« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Poesia"

Per què hi ha núvols blancs?

 


La part misteriosa, màgica, al·lògica que alimenta el nostre sentit poètic es va aprofundint amb l’edat: alguns llocs, experiències, colors se’ns omplen de significats personals, fortament evocatius. També, mentre ens fem grans, es van morint persones que han estat la nostra vida, i se’ns fa evident fins a quin punt són de fútils les fronteres entre els records, les fantasies o les subjectivitzacions i la vida real i quotidiana (Francesc Prat al pròleg de Fingiments)


Francesc Prat busca paraules que siguin humanes, més enllà del seu propi jo. El Jo de Prat és més a prop de l’efímer i diluït budista que no de l'etern i marcat catòlic. El seu és un espai que acull a tothom. Com Pessoa, converteix el poeta en un fingidor, una màscara de la veritat amb la que arriba a les profunditats, “sempre amb aquesta basarda i desig”. El seu espai mític: l’Empordà. En reconeixem el paisatge i el seu significat: el dolor, la pèrdua, l’absència o l’amor, amb la lucidesa de qui sent que forma part d’un tot i que, amb ell o sense ell, el món continua girant. Per sort.

Uns poemes creats des de la inspiració però extremadament revistats per ressaltar-ne la quotidianitat, la col·loquialitat. Un paradigma amb finalitats estètiques que assoleix una harmonia poètica excepcional. 

Prat ens va presentar el seu santoral: Fernando Pessoa, Emily Dickinson, Marià Manent, Giacomo Leopardi o Matsuo Basho. Ja ho intuíem perquè amb ells encapçala els textos de Fingiments. Recuperem tres poemes dels seus "sants" que ell mateix ens va llegir i potser, per un moment, tornarem a una sessió del club per recordar.

Mercè Barnadas

 

POESÍA

A mi también me disgusta.

Al leerla, sin embargo, con absoluto desdén, uno descubre en

ella, después de todo, un lugar para lo genuino.

Marianne Moore (Trad. Olivia de Miguel)

 

VIATJANT AL LLOC ON VIU LI,

L'HOME DE LA MUNTANYA,

PER POSAR UNA INSCRIPCIÓ

A LA PARET DE CASA SEVA

Tota cosa del món és com un somni;

em torno foll i em canto a mi mateix, pot ser.

Els anys que tenen als vells pins pregunto,

molts boscos de bambús em són país, recer.

Dic a Han Kang que em vengui herbes remeieres,

al mestre Xiang permeto que passi el meu portal.

Ajagut a l'estora, amb el coixí, m'arriba una sospita:

si el que veig no existeix, per què hi ha núvols blancs?

Wang Wei (Trad. Marià Manent)

 

PROU EM FAN PENA ELS MORTS AVUI

Prou em fan pena els morts avui, quan passa

la dolçor d'aquest temps,

quan els veïns es troben a les cledes,

ara que es dalla el fenc.


Amples, colrats del sol, van fent conversa,

sense deixar el treball,

i riuen: són de mena casolana,

que fa somriure els prats.


Lluny del renou dels camps, prou és ben aspre

haver de jeure allí,

quan passen les carretes i el fenc de bona flaire.

El ritme del dallaire ens voldria esvair


la tristor, si pensem que deuen enyorar-se

mullers i camperols,

separats de les feines de la terra, 

dels veïns que vivien tan a prop.


Si pensem que el sepulcre

han de trobar que és solitari indret

quan homes i minyons, el juny i les aloses

ven a les feixes perquè es dalla el fenc.

 

Emily Dickinson (Trad. Marià Manent)

Ningú no truca i bramula el vent

 

El gest del camí

em duu sempre a la casa.

Calç i memòria.

Obrim aquest entrada igual que la trobada de divendres, amb els haikus de Nora Albert i les pintures enlluernadores de Vicent Ferrer i Guasch, una simbiosi artística perfecta en forma de llibre: Calç i memòria (Moll, 2009). Depuració poètica i pictòrica convergeixen en un espai lluminós, revelador d’ombres i absències. Una meravella. 

.

 

Fràgils naufragis era el llibre escollit per comentar amb la Nora. El mar, el desig, el dolor, l’oblit, la solitud.....la fragilitat. Ens movem en totes direccions perquè “exiliats de la mar, els nàufrags no escullen mai el seu port”. La poesia de Nora Albert és clara i visual. Cap enfosquiment gratuït del llenguatge, cap artificiositat.

La seva experiència vital ens acosta als poemes. Va créixer dins d’un món de silenci, els seus pares eren sords. “Mots que s’enrinxolen en l’espai” és la imatge d'una llengua de signes parlada amb “Mans acròbates”. Una poesia que entra pels ulls perquè “els sords ho veuen tot”. La solitud és “Veure l’ocell mort estampat a terra / com una eternitat sense ales”, els moviments dels naufragis de Turner es perceben ferotges: “Com llampecs, els colors estremits per l’audàcia / aboquen sobre el llenç la força gegantina, / l’espectacle de la fúria del mar, /salvatge i voraç com una nafra oberta”. Com una nafra oberta. Uns naufragis que ens toquen de prop.

Un altre dels ports on vam ancorar va ser Punta Galera, un llibre on s'uneix la poesia de Nora Albert amb les fotografies de Laia Moreto, la seva filla. Trepitgem ara a un espai mític, un mediterrani en blanc i negre situat més enllà del temps perquè és un espai interior. Nora Albert / Helena Alvarado “acobla corall i ona”, enllaça interior i exterior, veritat i ficció, perquè com diu Albert Mestres: “Els poetes menteixen però la poesia diu la veritat”.

Cap edicte no regula els somnis.

En l'harmònic desordre dels sentits

habitava l'aroma dels orígens.

(Nora Albert. Punta Galera.Curbet, 2013)


No vam tenir temps per parlar d’altres obres seves i tampoc de les seves traduccions, com la La Terra Santa d’Alda Merini, una poeta milanesa amb una vida marcada pel seu internament en hospitals psiquiàtrics. Una obscura veu poètica d’una força impressionant.
 

Jo era un ocell
de blanc i delicat ventre,
algú em tallà el coll
per riure-se’n, no sé.
Jo era un gran albatros
i voletejava sobre els mars.
Algú va deturar el viatge,
sense cap caritat de so.
Però tot i esclafada al terra
ara canto per tu
les meves cançons d’amor.

(Alda Merini. La Terra Santa. Arrela, 2016. Trad. Nora Albert. Edició bilingüe)

Acabem amb un dels poemes de Nora Albert que han musicat Marcela i Astrid Friederichs.

Mercè Barnadas

Nora Albert

Nora Albert (Helena Alvarado), tot i ser lleidatana, és avui dia LA poeta d'Eivissa. Per aquest motiu és poc coneguda entre nosaltres És una dona inquieta que ha exercit de catedràtica de secundària, de fotògrafa i ha escrit articles i assajos sobre art. Ha publicat mitja dotzena de llibres de poesia i ha merescut l'estudi d'Alessandra Loreggia. El títol del llibre que llegim, Fràgils naufragis, és transparent. Amb una poesia plena d'imatges clares, de vegades inspirades en pintors coneguts com Van Gogh o Turner, s'endinsa en diverses maneres de naufragis, des del naufragi d'una relació fins al dels que intenten travessar el Mediterrani per assolir una vida millor, passant pel naufragi d'una societat que és incapaç d'aturar la violència cap a la meitat dels seus individus.
 

Albert Mestres

Camps de trèvol

A la nostra sessió japonesa ens hi va acompanyar Rosa Serra, autora del magnífic llibre de haikus BLAN COR, que ens va donar per al fons de la biblioteca. Uns versos que van acompanyats d’unes fantàstiques il·lustracions de Clara Sáez. Gràcies Rosa!

La seva introducció i els comentaris de l’Albert van confirmar la nostra sospita que el que sembla una composició poètica senzilla (tres versos curts) és, en realitat, un treball de depuració increïble. Això i la seva relació amb una tradició simbòlica mil·lenària fa que per a nosaltres, occidentals poc espirituals, esdevingui poc més que inabastable. És la punta d’un iceberg colossal.
Malgrat això, vam gaudir molt del llibre de Matsuo Basho L'estret camí de l'interior (Edicions del 1984, 2012) traduït de Jordi Mas López, del seu relat fora del temps, la seva connexió amb la natura i, com cecs, ens vam deixar portar pel seu guiatge oníric per terres estranyes.
Tot molt zen.

Fins i tot vam gosar a fer composicions poètiques pròpies. Són els nostres haikus. Comencem i acabem amb Rosa Serra.

PÈRDUA
T’enyoro tant que
A casa els vidres xisclen
Cor endins. Vent fort

 

l'ametller florit
el Montseny nevat
blanc sobre blanc
Albert Mestres
 

Groc, lliures, sempre
mimosa,força,avui
Jo,Jo,Or,Quim

Eulàlia


olor de llenya
cel gris vent plugim glaçat
bona lectura.

Montse Ariño



La blancor gèlida
alegra el cor.
Enlluerna els ulls
.
Rosó



Tremola l’arròs, inquiet
dins d’onades blanques,
surfeja el fòsfor.

Mercè
 


Juny foll de tiges
El cirerer destil.la
Mil gotes de sang

Montse Fernández

 

quan tot és tan fosc
en el bosc de la vida
amarats d'odi

Rosa

Arribat el capvespre
Plaer compartit
De silenci i lectura

Brigit

 

Rosa

Caminar

Us vull recomanar dos llibres molt relacionats amb L’estret camí de l’interior de Matsuo Basho que llegim al club. 

En aquest volum no hi trobem tankes ni haikus solitaris sinó que tot ell és una composició poètica sencera que s’anomena Renga. És un poema encadenat de cent estrofes compost col·lectivament per Sögi i els seus deixebles Shohaku i Socho l’any 1488. Llegir-lo és un plaer immens, parla de cels i d’oques i d’amor i de solitud amb l'estil delicat i eteri que ja coneixem en la poesia japonesa. M’agradaria que paréssiu atenció a aquest fragment del pròleg de Jordi Mas, el mateix traductor del llibre de Masho, on parla de les estrictes normes de versificació perquè només això ja té una força poètica impressionant. Llegir aquests versos és transportar-te en el temps i l’espai, tant exterior com interior.

La complexitat d’aquest conjunt normatiu era tan gran que es va fer habitual que a les sessions de composició de renga hi hagués un àrbitre que es limitava a assegurar-se el compliment. No cal estar al cas d’aquestes regles per gaudir de la lectura d’un poema encadenat, però en podem esmentar algunes a tall d’exemple: no hi pot haver més de cinc estrofes seguides sobre la primavera o la tardor ni tres sobre l’hivern, l’estiu, el budisme o les lamentacions; en un sol poema no es poden esmentar les oques silvestres més de dues vegades o el món com a concepte general més de cinc; els trams dedicats a la categoria de l’amor han d’estar separats per un mínim de cinc estrofes, i les referències als pins per un mínim de set; la lluna no es pot esmentar més de vuit vegades i les flors de cirerer, més de quatre en el conjunt de les cent estrofes.

Ara neva, us escullo aquesta tanka

la neu perdura
al cim, el peu s’emboira

aquest capvespre
l’aigua enfila un paisatge
perfumat de pruneres

Shohaku

Quina meravella!

L’altra proposta és una obra de referència que salta a través dels segles a l'altra part del planeta però que arriba al mateix lloc. Caminant, igual que Basho, Henry David Thoreau explora el nostre interior col·lectiu, cultural i emocional. Caminar és una forma de resistència.

És veritat, no som altra cosa que croats porucs, fins i tot els caminants d’avui, que no comencem projectes infinits i perseverants. Les nostres expedicions només consisteixen a anar a fer un volt i girar cua al capvespre per tornar a la vella llar d’on havíem sortit. La meitat de la passejada és el retorn sobre les nostres passes.

Els camins de Thoreau no són japonesos ni antics, són a Massachusetts en ple s. XIX. Camina cap a l’oest, cap a la natura salvatge, primigènia. Deixa enrere i rebutja la civilització i reivindica la persona com a part indissociable de la natura. S’enlaira i ens enlaira a nosaltres, literàriament i físicament.

Ens aferrem a la terra: que rarament ens enlairem! Crec que ens hauríem d’elevar més sovint. Hauríem de pujar dalt d’un arbre, si més no.

Imprescindible.

Mercè Barnadas

Gos d'Albert Roig

GOS
Jo dormia. Sentia els xiscles esmolats del carcarà.
El carcarà a la gropa de l’ase.
L’ase clavava coces cegues, agre.

Vaig dir “Qui esmola l’acer de la nit?”

Albert Roig

Començo aquesta entrada amb un lament: ens va faltar temps. Ens agradaria haver pogut parlar més del llibre en si i potser d’haver llegit algun poema. Perquè si la poesia de Rilke no es pot llegir sense Rilke, l’obra de Roig no es pot llegir sense Roig. Ho podrem fer mai?

Fa cinc anys vam conèixer un Albert Roig posseït per Rainer Maria Rilke i en plena creació de l’obra, ara l’hem retrobat amb el llibre acabat i amb ell, per sort, alliberat.

La Tempesta

Els sis anys que Roig ha estat mimetitzat amb el poeta austríac han donat com a resultat aquesta biografia documentada, intensa, profunda, ordenada en capítols independents, apassionadament caòtics, que responen a la pregunta: com es fa un poeta?

Roig tripula la seva nau literària enmig d’una tempesta de paraules, persones i sentiments, una deriva que enganya al lector amb la promesa d’un naufragi imminent però que li regala esclats de llum inesperats i reveladors. És qüestió de deixar-se portar i confiar. Llavors potser acabarem xops i esgotats però absolutament fascinats i agraïts per l’aventura. I tot més enllà dels gèneres, a ritme de poeta. Roig, igual que Rilke, encercla, gira, mira, madura i vessa.

Claire Goll ballava per Rilke despullada davant d’un xal i el poeta ho reviu, Albert Roig ens ho explica:

Tot gira. El vell alandre i el vell matxo a l’hort, els cadups a la sènia. El fang i el torn a les mans de l’alfarer del Nil. Els qui ballen valsos a Viena, a Worpswede. A París els acròbates s’enlairen, giravolten, cauen damunt una vella i bruta estora, amb un fals somriure. A Berna, la tardor del 1922, veu uns xals perses i escriu Xal. Els hòmens errem, girem al voltant d’un buit semblant al centre rodó, i silenciós, d’aquells xals: el desig.


I així tot el llibre. Girant de capítol en capítol: l’amor, la mort, la poesia, la natura.... girant fins arribar al centre: el pinyol, la rosa, el gos.

Escric i ho esborro i ho torno a escriure i ho torno a esborrar. Segueixo la respiració del bolígraf i el plaer del paper i, després, ho dic de viva veu. Sóc home de teatre, com tots els grans escriptors del XX. Es pot entendre, per exemple, Albert Camus sense el teatre? I he volgut tornar a dignificar un subgènere avui menystingut: la biografia. La biografia és llibertat creativa: tothom coneix la vida i la mort de Rilke, o de Lorca. Es tracta simplement de fer-los ressuscitar. Deixem-los que ens parlen, ben endins nostre, deixem que ens parlen de nosaltres mateixos. Albert Roig

Tota l'entrevista de Jaume C. Pons Alorda al Núvol: Albert Roig: “Jo dic que he escrit un llibre de meravelles, i de vileses”

Si voleu saber més coses sobre la seva vida i obra us recomanem que volteu per la xarxa, el trobareu recitant o en entrevistes tan irreverents com aquesta.

La culpa és de la burgesia tortosina

Tornarem a convidar l'Albert perquè ens parli del seu Brasil personal d'aquí un temps, el que tardi a escriure el seu nou llibre, perquè les trobades del club amb ell són impagables. 

Mercè Barnadas

Jèssica Pujol Duran

La tarragonina Montserrat Abelló, la mallorquina Antonina Canyelles, l'occitana Aurélia Lassaque, Teresa d'Arenys són les poetes que hem tingut el plaer de tenir al nostre club. Ara ens acostem molt més. Per tancar aquesta temporada proposem una jove poeta vinculada a Caldes de Malavella, neta de Can Duran. Es tracta del llibre El país pintat de Jèssica Pujol Duran.

Jaume C. Pons Alorda situa molt bé l'autora al blog d'arabalears:

El país pintat de Jèssica Pujol Duran

Duran, una autora que es mou a cavall entre els Països Catalans i Anglaterra, on resideix actualment mentre contacta amb alguns poetes fonamentals de l’escena anglosaxona i es dedica, a més de crear i investigar, a un projecte important de traducció de poetes radicals. Crec que aviat tindrem més notícies al voltant d’aquest treball seu antològic, que esperem que sigui prest una realitat entre nosaltres. Mentrestant, però, comptem amb aquest llibre en català després d’un currículum més que interessant.

L’autora va néixer l’any 1982 i escriu poesia en català, castellà i anglès. Poeta resident a la Universitat de Surrey el 2014, ha participat en revistes com Tripwire, Hi Zero, La tribu de Frida, onedit, Sibila, Alba Londres, Infinite Editions, Crater, Datableed i Summerstock. En anglès té un llibre publicat, Now Worry(2012) i un pamflet, Every Bit of Light (2012). La seva poesia ha aparegut en antologies com The Dark Would: Anthology of Language Art i Donzelles de l’any 2000. Acaba d’entregar una tesi doctoral centrada en la literatura experimental de Julio Cortázar i Italo Calvino a París (University College London); va fer un màster en Literatura Moderna i Contemporània a la Universitat de Sussex i és llicenciada en Teoria de la Literatura i Literatura Comparada (Universitat Autònoma de Barcelona). Sabem, per tant, que el que trobarem dins dels seus treballs va més enllà de l’emocional per bastir mons significatius a partir del treball idiomàtic. Almenys aquest és un camí que han treballat autors que han renunciat a la seva llengua per expressar-se en una altra (des de Samuel Beckett fins a Vladimir Nabokov o Joseph Conrad, per exemple, però també seria el cas de la més recent Lucia Pietrelli). (Jaume C. Pons Alorda)

El país pintat és un poemari fresc. Tot i que no és poesia planera s'allunya de la dificultat d'alguns dels poetes que hem llegit al club. S'estructura com una mena de diàleg amb si mateixa si ella fos l'Alícia de Lewis Carroll mirant-se en aquest mirall que et transporta a un món on no imperen les mateixes lleis que al nostre món però d'alguna manera és un "mirall" del nostre món. El diàleg de la poeta s'estén al món que ens envolta, de vegades amb situacions ben concretes. Ah, i tots els poemes són sonets no sonats, és a dir, poemes de catorze síl·labes sense mètrica ni rima regular, però amb altres recursos rítmics i sonors.
Per acabar, la frase amb què Pons Alorda clou la seva ressenya: "El país pintat és un llibre sorprenent, estrany i, dins de la metodologia que instaura en el seu interior, impecable en molts aspectes. Tota una revelació que esperem no sigui l’última de la seva autora."

Albert Mestres

Teresa d'Arenys. Obra poètica (1973-2015)

Poca presentació necessita a Caldes la Teresa d'Arenys, després de la impressió que va deixar l'any passat amb la lectura de la seva única novel·la. La vam convidar com a novel·lista conscients que la Teresa és una poeta per no deixar perdre l'oportunitat de conèixer una personalitat tan especial, ja que la seva obra poètica era de difícil accés material, però no sabíem que faltava poc perquè aparegués el volum que en recull l'obra completa que ens presentarà divendres que ve.

Com a poeta, la Teresa tambés és molt particular. Quan veureu el llibre de seguida percebreu que com a obra completa és més aviat primet i que els llibres que conté són molt antics o molt nous. Per què això? La Teresa és una poeta poeta. Què vol dir això? No és una poeta, novel·lista, dramaturga, directora d'un club de lectura, com un servidor. No és una poeta o novel·lista crítica literària o editora o pontificadora cultural, com tants n'hi ha. Ella és només poeta i, quan un és només poeta, vol dir que allò que fa perquè tingui sentit fer-ho per a un mateix ha de tenir la màxima autoexigència, per més que sempre quedi lluny de la perfecció, als ulls del poeta, en la paraula justa, el ritme adequat, la rima significativa. Per això la Teresa és una poeta tan poc prolífica.

Albert Mestres

Teresa d'Arenys

 

Aquest any celebrarem la Revetlla de Sant Jordi (22 d'abril a les 19:30) amb Teresa d’Arenys (M. Teresa Bertran Rossell, Arenys de Mar, 1952). Comentarem la seva, per ara, única novel·la: El Quadern d’Agnès Solà (Angle Editorial, 2001), un text tan magnètic i captivador com ignorat. A la web de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana hi trobem informació sobre la seva biografia i obra: Teresa d’Arenys, una autora igualment desconeguda, gairebé clandestina.

Totes les reticències de Teresa d’Arenys, tots els recels, es poden resumir en definitiva en una transcendental angúnia essencial: la resistència a escriure mai ni una sola paraula més de les necessàries; l’aversió a la possibilitat mateixa d’escriure una paraula falsa; la pruïja de cenyir-se exclusivament a allò que li dicta de manera imperiosa, i no sempre amable, la veu de les entranyes; la incapacitat profunda de fer de la poesia cap mena d’ofici. (Miquel Desclot, 2011

L’obra de Teresa d’Arenys és doncs, principalment, poètica. Us seleccionem alguns dels seus llibres, juntament amb poemes escollits.

 


Aor (Premi Amadeu Oller 1976)

En la seva versió no revisada de l'any 1985 podem llegir aquesta introducció de Teresa d'Arenys:

EXCUSA
En un desvetllar, tot ell pressentiment, varen sorgir aquests versos. Si bé estrangers retornen i poc arrodonits als meus ulls d’ara, no goso rebutjar – i encara menys corregir- llur imperfecta adolescència. Els envejo i els blasmo. 

LLUNA DE LLANA,
BOCA DEL CEL QUE PLORES
ARRAN DE NÚVOLS.
LLUNA, CIRERA BLANCA,
ET MENJAREM A L’ALBA
 

Murmuris (1986)

A penes un murmuri és el plany i gairebé pueril la meravella que, a l'alba conciliadora de cada insomni, et conmovien. (Teresa d'Arenys)

SALUT

Només tinc por de tu, l’obscura,
la clara veu que maldaré
per defugir, que cercaré
corforadant la roca dura.
Basalts d’avui, demà, ahir!
No importa on: em submergeix
cap a la posta i es nodreix
de vins i mars i molt de mi.
Distant, familiar! Glaçada,
encesa! Encesa sobretot...
Gràcil per dir-vos en un mot
els noms impossibles d’un déu.
La Nostra Senyora Callada...
Beseu-la, somnis, dintre meu.



Versió de Rèquiems de Rainer Maria Rilke (1997)

Teresa d’Arenys es posa a interpretar Rilke per la mateixa raó que es posava a escriure els sonets de Murmuris o de Versos de vi novell. Així les presents traduccions dels quatre Rèquiems de Rilke, empreses arran de sengles pèrdues personals, no són més que una continuació natural de la seva obra poètica. (Miquel Desclot, 2011)

Des de fa una hora hi ha una cosa més
damunt la terra. Una corona més.
Adés era fullatge lleu...I l’he trenat:
i pesa estranyament ara, aquesta heura;
s’ha entenebrat com si, de mi mateix,
s’hagués begut les seves nits futures.
Llavors quasi tinc por de la nit que s’acosta,
tot sol amb la corona que jo he fet
sense adonar-me del que esdevé
quan els circells s’enfilen en el cercle;
aclaparat pel desig de compendre:
que hi hagi res que pugui ja no ésser. Talment
entrant sense voler en uns pensament inexplorats, d’imatges rares
que bé devia haver vist algun cop...
 

Adaptacions de poesia tuarega: Tuareg, Cants d'amor i de guerra de l'Ahaggar (1999).

...en llegir els els cants d’amor i de guerra us trobareu en una inexhaurible cruïlla de viatges. Mite i història. Passat i present. L’exotisme del desert i la realitat nostra de la immigració. La capacitat evocadora de les paraules i, en aquesta edició, el testimoni suggeridor de les fotografies de Miquel Petit. (Oriol Izquierdo, , 1999)



Cal haver-se perdut en el desert, Dassina, per a saber què és la solitud; no hi fresseja cap arbre ni hi canta cap ocell, en l'aridesa sorrenca i pedregosa. Qui no ho coneix, no pot pas dir que hagi estat sol. Jo m'he ajagut en aquesta immensitat que cava, sota el nostre pes, l'escut enfonsat de la tomba i el bressol. (Tuareg)

 

Versos de vi novell (2009)

Recull de poemes de joventut, com Aor i Murmuris, però publicats anys més tard: “Obeeixen, doncs, a la ingenuïtat i la voluntat dels anys de les grans passions i dels grans projectes, entre els quals el d’esdevenir poeta” (Lluïsa Julià)

Cançó de barca
que es mou a la deriva,
vaivé d'onades,
salobre, sol, veremes
tripulen la meva ànima.

Teresa d'Arenys és d'aquells poetes -aparentment, cada vegada més rars- que creuen en els poders ocults de la paraula com autèntics creients d'una religió. (Miquel Desclot, 2011)

Tanka

Ara s'atura,

sojorna una paraula

dins les mans, fràgil

insecte, i les mans s'obren

amb viva fressa d'ales.

 

La Teresa d'Arenys ens fa saber que aquesta tanka ha estat musicada i cantada per la Montse Pratdesaba (Big Mama). Són bones amigues i han actuat juntes algun cop. No es pot tancar millor aquesta entrada.

Trobada vinyoliana amb Pep Solà i Anna Maluquer.

El divendres 17 d’octubre al vespre ens va apropar a l’obra de Joan Vinyoli de la mà de l’Albert Mestres, en Pep Solà i la rapsoda Anna Maluquer.

Vinyoli construeix una obra com a resposta a una vida viscuda molt intensament i ho vam poder comprovar. “La poesia de Joan Vinyoli és la crònica lírica d’una vida apassionada” (Pep Solà).

Una vida on la natura hi ocupa un espai preferent i que descobreix durant els seus estius a Santa Coloma de Farners. “I la natura em crida” és el seu primer vers. Més tard, serà el mar qui el cridarà. Aquesta vegada gràcies a les seves estades a Begur.
Una obra poètica que ve marcada pel descobriment de Rilke i la seva amistat amb Carles Riba i que prové d’una conversió interior marcada per experiències vitals doloroses però reveladores: «I must do something of my poverty» (He de fer alguna cosa de la meva indigència).

Sordejo 

Sordejo, però
no cridis. Parla baix.
"If music be the food of love
play on". No tornaré. No tornis.
I must do something of my poverty.


Relacionat amb això us recomanem l'article d’en Pep Solà:

Joan Vinyoli durant la Guerra Civil.

Aquest article d’en Jordi Nopca també és interessant. Relaciona cronològicament la vida i obra del poeta:

Joan Vinyoli: metafísic o realista?

Vam dividir la sessió en dues parts. La primera va ser una introducció general a la vida i obra de Vinyoli. L’Anna Maluquer va llegir una selecció de poemes de tota l’obra anterior a Passeig d’aniversari. A la segona part ens van centrar en aquest últim poemari, que era la nostra lectura escollida.

Aquests són els poemes que vam poder escoltar:

1a. part:

"No la cançó perfecta" (Les hores retrobades)
"Cap a les deus" (Les hores retrobades)
"Algú m'ha cridat" (El Callat)
"El camí" (El Callat)
"Plaça vella" (Realitats)
"Autoretrats amb fang i robins" (Realitats)
"Sunt lacrimae rerum" (Tot és ara i res)
"L'espectacle" (Encara les paraules)
"Platja dura" (Ara que és tard)
"Amb ronca veu" (Vent d'aram)
XV (Llibre d'Amic)
XV (Cants d'Abelone)
"El bany" (El griu)
"Grans vacances" (Cercles)
"Manobre" (A hores petites)
"Cançó blava" (Domini màgic)

2a. part:

del llibre Passeig d'aniversari
"Vespre a la cafeteria" I i III
"Sense mans" I i IV
"Elegia de Vallvidrera" I, IV, V, VI, VII i VIII

Aquí teniu un petit recull fotogràfic pel record.


 

Delegat protecció de dades Privacitat Avís legal