« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Dones"

27534: el número de l'horror

 

Un mur de pedra seca encapçala aquest post. Una construcció que la Neus Català va fer de jove, tot i que en aquell moment era exclusivament una feina d'homes. Un exemple senzill però revelador de la personalitat d'aquesta dona que va lluitar sempre a favor de la igualtat social. "Una gran lluitadora pagesa" tal i com s'hi va referir la seva biògrafa, Elisenda Belenguer. Una força inconformista que l'acompanyarà tota la vida.

El número que dóna títol a aquest text és el de la Neus al camp de Ravensbrück on hi va estar deportada durant 18 mesos. Va ser obligada a treballar en la indústria de l'armament però ella va respondre amb boicots, sabotatges i amb una acció tan sorprenent com una vaga de fam.  En aquest article al Núvol hi podeu trobar un petit esbós de la seva actitud vital, concentrada en aquesta frase: No he plorat mai davant d'un nazi

És impossible resumir en un espai com aquest tot el que va donar de sí la trobada del divendres 27 de novembre. La nostra voluntat és que serveixi de recordatori i a partir d'aquí vosaltres mateixos amplieu la informació que us interessi.

Va començar la historiadora Mary Nash amb una panoràmica general de les dones antifeixistes. I ho va fer posant cara i noms a algunes d'elles. Són aquestes:

SOPHIE SCHOLL (1921-1943)

Dirigent i activista del moviment de Resistència Rosa Blanca a l'Alemanya nazi. Executada, juntament amb el seu germà Hans l'any 1943.

A la biblioteca tenim la pel·lícula basada en la seva vida.

 

LISA FITTKO (1909-2005)

En cooperació amb el Comitè de Rescat d'Emergència (ERC), la Lisa i en Hans Fittko ajudar a travessar la frontera entre Espanya i França jueus, activistes polítics i pilots dels Aliats abatuts sobre els Pirineus. El primer perseguit que Lisa Fittko porta a la frontera espanyola és Walter Benjamin.

LUCIE AUBRAC (1912-2007)

Activista de la Resistència francesa durant l'ocupació alemany sota el règim de Vichy. 

La seva vida, plena de perills i d'heroïcitats, també té una pel·lícula

GERMAINE TILLION (1907-2008)

Resistent francesa deportada al camp de Ravensbrück, on escriu una opereta: "Le Verfügbar aux Enfers" (La disponibilitat dels inferns). Es va estrenar a París amb ella asseguda al pati de butaques just quan feia 100 anys.

DIET EMAN

Things we couldn't say

IRENA SENDLER (1910-2008)

Coneguda com "l'àngel del Guetto de Varsòvia" va salvar més de 2500 nens jueus de la mort. Va guardar els seus noms autèntics dins d'un pot que va enterrar en el jardí del seu veí. D'aquesta manera, va protegir i guardar la seva identitat. Tot està explicat en el llibre Life in a Jar

 

             

L'Elisenda Belenguer ens va fer un perfil acuradíssim de la vida i la personalitat de la Neus Català.

CAMP DE RAVENSBRÜCK: el camp de concentració nazi exclusivament per a dones on va estar deportada la Neus Català.

 

MERCEDES NÚÑEZ (1911-1986)

D'origen gallec, Mercedes Núñez és una altra dona compromesa, militant del PSUC, supervivent de Ravensbrück, que va deixar escrita la seva experiència.

 

  

La millor manera de recordar la vida de Neus Català és en les seves pròpies paraules. En aquest sentit, no té preu l'entrevista que li va fer Montserrat Roig l'any 1978 i que podem recuperar a la web de TVE Catalunya. L'Elisenda ens en va passar un fragment, aquí la teniu tota.

Personatges: Neus Català

Luis i Margarita Català escriuen en el pròleg del llibre de la seva mare De la resistencia a la deportación (Memorial Democràtic. Generalitat de Catalunya, 2015)

Una feina d’historiador no posarà mai fi a la profunditat, l’angoixa i els milers de subtileses de l’horror d’aquell malson. La necessitat de transmetre ve del desig d’entendre i de no oblidar mai. Per això, la preservació de la memòria esdevé un deure cívic.


Però, podem entendre el que va passar? Deixeu-me acabar aquesta entrada dolorosa amb les paraules de Primo Levi, víctima de l’odi fanàtic dels nazis contra els jueus i autor de llibres imprescindibles com Si això és un home, La treva o Els enfonsats i els salvats.  


El perquè


..Vaig veure un caramell magnífic a l’altra banda de la finestra, a l’abast de la mà. Vaig obrir la finestra i vaig trencar el caramell, però de seguida un guàrdia gros, pesant, que feia guàrdia a fora, me’l va prendre de seguida. “Warum?”, li vaig preguntar amb el meu pobre alemany. “Hier ist kein warum” (aquí no hi ha per què), va replicar, i em va fer entrar a dins amb una empenta.

El perquè

Potser no es pot entendre, o encara més, no s’hauria de poder entendre el que va passar, perquè entendre és justificar. Deixeu-m’ho explicar: “entendre” una proposta o un comportament vol dir “contenir-lo”, contenir el seu autor, posar-se en el seu lloc, identificar-s’hi. Però cap ésser humà normal serà mai capaç d’identificar-se amb Hitler, Himmler, Goebbels, Eichmann o tot aquell seguit. Això ens desencoratja, i al mateix temps ens dóna la sensació d’alleujament, perquè potser és desitjable que les seves paraules (i també, per desgràcia els seus fets) no ens resultin comprensibles. Són paraules i fets que no són humans, que de fet són contrahumans... No existeix cap racionalitat en l’odi nazi; és un odi que no és a dins nostre; és fora de l’home...

El perquè...

Angelina Colubret i March. L'herència de silenci

Quan la Mercè Barnadas va proposar-me que escrivís sobre la meva mare, vaig acceptar de seguida. Però no vaig tenir en compte com n’era de feixuc reobrir velles ferides. D’una banda, l’oblit i el silenci imposats per gairebé quaranta anys de repressió, por i obscuritat al qual ens van sotmetre aquells que havien guanyat una guerra que ells mateixos havien començat. I d’altra, el ressentiment, la frustració i el silenci en els quals la meva mare va embolcallar-nos a tots els que érem al seu voltant, eren muntanyes molt altes d’escalar. I, finalment, vaig delegar la tasca en la meva filla Montserrat. Aquí en teniu el resultat.

Àurea Farssac i Colubret.

L’Angelina era una dona d’extraordinàries facultats. Intel•ligent i culta, independent, de sòlids valors morals i claríssims principis polítics, posseïa un fort caràcter que li permetia superar amb valentia i determinació les limitacions que la seva època imposava a les dones. Dones idealistes, nobles, valentes- que van haver de travessar després la llarga nit obscura del franquisme, moltes d’elles, com la meva àvia: amb les ànimes trencades, les veus extintes i els ulls ja incapaços de plorar. Inhabilitades per a l’amor, la felicitat o la compassió. De per vida.
La meva àvia va excel•lir com a mestra i va ser una important propagandista de la Secció Femenina d’Esquerra Republicana de Catalunya. Amb només 21 anys, l’Ateneu Barceloní la va admetre com a sòcia –una de les primeres dones que en ser-hi admesa. Va col•laborar amb freqüència als setmanaris Lluita i La Humanitat i va ser una gran defensora de la pedagogia moderna –propugnada per pedagogues com Rosa Sensat- i de l’ús del català a l’escola. Va col•laborar –sempre de forma anònima, com la majoria dels intel•lectuals d’aquella època de foscor- amb l’Enciclopèdia Catalana i el Diccionari Català-Valencià-Balear.
Tot i la seva inhabilitació professional per vint anys –conseqüència del consell de guerra al qual va ser sotmesa- gairebé mai no va deixar d’ensenyar. Al començament, en la clandestinitat de llars amigues. Més tard –a partir dels anys setanta- cada vegada de forma més visible. Després de la dictadura, quan va ser necessari tornar a ensenyar català a l’escola d’adults de Torroella de Montgrí, el poble que la va acollir i estimar fins a la seva mort, el 1998. Manllevant els versos del gran mestre Espriu, la meva àvia a ser un dels que havien viscut per a salvar-nos els mots, per a recordar-nos el nom de cada cosa.
Talents com el de l’Angelina van ser emmudits arbitràriament per la dictadura i la nostra nació va ser privada de molts dels seus cervells més lúcids, deixant-la òrfena i desemparada. Com orfes i desemparats vam créixer tots aquells que som fills i hereus de la por i el silenci. Perquè la inhabilitació arriba fins els nostres dies i ens han tallat les ales i ens han impedit créixer a molts de nosaltres. No sabem qui som. Som els hereus de l’oblit.
Ara, ens cal recuperar i preservar la memòria per tal de poder edificar el futur damunt dels fonaments del coneixement i l’experiència, per tal de llegar als nostres descendents tota la memòria que a nosaltres ens va ser negada a causa del sofriment infligit per aquells que van abanderar –i encara ho fan avui dia- en nostre genocidi identitari, no tant sols com a poble sinó com a persones.
La nostra herència és un deure. Un deure de memòria. Un deure de justícia. Fer que les veus que un dia foren trencades tornin ara a ressonar en llibertat.


Montserrat Rosario i Farssac.

L'exili violeta

Marta Pessarrodona- L’exili violeta. Meteora: Dones per la Llibertat i la Democràcia, 2010

Per què un llibre sobre l’exili centrat només en les dones quan sabem que aquest fenomen el van patir tant homes com dones? Marta Pessarrodona ens dóna l’explicació:


Per un costat, si bé en tots els casos cal sempre retrocedir a l’establiment de la Segona República, en el cas de les dones és fonamental recordar que va ser amb aquella república que les dones catalanes, espanyoles en aquell temps, per tant, van aconseguir el vot per primera vegada, van poder fer un pas decisiu. Una circumstància que va obrir camí, també pel que fa a la cultura, a una dona distinta. Podríem dir, seguint el novel•lista anglès (de segona, però), George Gissing que va donar pas a una “dona rara”. És a dir, parafrasejant la novel•la de Gissing, The Odd Women (Les dones rares, podríem traduir), publicada el 1893, aquella dona que no era ni l’àngel de la llar ni la tieta joanmanuel-serratiana; la spinter, en el món anglosaxó, o, senzillament, soltera i, en especial, professional, un tret insòlit en segles anteriors, pel que feia a les dones. Era la dona que ja era una professional, no sempre casada, amb limitacions que sens dubte, el vot no va eliminar, però que també començava a trepitjar amb certa força en el món de la cultura, que inclou també la ciència, naturalment.


Unes dones que formaven part del món cultural, intel•lectual i científic quan va esclatar al Guerra Civil.
Pessarrodona tracta tant les dones que van patir l’exili pròpiament dit, les que van travessar la frontera francesa i que van viure a l’estranger més o menys temps o que ja no van tornar mai més i un altre exili, que l’autora anomena “l’exili interior”, dones que havien estat influents i que es van quedar a Catalunya, moltes vegades en contacte amb els exiliats “exteriors” i continuant la lluita des de dins, com és el cas de la bibliotecària i poeta Rosa Leveroni.
El text parteix de la situació de les dones abans del conflicte, les seves associacions, la seva participació a les institucions, a la política. Continua amb la desfeta republicana, l’exili posterior i descriu les experiències dels exiliats a l’estranger, com per exemple a les residències franceses que els van acollir. La tercera part es fixa en aspectes concrets d’aquest fenomen.
Un d’aquests últims capítols enllaça de manera perfecta amb la nostra sessió de divendres. És el titulat Interludi polític o vides gairebé paral•leles. Com sabeu, aquests dies tenim instal•lada a cal Ferrer  l’exposició Federica Montseny 1905-1994 que podrem veure, si tenim temps, després de parlar de Testament a Praga.  Aquestes vides paral•leles són precisament les de Teresa Pàmies i Federica Montseny. Coincidències vitals i també diferències polítiques. Totes dues van perdre la mare a partir del 39, els seus pares van ser una forta influència per elles, com hem comprovat al Testament. Dues dones que, tot i ser a l’exili, van continuar lluitant per les seves idees, ajudades pels seus camarades (Pàmies) o companys (Montseny). Un recorregut per dues vides que ens mostra com poden ser els camins de l'exili.

Llegint el capítol sobre les dones i els partits polítics catalans abans del 1939 ens trobem amb una votació per a la constitució del Front únic femení esquerrista. S’escull el Comitè Central i, en una notícia extreta de la Vanguardia del dissabte 2 de juny de 1932, hi llegim el resultat, qui són les dones escollides pels càrrecs. Una d’aquestes dones obté 62 vots, es diu Angelina Colubret i, pels que no ho sabeu, és la mare de l’Àurea Farssac, del nostre club de lectura.

Una literatura pròpia, dones escriptores

L'Institut Català de les Dones organitza l'exposició "Una literatura pròpia, dones escriptores"  per tal de donar a conèixer el treball de de les dones pel que fa a la literatura en català. Una d'elles és, precisament, la Montserrat Roig però n'hi ha moltes més: Caterina Albert, Clementina Arderiu, Maria Mercè Marçal, etc.

L'exposició es pot visitar durant el mes d'abril a la seu de l'Institut Català de les Dones a Barcelona. L'horari és de dilluns a dijous, de 9h a 14h i de 16h a 18h, i els divendres, de 9h a 14h.

Us enllaço amb el fulletó informatiu. Sembla una exposició realment interessant, però potser els horaris són complicats per poder-hi anar.

Fulletó

Gràcies Mila per la informació.

Un article de Montserrat Roig

Creuen que raptar dones és obra d'homes infames, però acuitar-se a castigar els raptes és d'estúpids, i no preocupar-se de les dones raptades, d'assenyats; perquè és clar que no haurien estat raptades, si elles no ho haguessin volgut...” 

Aprofito el text d’Heròdot que ens proposa la Mila en seu enigma i el relaciono amb un article de la Montserrat Roig publicat a l’Avui el 22 de març de 1991. En alguns articles la Roig era molt sarcàstica, com podreu comprovar en el que he escollit. Res a veure amb la novel·la que estem llegint ni amb altres textos de ficció. En aquest cas el tema és la permissivitat en els delictes contra les dones. Més de vint-i-cinc segles separen els dos textos.

PRENENT EL TE AMB EL VIOLADOR
El Tribunal Suprem ha anul•lat una condemna de violació. Els senyors magistrats diuen que la víctima no es va resistir prou i que tampoc no fou amenaçada amb un objecte digne de consideració. Com aquell qui diu, la dona va prendre el te amb el violador mentre aquest la penetrava sense el seu permís. Tan educat era, el violador, que no la va matar. Tot un senyor. Una dona de 36 anys va per una carretera i el cotxe, tot d’una, té una avaria. S’hi atura un conductor, diu que l’ajudarà i que la durà a una parada de taxis propera. Però no ho fa: la porta a una zona deshabitada, on hi ha tot de naus industrials. L’home l’obliga a estar-se quiera i l’amenaça, si no ho fa, que la punxarà amb una agulla de cap. Després, la força a fer una fellatio i, en acabat, la penetra. Res de l’altre món.
Segons els doctíssims magistrats, la dona no es va resisitir gaire i, a més, una agulla de cap no representa cap amenaça. És a dir, la dona havia de resisitir-se de tal manera que l’altre, amb més força, fos induït a escanyar-la, clavar-li una bona tunda i deixar-la santament baldada. Aleshores sí, aleshores hi hauria hagut agressió. I la dona obtenia la gràcia social de ser considerada víctima perquè s’assemblava una mica més a Santa Maria Goretti o a la nostra Josefina Vilaseca, aquella nena que fou violada i assassinada més tard al Vallès. Les monges ens ensenyaven el seu cadàver, vestit de primera comunió, com un exemple d’allò més edificant.
No n’hi ha prou que et duguin a un lloc solitari, que t’amenacin i que et forcin a fer allò que tu no desitges. No n’hi ha prou a passar aquesta mena de terror que deixa petjades a tota dona violada. Si una dona no es resisteix és culpable. No n’és el pobre violador, el qual, segons la sentència, havia de fer el seu fet. Es veu que és cosa de cada dia, això de penetrar dones i obligar-les a fer una fellatio. A cada cantonada, una violació. Ho veiem vostè i jo mentre llegim el diari tot prenent el vermut. D’ara endavant, si una dona és menada a la força a un lloc deshabitat i algú fa amb el seu cos tot allò que li ve de gust, podrà ser considerat un acte de convivència social. Els magistrats que indulten els violadors les volen màrtirs, volen trobar els seus cadàvers esqueixats, volen que hi hagi evidència que les dones han sabut resistir fins a morir. Amb aquests arguments, també podríem culpar les víctimes dels robatoris. “Per què s’ha deixat prendre l’anell, senyora, i no s’ha resistit fins que no li han tallat el dit?”.
La violació és l’expressió màxima del desig de posseir l’altre. El violador fa ús de la brutalitat i de la violència per aconseguir allò que vol. Ningú no pot imaginar un violador solidari o tolerant. Però aquests magistrats deuen haver sentit un plaer íntim, inconfessable, en deixar anar el violador. Han sentenciat com a normal la brutalitat. Deuen pensar que les dones prenem el te amb els violadors, i que només ens resistim si ens claven una ganivetada. Potser han perdut la memòria i no recorden que també existeixen relacions sexuals que es fan de gust, que el sexe pot ser compartit. Deuen pensar que sempre funciona així: un home s’emporta quan vol i on vol una dona per fer amb ella tot el que li plau. I, si la dona no mor, de ben segur que se l’ha passada bé. “Moltes gràcies, senyor violador, perquè només m’ha penetrat sense el meu consentiment. Sempre estem a la seva disposició”: De vegades, la ment d’alguns magistrats em sembla ben enigmàtica.

 "Pot sobtar la modernitat d'aquest text, encara més remarcable quan explicita  noms i situacions concretes, totalment contemporànies a l'articulista. Cal remarcar la finesa de l'observadora, la capacitat analítica, les brillants metàfores i la incisiva mala baba. Seria difícil trobar aquest nivell en aquests moments.

Pel que fa a les dones, la Roig denunciava contínuament la violència de gènere, tot i que, en aquells anys, encara no havia saltat a les pàgines dels diaris la magnitud i la intensitat de l'abús immisericorde i brutal contra les dones. "

Isabel-Clara Simó. Si em necessites, xiula. Edicions 62, 2005

Exposició "La lluita per l'oportunitat de viure"

 

La Mila ens fa arribar aquest text per penjar-lo al bloc. Com sabeu, les vostres col·laboracions són sempre molt benvingudes.

"Us passo la informació d'una exposició molt lligada amb els treballs de la Mary Nash i que es celebra ara a Girona.

10/09/2010 - 16/10/2010

Exposició

"La lluita per l'oportunitat de viure. Les dones durant la segona República, la guerra, el franquisme i la construcció de la democràcia"

Romandrà oberta fins el 16 d'octubre

Reconstrueix alguns episodis de la vida de les dones des del 1931 fins el 1978 i visualitza les seves experiències i aportacions.

Lloc: Sala d'actes de la Llibreria i Oficina de Turisme de l'edifici de la Generalitat a Girona (c. J. Maragall, 2) - Girona

Horari: matí i tarda

Organitza: Ha estat organitzada conjuntament per l’Institut Català de les Dones i el Memorial Democràtic"
 

Mujeres Libres

"Mujeres Libres. España 1936-1939" (Tusquets, 1975) és el primer llibre de Mary Nash, el primer i un dels més emblemàtics de l'autora. Mujeres Libres va ser una organització anarquista espanyola formada per dones, que va existir des de l'any 1936 al 1939. El llibre de Nash, extraordinàriament ben documentat, és un recull d'articles, manifestos, informes i escrits de membres d'aquesta organització llibertària.

Llegint aquests articles, tal i com passa amb "Rojas", t'adones de com ha millorat la situació de la dona, per sort per totes nosaltres. Malgrat aquest fet evident, en alguns aspectes encara ens queda molt camí per recórrer. Llegiu sinó aquest article escrit als anys 30.

"¿Hasta cuando?

Todavía subsiste la diferenciación de salario según el sexo. Sistemáticamente, una mujer percibe una remuneración inferior a la de un hombre, aun en los casos de igual especialidad o idéntico rendimiento. Mal está que -por las razones y las limitaciones que sea, tengamos que renunciar por ahora al salario único, sin privilegios de categoría técnica. Pero esta diferenciación según los sexos es una injusticia del régimen burgués en la que no debieran persistir organizaciones de tipo proletario y renovador. En el campo, en la fábrica, en la tienda, en la oficina, a trabajo igual, salario igual"  Mujeres Libres, núm 10

La pel·lícula de Vicente Aranda "Libertarias" (1996)  és una història sobre aquestes dones militants de "Mujeres Libres". Si us ve de gust veure-la la tenim a la biblioteca. Us enllaço amb el tràiler, on (si em permeteu) hi veureu un Miguel Bosé tan sobreactuat que sembla que s'hagi de posar a cantar "Bandido" en qualsevol moment.

Libertarias

Rojas

No sé si ja esteu en plena lectura de "Rojas".  Per ajudar-vos a contextualitzar la lectura d'aquest estudi sobre les dones i el seu paper a la Guerra Civil us penjo una entrevista de l'1 de febrer del 2000 a la revista digital "Sitio al margen" on la Mary Nash ens en parla.

Mary Nash y las mujeres ante la historia

 "Dos cosas empiezan a desplomarse en el mundo por inicuas: el privilegio de la clase que fundó la civilización del parasitismo, de donde nació el monstruo de la guerra, y el privilegio del sexo macho que convirtió a la mitad del género humano en seres autónomos y a la otra mitad en seres esclavos, creando un tipo de civilización unisexual: la civilización masculina, que es la civilización de la fuerza y que ha producido el fracaso moral a través de los siglos"  .Suceso Portales, "Necesitamos una moral para los sexos", Mujeres Libres núm 10. Reproduït per Mary Nash, Mujeres Libres, 1936-1939 (Barcelona: Tusquets, 1975)

I una primera cançó republicana, per anar-nos situant.

"Ay, Carmela"

Mary Nash

És un honor per a nosaltres comptar amb la presència de la Mary Nash al nostre humil club de lectura.  Mary Nash, d'origen irlandès, és catedràtica d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona. Nash és una historiadora de reconegut prestigi, pionera en l'estudi de la història de les dones a Espanya.  Llegirem "Rojas. Las mujeres republicanas en la Guerra Civil" (Taurus, 2006).  La trobada serà el divendres 23 de juliol a les 7 de la tarda. No ho podrem fer a la biblioteca perquè aquella tarda tenim contes. Ja us faré saber a quin lloc ho fem. El que sí que us puc dir és que el sopar el farem al jardí de la biblioteca, encarregarem un bufet i menjarem a la fresca. Hem pensat que quan acabem de sopar podríem fer un homenatge a aquests/tes lluitadors/res per la llibertat i escoltar, i si gosem, cantar cançons republicanes en record seu. Què us sembla la idea?

De moment us enllaço amb documents relacionats amb la Mary Nash.

Viquipèdia

Mary Nash, Medalla al treball President Macià

Revista Pueblos

100 anys fent possible la igualtat (vídeo)

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/