« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Teresa Pàmies"

Serà veritat?

Una Teresa Pàmies emocionada ens explica com va viure a París la manifestació del 13 de maig del 1968. En la vigíla d'una jornada de protesta.

Dilluns 13 de maig
Ha estat, el d’avui, un dia increÏble. No sé com el descriurà la Història. No sé com en parlaran demà els diaris. A mi m’ha commogut fins al moll dels ossos i he sentit, gairebé “físicament”, el naixement d’una època nova, mai imaginada. Quan he llegit, al capdavant d’una massa d’adolescents, un cartell que deia: “Où sont nos morts” he plorat com una beneita. I he vist plorar l’entorn. Eren els infants de les barricades, els Gavroche del nostre temps, que ja no vesteixen casigalls ni dormen a l’aixopluc dels lleons de pedra de la Concorde. Eren criatures que demanaven explicacions al poder insituït, que exigien “els seus morts”, infants com ells, desapareguts les nits esberlades per les forces de l’ordre, al barri d’estudiants.
Un milió de persones, la gran majoria joves: estudiants i treballadors. Els vells, però, també impressionaven. També “hi eren” els vells: catedràtics, escriptors, premis Nobel o Goncourt, de totes les ideologies. Agafats del braç. Hi eren tots aquells que juguen un paper en la vida de França, aquest gran país. Ni un policia de la Place République a Danfert. Ni una pedrada. Ni una baralla entre grups antagònics que, dies abans, el Primer de Maig, s’havien motejat i esgarrapat de la République a la Bastille. Hi eren tots per dir que els francesos rebutgen la bomba lacrimògena, la matraca, l’apallissament i els humiliants interrogatoris de Beaujon.
Un milió de persones. No hi creia ningú, en aquest miracle. Menteixen aquells que diuen: “Era d’esperar”. No és veritat. És extraordinari. És increïble.
Centenars de milers de joves cridaven, joiosos: “Nous sommes de groupuscules” i no ho deien pas per empipar Georges Marchais –que també hi era-, sinó per afirmació d’una fraternitat. Cridaven consignes ben simpàtiques: “CRS au chômage” quan passaven davant la Prefectura de Policia. I cantaven “La Internacional”.
Quan, com, on l’han apresa, “La Internacional”, aquesta jovenalla? No ho sé, però la cantaven. Alguns vells ja no se’n recordaven, de l’himne proletari. Feia molts anys que no el cantaven, perquè ja s’havien decebut de “tanta lluita inútil”! S’havien intal•lat davant la “tele” i rondinaven contra els joves d’ara, bons per a res i bandarres. Però avui han sortit al carrer I s’han trobat amb aquesta joventut increÏble, cantant “La Internacional”. Les llàgrimes d’aquests homes i d’aquestes dones no eren llàgrimes de vell, sinó de pares que de sobte retroben els fills o es reconeixen en els fills. Homes i dones que han tornat a viure els millors anys de la seva existència.
Tota la França aturada. Tota. La manifestació de París ha tingut lloc en tot el país, simultàniament. La ràdio diu que mai no havia vist una resposta més unànime a la repressió policíaca.
Jo em pregunto, què passa? Què vol dir tot això? Serà veritat que la revolució és ja possible?
Un milió de persones a París no són els rabiosos i les trinxeraires de Nanterre. Calia veure les cares de tota aquesta gent. Homes i dones responsables, de pes, de categoria en totes les rames de l’economia, de la cultura, de l’art i de la ciència. Gent sense la qual França no fora el que és, gent que pot fer –si ho vol- que França esdevingui socialista. Però, és això el que té plantejat avui? No ho sé. Tampoc tinc dret a plantejar-m’ho amb tota responsabilitat. Sóc estrangera.
Si els rabiosos de Nanterre han fet possible tot això, qui són els rabiosos de Nanterre?
Estic cansada com un ruc. Em sembla que tinc febre i tot, si l’exaltació dóna febre. Potser he begut massa café. És trist viure a França i no ésser francès.

Teresa Pàmies. Si vas a París, papà... Nova Terra, 1975

Teresa Pàmies i Montserrat Roig

Coses de la vida a ritme de bolero (Empúries, 1993) és el recull de les cròniques que Teresa Pàmies llegia periòdicament a Catalunya Ràdio. Les primeres pàgines m’han recordat molt els articles que escrivia Montserrat Roig, una altra de les protagonistes del nostre club. Pàmies, tal i com feia Roig, retratava la realitat social de l’època i en criticava els excessos. Amb ironia i força mala llet. Aquest article que us enllaço té molt a veure amb el que fa temps us vaig penjar de la Roig que parlava sobre les violacions i les decisions judicials al respecte.

Aquest era el post
Un article de Montserrat Roig

I aquesta és la crónica de Teresa Pàmies

Coses de la vida

Hi afegeixo un bolero d'aquells que li agradaven tant. No trobo el que ella va triar aquell dia. Us en penjaré un de clàssic interpretat per Moncho.

Una altra relació la trobem en el llibre de Mercè Picornell Belenguer. Discursos testimonials en la literatura catalana recent: Montserrat Roig i Teresa Pàmies. (Abadia de Montserrat, 2002). L'autora les escull per la seva aportació literària en la recuperació de la memòria històrica a través de testimonis (Els catalans als camps nazis de Roig), i memòries novel•lades (Quan érem capitans de Pàmies). Es fa una relectura de certes obres seves i es relaciona aquest passat real amb la ficció narrativa. El volum planteja preguntes interessants “En situar-se en un espai incert de la literatura testimonial , les obres de Roig i de Pàmies susciten una pregunta: quin grau de representativitat té la veu d’un testimoni? Fins a quin punt l’experiència de Vidiella, de cada un dels deportats catalans a Mauthausen, de la mateixa Pàmies, deixa de ser personal per convertir-se en col•lectiva?” (Margalida Pons, 2002).

En aquest enllaç hi trobeu tot el text. Hem demanat un volum en paper per si el voleu llegir de la manera tradicional.

Discursos testimonials en la literatura catalana recent: Montserrat Roig i Teresa Pàmies

També he trobat una petita confrontació. Cronològicament la situem a l’any 1976, després de les Primeres Jornades Catalanes de la Dona celebrades a Barcelona. Unes jornades d’iniciació democràtica, on es discutia sobre feminisme i es tractaven temes relacionats amb les dones i el seu espai social. En un treball de M. Àngels Fernández Díez veiem que en aquestes jornades hi convivien diferents tendències.
Hi llegim això.

Amb les Jornades, surt a la palestra un moviment feminista més o menys organitzat: la premsa en constata l’existència mitjançant un seguiment diari dels esdeveniments —tot i que de vegades les cròniques resulten esbiaixades o hostils. És el cas, per exemple, d’un article publicat a Mundo diario del 2 de juny de 1976, en què el senyor Udina Martorell, representant d’Unió Catalana, qualifica les Jornades de grotesques i brutals, i poc representatives del sentiment de les catalanes. Teresa Pàmies (1976: 214-217) recull la irònica resposta de Montserrat Roig a l’indignat defensor de l’essència de la dona catalana:
«Però la Ben Plantada, la va escriure un home, i potser les dones d’ara el que volem és escriure’ns nosaltres mateixes».
La mateixa crònica de Pàmies, publicada pocs mesos després de l’acabament de les Jornades, és una mostra de la repercussió que aquestes van tenir en el seu moment. El seu to irònic —que arriba en ocasions a ser una autèntica diatriba contra el Col•lectiu Feminista i la línia radical del feminisme de les jornades— va provocar una tremenda indignació entre les afectades, com explica Larumbe (2004: 207-209), que la posa com a exemple de la incomprensió de les dones militants (ella era un referent en el PSUC) per les qüestions feministes. Fins i tot Montserrat Roig, militant com ella, se’n distancia (Larumbe, 2004: 208):

Teresa Pàmies desconoce completamente el feminismo, desde el punto de vista teórico y
práctico, y el libro es una banalización del feminismo, una trivialización de lo que representa este despertar de conciencias reduciéndolo todo al más puro folclore. Su lenguaje es totalmente despreciativo, machista. Para mí el libro no tiene ningún interés. [...] Yo como feminista quiero añadir que la actitud de Teresa Pàmies es muy minoritaria dentro del partido. Teresa Pàmies está muy aislada y todo esto proviene de su total desconocimiento del feminismo.

M. Àngels Francés Díez. "La llengua sóc jo»: identitat nacional i de gènere en Montserrat Roig". Universitat d’Alacant

 

Com que tenim el privilegi de comptar amb la Mary Nash li podrem preguntar amb més detall sobre la relació entre aquestes dues autores.

Mor Teresa Pàmies


Teresa Pàmies i Bertran (1919- 2012)
Nascuda a Balaguer, de petita va viure les represàlies al seu pare per la seva militància política. Militant de les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya (JSUC), durant la Guerra Civil es desplaçà a Barcelona on es convertí en jove dirigent comunista i membre de l´Éxecutiva de la JSUC. Oradora de gran impacte, destaca la seva participació al Míting de la Monumental en la Setmana d´Ajut a Madrid al març de 1937. Directora de la revista Juliol, promogué l´Aliança Nacional de la Dona Jove on defensa el paper de la dona a la guerra. Al 1938 marxà als Estats Units per a assistir al II Congres Mundial de la Joventut per la Pau i emprengué una extensa gira per aconseguir suport per a la República. Exiliada a França, passà un temps a un camp de concentració. Participà a la resistència i després marxà a la República Dominicana, Cuba i Mèxic on va estudiar periodisme. L’any 1947 tornà a Europa i va ser redactora i locutora a Radio Praga. El llibre Testament a Praga, escrit amb el seu pare, guanyà el premi Josep Pla l’any 1971, quan tornà a Catalunya. Escriptora i figura mediàtica, fou guardonada amb el Premi d´Honor de les Lletres Catalanes el 2001.

Mary Nash

 

La Teresa Pàmies, que ara ens acaba de deixar, va fer una entrada de cavall sicilià en el nostre món literari a partir de la publicació del Testament a Praga (premi Josep Pla 1970), l'obra en què va polir, presentar i comentar els records que havia deixat escrits el seu pare, un vell militant comunista.
No em correspon, ara i aquí, esmentar un per un els títols dels seus llibres més destacats, una informació que consta en la convocatòria del premi que cada any convoca el nostre Ajuntament, i que m'enorgulleix que porti el meu nom: aquest any, dedicat a ella i la seva obra. El mot clau del premi d'enguany és Praga, la ciutat que va estimar profundament.
A la nostra autora no li calia inventar històries per als seus llibres perquè tota la seva vida va ser ben novel•lesca. Si als disset anys -disset!- ja la podem veure participant en un míting al costat d'Azaña i Companys, va viure altres moments d'una intensitat total. El vint-i-sis de gener de1939 arrencava llambordes a la plaça de la Bonanova per construir una barricada per aturar els franquistes que ja lliscaven pel Tibidabo. Van seguir, després, els seus exilis americà, francès, iugoslau i txec, i l'exercici de feines tan diverses com modista, dependenta, mecanògrafa, obrera, traductora, redactora, locutora, escriptora i articulista. L'arribada de la democràcia li va propiciar una vida molt més tranquil•la i normal, que li va permetre viure en família sense sotracs, perills ni haver d'amagar ni renunciar a la ideologia de sempre.
La nit del 13 de març, data de la seva mort, vaig tenir ocasió d'emocionar-me veient al canal 33 la llarga conversa que l'any 1994 va mantenir amb Josep M. Espinàs en un dels programes Identitats a càrrec de l'escriptor, un miracle de la tècnica que fa que els difunts més distingits revisquin davant nostre quan ja no hi són. Estic segur que la serenitat, la fermesa, la memòria, la convicció, la ideologia i la humanitat del personatge van commoure una audiència que hauria pogut ser molt més nombrosa si s'hagués passat pel primer canal de TV3 i a una hora més hàbil.
Ara li correspon descansar en pau després de noranta-dos anys d'una vida intensa i apassionada. Els seus llibres en són testimoni.

Joaquim Carbó

 

La Teresa Pàmies era una persona que es va distingir per la seva integritat moral i la seva independència en tots els aspectes de la seva vida. Quan als anys setanta va arribar a Barcelona, tornant de l'exili, es va convertir ràpidament en un símbol de la resistència contra la dictadura i alhora en un lligam amb la República perduda des d'una catalanitat indiscutible. Amb modèstia exemplar, va anar omplint, llibre rere llibre, el buit que hi havia de narració tant de la resistència com de la República i l'exili, amb una prosa senzilla i efectiva. Més tard vam poder sentir-la durant anys a la ràdio amb intervencions sempre lúcides i interessants.
Gràcies a ella podem reconstruir les vivències de tota una generació, la que va perdre la guerra en el combat i va seguir-lo més enllà de les fronteres.

Albert Mestres

 

Vaig conèixer la Teresa Pàmies un estiu ara fa 4 ó 5 anys, al Balneari Prats. O potser fa més.
Em van avisar perquè el seu marit, en Gregorio Lopez Raimundo havia caigut a la dutxa.
Tenia cap a 90 anys i estava molt fràgil.
Només d'arribar, ella, amb molta serenitat, em va explicar fil per randa, amb un català mèdic correctíssim, quina era la situació i que és el que havia passat. No estava gens exaltada ni atabalada. Mantenia una calma que a mi em va sorprendre ja que estic acostumada a tota una altra cosa.
Vaig explorar en Gregorio i vaig veure que estava blanc com un llençol i de seguida vaig dir-li a la Teresa que era probable que estigués molt anèmic i que l'havíem d'enviar a l'hospital per fer una analítica i probablement una transfusió.
Ell no ho volia, havia vingut a Caldes per disfrutar d'unes vacances de conversa a l'ombra amb el seu amic Carrillo, i allò no entrava en els seus plans. Era ja molt gran i no volia que l'atabaléssim amb metges ni futileses.
La Teresa va reaccionar amb duresa cap al seu marit, perquè era conscient que tractant-se com eren de persones famoses, no podien jugar-se-la. Va expressar preocupació per la situació, però sobre tot per l'establiment. No volia que els seu home, essent popular i famós com era, tingués un ensurt fort al Balneari ja que insinuava que això li portaria molts problemes a la família Quintana i a mi.
- No te puedes quedar aquí, eres una persona conocida y estás muy grave. Te puede dar algun ataque y aquí no puedes quedarte ! Donant a entendre, però sense dir-ho, que si es morís al balneari suposaria un enrenou per tothom..
Aquesta reacció de la Teresa em va sorprendre ja que en Gregorio tampoc estava per morir-se i sobretot pel fet que utilitzés aquest raonament per ficar-li al cap d'anar a l'hospital, i que no recorris als tòpics de la salut, etc.... Potser és això el que la gent tant diu d'ella, que era freda i de caràcter dur. Molt pragmàtica. Compromesa amb la seva vessant pública per sobre de tot.
Finalment va arribar l'ambulància i la Teresa es va asseure al davant, al costat del conductor, que era una noia que la va conèixer de seguida. No sé quina conversa van tenir pel camí...
Recordo en Víctor, el jardiner de llavors del Balneari, que quan en Gregorio se n'anava ben contrariat li deia a crits des d'el jardí: tranquilo Raimundo, que te llevan a un hospital de los buenos: ponen sangre de la roja !!!

Míriam Sàbat

 

Teresa Pàmies, una dona important. Una vegada vàrem coincidir a un estudi de Catalunya Ràdio. Ella sortia d'una entrevista i jo hi entrava per enregistrar un parell de contes. Quan va saber el que jo hi anava a fer va demanar si podia ser públic. Es va asseure davant meu i li vaig dedicar els contes a ella (unes faules d'animals molt maques que havia escrit l'Alberto Moràvia -Històries de la Prehistòria-). Va ser maco.

Albert Estengre (contecontes que divendres passat va venir a presentar "Sota el Pont de Praga" als nens i nenes de Caldes.)

 

Per la festa major, si era a Caldes, sempre ens venia a veure al teatre. En una ocasió la vaig poder saludar. Recordo especialment l'encaix de la seva mà, era ferm, ple d'una força encara jove.

Montse Fernández, la Nandes.

 

Aquest agost he tornat uns dies al Prats, de Caldes de Malavella, fugint de l’atuïdora xafogor de Barcelona. Hi he retrobat amics i coneguts, amb un any més a les cames i a les artèries, que “el temps que fuig” – com diu el bell poema del recordat Tomàs Garcés- deixa més feixugues i embussades. Per pal•liar-ne els efectes, els vells busquem al balneari les condicions que ens permetin passar el tràngol sense sentir-nos destorb per a ningú. Respirar l’aire incontaminat a l’ombra dels arbres d’un acollidor jardí adaptat a la lectura tranquil•la i a la conversa estimjulant…

Teresa Pàmies

Testament a Praga: 20 d'abril

Praga, any 1958, carrer Ptrska, núm 24


A la filla Teresa demanant-li que m’ho passi a màquina quan tingui una estona i recomanant-li que en faci dues còpies i no hi toqui res, o sigui: que no hi fiqui res de la seva collita. Quan no entengui la meva lletra, que passi de llarg, i si ha de posar una coma o un punt que no tremoli; però, donada com és ella a les fantasies, no vull que arregli el seu pare, sino que el deixi tal com és, que ni a la terra ni al cel no hi ha àngels, i l’home no és altra cosa que fill de les circumstàncies.


Així comença Testament a Praga, el proper llibre del club. Un fragment que forma part de les memòries del pare de Teresa Pàmies, Tomàs Pàmies, exiliat a Praga, un dels eixos principals de l’obra. L’altre són les cartes que li dirigeix la pròpia Teresa, també exiliada a París.
Tindrem el plaer de tornar a tenir com a convidada d’honor per parlar-nos de l’obra, de l’autora i del tema de les dones i l’exili a Mary Nash, catedrática d’Història Contemporània, especialitzada en la història de les dones.
La data ja està confirmada. Serà el divendres 20 d'abril a 2/4 de 8 a la biblioteca.
Hem escollit aquesta autora perquè aquest any li dediquem el nostre premi literari. Teresa Pàmies ha passat moltes temporades al balneari Prats i ho ha deixat escrit en molts articles i algun llibre. En parla, per exemple, a Informe al difunt (La Campana, 2008), llibre que dedica al seu marit, Gregorio López Raimundo, després de la seva mort. Al començament del text ens hi trobem a la Míriam, que el va atendre quan es va trobar malament. Ja en parlarem.

Us animem també a participar al concurs. Són textos de menys de 300 paraules amb un mot clau: “Praga”. El termini acaba el 14 d’abril. Us enllaço amb el tríptic de promoció on hi trobareu tota la informació.

9è Premi de microliteratura Joaquim Carbó

I per acabar, informar-vos que l'endemà del club, el dissabte 21 d'abril, al Teatre Municipal de Caldes hi podrem veure l'obra Nix tu, Simona, dirigida per l'Albert Mestres. Tenim moltes ganes de veure la Simona de l'Aina Calpe.

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/