« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "James Joyce"

Mary Nash i Declan Kiberd comenten Ulisses.


Retornem al bloc amb un text impagable de la Mary Nash sobre Ulisses. Amb la lectura de la novel·la la Mary s'ha retrobat amb les seves arrels irlandeses i les comparteix molt amablement amb nosaltres. Ens comenta que el llibre conté tantes referències i associacions indirectes que, per força, se'ns ha de fer difícil d'entendre. I no s'equivoca.

També ha començat un glossari que us aniré penjant en aquest mateix post. De moment hi trobareu les entrades que ha fet fins ara. És un luxe extrem tenir la Mary al nostre club.

Com veieu, arranquem amb força.

ULISSES-JOYCE

MARY NASH

Estic llegint Ulisses i aquí resumeixo algunes idees que planteja Declan Kiberd a la introducció de la versió anglesa que estic llegint. També incorporo algunes idees que potser us poden fer més entenedora la lectura.
Jo estic gaudint enormement de la lectura, perquè és molt suggeridora i m’evoca moltes coses de la història, la literatura i les sagues irlandeses de la meva joventut. La novel•la està plena de referències i jocs d’associacions genials, però difícils d’entendre per un no irlandès.
Joyce va escriure Ulisses entre 1914 i 1921, just durant de la Primera Guerra Mundial i la postguerra i també just després de la revolta de Setmana Santa (Easter Rising) de 1916, un moment transcendental a la història d’Irlanda. El 1916 és quelcom semblant al setembre de 1714, un marc de referència mítica a la història d'Irlanda (mireu glossari) . En aquest context Joyce mostra la seva aversió a la guerra, a la violència i al nacionalisme heroic.
Segons Kiberd, Joyce considera la història com un malson. Es tractava d’una decepció heroica de la qual tot Europa i Irlanda intentaven despertar a la postguerra. Per a Joyce la guerra i la violència són fútils. “Els homes havien matat i mutilat els cossos dels altres en nom de valors abstractes”. Joyce escriu, en canvi, una èpica materialista del cos, amb un relat detallat de les seves funcions i frustracions. Considera que els soldats havien mort en defensa de codis èpics desfasats que permeten l’Odissea. A Ulisses els trets tan ordinaris de Bloom, l’Ulisses modern, esdevé un retret constant respecte al mite antic de l’heroisme militar. Segons Kiberd, Ulisses és una protesta contra els codis sòrdids del militarisme cavalleresc i contra el trist masclisme de la conquesta sexual. Bloom és un home normal que no admet les injustícies del món.
Joyce repel•leix el nacionalisme heroic de la rebel•lió del 1916 com també les seves fonts d’inspiració com el culte a l'heroi mític celta Cúchulainn (mireu glossari) . Rebutja les evocacions heroiques de Yeats i dels herois nacionalistes executats pels britànics després de la revolta de 1916 com el poeta Pearse. Segons Joyce la violència no pot ser redemptora. L´artista s’havia d´ocupar d’allò ordinari i quotidià. A Ulisses posa en qüestió el mite dels irlandesos lluitadors (fighting Irish) en canvi el seu protagonista - una persona insignificant - és l´heroi autèntic o, més ben dit, es tracta d´un antiheroi. De fet, Joyce pretén domesticar allò èpic i posar les al•legacions grandiloqüents a dimensió humana.
Les referències al cos i a totes les funcions s´expliquen a partir de la idea que les rutines banals diàries són importants. Joyce volia atribuir al cos el mateix reconeixement que a la ment, amb més interès encara per afrontar el context d´una Irlanda dominada per l’Església Catòlica on tot allò relacionat amb el cos era tabú i pecat.
Una altra faceta és que es tracta d´una novel•la sense trama.

 

Glossari


Rebel•lió de Setmana Santa 1916
Rebel•lió contra els colonitzadors britànics destinada al fracàs en tenir poc suport dels irlandesos. L’execució de molts dels líders nacionalistes va provocar una onada de suport a favor de la independència.

Home Rule
Reivindicació d'un règim polític sota el govern britànic però amb autonomia de Parlament i de determinades polítiques. Parnell va ser un dels seus grans partidaris.

Parnell
Polític irlandès protestant defensor del Home Rule. De gran líder del nacionalisme irlandès, va passar d´un dia a l´altre a ser rebutjat pel fet de ser un adúlter. Aquí l’Església Catòlica que pretenia controlar el moviment nacionalista hi va jugar un paper molt important en la seva desqualificació.


Clongowes
Escola d’elit per a nois tipus Jesuïtes de Sarrià.

Plantacions
A part del sentit literal, cal recordar les plantacions dels segles XVI i XVII que van traslladar poblacions protestants a diferents indrets del país amb el desplaçament forçós dels natius catòlics. Per això s’explica la presència de la població protestant a l'Ulster( la majoria són puritans procedents d’Escòcia).

D'altra banda, utilitza paraules voluntàriament grolleres en un anglès irlandès. No he vist la traducció al català.

La pàtria d'un irlandès

Jordi Llovet. Brins de literatura universal. Galaxia Gutenberg : Círculo de lectores, 2012

Galaxia Gutenberg  publica un recull d'articles de Jordi Llovet que corresponen a la seva col·laboració setmanal al diari El País entre els anys 1996 i 2011. Són articles que parlen de literatura i que s'ordenen cronològicament, segons la data de naixement de l’autor del que tracta.
Dos d’aquests articles parlen de James Joyce. Us en penjo un d’ells on relaciona aquest autor irlandès amb la seva terra i aprofita per ironitzar sobre aquesta relació d'amor o d'odi, o d'amor i odi, dels escriptors amb la seva pàtria. També és interessant perquè transcriu un divertit diàleg del conte “Els Morts” inclòs a Dublinesos, un relat que és el punt de partida per la redacció d’Ulisses.

La pàtria d’un irlandés
Joyce (1882-1941)


Una de les pàgines més brillants i més desinhibides de Josep Pla es troba en la seva biografia de Francesc Cambó i toca de ple una de les qüestions més punyents de la producció cultural de Catalunya: “Generalment, el patriotisme és predicat en el món amb finalitats externament líriques i substancialment tranquil•litzadores. […] El monopoli del patriotisme, com gairebé totes les formes de l’ idealisme professional, sol estar en mans de bandarres i d’entabanadors que viuen del chantage de les virtuts humanes amb la més gran naturalitat. Aquesta mena de chantage és habitual en països com el nostre […]; és el que fa el polític, l’escriptor, l’artista, el comerciant que exigeix que la seva mercaderia sigui acceptada no pas pel fet d’ésser bona, sinó pel fet d’ésser químicament patriòtica i provadament indígena”.
La citació ve a tomb quan recordem, en ocasió d’una segona edició d’uns quants contes de la sèrie Dublinesos, de James Joyce, la difícil situació que va viure l’escriptor irlandès a la seva ciutat de naixement, tan estimada com odiada per l’escriptor d’Ulysses, com diuen que sol passar amb tots els escriptors massa lligats a una ciutat i que s’hi han trobat víctimes d’uns lligams excessius amb els seus compatriotes, ja se sap: els indígenes tendeixen sempre a tancar files, i omplen primer de moixaines els seus fills predilectes per acabar devorant-los, com qui no vol la cosa a causa del més petit foraviament: Saturn patriòtic!
Joyce, certament, va acabar de la “pàtria” fins al capdamunt; això per no fer servir una expressió més aviat grollera i masculina. Es va educar amb uns jesuïtes intolerants i curts de vista, va fer tertúlies amb tota aquella trepa de republicans esparracats que dibuixa de meravella la pel•lícula Michael Collins, va escriure quatre poemes i quatre articles a les revistes del país i, en no sentir-se prou “gaèlic” o en veure que el burxaven massa perquè se’n tornés si no vols per força, va agafar les maletes, se’n va anar d’Irlanda als vint-i-dos anys i no va tornar-hi gairebé mai més: va viure , com sap tothom, a París, a Trieste i a Zurich. A Trieste obria la finestra de bat a bat, en ple hivern, per regalar-se amb el so de les quatre llengües que s’hi parlaven –eslovè, italià, triestí i alemany-, i a Zurich passava tardes en un cafè que avui s’anomena The Joyce Pub, en el qual serveixen el te amb unes estovalles la mar de delicades, de color violat, amb el seu nom.
Si no teníeu l’excel•lent traducció de Joaquim Mallafré dels esplèndids Dublinesos (Edhasa, 1988), agafeu aquesta altra, també magnífica, i aneu directes a la narració “Els morts”, en la qual (pàg. 116) trobareu el diàleg gloriós entre la senyora Ivors –una independentista pesada i carca, amb faldilla fins als turmells- i el bonàs de Gabriel Conroy. Quan ella li pregunta a Gabriel on passarà les vacances, aquest confessa, amb una mica de recel, que havia pensat anar amb la dona i uns quants amics “a França o a Bèlgica o potser a Alemanya”. Ella que li fa: “I per què van a França o a Bèlgica, en comptes de visitar el seu país?” (Mallafré hi posa “pàtria”, amb molt bon criteri). Ell li respon: “Bé, en part és per practicar llengües i en part per canviar”. I ella fa: “I no fóra millor practicar la nostra llengua, l’irlandès?” […] És que no té una terra pròpia per visitar, de la qual no en sap res, el seu poble i el seu país?”. I ell acaba: “Miri, si vol que li digui la veritat, n’estic tip, del meu país!”.
Per sort, l’anglès i la producció literària de Joyce no van fer altra cosa que millorar el continent. Esperem que els catalans que ja estan tips de la pàtria trobin ocasió d’establir-se a Zurich, a Trieste o a París, i que els seu català hi surti guanyant mentre fan un alè o respiren fondo.

James Joyce. Els morts i altres contes, traducció d'Helena Rotés. Barcelona, Deriva Editorial, 1996

Ulisses per Vladímir Nabòkov

Vladímir Nabòkov (1899-1977) és un dels grandíssims novel•listes del segle XX, d'una generació posterior a la de Joyce i de qui segurament llegirem alguna cosa en un futur no gaire llunyà, la seva novel•la més popular, Lolita, o la seva millor, Ada o l'ardor, també sobre amors incestuosos. Nabòkov, de família noble, va començar escrivint en rus però es va exiliar arran de la Revolució del 1917, primer a Berlín i després, amb l'ascensió de Hitler als anys trenta, als Estats Units. Allà va exercir de professor de literatura, rus i lepidopterologia i va escriure les seves grans novel•les, no sabem ben bé si en rus o en anglès. Nabòkov va convertir-se en un crític àcid i lúcid. Els textos sobre literatura que va deixar són lliçons magistrals, però tenia les seves tírries, i una d'elles era l'Ulisses de James Joyce.
Tingui o no tingui raó Nabòkov, el que és innegable és que el llibre de Joyce és un monument literari i que va marcar de manera profunda tota la literatura posterior, fins i tot la de Nabòkov, cosa que ell no pot dir de les seves millors obres.

Albert Mestres

En aquest enllaç hi trobareu el capítol del llibre de Nabòkov Curso de literatura europea on analitza l'obra de James Joyce Ulisses.

Us en destaco un fragment perquè contradiu, en part, tota la nostra introducció a aquesta obra. Us recomanem la lectura del text complet perquè no té pèrdua.

Ulisses per Nabòkov

[...] Ulises es una estructura sólida y espléndida, pero un poco sobreestimada por esa clase de críticos más interesados por las ideas, las generalidades y los aspectos humanos que por la obra de arte en sí. Debo preveniros especialmente contra la tendencia a ver en los aburridos vagabundeos de Leopold Bloom y sus pequeñas aventuras de un día de verano en Dublín una parodia fiel de la Odisea, con Bloom haciendo el papel de Odiseo -o sea, de Ulises, hombre de múltiples recursos-, o la adúltera mujer de Bloom representando el de la casta Penélope, mientras que a Stephen Dedalus se le asigna el de Telémaco. Evidentemente, en la cuestión de los vagabundeos de Bloom hay un eco homérico vago y general, tal como sugiere el título de la novela; y existen numerosas alusiones clásicas, entre muchas otras, a lo largo del libro; pero sería una completa pérdida de tiempo buscar paralelos en cada uno de los personajes y cada una de las situaciones del libro. No hay nada tan tedioso como una larga alegoría basada en un mito trillado; después de la publicación de la obra en partes, Joyce suprimió los títulos seudohoméricos de los capítulos al comprobar de lo que eran capaces los pelmas eruditos o seudoeruditos.


[...] ¡Cuál es, entonces, el tema principal del libro? Muy sencillo:
1. El pasado irremediable. El hijito de Bloom ha muerto hace tiempo, pero su imagen perdura en su sangre y en su cerebro.
2. El presente ridículo y trágico. Bloom todavía ama a Molly, su mujer, pero deja que el destino siga su curso. Sabe que por la tarde, a las cuatro treinta de ese día de junio, Boylan, elegante empresario y apoderado de Molly irá a visitarla, y no hace nada por impedirlo. Procura mantenerse escrupulosamente al margen de la marcha del Destino; pero a lo largo del día está a punto de tropezarse con Boylan una y otra vez.
3. El futuro patético. Bloom se tropieza también constantemente con otro joven: Stephen Dedalus. Bloom se da cuenta poco a poco de que esto puede ser una pequeña deferencia del Destino. Si su mujer debe tener amantes, entonces el sensible y artístico Stephen es preferible al vulgar Boylan. De hecho, Stephen podría dar lecciones a Molly, podría ayudarla en su pronunciación italiana para su profesión de cantante; en fin, podría ejercer una influencia refinada, piensa Bloom con cierto patetismo.
(V.Nabokov)

Ulisses en 483 paraules

Joaquim Mallafré (Reus, 1941) és, entre altres coses, el traductor al català de l'Ulisses de James Joyce. Fa uns dies ens va fer arribar, molt amablement, aquest esquema de l'argument de la nostra lectura d'estiu. Al final també hi trobareu altres esquemes que ens poden ajudar una mica més a entendre aquesta obra que ens té una mica intimidats, perquè negar-ho. Llegint aquest document sembla fàcil. Mireu:

 

“Ulisses”

Esquema narratiu
. El matí del 16 de juny de 1904 un jove de vint-i-dos anys, Stephen Dedalus, conviu amb uns amics i dóna classes en una escola de Dublín. Ha tornat de París en morir la seva mare i es troba desemparat, necessitat d’un punt de referència, mentre passeja per la sorra i entre les petxines trencades de la platja.
A la mateixa hora, en un altre lloc de Dublín Leopold Bloom, un publicitari d’origen jueu, va a comprar, agafa la correspondència, fa l’esmorzar per a la seva dona, Molly Bloom, que encara és al llit i s’amaga una carta de les que ell li ha donat. És una carta de Boylan, representant artístic de les gires de Molly, que concerta una cita amb ella per al mateix dia; la sospita d’adulteri no abandonarà Bloom. Els pensaments de la filla, que ja no viu amb ells i del fill que se’ls va morir de petit conviuran amb fantasies eròtiques, amb judicis sobre coneguts, amb circumstàncies polítiques, etc. Però ara, a les 10 del matí, surt, recull una carta d’un apartat de correus i reposa en una església per fer temps abans d’anar a l’enterrament d’un amic. Després del funeral va a la redacció d’un periòdic per uns anuncis. Es fa l’hora de dinar, després va a fer unes consultes a la Biblioteca Nacional. Allí Stephen fa tertúlia i exposa la seva teoria sobre Shakespeare. Bloom se’l mira amb simpatia, el coneix vagament i té por que no es converteixi en un talent desaprofitat si s’ajunta amb segons qui. Entre les tres i les quatre surt la cavalcada virreinal, i el pare Conmee director del col•legi dels jesuïtes de Clongowes, va a fer unes gestions caritatives. Entremig trobem tot de personatges de l’obra i de Dublín. Al bar de l’hotel Ormond, els clients canten i passen la tarda. En una taverna, per un malentès, Bloom se salva de l’agressió d’un nacionalista fanàtic poc amic dels jueus. Va a la platja on s’excita mirant les cuixes d’una noia, després va a visitar una partera a l’hospital, on torna a trobar Stephen i uns amics estudiants de medicina. Els joves decideixen anar als prostíbuls i Bloom decideix seguir-los. En un bordell beuen massa i Stephen es baralla amb uns soldats anglesos que el tiren per terra d’un cop de puny. Bloom l’atén, el neteja, el porta a fer un cafè i li ofereix la casa perquè hi passi la nit. Se n’hi van, però, al cap d’una estona de conversa, Stephen decideix anar-se’n. L’encontre, ni intel•lectual ni paternofilial, no s’ha produït. Bloom es fica al llit, on s’ha produït la cita amorosa de Boylan amb Molly, i s’adorm. Mentrestant la seva dona repassa la vida, la infància a Gibraltar, els antics amors, confosos en el seu pensament mig adormit, amb el del marit que té al costat, resum i exponent d’una vida en comú, al capdavall.

Esquema homèric. Telemaquiada 1 Telèmac, 2 Nèstor, 3 Proteu; Aventures d’Ulisses 4 Calipso, 5 Lotòfags, 6 Hades, 7 Èol, 8 Lestrígons, 9 Escil•la i Caribdis, 10 Roques errants, 11 Sirenes, 12 El Cíclop, 13 Nausica, 14 Les vaques del sol, 15 Circe; Retorn a Ítaca 16 Eumeos, 17 Ítaca, 18 Penèlope.

Esquema simbòlic. Amb tècniques diferents, cada capítol té un color, un òrgan. 1 Teologia, 2 Història, 3 Filologia, 4 Mitologia, 5 Química, 6 Religió, 7 Retòrica, 8 Arquitectura, 9 Literatura, 10 Mecànica, 11 Música, 12 Política, 13 Pintura, 14 Medicina, 15 Dansa, 16 Navegació, 17 Ciència, 18 Psicologia.

Temes.
Viatge , Dualitat, Dona, Òrgans, Traïció, Símbols del colors, M.S.P.
Recursos lingüístics. Collage, expressions populars, onomatopeies, paròdies, etc.
Romans / jueus = anglesos / irlandesos

Joaquim Mallafrè.

Joyce i Sales a Girona

La Montse Ariño ens informa d'una conferència sobre James Joyce al CaixaFòrum de l'Obra Social de la Caixa a Girona. El títol és "Els morts de James Joyce: literatura i música" i s'emmarca dins del cicle Clàssics Moderns

Dia i hora: Dimecres 2 de maig a les 7 de la tarda.

Lloc: Carrer Ciutadans, 19.

L'activitat és gratuïta

Més informació aquí.

Pot ser una bona manera de començar a submergir-nos en l'obra de l'escriptor que llegirem aquest estiu. Qualsevol ajuda serà benvinguda.

I aquesta tarda a 2/4 de 8 a la Casa de Cultura de Girona es farà la segona conferència dedicada a Joan Sales. Tal i com us vaig comentar en un altre post, Òmnium Cultural Gironès homenatja aquest escriptor i editor català a través d'un cicle de xerrades. Vaig anar a la primera, on hi participava la Maria Bohigas, i va ser molt interessant. Tant la conferència en si com el debat posterior. També es poden seguir en directe per internet.

Les d'avui són aquestes.

Francesc Xavier Hernández - De Prim a Sales passant per Macià: El pensament militar català
Enric Vila - El context històric de la vida i l’obra de Joan Sales

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/