« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Albert Pijuan"

Presentació de "Ramon Llull. Ara i aquí" d'Albert Pijuan

Des del viatge del club de lectura a Randa que teníem pendent la presentació del llibre sobre Ramon Llull de l’Albert Pijuan. Ja sospitàvem que alguna cosa especial estava maquinant quan ens va llegir en primícia un dels apartats del volum: Còctel Barbaflorida on, com un alquimista, inventa una recepta que resumeix l’essència de Ramon Llull. És la descripció més minimalista que deu existir del Beat. Tot el llibre és microscòpic, ultraresumit, però arriba com cap altre al moll de l’os de la manera (aparentment) més senzilla i desacomplexada. Quan l’acabes et sembla que entens com mai (o que és el primer cop que entens!) qui va ser i què ha significat Ramon Llull. Pijuan planteja un text dividit en capítols amb títols lul·lians que van formant un trencaclosques amb un resultat final que té aire de revelació.

La part interessant també rau en el subtítol: Ara i aquí: una reflexió sobre la nostra mirada cap a un personatge que va viure fa set segles i que va fracassar en la seva missió de conversió de la humanitat al cristianisme. Un fracàs colossal perquè amb l’infinit treball (tant d’acció com de reflexió) que va dur a terme no va convertir ni un sol infidel. Davant d'això, per què és ara mateix una figura amb tanta força?  "La llengua ha salvat Llull" escriu Pijuan. Aquesta és una de les raons però n'hi ha més. El text està amanit amb sentit de l’humor, alguna anècdota delirant i fragments políticament incorrectes (vegeu, per exemple, què diu de les biblioteques públiques... ep! barcelonines). Tot plegat dóna forma a un llibre imprescindible que està passant injustament “amb més pena que glòria” per les llibreries i biblioteques del país quan la veritat és que ja només per la seva publicació val la pena tot l’Any Llull.

Capsa amb textos no inclosos en el llibre


L’Albert Pijuan ha vingut en altres ocasions a la biblioteca, ens ha presentat una obra de teatre que recordarem tota la vida (Nix tu, Simona) i la seva primera novel·la (El franctirador). L’Albert Mestres va dir que Pijuan és un escriptor amb un futur incert per com n’és d’inclassificable. Per a nosaltres això és d’una riquesa impagable que estem gaudint d’una manera molt especial. Esperem que tingui el reconeixement que es mereix que, malgrat la seva joventut, ja comença a tardar.

Albert Pijuan. Ara i aquí.

Un noi prim i fi. Seiem en una taula d'un restaurant del Poble Sec, amb la seva xicota, una alumna meva que me n'ha parlat. Diu que escriu teatre i me'n deixa un llibre que ha guanyat el Premi Ciutat de Sagunt, amb el títol Tabula brasa. La lectura del llibre em sorprèn. Hi detecto immediatament una manera diferent d'escriure, on la convenció realista es combina amb una visió que jo en diria d'insecte per donar una mirada quirúrgica, destructiva sobre una situación tan banal com el sopar de presentació del xicot d'una noia als seus pares. L'obra, penso, peca d'excés, de voler posar-hi massa coses, però és potent, impactant. Li dic a l'Eva que m'agradaria conèixer el seu xicot i que quedem per dinar.
Durant el dinar el noi prim i fi em deixa llegir un text de dues pàgines de l'obra que està escrivint. Allò em trasbalsa, és com si hagués vist una llum. Simona.
-Si l'acabes te la dirigeixo.
El noi em dóna per llegir un parell de llibres de poesia. Llegeixo els llibres i em semblen igualment sorprenents. Semblen més aviat integrar una ficció que respondre a un impuls líric.
Al cap d'un parell de mesos el noi prim i fi em lliura el text teatral promès. Es tracta de Nix tu, Simona, un monòleg difícil de llegir i de muntar però aclaparador.
Així vaig conèixer l'Albert Pijuan.
Després, vaig trobar els recursos mínims per muntar l'obra i es va representar a Esparreguera, la Sala Beckett, Caldes de Malavella (com a sessió del club de lectura, amb posterior sopar amb l'Albert, l'Aina Calpe, l'actriu, i el José Menchero, l'escenògraf) i la Sala Àtrium de Barcelona, sempre amb reacció commocionada del públic. Encara més lluny. Vam anar el 2012 a Erbil (Kurdistan iraquià) i el 2013 a Bagdad. Podríem escriure un llibre sencer i molt entretingut sobre aquestes dues experiències.

Aina Calpe a Nix tu, Simona


Un dia, l'Albert em va explicar que havia escrit una novel·la i si sabia d'algun editor per publicar-la. La vaig recomanar a Angle editorial i altres (sense llegir-la, sempre ho faig així a l'hora de fer de padrí), i els d'Angle s'hi van abocar de seguida. Es tractava d'El franctirador, una novel·la que vam tenir el plaer de llegir també al club amb presència de l'autor.

La mateixa editorial Angle li va encarregar per a aquest any Llull la redacció d'un assaig sobre Llull vist des de la mirada d'avui, i per això quan ens vam llançar a fer la sessió del club de lectura sobre Llull a la muntanya de Randa de Mallorca li vaig proposar que ens hi fes una xerrada, tal com va ser i com en vam poder gaudir els que hi érem.

Ara no comentarem ni llegirem el llibre de Pijuan, ja que la publicació és massa recent, però tancarem l'any i l'any Llull amb la presentació del llibre que ha escrit sobre Llull l'autor amb més història del nostre club.

Albert Mestres

Viatge lul·lià a Mallorca

La història d'aquest viatge comença amb la proposta de l'Albert Mestres d'aprofitar la commemoració de l'Any Llull per comentar el "Llibre d'Amic e Amat", una col·lecció de màximes filosòfiques i morals que forma part de la que es considera la primera novel·la moderna: El llibre d'Evast e Blanquerna. Així doncs, vam compartir la idea amb al club de lectura de Salt i vam convidar a l'Albert Pijuan (Nix tu Simona, El franctirador), que aquest setembre publicarà una biografia de Llull. Amb ell vam fer la sessió del club a Randa, la muntanya on diu la llegenda que Ramon Llull es va il·luminar i des d'on va començar el seu projecte de conversió universal. Com que és impossible resumir el que vam comentar per la complexitat del personatge, les mil facetes de la seva vida, les relacions que s'esdevenen, etc. hem decidit que l'Albert P. torni a Caldes per presentar el seu llibre.

A l'illa ens vam allotjar a la Fundació ACA, un espai de creació situat al poble de Búger, un lloc idíl·lic, envoltat d'ametllers, lledoners i de totes les espècies vegetals autòctones. Aquestes eren les vistes que teníem des del Mirador Joan Alcover. 

Cantaven los auçells l’alba e despertà’s l’amich, qui és alba. E los auçells feniren lur cant e l’amich murí per l’amat en l’alba. (Llibre d'Amic e Amat)

Les quatre habitacions (cel·les) duien el nom d'un artista mallorquí.

El dissabte al migdia vam pujar a Randa on vam fer la sessió del club en aquest racó arrecerat del vent. 

 

—Digues, foll, què és aquest món?
Respòs: —Presó dels amadors, servidors de mon amat.
—E qui els met en presó?
Respòs: —Consciència, amor, temor, renunciament, contrició, companyia d’àvol gent. E és treball sens guardó, on és puniment.  
(Llibre d'Amic e Amat)

Albert Pijuan

Entre Randa i la Fundació ACA, vam dinar al restaurant Marina de Sa Pobla

A una gran festa tenc l'amat gran cort de molts honrats barons, e féu gran convits e gran dons. (Llibre d'Amic e Amat)

El que vam viure a la Fundació ACA també va ser molt especial, sobretot pel tarannà del seu propietari, el músic Antoni Caimari. El dissabte al vespre ens va explicar la seva particular visió de la composició musical i vam escoltar una de les seves obres, del que ell anomena música electroacústica artesanal. Entre els seus referents s'hi compta Josep M. Mestres Quadreny, pare de l'Albert, amb qui vam tenir el plaer de compartir una de les sessions més destacades del club. Josep M. Mestres Quadreny a la biblioteca de Caldes. També John Cage o Beethoven.

En aquest vídeo el podeu veure en plena acció, us el recomanem. Nosaltres no vam poder gaudir de la seva música en directe perquè Caimari compon mentre toca i el que ofereix al públic són les seves composicions gravades. 

 

"Cage, definia la seva metodologia creativa de gran part de la seva producció com a electroacústica en brut. Antoni, prefereix denominar la seva producció dins d'aquest espai musical com electroacústica artesanal" (Antoni Gost, poeta).  

El que va ser brut va ser l'arròs del sopar, que ens va cuinar a la seva Fundació mateix.

Embriagava’s l’amic de vi qui membrava, entenia e amava l’amat. Aquell vi amarava l’amat ab los plors e ab les llàgremes de son amic. (Llibre d'Amic e Amat)

El que vam escoltar i sentir va ser una creació compartida amb altres artistes, com el desaparegut poeta Miguel Ángel Velasco o l'escultor Ben Jakober.

Mano

Miro tu mano quieta
sobre mi pecho,
tan tímida que apenas se diría
que ha crepitado al roce
de una espuma nocturna, que muy dócil
se somete a esa música
precisa de la sangre, y que un arder
aún más de álgida fiebre ya le pulsa
su racha de coral en otra atmósfera.
Quién lo diría de este manso lirio,
que tu mano de luz se sueña estrella
abriéndose de noche, una bengala
en fuga del arrullo y la caricia.


Miquel Ángel Velasco (1985 y 2010)

Obra de Ben Jakober

Antoni Caimari

El diumenge vam llevar-nos d'hora i després de comprar les típiques ensaïmades (d'un forn petit de poble, boníssimes) vam anar a respirar aire de mar al cap de Formentor i a fer el primer bany de l'any al Port de Pollença, per acomiadar el que va ser un gran viatge literari i musical, ple de bones vibracions.

Cap de Formentor

Digues, foll: quina cosa és meravella?
Respòs:
- Amar més les coses absents que les presents; e amar més les coses invisibles incorruptibles, que les vesibles corruptibles. (Llibre d'Amic e Amat)

Pijuan dispara per segona vegada

Divendres vam repetir sessió amb l’Albert Pijuan. Una trobada que va comptar amb el suport de la Institució de les Lletres Catalanes. Corregiu-me si m’equivoco però només recordo haver repetit un altre autor, en Jordi Coca. Les dues obres que hem comentat amb ell, Nix tu, Simona i El Franctirador, són molt diferents entre sí però no deixen de tenir algun punt en comú. La similitud la trobem, per exemple, en el personatges de Simona i Krzysztof, que comparteixen les mateixes limitacions mentals, o gairebé. Els personatges de l’Albert, tal i com ell ens va dir, tenen una sola idea al cap i la seva obra es construeix a partir del xoc d’idees úniques.

Per què la Polònia postcomunista? és LA pregunta i LA resposta és: “perquè corri l’aire”. Escriure en català no és sinònim d’escriure sobre Catalunya i allunyar-se li permet parlar amb més llibertat d’altres temes, com la transició espanyola.


A l’Albert el fascina la mateixa foscor psicològica de l'obra del nostre admirat Dostoievski. No ens estranya, doncs, que El franctirador i Crim i càstig comparteixin moltes singularitats: el joc de temperatures extremes, els personatges negatius o la creació d'un món de desesperació i misèria. Allò que la Magalí li va suggerir que suavitzés en properes novel•les i que dubtem que faci. Un sol personatge positiu li demana. És més segur que ens toqui la grossa. Cal dir que als ens agrada aquesta mirada li agrairem que no ho canviï. Fixeu-vos en el mínimament i l'UN amb majúscules de la dedicatòria que li va escriure a la Magalí.

Més coses:

L’Albert Pijuan ens va parlar d’influències, una d’important és el Dekalog de Krzystof Kieslowski, deu versions d’una hora dels Deu Manaments. Penjaré el primer que correspon a “Estimaràs Déu sobre totes les coses”. Per quan disposeu d’una hora.

Un tema que vam tocar va ser el de la coberta del llibre, molt acolorida, en contrast amb la negror del relat. La foto correspon a la Plaça del Mercat, al centre mateix de Krakòvia. Aquí la veiem des d’una altra perspectiva, com si ampliéssim el punt de mira del franctirador.

Acabarem amb música i no pot ser cap altra que la del grup jamaicà Skatalites, us sona? aquest és el disc que l’Erika va regalar a en Krysztof. El vinil amb la nota que ell mai no va veure i que va ser el detonant del seu forçat retorn a casa. En el seu joc de contrastos notem que no hi pot haver una música més allunyada del fred polonès.

Krzysztof es va quedar aturat. Sense dir res, es va aixecar i va anar a buscar la seva bossa, la de Suècia, que encara estava per desfer. Va treure’n un disc. Se’l va mirar i després el va mostrar a Jerzy. Jerzy va mirar-lo del dret i del revés. Un cartró groc i unes lletres vermelles grosses, gelatinoses. Ska-boo-da-ba. The Skatalites. Albert Pijuan. El Franctirador. Angle Ed. 2014

 

L'àlbum de la trobada

 

Privilegi doble

És difícil fer la presentació d'un autor que la majoria ja coneixeu, i de quina manera. La lectura i posterior assistència de la representació al teatre de Caldes de l'obra Nix tu, Simona probablement va ser un xoc per a molts, tal com ho va ser per a mi quan la veig llegir i això em va impulsar, no, impulsar no, obligar a posar-la en escena, i com ho va ser per als espectadors del Teatret d'Esparreguera, de la Beckett de Barcelona, del teatre Àtrium de Barcelona, els d'Erbil i més tard Bagdad, i els meus alumnes de l'Institut del Teatre quan els faig llegir l'obra.

Penso que hauríem de ser conscients que som uns privilegiats perquè estem assistint en directe a l'eclosió d'un escriptor de primera categoria amb habilitats úniques en diferents gèneres. Privilegiats perquè la majoria dels que hagin vist l'obra de teatre probablement no llegiran la novel•la i la majoria dels que la llegeixin no l'hauran vist ni la llegiran. Només uns quants, entre els quals els del club de Caldes, tindran aquest privilegi doble.


Albert Mestres

Albert Pijuan dispara.


A El franctirador volia que tres galls es barallessin en la mateixa lliça. El primer gall era la novel•la psicològica de tradició dostoievskiana; el segon, la novel•la negra en la seva accepció de 'claveguera', i el darrer, el context històric i social ben particular de la Polònia mutant de règim comunista a democràcia europea. A això havia d'afegir-li la imatge del franctirador, l’únic element totalment indiscutible, perquè va ser la “troballa” del títol ―no gaire espectacular, és cert― el que va impulsar el naixement de la història; en certa manera, aquesta imatge ja condicionava la forma de la novel•la: havia de ser exacta i directa com un tret al front, o sigui que havia de tenir més parentiu amb la forma continguda d'un relat curt que no pas amb la de la digressió novel•lesca. L’estrebada al gallet de la primera frase («Quan Krzysztof va tornar a casa...») havia de posar en marxa un mecanisme que s'havia de precipitar de manera implacable fins a l'últim punt («... Krzysztof va pensar que havia fet bé de tornar a casa.»). I perquè tot això pogués funcionar em va semblar que el lector havia de ser teletransportat, absolutament arravatat, al lloc i moment exactes on es desenvolupa l'acció... malgrat les poques o nul•les nocions que pugui tenir el lector d'aquest lloc i moment exactes. Una de les limitacions d'aquest tipus de proposta és que la novel•la no es podia permetre explicacions i marrades contextualitzadores; d'aquí el joc que es proposa al lector, que més o menys seria: «Hola, lector, ni tu ni jo som polonesos, però durant una estona farem veure que ho som, i que hem viscut tota aquesta època convulsa en carn pròpia i sabem perfectament de què estem parlant. Fem-nos aquesta concessió i divertim-nos.» Fer aquesta concessió, suspendre el judici de realitat. Si la ficció va d'alguna cosa diria que és d'això.

 

Albert Pijuan

El Franctirador: munició per a una trobada explosiva.

Us penjo algunes crítiques d'El franctirador per anar obrint foc. El primer enllaç és una entrevista a l'Albert Pijuan a la revista Timeout on parla de les qüestions pràctiques del procés d'escriptura. Original i divertida.

"Cabrejar-se és una bona manera per començar a escriure. Tinc entès que les millors pàgines de la història les han escrites gent cabrejada. I si no ho estaven, ho semblaven."

Els secrets de l'escriptura.

Crítiques bones i no tant...

Al Núvol: "una narració trepidant carregada d’intriga, perícia i originalitat."

Albert Pijuan, el franctirador

Al bloc Lokunowo. No és una crítica, parla de les novetats de Sant Jordi però d'El franctirador diu:

Per Sant Jordi sempre apareix un llibre per auxiliar-me. Un misteri. És el llibre que pot satisfer tant la fam dels lletraferits més perepunyetes com el desig de teca de la bona dels lectors més desacomplexats, és a dir: dels lectors. El llibre sense peròs. Enguany aquest llibre és El franctirador d’Albert Pijuan.

El típic post de Sant Jordi

Al bloc Especulacions d'un Neanderthal

Per tot això es pot considerar aquesta novel·la com un gran encert i una de les millors notícies que podia tenir la narrativa en català, ja que, per joventut, estem davant d’un dels talents més prometedors de la literatura catalana.

Els trets encertats. Thriller català a la russa 

Una crítica elogiosa de Salvador Macip.

Tot plegat em va enganxar i va fer que me'l llegís en un parell de sentades. 

Llegiu El franctirador, d'Albert Pijuan

Una que sí té peròs, al bloc Llibres, i punt! :

He de reconèixer que m'ha costat i que la meva velocitat lectora ha disminuït fins a límits gairebé insultants

El franctirador

...i una altra que també, a Racó per llegir:

La manca d’un context sòlid que expliqui alguns elements donats per suposat fa trontollar la novel·la

El franctirador

Com veieu, hi ha crítiques bones i altres no tant. El que a nosaltres ens importa és l'opinió de la gent del club i d'això en parlarem el dia 28 de novembre. Del que no hi ha dubte és que l'Albert Pijuan és una veu increïblement original i no es pot comparar a cap altre autor català actual. Nosaltres ho sabem perfectament, vam llegir i vam veure representada Nix tu, Simona. Què ens han  d'explicar!

(Fotografies extretes del reportatge La Polònia postcomunista de Bluetumbler)

"El Franctirador" d'Albert Pijuan.

“Quan Krysztof va tornar a casa, el franctirador va matar per primera vegada.”

Krystof és el protagonista de la primera novel•la d’Albert Pijuan: El franctirador (Angle Editorial, 2014) i així comença aquesta història negra i absorbent. Com recordareu, al club ja vam convidar a l’Albert quan vam llegir l’obra de teatre Nix tu, Simona. Impossible d’oblidar.

Aquesta és la crònica de la trobada que vam fer també un novembre però de fa tres anys.

Cossos amb ànima

Tenim bones notícies: El franctirador és el proper llibre del club de lectura I tornarem a tenir amb nosaltres l'Albert Pijuan.

Pijuan comença amb molt bon peu en aquest nou registre literari. Llegiu la crítica que li han fet a la revista digital Núvol.


El seu estil és afilat i directe, d’una expressivitat seca i a vegades cruel, amb pinzellades d’humor (negre) i diàlegs d’un realisme més que versemblant. Un estil que crepita com la llenya seca quan s’encén el foc. El franctirador té ressons de la magistral cruesa narrativa de Boris Vian i de la pregona caracterització dels personatges de Dostoievski. Però Pijoan és genuí i combina l’agilitat del primer amb la densitat psicològica del segon, sense enjogassar-se en les descripcions, aconseguint una espècie de Dirty realism molt particular però que inevitablement ens recorda autors com John Fante o fins i tot grans referents del New Journalism com Rodolfo Walsh o Truman Capote. Francesc Ginabreda, 2014

Aquí teniu el text sencer: Albert Pijuan, el franctirador

La trobada la farem el divendres 28 de novembre de 2014 a 2/4 de 8 del vespre.

"Nix tu, Simona" al teatre de Caldes

Dissabte que ve, 21 d'abril, al Teatre de Caldes podrem veure finalment l'obra Nix tu, Simona, el text d'Albert Pijuan que vam llegir al club de lectura. Serà a les 10 de la nit, després del Barça-Madrid.  A la biblioteca venem entrades. Són a 8€, a taquilla 10€.

Nix tu, Simona es tracta d’un text extraordinari escrit per un escriptor molt jove, on una deficient mental narra els últims temps de la seva vida. En aquesta obra l’acció és conduïda per la paraula, treballada molt expressivament de manera complexa. Per això aquesta ha de tenir tot el protagonisme, junt amb la intepretació de l’actriu, que ha de ser molt particular i mesurada. Treballarem l’obra quasi com un espectacle de titelles, focalitzat en la cara de l’actriu i els objectes que manipuli.

Català. 65min

Direcció: Albert Mestres
Amb Aina Calpe

Tenim moltes ganes de veure la Simona de l'Aina Calpe!

En un post anterior l'Albert ens explicava com va començar tot:

Nix tu, Simona

Afegeixo posteriorment a la creació d'aquest post la crítica de Dani Chicano El Punt/Avui del dia 24 de maig de 2012 després de la representació de l'obra a La Planeta.

Glaça la sang

Fotografies de la trobada amb Albert Pijuan

Us penjo les fotos de la trobada del divendres 28 de novembre. Li donem les gràcies a la Montserrat perquè aquesta vegada les imatges són força més dignes gràcies a ella.

Aprofito el post per a incloure un poema del llibre de l'Albert Pijuan Cosmogonia Falorniana, Ajuntament de Calvià, 2010 (Premi Rei en Jaume de Poesia en Català, 2009).

Vida al buit

Quatre canyes i dues veles, m’espera al cap del camí;
dos mil metres de caiguda, diu que ho farà sí com sí.
Jo li prego que no ho faci, li dic que em fa patir,
si les ales no se li inflen no el vull pas veure morir.

[Més fluix]
Ell sua, i albira
la pendent del precipici.
Li ho prego, “Siusplau Dídac!”,
Ell me’n fa cas omís.
Ja corre…embranzida…
no puc, ai las, no puc!

[Fort]
Pel marge que s’esfondra, jo que hi corro amb els ulls xops.
Ja me’l veia jo tot mort i va i me’l trobo com un corb:
en Dídac sobrevola les Valls dels Maniqueus.
Contra tota expectativa en el buit també hi ha vida
i qui digui el contrari digues-li: “Mira als teus peus”.

 

I, per acabar, l'inspirat tema Caminant de Roger Mas del seu treball Les cançons tel·lúriques (2008) que va ser, juntament amb la pel·lícula El cant dels ocells d'Albert Serra, una de les influències de Pijuan a l'hora d'escriure Comogonia Falorniana.

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/