Dissabte que ve, 21 d'abril, al Teatre de Caldes podrem veure finalment l'obra Nix tu, Simona, el text d'Albert Pijuan que vam llegir al club de lectura. Serà a les 10 de la nit, després del Barça-Madrid.  A la biblioteca venem entrades. Són a 8€, a taquilla 10€.

Nix tu, Simona es tracta d’un text extraordinari escrit per un escriptor molt jove, on una deficient mental narra els últims temps de la seva vida. En aquesta obra l’acció és conduïda per la paraula, treballada molt expressivament de manera complexa. Per això aquesta ha de tenir tot el protagonisme, junt amb la intepretació de l’actriu, que ha de ser molt particular i mesurada. Treballarem l’obra quasi com un espectacle de titelles, focalitzat en la cara de l’actriu i els objectes que manipuli.

Català. 65min

Direcció: Albert Mestres
Amb Aina Calpe

Tenim moltes ganes de veure la Simona de l'Aina Calpe!

En un post anterior l'Albert ens explicava com va començar tot:

Nix tu, Simona

Afegeixo posteriorment a la creació d'aquest post la crítica de Dani Chicano El Punt/Avui del dia 24 de maig de 2012 després de la representació de l'obra a La Planeta.

Glaça la sang

Aprofito el post per a incloure un poema del llibre de l'Albert Pijuan Cosmogonia Falorniana, Ajuntament de Calvià, 2010 (Premi Rei en Jaume de Poesia en Català, 2009).

Vida al buit

Quatre canyes i dues veles, m’espera al cap del camí;
dos mil metres de caiguda, diu que ho farà sí com sí.
Jo li prego que no ho faci, li dic que em fa patir,
si les ales no se li inflen no el vull pas veure morir.

[Més fluix]
Ell sua, i albira
la pendent del precipici.
Li ho prego, “Siusplau Dídac!”,
Ell me’n fa cas omís.
Ja corre…embranzida…
no puc, ai las, no puc!

[Fort]
Pel marge que s’esfondra, jo que hi corro amb els ulls xops.
Ja me’l veia jo tot mort i va i me’l trobo com un corb:
en Dídac sobrevola les Valls dels Maniqueus.
Contra tota expectativa en el buit també hi ha vida
i qui digui el contrari digues-li: “Mira als teus peus”.

I, per acabar, l'inspirat tema Caminant de Roger Mas del seu treball Les cançons tel·lúriques (2008) que va ser, juntament amb la pel·lícula El cant dels ocells d'Albert Serra, una de les influències de Pijuan a l'hora d'escriure Comogonia Falorniana.

Em costava trobar alguna referència biogràfica de l'autor que ens acompanyarà aquest vespre. Però ens acaba d'arribar a la biblioteca la seva obra Tabula Brasa (Onada Edicions, 2010), Premi de Teatre "Pepe Alba" de Sagunt, i he vist que inclou un petit resum, molt singular, de la vida i obra d'Albert Pijuan. Us el reprodueixo:

Albert Pijuan Hereu (Calafell, 1985)

És llicenciat en Ciències Polítiques i Filosofia, però amb la implantació del nou model europeu està considerant seriosament no estudiar mai més. Ha publicat relats curts en diverses antologies (Nyiii i altres narracions, Arola, 2003; Blastoestimulina i altres narracions, Arola, 2005; Històries de l'Àfrica, Centre d'Estudis Africans, 2009), i ha estat premiat en una quantitat força estimable de certàmens de narrativa, poesia i microrelats. Enguany ha publicat el llibre de poesia Cosmogonia Falorniana, valedor del primer premi Rei En Jaume de Calvià. A més a més, ha realitzat projectes en el camp de l'audiovisual.

Després de diversos  intents, Tabula Brasa és la primera peça teatral reeixida, reconeguda amb el Premi Ciutat de Sagunt, 2010. Espera que la següent, Simon-à-porter, tingui una sort similar. Com que parlar del que es cou a l'olla convoca la malastrugança, ni dirà res dels projectes en què està treballant, que són més dels que pot concloure, entre els quals hi ha més teatre, contes llargs, novel·les curtes, i un llibre infantil que parla de la mort.

Combina l'escriptura amb les feines de cambrer, professor de català per a adults, auditor municipal i enquestador. Una vegada va cobrar per fer d'actor.

He trobat també un dels seus projectes audiovisuals. És un curt titulat  Com un buffet xinès a la C-31, on treballa amb diferents llenguatges cinematogràfics. La durada total és de d'uns dotze minuts, repartits en dos vídeos.

Obra de Pietro Ruffo inclosa a l'exposició Aún no hemos sido salvados

En tota ficció hi ha d'haver un punt d'estranyament, d'alienació, com també n'hi ha d'haver un de retorn, d'intimitat. Quan obres un llibre, o t'aclofes a la butaca, inicies un èxtasi, surts de tu mateix amb l'objectiu de tornar a tu mateix però amb alguna cosa que abans no tenies (fet que serveix per distingir la bona ficció de la que no ho és). La poesia, l'essència de la literatura, és aquest jo sortint-se de si, desplegant-se davant de l'altre. Tota ficció s'emmiralla d'una manera o altra amb la poesia, es tracta també d'un jo desplegant-se, perquè, com passa en els somnis, tots els personatges d'una història són un de sol vist a través de diferents escorços. D'aquí l'harmonia. D'aquí que la música sempre sigui el model ideal. La Simona (no el personatge, clar, que prou feina té) intenta seguir aquesta pista. Encara que si algú ho prefereix més sintètic que es quedi amb la idea d'una allau, controlada per moltes comportes. Algunes de les comportes són de l'autor, les altres del lector. La intenció del text és que l'allau estigui a punt de desbordar les comportes, però que, a l'últim no ho faci. Si s'arriba a aquest punt ideal arribarem a alguna cosa semblant a la catarsi, la plenitud que dóna haver posat ordre en allò que era indomable.

Albert Pijuan

Nix tu, Simona és una obra que em va arribar a les mans d’una manera una mica casual. Una alumna meva em va dir un dia que el seu xicot escrivia teatre i que li agradaria que jo llegís una obra seva premiada en un ajuntament del País Valencià. D’entrada, quan et fan aquest tipus de petició costa molt negar-s'hi perquè és ser malcarat però alhora fa mandra perquè la majoria de vegades saps que no t'interessarà gens el que et proposen llegir. Però va resultar que el text que vaig llegir, Tàbula brasa, tenia unes virtuts molt peculiars al costat d'un cert excés de ganes de dir coses. Llavors vam quedar amb l'Albert Pijuan un dia per dinar i li vaig demanar que m'enviés un text per publicar-lo. Al cap d'un cert temps em va enviar el monòleg de la Simona. Només llegir les primeres pàgines vaig comprendre que era un text per a mi, dels que a mi m'interpel•len per dur a escena, i així li ho vaig comunicar. Encara un temps després, quan ja ens coneixíem una mica més a partir d'algunes trobades, em va passar per llegir un llibre de poesia, Cosmogonia falòrnica, que havia guanyat el premi de poesia de Calvià (Mallorca). En llegir-lo vaig comprendre que allà no hi havia cap casualitat i que el monòleg de la Simona no era un experiment afortunat. L'Albert Pijuan és un home molt jove però, malgrat les poques obres publicades i estrenades, apunta a una brillant maduresa literària de la qual espero ser testimoni. No us deixeu intimidar per l'estrafolària ortografia de Nix tu, Simona i llanceu-vos a les aigües fondes del seu verb. No us en penedireu.

Albert Mestres

L'estrena de l'obra no serà a Barcelona, tal i com us havia dit, sinó a Esparreguera. Aquí hi podeu veure el cartell.

Ja tenim programades les trobades finals d’aquest any 2011. Comentarem dues lectures molt singulars.

La primera serà el divendres 28 d’octubre. El llibre escollit és Nix tu, Simona d’Albert Pijuan (pronuncieu la x de Nix com una xeix). Una obra de teatre que ha editat l’Albert Mestres i que ell mateix dirigeix. L’entrena serà a Barcelona el dia 5 de novembre. Quan l’Albert em faci arribar la informació la penjaré i si ens ve de gust podem anar-la a veure.

Mireu quin començament:

SIMONA: Me passàvaho molbé jo i els ‘crabats i as atres amics dels ‘crabats que també estan meus amic també. Ara pequè ja estic gran porò ‘cara jugo amb els ‘crabats porò menys estona jugo que jo quan estava petita perquè ja estic gran. Mira, si ‘questa li fas aixins es para i mira a tu…Para! Para!...eus? Fas aixins i para i mira. I ‘quest és el més fort. ‘Xeca pedres tot ell sol i si és més gran ‘xeca a tu quan vol i et salta amunt com una pedra petita i totsol menja ‘nimals més gros que ell sol. Jo passamho molbé amb tots els ‘crabats.

Albert Pijuan. Nix tu, Simona. REMA12, 2011

La trobada compta amb dos al•licients destacats. Un és la presència de l’autor i l’altre la lectura de l'obra sencera que ens farà la Montse (Fernández). La cosa promet.

A la biblioteca encara ens queden exemplars dels que ens va portar l’Albert per deixar-nos. Si encara no el teniu el podeu passar a buscar.

L’última trobada d’aquest any serà amb el pare de l’Albert: Josep Maria Mestres Quadreny. En una entrada anterior ja vam comentar la importància de la seva obra musical. Serà el divendres 25 de novembre i també el tindrem amb nosaltres.
Comentarem el seu llibre, guardonat amb el Premi Nacional de Música, 2000:  Pensar i fer música,  Proa, 2000. Segons l’Albert, és una text molt divulgatiu.  A la contracoberta hi llegim:

La lectura d’aquest llibre, que va de la rememoració del Cercle Manuel de Falla a l’explicació dels fenòmens musicals guiats per l’atzar, sorpendrà per la riquesa de continguts, lucidesa i claredat tant els melòmans poc amants de la música contemporània, com els mateixos admiradors de l’obra de Mestres Quadreny.

Com deia sovint Joan Sales: Que Déu hi faci més que nosaltres. Com que la nostra idea era llegir primer aquest llibre, ara mateix ja tenim tots els exemplars disponibles a la biblioteca. Si voleu ja us el podeu endur en préstec.

El primer capítol comença d'aquesta manera

En esclatar la Guerra Civil jo tenia set anys. La nit anterior prenia la fresca amb el meu pare, asseguts al balcó, i li demanava quan aniríem a Sitges a estiuejar com els altres anys. Ell em va dir que no era gens clar que aquell estiu hi poguéssim anar. Al matí següent els trets que espetegaven al carrer em van donar la resposta. Havia començat una guerra que duraria tres anys, que a mi se’m van fer molt llargs. Aviat es feren familiars les escenes de milicians fent instrucció al carrer, els camions carregats d’homes i dones armats amb fusells camí del front, les corredisses cap al refugi sovint en pijama i embolcallat amb una flassada i… la fam.

Tenir amb nosaltres en Josep Maria Mestres Quadreny és un altre privilegi majúscul. Esperem poder organitzar la trobada de manera que sigui possible fer petites audicions a partir de la seva exposició.

Pels sopars de totes dues trobades s'accepten suggeriments.