joan Sales. Tot un privilegi. 

Joan Sales (1912-1983) no es caracteritza precisament per la seva llarga obra literària, malgrat que la seva vida professional va girar al voltant de la literatura. A més de la novel•la que llegirem aquest estiu, Incerta glòria (diverses redaccions i revisions fins a la definitiva del 1969), va publicar un llibre de poemes, un recull de cartes enviades a Màrius Torres i diverses traduccions. Tanmateix, per a mi, Incerta glòria no és solament, junt amb el Pelegrí apassionat de J. Puig i Ferrater, una de les millors novel•les sobre la guerra civil a Catalunya, sinó una de les millors novel•les del segle XX directament. Penso que ha de figurar perfectament al costat dels monuments de Céline, Mann o Faulkner, per citar-ne alguns. La crítica, crec que erròniament, ha posat en relleu sobretot el caràcter “de veritat” d'aquesta novel•la, el desig de testimonialitat que la impulsa. Miopia. La literatura és paradoxa i el grau “de veritat” que és capaç de transmetre una obra literària no procedeix del desig que tingui l'autor d'acostar-se a una veritat i expressar-la, com tristament saben massa bé els historiadors i assagistes, sinó de les potències artístiques que un autor és capaç d'abocar en una obra. I aquesta és la gran veritat d'Incerta glòria: la seva riquesa literària en tots els aspectes i nivells és tan gran que la converteix en “veraç”.
Albert Mestres
 

També us deixo dos enllaços a la revista Lletra, un sobre l'autor, Joan Sales, i l'altre sobre l'obra. Per si voleu ampliar informació.

Joan Sales

Incerta glòria (1956)

El bloc tanca per vacances. Tornarem el setembre. Bon estiu i bones lectures!

.

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/