« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Emili Teixidor"

Adéu Emili Teixidor! (per Joaquim Carbó)

El nostre estimat i admirat Joaquim Carbó ens fa arribar un article on recorda el seu amic i també la carta que li va escriure a començaments d'any, quan la Universitat de Vic va investir Doctor Honoris Causa a l'Emili Teixidor. Ho encapçala amb unes paraules de condol.

ADÉU, EMILI TEIXIDOR!

Ahir a la tarda, en el curs d'un acte que se celebrava a l'Ateneu Barcelonès amb motiu del centenari de qui va ser gran editor i millor novel•lista, Joan Sales, ens va arribar la notícia de la mort d'Emili Teixidor i una ombra de tristesa es va apoderar de la sala. Que descansi en pau, l'amic inquiet, treballador, tan intel•ligent com inspirat.
La nostra relació ve d'antic, de fa molts i molts anys, i es pot fixar més o menys en la convocatòria del premi Folch i Torres de 1968, en què ell, Josep Vallverdú, Sebastià Sorribes i jo mateix vam concórrer amb uns llibres que avui encara es llegeixen: Dídac, Berta i la màquina de llligar boira, Rovelló, Viatge al país dels Lacets i La colla dels deu, respectivament.
De llavors ençà hem coïncidit sovint en tota mena d'aventures, empreses i conspiracions, sempre a favor dels nostres llibres, ja sigui per a infants o per a adults..
És molt possible que si no fos per l'èxit tan merescut de Pa negre la seva figura no seria tan reconeguda, però l'obra, la persona i la feina hi serien igualment.
Més que repetir algunes de les coses que aquests dies llegirem i trobarem a tots els diaris, em sembla oportú reproduir a continuació els correus que van intercanviar quan la Universitat de Vic el va investir Doctor Honris Causa.

 

EMILI TEIXIDOR, ESCRIPTOR I AMIC


La mort d'Emili Teixidor, un company molt admirat i estimat, ha entristit el món d'aquells que llegim i escrivim en català. Sabíem que patia una malaltia d'aquelles que no acostumen a perdonar, però la forma tan valenta de plantar-hi cara i les activitats que portava a terme ens feien creure que el mal avançava més lentament.
El Dia del Llibre de 2011 vam intercanviar uns correus electrònics en relació a la visita que acostumem a fer cada any un grup d'escriptors de llibres per a infants a les nenes i nens hospitalitzats a Sant Pau. L'Emili, en aquella ocasió, em va fer saber que no hi podia participar perquè a la mateixa hora també hi seria, ell, a l'Hospital, però per rebre-hi el tractament periòdic que el mantenia amb ganes de llegir i d'escriure, de viure, és clar!
Vam coincidir en alguna convocatòria dels premis Folch i Torres que es publicaven a la col•lecció Els grumets de La Galera, que dirigia Andreu Dòria. Encara avui, al cap de gairebé quaranta-cinc anys, el llibre premiat, Rovelló (Vallverdú), el finalista, Dídac, Berta i la màquina de lligar boira (Teixidor), i els altres dos, Viatge al País dels Lacets (Sorribes) i La colla dels deu (Carbó), mantenen l'interès d'un bon nombre de lectors tot i els anys que han passat i els canvis i modes imperants. I si en aquells llibres no hi havia ordinadors, ni telèfons mòbils, ni euros, era perquè encara no s'havien inventat o no ens havien arribat!
En aquells moments cap de nosaltres no s'adonava que érem uns pioners. Després del final de la guerra civil, havien passat gairebé trenta anys de prohibició de publicar contes i novel•les en català per a nois i noies. Llavors vam aprofitar una escletxa de la censura per fer moltes coses: editar llibres, cantar cançons, publicar una Gran Enciclopèdia, uns fets que a tots els països del món es produïen amb naturalitat, però que havien estat tancats a la nostra llengua.
Després, evidentment, cadascú va campar per les seves, tot i les sovintejades coincidències en actes, col•laboracions i subversions. La producció literària de l'Emili es va diversificar. Si per un cantó es va mantenir, sobretot els primers temps, com a militant del llibre juvenil amb textos tan celebrats com Les rates malaltes; L'ocell de foc; El soldat plantat; Frederic, Frederic, Frederic, Cor de roure..., també la va encertar amb una troballa molt especial: els volums que Cruïlla li va publicar de la Formiga Piga, un personatge que li va permetre, a base de rodolins i jocs de paraules, arribar als més petits, sempre, però, amb una intenció més aviat pedagògica d'establir certes complicitats i comparacions del món de la formiga amb els errors que cometem tots plegats quan acceptem la manera de viure que ens volen imposar.
Però el talent narratiu d'Emili Teixidor no podia quedar reduït a l'àmbit infantil i juvenil. La seva imaginació; el seu coneixement del món en què vivia i que eixamplava amb contactes i viatges; una àvida curiositat per tot el que és humà; la necessitat d'explicar tot allò que el preocupava i el que havia viscut, sobretot, en una tristíssima postguerra, el van portar a escriure textos tan importants com Sic transit, Gloria Swanson, Retrat d'un assassí d'ocells, El llibre de les mosques, Els convidats... És possible, però, que si no fos per Pa negre, l'excel•lent novel•la que ha estat portada al cinema amb tant d'èxit, la seva figura no seria tan coneguda ni reconeguda. I em penso que això seria injust perquè Pa negre és una baula més de l'obra madura, intensa, apassionant i intel•ligent que ens ha ofert al llarg de tota una vida dedicada a explicar-se i a explicar als altres el món convuls que li ha tocat viure.
El nostre públic lector té dret a sentir-se commogut per una pèrdua tan decisiva. El millor homenatge que li podem dedicar és rellegir algun dels textos que al llarg dels anys ens ha ofert amb tanta generositat.
Joaquim Carbó – juny de 2012

 


Barcelona, 20/02/2012
Estimat Emili,
M'hauria fet molt il•lusió poder-te abraçar dijous, a Vic, quan els prohoms de la Universitat es trauran el barret per reconèixer el teu talent de novel•lista i et faran l'honor d'investir-te doctor, però això no serà possible perquè estic acabant de passar una grip que m'ha tingut uns quants dies fora de circulació. Els de la Plana ja sabeu prou bé que a Vic hi fa un fred que pela, i a mi, ara mateix, em convé covar-la a la vora de l'estufa. Sóc una mica més vell que tu i ja saps que no tenim cap més remei que cuidar-nos.
La distinció t'arriba en un moment oportú. Vull dir, més aviat, que la Universitat no deixa de ser oportunista perquè si no s'hagués produït l'impacte popular de la teva obra en general, i de Pa negre en particular, és molt probable que no hi haurien pensat. I em sembla formidable que en lloc de ser els savis els que descobrissin els valors de la teva obra i fessin el possible per projectar-la al públic, hagi estat l'impuls popular de lectors i mitjans de comunicació el que els ha fet obrir els ulls. Sigui com sigui, benvinguda la decisió!
Com a membre d'una generació que porta tant de temps al peu del canó, he tingut ocasió de viure circumstàncies ben diverses. Per aquest motiu, no deixa de fer-me certa gràcia veure actituds crispades de gent força ben aposentada que ens vol fer creure que vivim en el pitjor dels mons. Llavors, recordo tants i tants anys d'escassesa, quan tot es produïa a les catacumbes, publicar un llibre en català era tot un èxit i una proesa que un autor entrés en una aula... El que em preocupa més d'aquest moment difícil és que podem retrocedir en coses tan importants com aquesta sanitat pública que tu també valores adequadament.
És possible que, tal com deies l'altre dia a l'Ara, ens faci falta gent que s'ho jugui tot, encara que jo no ho veig tan clar. Penso que si hem sobreviscut al llarg dels segles ha estat perquè hem practicat la prudència, encara que això faci impossible la plenitud. Si les coses es plantegessin sempre en els termes del “o tot, o res!”, temo que ja hauríem desaparegut del mapa. Això sí: em preocupa el doble llenguatge i les contradiccions constants en què cauen els que manen. Avui asseguren que aniran al notari a proclamar que no pactaran amb segons qui, i un parell d'anys després són tan amics... També penso que no podem caure en maximalismes impossibles de complir. Agafo el metro cada dia, miro les cares dels viatgers, escolto el que diuen i m'adono de la indiferència que la majoria sent per tantes coses que a mi em preocupen. Em sembla indispensable aixecar el nivell de vida i, sobretot, el cultural. Abocar el màxim de recursos a l'escola pública és imprescindible abans de poder formular segons quins plantejaments.
Prou, que desbarro! Et vull felicitar de tot cor tant per tu, com per la part que em toca. Considero que l'honor que et concediran a la Universitat de Vic ha de satisfer tants i tants companys del gremi que, com faig ara jo mateix, t'aplaudeixen perquè ens has fet quedar tan bé.
Una abraçada ben cordial i tot l'afecte de
Joaquim Carbó


La seva immediatíssima resposta (dos minuts després del meu correu):

Benvolgut Quim: Moltes gràcies! I en vida teva, que deien als pobles abans. Ja ens veurem un dia i xerrarem de tot. Una abraçada cordial
Emili Teixidor

 

Emili Teixidor

 

Emili Teixidor (Roda de Ter, 1933 - Barcelona, 2012)

Vam tenir amb nosaltres l'Emili Teixidor el gener de l'any 2009. Vam llegir la seva novel·la Laura Sants (Columna, 2006). No sé vosaltres què recordareu d'aquella trobada. Jo no recordo tant el llibre sinó la passió amb què parlava de la lectura. Era un gran divulgador. Un mestre. Ens deia que a les classes amb els nanos, arribava amb tres llibres i que els parlava només de dos, quan els nens li preguntaven pel tercer ells els deia que no, que aquell no era per ells. Això era el que realment despertava la curiositat d'aquells infants, disposats a saber com fos quina era aquella lectura que se'ls estava negant. Però el primer que em va venir al cap ahir, quan la Mila em va donar la trista notícia, va ser la imatge d'ell escoltant, escoltant-nos. No sé si vosaltres també el recordeu així. Escoltava amb intenció, amb la d'entendre't de debò. Una cosa senzilla potser, però poc freqüent. Potser per això dibuixa tant bé els seus personatges, com en el cas de Pa Negre, perquè els entén, perquè els sap escoltar.

L'Emili Teixidor era molt amic d'en Joaquim Carbó. Ells dos, juntament amb en Sebastià Sorribas i en Josep Vallverdú van començar l'aventura d'escriure en català per a joves i també per a infants, fent reviure les paraules d'una llengua molt malmesa. Les nostres paraules. Una aposta necessària que no els sabrem agrair mai prou.  A la foto els podem veure presentant una reedició dels seus primers llibres, editats per La Galera i dels quals en fa referència en Joaquim Carbó més avall.

Aquí teniu un recull de comentaris que han anat sortint avui a la premsa i que m'han semblat un bon retrat de l'escriptor. 

Vaig començar a escriure llibres a finals de la dècada dels 60, quan l’Andreu Dòria, editor de La Galera, va cridar una sèrie d’autors catalans com el Joaquim Carbó, el Sebastià Sorribas, el Josep Vallverdú i jo mateix perquè provéssim de fer llibres per al jovent. Que en aquest país fins i tot els nostres somnis i històries els haguéssim de comprar a fora ens semblava que era una situació difícil de corregir. Emili Teixidor

Vam tenir una amistat de molts anys. L’Emili Teixidor, en Josep Vallverdú, en Sebastià Sorribas i jo mateix vam ser pioners en el camp de la literatura infantil i juvenil. Tots quatre ens vam presentar al premi Folch i Torres amb obres que han perdurat. Vam sortir del no-res després de molts anys de silenci arran de la Guerra Civil i la post-guerra. Sabíem que sempre podíem comptar l’un amb l’altre. Joaquim Carbó

Emili Teixidor era un gegant de la literatura però amb mentalitat d’obrer. David Castillo, escriptor.

Un dels grans de la literatura catalana, amb una llengua vivíssima i plena de matisos, i la creació d’un territori mític entorn el seu Osona natal. Ester Pujol, editora

Em va dir que no patia per la mort, que descansar eternament ens farà feliços, i si de cas hi ha alguna cosa més, segur que serà millor. Carles Capdevila, director de l’Ara.

Quan se li preguntava a Emili Teixidor per la seva impressió sobre l’èxit internacional d’aquesta pel•lícula (Pa negre) , mussitava qualsevol excusa i somreia: de satisfacció em penso, de pensar que la història ja no li pertanyia a ell, sinó a la gent a la qual anava adreçada. A nosaltres. Ens faltaran paraules per agrair-li que ens ensenyés que tot plegat valia la pena. Sebastià Alzamora, escriptor.

"Pa negre" és una pel•lícula tan bona perquè els personatges, estan creats des del fons de l’ànima, especialment els femenins, d’una gran veritat i credibilitat humana. Isona Passola, productora de Pa Negre.

Aquí el podeu veure parlant de literatura al programa Via Llibre

Emili Teixidor al Via Llibre

La seva biografia sencera i la seva obra a la web de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana

Emili Teixidor

Cada cop que llegim un llibre, les paraules reviuen, i el cap se'ns omple de vida i per això podem dir que els llibres són com conserves de vida que guardem a les biblioteques i a casa per alimentar el cervell: els pensaments, la fantasia, les emocions... Llegir és viure molt més i molt millor! Llegir no omple el meu temps, llegir omple i afegeix valor a la meva vida.  Emili Teixidor, La lectura i la vida. Columna, 2007.

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/