« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Narcís Comadira"

Fotografies de la trobada amb Narcís Comadira

BON TEMPS

La primavera:

ja fullen els desitjos

inquietud.

Narcís Comadira.

 

Aquí teniu les fotos del dia de la trobada del club amb el poeta gironí. Era el 2 de març de 2012.

Poemes de tardor i una excursió a la muntanya

La trobada de divendres amb Narcís Comadira va ser molt estimulant i la lectura i comentaris dels poemes de Llast ens van ajudar a aprofundir en la seva obra. Comadira ens va explicar d’on sorgien alguns d’aquests versos. He seguit la petja de dos poemes i, guiada pels seus comentaris, he trobat els textos que el van inspirar. Es tracta de Ressons i A muntanya, que ens transporten a Rilke, Baudelaire i Petrarca. Primer hi trobeu el poema de Comadira i tot seguit els dels altres poetes.

RESSONS
Retruny el cel que pesa,
carregat de tempesta.
El llevant mou la massa
de les aigües de plom.

La salabror rosega
flors de geranis minsos.
Ja s’acaba el setembre,
ja ve la fi del món.

L’estiu i el seu imperi
rodolaran com fulles.
Adéu claror de vidre!
Ja tornen els malsons.

M’endinso en la tenebra
de les vacances mortes,
la mitjanit més fonda
dels anys i dels records.

Narcís Comadira

DIA DE TARDOR
Senyor, el temps ha arribat. Enorme fou l’estiu.
Projecta la teva ombra en els rellotges
de sol i deixa córrer els vents per les planures.

Als últims fruits ordena de ser plens;
dos dies més de sud dona’ls encara,
constreny-los a perfer-se i que penetri
en el vi fort de la suprema dolçor.

Qui ara no té casa, ja no la bastirà.
Qui ara es troba sol, ho estarà molt de temps,
vetllarà, llegirà, escriurà llargues cartes
i per les avingudes vagarà inquiet
d’aquí d’allà, mentre les fulles giravolten.

Rainer Maria Rilke
(Traducció de Joan Vinyoli)


CANT TARDORAL

Dins les fredes tenebres caurem abans de gaire;
adéu, viva claror dels estius massa curts!
D’uns buscalls que del carro aboca el llenyataire
en l’empedrat del pati sento els llòbrecs aürts.

L’hivern s’engolfarà dins meu: esgarrifança,
horror, còlera, odi, treball cansós, pesat,
i, com el sol que et té en l’orc polar l’estança,
el cor no serà més que un bloc vermell, glaçat.

Trement escolto cada buscall que cau a terra;
ni el patíbul que alçaven no té més sords retrucs.
L’esperit meu s’assembla al bastió que aterra
la catapulta a cops incansables, feixucs.

Gronxat per aquests xocs monòtons, jo diria
que a corre-cuita claven un taüt qui sap on…
Per qui? – L’estiu d’ahir ja en la tardor es canvia!
El so enigmàtic sona com un adéu al món.

Charles Baudelaire
(Traducció de Xavier Benguerel)

A MUNTANYA
Un corriol. Avança amb giragonses
enmig de prats retorts.
Després, els pins s’acaben
i el corriol es perd: illots de roca
entre herba seca i rasa.
Tu vas amunt.
Hi ha una penya que et tempta,
És allà.
Però no hi ha camí
i mires que no sigui costerut
i saps que és impossible.

(Hi ha boires de memòria que s’aixequen,
de quan el teu paisatge era un camí fressat.)

Tu vas amunt. Potser camines d’esma.
No, no t’aturaràs. Aspre com ets,
tot tu et vas fent muntanya.

Narcís Comadira

Una de les fonts d’aquest poema és La pujada al Mont Ventoux d’Horaci, una descripció de la que es considera la primera excursió de la història. La primera vegada que algú va cap algun lloc sense haver-hi de fer res, només pel plaer d'anar-hi i gaudir del camí i de la vista. Aquest és el començament, després us enllaço amb la carta sencera.


Avui, impulsat tan sols pel desig de veure un lloc cèlebre per la seva altura, he pujat a la muntanya més alta d'aquesta regió, que no immerescudament anomenen el Ventós (Mont Ventoux). Fa molts anys que tenia en ment fer-ho; ja saps que, a causa d'aquest destí que regeix els assumptes dels homes, des de la infantesa he viscut en aquesta zona, i aquesta muntanya, que es veu de totes parts, l'he tingut sempre a la vista.
Al final vaig tenir l'impuls de fer el que cada dia em prometia de nou, sobretot quan, rellegint fa uns dies la Història de Roma de Livi (7), vaig anar a trobar el lloc on el rei Filip dels macedonis ¬el que va guerrejar contra els romans- ascendeix al Hemo (8), una muntanya de la Tessàlia (9), i des d'allà, segons s'explica, li va semblar veure dos mars, l'Adriàtic i el Euxino (10). De si això és veritat o no, no em trobo molt segur, tant perquè aquesta muntanya està massa lluny de nosaltres, com perquè les diferències que hi ha entre els autors fan que la qüestió estigui dubtosa. Per esmentar només uns quants, el cosmògraf Pomponio Mela (11) refereix la cosa sense vacil•lar; Tito Livi opina que és falsa; per a mi, si l'exploració d'aquella muntanya és tan fàcil com la d'aquest, ni em plantejaria el dubte.

Francesco Petrarca. La pujada al Mont Ventoux

Via llibre. Comadira a TV3

El dimarts 21 de febrer el programa literari de TV3 Via Llibre va dedicar uns minuts a Narcís Comadira arran de la publicació de Lent, el seu últim recull de poemes. L’escriptor ens explica moltes coses en poc temps. Reflexiona sobre la poesia, el llenguatge o sobre les “pampallugues”, com ell anomena aquesta nova forma de rebre la informació o el coneixement que tan poc ajuda al rigor informatiu i de pensament: l’hipertext, el zàping…
Veiem Comadira al seu taller. És un espai fascinant, ple de llibres en totes direccions damunt d’uns humils prestatges metàlics , quadres, pinzells, colors. Un espai de creació.
El poeta que no llegeix novel•les. Comadira diu que prefereix llegir autobiografies o correspondència perquè parteixen d’una base més real que les novel•les. Crec recordar que n’hem parlat alguna vegada d’aquest tema, potser quan parlàvem de les cartes de Joan Sales a Màrius Torres. És possible que a partir de la ficció arribem millor al que anomenem realitat? Una autobiografia a vegades, no és més ficció que una novel•la? Podem discutir-ho.
Demà ens trobem a la biblioteca. Aquests set minuts i mig ens serviran d’introducció.

Narcís Comadira

Lent. La poesia de Comadira després de Llast.

Narcís Comadira acaba de publicar un nou llibre de poemes: Lent (Edicions 62, 2012). És un llibre de maduresa, on reflexiona sobre diferents aspectes de la vida des d'aquest punt de vista entre l'esperança i la desesperació que trobem en molts dels seus poemes. Ell mateix diu al pròleg que aquest recull podria tornar a portar el títol de Llast perquè tot text de poesia que un publica és sempre llast que deixa anar per tonar a enfilar-se o per navegar més lleuger. Però no m'agraden les segones parts.

Us vull destacar de dos articles que parlen d'aquesta obra.

Un és la ressenya que fan a la web de nosaltres.cat. Montserrat Brau recomana la relectura dels poemes a la recerca de nous detalls, nous matisos. Hi trobareu sencer un dels poemes del llibre, un elogi de la lectura que Comadira dedica a Guillem Terribas.

Lent, de Narcís Comadira, un llibre de poemes que transcorre a poc a poc.

L'altre article és de Josep Maria Fonalleres, el vam llegir la setmana passada a El Punt Avui. L'escriptor gironí coincideix amb Brau en la conveniència d'una relectura per amarar-se de tots els detalls, de totes les partícules que s'escampen pàgina rere pàgina. De totes les informacions que un lector rep amb el delit de la bellesa i que després depura amb el filtre de la intel·ligència i l'íntima percepció.

Comadira de nou

Aquest és un dels poemes de Lent

TORNA’T A TU
Torna’t a tu. Et trobaràs
la terra devastada,
però no desesperis.
Entre les runes,
hi nien els records,
la selva immarcescible.

Podràs talar, esbancar,
sembrar, collir, viure-hi
talment com un robinson,
senyor de la teva illa.
Tot vaporós, però.
Vida falsa? Vida real?

Torna’t a tu. Estima’t
la terra devastada
que ha fet els teus records
i bona encara
per confegir-ne més.
Accepta i canta.

 

Al final del llibre, a l'Eixida, Comadira reflexiona sobre la poesia, la més sagrada de les arts.

El misteri de la plenitud del sentit, misteri de l'explosió del sentit. Misteri de l'altra cara del mirall del llenguatge: la poesia.

A la nostra trobada de divendres farem una petita exposició amb l'obra publicada de Narcís Comadira que hem demanat a les biblioteques gironines. Hi trobareu dos exemplars de Lent per si us ve de gust llegir-lo o comentar-lo amb l'autor.

Comadira: 50 anys de pintura

Arriba a la biblioteca, de la mà d’en Joan Oltra, el llibre Comadira: 50 anys de pintura. Una antologia. (Fundació Fita, 2010). Es tracta del catàleg d’una exposició retrospectiva de Narcís Comadira celebrada a tres espais diferents: el Museu de Montserrat, al Museu d’Art de Girona i a la fundació Fita, durant l’any 2010 i principis del 2011. En aquesta entrada hi trobareu pintures que el van influir i algunes de seves. Si voleu tenir una idea més clara de l’evolució pictòrica a través dels seus quadres tindrem el catàleg per a consultar a la biblioteca fins el dia de la sessió del club, el divendres 2 de març.
Començo aquesta breu introducció a la pintura de Comadira assenyalant un detall que em va cridar l’atenció quan vaig saber quin havia estat el fet que va despertar el seu interès cap aquest art. Si per a Josep Maria Mestres Quadreny va ser un pintor, Joan Miró, el que va determinar el seu recorregut musical, per a Comadira va ser justament al revés, la música li va ensenyar el camí cap a la pintura.

Devia tenir cinc anys quan va començar a estudiar música i la seva professora, Maria Teresa Cruz, per tal que aquell nen comprengués el valor de les notes, va retallar un cercle de cartolina que representava la rodona, dos semicercles que hi coincidien perfectament al damunt, que eren les blanques, cada semicercle, dividit en dues parts i així successivament, per representar les negres, les corxeres, les semicorxeres, les fuses i les semifuses. El cas és que aquella mena de formatgets estaven pintants amb llapis de colors. Cada valor en un color diferent i en un degradat que anava de l’exterior cap al centre. Mai no he oblidat aquells colors i la sensació tan agradable que em van produir. Aquell nen, pel que sembla, era sensible al color aplicat manualment i associat a un significat. M’agrada pensar que vaig entrar a la pintura per la música. Comadira, 2010


Les seves primeres obres d’art vistes en directe van ser els vitralls de la Catedral de Girona, els relleus del claustre i els del retaule i els del baldaquí.

Als 14 anys estrena capsa d’aquareles, deixa la música i comença les seves classes de pintura amb Montserrat Llonch, que l’introdueix en les tècniques bàsiques de l’art. Més tard, Fita l’acccepta al seu taller després de veure una de les seves pintures. Fita fou un mestre molt diferent de Llonch, molt més modern. Les dues escoles l’influiran de manera diferent. A partir de totes dues Comadirà escollirà el seu propi camí.
Un dels quadres que el va impresionar profundament en aquesta época fou Garçon au gilet rouge de Paul Cézanne. A partir d’aquest moment Cézanne serà sempre un dels seus referents.

Una altra impressió estètica fou l’Anunciació de Fra Angèlic.

El jove artista s’amarava d’art, cercava, trobava, escollia referents. Ell mateix dóna el cercle per tancat quan coneix la pintura de Giotto, Masaccio i Piero della Francesca.
A partir d’aquest moment comença el seu creixement personal com a pintor. Descobreix altres pintors: Picasso, Matisse, Klee i tot es va afegint a la seva veu personal.


Un cervell entre els disset i els vint anys ho absorbeix tot i de tot en sap treure profit, sobretot si té un canemàs previ ben establert, decidit i fort, on poder anar entrellaçant les noves experiències. I jo el tenia. Comadira, 2010


Als vint anys va a Montserrat per tal de fer-se monjo benedictí. Allà li van cedir un estudi i, compartint lectures i converses amb altres monjos, va descobrir altres pintors, altres moviments artístics.
Aviat li arribaria el primer encàrrec i amb vint-i-un anys pinta dos olis sobre paper, abstractes “una mica a la manera de Manessier”.

Alfred Manessier. Le buisson des dunes, 1954


Comadira pren la decissió d’abandonar Montserrat i torna a Girona. Hem vist a través dels seus poemes l’estat d’inquietud, d’indecissió i de solitud que això li comporta. Va baixar, això sí, amb tots els seus dibuixos, que van ser exposats a la llibreria Les Voltes aquell mateix any 1965.
A aquesta exposició en van seguir moltes d’altres. Comadira pinta quadres amb paisatges urbans gironins, que ell considera “una primera manifestació de la meva veu pròpia”.
Viatja a París, visita el Louvre on s’enamora de Corot i s’extasia davant del seu Cézanne.
El retorn a Barcelona i les seves primeres experiències sexuals obren un cicle de pintures que s’allunyen del paisatgisme i s’obren a temes eròtics i, fins i tot, obscens. Més endavant onírics.
L’any 1969 es casa amb Dolors i s’intal•la a Barcelona. Des de l’any 1971 al 1973 viuen a Londres i continua el seu aprenentatge i fa més descobriments, com ara el neoclassicisme. Allà però no va pintar més que “coses petites”.
Ja de tornada i amb un Franco agònic comença “aquella quotidianitat diguem-ne adulta”. Pinta quadres influïts per Marx Ernst i fa una sèrie de pintures sobre cartons d’embalatge influïdes pel Pop anglès.
El 1976 pinta natures mortes i la figura humana desapareix dels seus quadres.
El 1985 hi comencen a aparèixer elements arquitectònics, sobretot escales.


Escales en escenaris teatrals o descontextualitzafdes de qualsevol edifici. Escales centrades en elles mateixes, que em servien per jugar amb els canvis de color en els plans i per buscar llums significatives més enllà de tota realitat. Comadira, 2010

Narcís Comadira. Fragment de Paisatge en ruïnes, 1999

Comencen les exposicions antològiques i l’any 1993 pinta el mural de la Facultat de Lletres de la Universitat de Girona: Poi s’ascosse nel foco che li afina (Purg. XXVI 148) títol extret de Dante.


Jo reivindico la pintura. Sembla que avui dia, la construcció d’artefactes significatius amb la disposició de formes i pigments sobre un suport pla, que és el que és, en darrer terme, la pintura, sigui una operació vergonyant. Antiga, evidentment passada de moda en l’època de les pantalles de plasma i les tècniques avançades de registre i manipulació d’imatges. En l’època de les escenogràfiques instal•lacions. Jo reivindico la pintura, la vella pintura dels frescos antics, de Cnossos, de Pompeia, de la vil•la de Lívia. L’entranyable pintura dels nostres murs romànics. La delicada pintura dels retaules gòtics. El realisme confiat de la capella dels Scrovegni, la carnalitat espacial de la capella Brancacci, la transparència conventual de San Marco, la geomètrica presència emotiva de San Francesco d’Arezzo, l’àuria calma de Giorgione, el foc quiet de Tiziano, el vendaval de Tintoretto, la desmesurada magnificència de la capella Sixtina, la tenebra lluminosa de San Luigi dei Francesi, la tenebra mental de la Quinta del Sordo. Jo reivindico l’esfilagarsament de Delacroix, la paciència constructiva de Cézanne, l’aquiescència vital de Matisse, la minuciositat climàtica de Bonnard, el dramatisme redemptor de Rouault. Jo reivindico la passió irreductible de Picasso, la delicadesa de Sunyer, les entremaliadures de Miró, la màgia de Paul Klee, la tendresa contemplativa de Morandi. Jo reivindico la pintura. Narcís Comadira


Narcís Comadira. Paisatge. 2001. Acrílic sobre tela

Narcís Comadira: últimes notícies

Narcís Comadira acaba de publicar un nou llibre de poemes : Lent (Edicions 62). La notícia la llegíem ahir al Diari de Girona. Encara no el tenim a la biblioteca però, pel que sembla, en aquests 34 poemes hi tornarem a trobar aquesta barreja de pessimisme i vitalitat característica de l'autor. Com diu el mateix poeta "Lent és cant a la vida, un cant, però, que porta incorporada la indefugible mirada crítica de l'intel·lectual compromès"

Podeu llegir la notícia aquí.

Una altra de les novetats relacionades amb el nostre proper convidat és una exposició que la Biblioteca de Catalunya li dedica per tal de commemorar el seu setantè aniversari. Des del 14 de febrer fins el 7 de març del 2012 estarà exposada de manera exhaustiva gran part de l'obra d'aquest artista gironí. Les 6 vitrines que contenen el material estan disposades temàticament: poesia, prosa i assaig, dibuixos i il·lustracions, catàlegs, traduccions, teatre i música.

Sembla ben bé que l'hagin preparada per nosaltres. Emmarca perfectament la nostra trobada del dia 2 de març. Us enllaço amb el tríptic informatiu.

Narcís Comadira a la Biblioteca de Catalunya

Formes de l'ombra

Formes de l’ombra (Edicions 62-Empúries, 2002) és un recull de l’obra poètica publicada de Narcís Comadira, des del seu primer poemari La febre freda (1966) fins a L’Art de la fuga (2002).
En el pròleg del llibre, Comadira ens condueix de manera cronològica per tot aquest procés i, principalment quan es refereix als seus primers llibres de poemes, explica la seva situació vital en el moment concret de la creació dels versos. És un guiatge molt útil per a conèixer més a fons l’obra del poeta, perquè com ell mateix diu “el coneixement de l’autor pot servir per aprofundir en la lectura de l’obra…Jo crec que els bons poetes parlen sempre d’ells mateixos, i en això radica, per mi, el seu màxim interés, perquè aquest parlar d’un mateix és el que comunica al poema, a la forma, una càrrega de veritat que és el que el fa emotiu.”

És cert, a la seva poesia Comadira parla d’ell i del seu entorn, humà i geogràfic. Ho podreu comprovar en aquesta entrada que vol ser un resum del que trobem en aquest volum, una antologia anterior a Llast, el llibre que nosaltres llegim.

Comença quan Comadira torna de la seva estada a Montserrat. Té vint-i-tres anys. A Girona, la seva ciutat natal, s’hi sent perdut i desubicat. Viu un moment difícil i els seus poemes, publicats sota el títol de La Febre freda ens són un reflex. En aquest mateix volum hi trobem el poema Boca seca que us vaig incloure a l’entrada anterior, amb música i veu de Miguel Poveda. La veritat més dura és un altre dels que hi podem trobar. Aquí el teniu.

LA VERITAT MÉS DURA
Una tarda, un matí,
és igual.
Hi ha un moment qualsevol
que les il•lusions s’acaben.

És senzill. Tot passa
com si no passés res.
Només que veiem, de sobte,
que ni els somnis ens plauen.

Així aprenem un dia
la veritat més dura:
el no saber tan sols
ni com voldríem viure.


La seva introducció a la vida real deixa enrere aquesta fase especialmente dura. Canvis en la seva vida personal el permeten entrar en el que ell anomena uns anys fèrtils i divertits. Es casa amb la Dolors, la seva companya de vida, a qui li dedica un munt de poemes fantàstics. D’aquests anys sortirà l’any 1969 el volum Papers privats (Eler, 1969) amb poemes escrits entre els anys 1966 i 1969. En aquesta època és quan coneix José Maria Valverde I Gabriel Ferrater que seran els que l’impulsaran a dedicar-se a la poesia ja definitivament, són com diu Comadira els que el posen en el bon camí de la poesia. Li recomanen llegir Carner i Foix i que escrigui sonets. Alguns d’aquest sonets els trobem a Amic de plor (1970). Aquest és un d’ells.

LLAÇ
Ara que m’has besat i estàs en calma
i els teus ulls ja no lluen de desig
ni sento en els teus polsos cap trepig,
com em recordes a la mort que encalma.

Assaborint el gust de la mentida,
quieta jeus i trista al meu costat.
Tot és pau. Resta apagat
aquell teu foc que em prometia vida.

I jo hauré estat la teva mort.
Ambdós llençats a la mateixa sort,
al joc subtil que unint-nos ens separa.

Oh trist dolor que dus més dolor encara!
Com més salvatge i més ardent el llaç,
més perdurable la fredor del glaç.


Entre 1971 i 1973 s’instal•len a Londres. Cap allà es va endur els poemes inclosos en El verd jardí (Edicions 62, 1972), on hi trobem el titulat Jo, que us he penjat en aquest bloc, llegit pel mateix Comadira. També m’agrada molt aquest.

PAUSA
T’imagino a la taula entre els teus llibres
i la pluja al jardí mullant-ho tot.
Només el tecleig ritmat de la màquina
i la llum que se’n va tènuement.
Després t’alces, trafegueges, la cuina
està en repòs, els plats, cap per’vall.
Quan vas d’un lloc a l’altre s’il•lumina
cada objecte. Ben igual quan anem
amb espelmes. Després tornes, la feina
l’acabaràs demà, mires un llibre.
Acaricies lentament les pàgines
mentre degota, al captard, la prunera.


La mort de Ferrater, la seva vida fora de Catalunya i la lectura d’autors anglesos permeten allunyar-se o independitzar-se del mestre i prendre un camí propi. Escriu un poema en nou cants Un passeig pels bulevards ardents que li publicarà la revista Els Marges en el seu primer número.
A Londres escriu també poemes, es recolliran sota el títol Les ciutats publicat l’any 1976. Com a homenatge a tots als que aquest dies estem en procesos gripals lleus, refredats i congestions vàries us escric els primers versos d'un poema inclòs en el llibre.

LES MALALTIES BENIGNES.
Empiocat, amb porugues mirades,
defujo l’aire lliure i els corrents
i demano tisanes perfumades,
aspirines, somriures complaents
que m’envoltin com d’una llum benigna,
d’una càlida manta de moher
i m’excusin de la peresa indigna,
de no pensar i llegir, de no fer re.

A partir d'aquí el poeta s'abandona al record.


El 1976 publica Desdesig, un recull de poemes que tenen com a protagonista l’amor, el desamor, desig, el plaer, la passió...

PREC
Agemoleix-me, corre,
entre reductes flonjos.
La follia m’empeny
des dels grumolls més vells.
Vull somriures, vull membres
que se m’enduguin, fèrtils
de camins,de misteris,
ben lluny dels pensaments.
Mentre em claves l’agulla
se’m clouen les parpelles.
No somio. L’onada
és el musell voraç:
com avança entre l’herba
del teu cau quan la grufa!


Amb una temática diferent, l’any 1978 Rosa Regàs li publica Terra Natal i el 1980 veu la llum de la mà de l’editor Jaume Vallcorba el llibre que l’autor considera que és el més unitari de la seva obra fins el moment Àlbum de familia, un recorregut biogràfic propi i de la seva familia inspirat, en moltes ocasions, per imatges fotogràfiques conservades per l’autor.

Després d’aquest títol Comadira continua relatant el seu procés de creació poètica però ja no ens explica les circumstàncies personals, suposa que com que és més recent ja no cal.

En resum i de manera molt esquemàtica els poemaris publicats per Comadira en posterioritat a Àlbum de familia i fins arribar a Llast serien aquest:
- La llibertat i el terror (Edicions 62, 1981). Un recull dels seus llibres publicats entre els anys 1970 i 1980.
- Enigma (Península, 1985). Recull que inclou també altres poetes com Francesc Parcerisas o Dolors Oller. Poemes en català i castellà.
- En Quarantena (Empúries, 1990)
- Somnis i runa (Proa, 199). Antologia poética
- Usdefruit (Empúries, 1995)
- Lírica lleugera (Edicions 62, 2000)
- L’art de la fuga (Edicions 62, 2002)


Jo crec que un poema, abans de res, ha d’emocionar. O commocionar. És a dir, ha de moure alguna cosa en l’esperit del lector. (Comadira, 2002)
 

Calidoscopi Comadira

Un dia o altre havíem de veure passar Narcís Comadira (1942) pel nostre club, com a poeta gironi contemporani per excel•lència. La seva singladura segueix un camí complex però perseverant. Pertanyent a la mateixa generació que Francesc Parcerisas, que fa poc vam tenir entre nosaltres, va formar-se, com la majoria dels poetes d’aquesta generació, sota la doble influència de Gabriel Ferrater i la poesia anglosaxona de postguerra, encarnada en W.H. Auden (1907-1973), que el mateix Comadira ha traduït, i sota el signe confús de la postmodernitat. Tanmateix, Comadira ha sabut bastir la seva obra sòlida i rigorosa en la discreció i la personalitat, allunyat de la faramalla literària local. El llibre que en llegirem, Llast (2007), l’últim que ha publicat, té un caràcter heterogeni que ens permetrà endinsar-nos diferents angles de la seva obra poètica.

Albert Mestres

Deixem un espai perquè el poeta es presenti a ell mateix, a través dels seus versos en llengua fosca i la seva pròpia veu. És el poema Jo del  seu llibre El verd jardí (Edicions 62, 1972)


Al disc Desglaç (2005) Miguel Poveda posa música i canta poemes d'autors catalans. Una d'aquestes versions és la del poema de Narcís Comadira Boca Seca. Aquesta que us penjo és una interpretació A capella. Us la recomano molt, jo la trobo impressionant.

Narcís Comadira: 2 de març

La propera lectura del club serà l’últim poemari de Narcís Comadira, Llast (Edicions 62, 2007). Ja tenim confirmada la presència de l’autor. La trobada serà el divendres 2 de març a 2/4 de 8 del vespre.
Narcís Comadira (Girona, 1942) és poeta, pintor, traductor, dramaturg, gastrònom… un artista en tots els sentits.
El programa del Canal 33 Ànima li va dedicar un breu reportatge de cinc minuts que crec que ens pot servir molt bé d’introducció. Parlen de Comadira, per exemple, el cuiner Joan Roca, que ha creat un plat dedicat al poeta, l’escriptor Josep Maria Fonalleras, amic i deixeble de l'artista, la crítica literària i companya de Comadira, Dolors Oller o el profesor de Comunicació Esteve Miralles que declara que “Comadira és el pitjor pessimista del món, però sempre et dóna munició, munició per tirar endavant”. Un passeig per la ciutat de Girona amb la veu de Cristina Cervià recitant versos del poeta, ens transporten al paisatge originari de l’autor.

Narcís Comadira


Si disposeu de més temps, trobareu molta i molt bona informació en l’homenatge que Vilaweb ha fet al poeta, en motiu del seu setantè aniversari. Una bona selecció d’imatges, on coneixem el Comadira pintor, entrevistes i un videomuntage elaborat per Josep Porcar a partir del poema Ponentada gran.

Comadira, per molts anys!

Llast és un recull dels poemes que Comadira havia escrit en els cinc anys previs a la seva publicació. És doncs, de temàtica molt diversa. Perquè el tasteu una mica us escric un poema dedicat al fill de Francesc Parcerisas, poeta que vam tenir amb nosaltres. Diu l’autor que aquest poema “va ser la meva resposta a un encàrrec per a la col•lecció de poesia infantil…”En Pol dorm” és per en Pol Parcerisas, que dormIa compulsivament, amb el cap a la falda del seu pare, en la sobretaula inacabable d’un sopar literari a Esporles.”

 

EN POL DORM


Fràgic carneta do
lça
-galta, peluix de préssec-
que et confies al son,
Nen,
no encara noi, en tu
com bull la sang lletosa,
àvida de cremar. Com bull
també la llei, la vida.
Ella et vol i t’hi dones.
Rendit, frueixes la fatiga,
tot tu desfici inconscient.

Ara que a fora borden
tots els cans furiosos
i una pluja impensada
cau lenta sobre Esporles,
jo, amb pietat inmensa,
et miro.
          Inútilment,
t’envejo, et protegeixo.


Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/