« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Joan-Lluís Lluís"

Joan-Lluís Lluís. Xocolata desfeta a peu dret.

La xocolata era espessa però Joan-Lluís Lluís va parlar clar i català. Amb un català tan impecable com el que escriu. Un mèrit indiscutible per algú que ha viscut tota la seva escolarització en francès i que fins als 20 anys només l’ha parlat amb el seu pare. Lluís va llegir algunes de les variacions del relat de Xocolata desfeta amb simpatia i molt d’humor. Ens va explicar que el procés de creació del llibre va ser de nou mesos, menys d’un any que va viure envoltat de tot tipus de diccionaris. Només en un dels contes: Bibliografia, es va ajudar d’Internet. Un repte que es va fer a ell mateix, a partir de l’obra de Quenau, per posar a prova el seu domini del català i per demostrar que en la nostra llengua es pot dir tot en qualsevol registre. També per tossuderia, tot s’ha de dir.

Però ara us vull confessar que ahir, quan era l’hora d’escriure l’entrada al bloc, tenia el cap més espès que qualsevol xocolata que us pugueu imaginar. Li vaig explicar a la Mila i, no us ho creureu, a la nit em va enviar el seu text, atenció: per watsapp!! No em direu que no és un luxe tenir amigues tan trempades i generoses. Moltes gràcies Mila!

Aquí el teniu:

Aquest club promet, el nostre convidat, després d’esperar, pacientment, acomodat a la cadira, que tothom estigués a punt, s’ha posat dret perquè diu que no sap parlar assegut. I així, dempeus, ens confessa que el nostre poble forma part del seu “quadrat màgic” personal, perquè és un dels escenaris de la seva infantesa, tampoc tan llunyana.

Sembla una persona tranquil•la i tímida i, segurament, ho és, però revesteix aquesta personalitat esquiva amb fina ironia i bon humor. Fins i tot per explicar-nos la mala salut del català a la Catalunya Nord. En alguns moments brillants de la trobada vivim escenes de còmic i fraternal enfrontament entre en Joan-Lluís, amb guió, i l’Albert, a seques.

Potser és el primer llibre que treballem que no és un relat sencer, sinó el fragment d’una història escrit de més de cent maneres diferents. A hores d’ara ja li he perdonat que em fes sentir una persona ignorant. Ens ha fet una segona confessió: que ha hagut de fer servir tots els diccionaris de la llengua catalana i un munt d’eines lingüístiques de l’idioma per fer el relat.

En Joan-Lluís llegeix, una darrere l’altra, les versions del seu “paràgraf” inicial, però el mateix s’interromp per fer comentaris de la bellesa de les frases o de qualsevol cosa que li passa pel cap, o bé per “barallar-se” amistosament amb el seu partenaire de performance. Hi ha de tot, receptes de cuina, haikus, imatges de pintors i, fins i tot, renecs altament vulgars, això sí, en una català immaculat, sempre en favor de la riquesa de la llengua.

No es podia acabar la sessió sense que fer-nos la darrera confessió, la de que per ell, escriure un llibre es com passar temps amb la persona que estimes.
 

 

Quatre llibres de Joan-Lluís Lluís

Hem escollit aquests quatre títols de Joan-Lluís Lluís per conèixer una mica més l'obra de l'autor de Xocolata desfeta. Hi trobareu comentaris del propi autor, de diferents crítics i un de nostre sobre la seva última obra: Cròniques del déu coix.

Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos. La Magrana, 2002

Només algú com Joan-Lluís Lluís, nascut a França i de nacionalitat francesa, però reclamant-se d’una altra cultura, podia mostrar-se tan despietat amb l´autoproclamat «país dels drets humans». Manipulació de la història, rentats de cervell, matances i colonitzacions, política totalitària de destrucció lingüística, aquest llibre és un catàleg esfereïdor que no deixa gaire lloc als dubtes: França és un engany. Joan-Lluís Lluís no ha trobat ningú més per confiar-se que el seu gos, un bastard tafaner que li sap portar la contrària. L’autor el sabrà convèncer? Llegiu aquest llibre i ho sabreu. Però atenció: és probable que mai més no pugueu passar la frontera del nord sense un petit calfred. Potser un calfred de disgust. Eva Serra. Revista Benzina. 8 de maig de 2001

 

El dia de l'ós. La Magrana,2004

Si hagués de qualificar aquesta novel•la amb un adjectiu ho tindria claríssim: tel•lúric. És una novel•la rural en la qual tan important és allò que es diu com allò que no es diu, perquè el silenci dels vilatans és tan o més informatiu que els mots que diuen. (...)
La prosa de Lluís és àgil, cristal•lina, concisa i detallista, no és ni senzilla ni bigarrada sinó dúctil, la qual cosa no és fàcil d'aconseguir. Per tant, podem dir que al darrere hi ha un treball d'estil meticulós que dóna com a fruit la representació de l'univers fascinant i terrorífic que embolcalla la protagonista. Bona prova d'això és que, malgrat l'extensió escassa del llibre (110 pàgines), la densitat de la prosa fa que sembli més llarga, que hi hagi més descripció i més acció. Som, doncs, davant d'un escriptor amb majúscules. Elsa Álvarez Forges al bloc www.llibresperllegir.cat el 17 d’agost de 2011


 

Aiguafang. La Magrana, 2008

Aquest llibre és, essencialment, una història d'amor. Amor com a redempció. Ja sé que és un concepte cristià i que no és moda, però existeix. L'amor fa sortir els personatges de la rutina i els fa actuar per salvar-se. Perquè volen salvar-se sense renunciar a allò què són, un fet essencial en el procés amorós.
Sé que hi ha molta foscor en la novel•la, però, per mi, és una història bastant positiva, perquè els personatges, que es troben a les acaballes, poden provar de fer millor la seva vida, gràcies a l'amor, com en el noranta per cent dels llibres, films i cançons que es fan. Joan-Lluís Lluís a Vilaweb, 3 d’octubre de 2008




 

Les cròniques del déu coix. Proa, 2013.


El déu coix és Hefest, déu del foc, únic supervivent de la llarga saga de déus grecs que van atemorir als humans abans que arribés, en diverses variacions, el déu únic. L’acompanyarem, en temps present, en la seva supervivència a través dels segles. Una supervivència marcada per una necessitat concreta que l’obliga a barrejar-se amb uns humans que detesta. Un argument molt original que Lluís recrea amb un gran desplegament de recursos literaris. Sembla com si s’hi hagués divertit molt. Nosaltres també.

Xocolata desfeta: exercicis d'espill

Hi ha molts llibres famosos de la literatura francesa, però n'hi ha un d'especialment famós a la segona meitat del segle XX, que són els Exercicis d'estil (1947) de Raymond Queneau perquè representen una mena d'anticipació de la postmodernitat, fins al punt que la traducció italiana és ni més ni menys que de tot un Umberto Eco. Queneau és un autor d'ascendència surrealista que va fer una aposta radical pel francès col•loquial, com ja havia fet Louis Ferdinand Céline. Aquest llibre presenta de 99 maneres diferents una mateixa història anodina.
Joan-Lluís Lluís ha fet el mateix a Xocolata desfeta, el llibre que ara llegim, no tant per imitar Queneau, com explica ell mateix a la introducció, com per posar a prova els límits de la llengua literària catalana. És doncs un llibre que no cal llegir sencer, sinó que es deixa espigolar a l'aire del nostre humor, sempre amb un sentit lúdic.

 

Joan-Lluís Lluís és un dels autors importants actuals de la literatura catalana, nascut i resident a la Catalunya del Nord. Fa uns anys ja el vam convidar per llegir Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos (2002) però, no sabem per quins motius que potser ens explicarà, no va acceptar. Es tracta d'un llibre molt instructiu i alhora molt divertit i, encara que no sigui el que toca llegir, us el recomano vivament.

Albert Mestres

EL PAÍS PERFECTE.
-Que quedi clar de seguida, el que et diré pot ser força diferent de la història oficial. La història oficial, per començar, afirma que França va néixer abans de ser o que era abans de néixer, no sé ben bé com s’ha d’expressar. És a dir, que al temps dels gals, abans de l’era cristiana, França ja era França. És allò que sabries si fessin escoles per als gossos , allò de “nos ancêtres les Gaulois”.  Joan-LLuís Lluís. Conversa amb el meu gos sobre França i els francesos. La Magrana, 2002

Xocolata a Perpinyà

La segona opció del club de l'escapada 2012 és més modesta però no menys interessant que la del viatge a Dublín.

Es tracta de fer la nostra sessió del club de lectura a Perpinyà. L'autor escollit seria Joan-Lluís Lluís  i la lectura Xocolata desfeta (La Magrana, 2010).

Aquest llibre és ben peculiar i original. A partir d'un conte curt, Lluís fa tot un exercici d'estil i ens proposa 123 maneres de reescriure'l. Quin sentit té aquest joc literari? El propi escriptor ens ho explica en el pròleg: "En definitiva, doncs, he anat confegint aquest edifici textual amb l'ambició de demostrar, primer a mi mateix i després a l'eventual lector, fins a quin punt són infinites les possibilitats de la imaginació quan són combinades amb una necessària tossuderia i amb l'assumpció potser un bri destralera de la plasticitat de la llengua catalana".

El conte original és aquest:

RELAT
Com cada dijous de mes, anava a prendre una xocolata desfeta al carrer Petrixol. Però no vaig poder anar més lluny de la botiga de paraigües del número disset, ja que una noia em va aturar, amb l’aire malhumorat. Era força bonica, duia els cabells llargs i negres i una arracada al nariu esquerre. Va cridar: “Jo també sóc de Cassà de la Selva” i, sense deixar-me temps per contestar, va treure un ganivet de la seva bossa i va clavar-me’l a la panxa.
Em vaig despertar dos dies més tard, a l’hospital. Prop meu, un policia d’uniforme semblava vigilar-me. La seva primera pregunta va ser: “Somreia, mentre us apunyalava?”.

Lluís el reescriu de totes les maneres que us pogueu imaginar: una notícia d'un telenotícies,  una cançó de Lluis Llach, un himne nacional, una sardana, a la manera de Miró, de Pollock, d'un superheroi....

Us he triat tres versions curtes. La primera és un haiku, aquesta forma de poesia japonesa, la segona, molt divertida, explica la mateixa història amb interjeccions i la tercera, com a homentage a un dels nostres convidats al club, és a la manera d'Enric Casasses.

HAIKU
Xocolata, no,
Una noia amb ganivet;
I un somriure?

INTERJECCIONS
Catric-catroc… Yeah!, nyam-nyam!, xup-xup!... Ep! Ahhhh! Csà! Txaac! Aiii! Pataplaf!
Ufff… Oh! Oh! Mmm… Hi hi hi?!

ENRIC CASASSES
Mandrós faig cap a petritxol
a comprar kif a la bestreta
però la mort com qui no ho vol
riu en clavar-me la banyeta.

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/