« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Jordi Llovet"

La pàtria d'un irlandès

Jordi Llovet. Brins de literatura universal. Galaxia Gutenberg : Círculo de lectores, 2012

Galaxia Gutenberg  publica un recull d'articles de Jordi Llovet que corresponen a la seva col·laboració setmanal al diari El País entre els anys 1996 i 2011. Són articles que parlen de literatura i que s'ordenen cronològicament, segons la data de naixement de l’autor del que tracta.
Dos d’aquests articles parlen de James Joyce. Us en penjo un d’ells on relaciona aquest autor irlandès amb la seva terra i aprofita per ironitzar sobre aquesta relació d'amor o d'odi, o d'amor i odi, dels escriptors amb la seva pàtria. També és interessant perquè transcriu un divertit diàleg del conte “Els Morts” inclòs a Dublinesos, un relat que és el punt de partida per la redacció d’Ulisses.

La pàtria d’un irlandés
Joyce (1882-1941)


Una de les pàgines més brillants i més desinhibides de Josep Pla es troba en la seva biografia de Francesc Cambó i toca de ple una de les qüestions més punyents de la producció cultural de Catalunya: “Generalment, el patriotisme és predicat en el món amb finalitats externament líriques i substancialment tranquil•litzadores. […] El monopoli del patriotisme, com gairebé totes les formes de l’ idealisme professional, sol estar en mans de bandarres i d’entabanadors que viuen del chantage de les virtuts humanes amb la més gran naturalitat. Aquesta mena de chantage és habitual en països com el nostre […]; és el que fa el polític, l’escriptor, l’artista, el comerciant que exigeix que la seva mercaderia sigui acceptada no pas pel fet d’ésser bona, sinó pel fet d’ésser químicament patriòtica i provadament indígena”.
La citació ve a tomb quan recordem, en ocasió d’una segona edició d’uns quants contes de la sèrie Dublinesos, de James Joyce, la difícil situació que va viure l’escriptor irlandès a la seva ciutat de naixement, tan estimada com odiada per l’escriptor d’Ulysses, com diuen que sol passar amb tots els escriptors massa lligats a una ciutat i que s’hi han trobat víctimes d’uns lligams excessius amb els seus compatriotes, ja se sap: els indígenes tendeixen sempre a tancar files, i omplen primer de moixaines els seus fills predilectes per acabar devorant-los, com qui no vol la cosa a causa del més petit foraviament: Saturn patriòtic!
Joyce, certament, va acabar de la “pàtria” fins al capdamunt; això per no fer servir una expressió més aviat grollera i masculina. Es va educar amb uns jesuïtes intolerants i curts de vista, va fer tertúlies amb tota aquella trepa de republicans esparracats que dibuixa de meravella la pel•lícula Michael Collins, va escriure quatre poemes i quatre articles a les revistes del país i, en no sentir-se prou “gaèlic” o en veure que el burxaven massa perquè se’n tornés si no vols per força, va agafar les maletes, se’n va anar d’Irlanda als vint-i-dos anys i no va tornar-hi gairebé mai més: va viure , com sap tothom, a París, a Trieste i a Zurich. A Trieste obria la finestra de bat a bat, en ple hivern, per regalar-se amb el so de les quatre llengües que s’hi parlaven –eslovè, italià, triestí i alemany-, i a Zurich passava tardes en un cafè que avui s’anomena The Joyce Pub, en el qual serveixen el te amb unes estovalles la mar de delicades, de color violat, amb el seu nom.
Si no teníeu l’excel•lent traducció de Joaquim Mallafré dels esplèndids Dublinesos (Edhasa, 1988), agafeu aquesta altra, també magnífica, i aneu directes a la narració “Els morts”, en la qual (pàg. 116) trobareu el diàleg gloriós entre la senyora Ivors –una independentista pesada i carca, amb faldilla fins als turmells- i el bonàs de Gabriel Conroy. Quan ella li pregunta a Gabriel on passarà les vacances, aquest confessa, amb una mica de recel, que havia pensat anar amb la dona i uns quants amics “a França o a Bèlgica o potser a Alemanya”. Ella que li fa: “I per què van a França o a Bèlgica, en comptes de visitar el seu país?” (Mallafré hi posa “pàtria”, amb molt bon criteri). Ell li respon: “Bé, en part és per practicar llengües i en part per canviar”. I ella fa: “I no fóra millor practicar la nostra llengua, l’irlandès?” […] És que no té una terra pròpia per visitar, de la qual no en sap res, el seu poble i el seu país?”. I ell acaba: “Miri, si vol que li digui la veritat, n’estic tip, del meu país!”.
Per sort, l’anglès i la producció literària de Joyce no van fer altra cosa que millorar el continent. Esperem que els catalans que ja estan tips de la pàtria trobin ocasió d’establir-se a Zurich, a Trieste o a París, i que els seu català hi surti guanyant mentre fan un alè o respiren fondo.

James Joyce. Els morts i altres contes, traducció d'Helena Rotés. Barcelona, Deriva Editorial, 1996

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/