« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Vladimir Nabòkov"

Ada o l'ardor. La trobada.

Divendres passat vam comentar la nostra lectura d’estiu: Ada o l’ardor de Vladímir Nabòkov, una llarga i intensa història d'amor entre dos germans, un amor que justifica tota una vida, totes dues vides. Un llibre que busca la transgressió i que situa la seva acció en un temps i espai inventats, uns límits desdibuixats que primer despisten al lector però que l’acaben seduint. Nabòkov crea aquest món pertorbador que a alguns ens ha agradat més i a d’altres menys. Això és el que fa les trobades interessants i el que ens fa créixer com a lectors.

A la sessió van sortir algunes informacions relacionades que ara volem ampliar.

Altres novel·les de Nabòkov que no tenen res a veure ni amb Lolita ni amb Ada o l'ardor. Aquestes són algunes de les que ens va comentar l'Albert i també la Mary.

La ressenya al Núvol.

El Foc Pàl·lid de Vladímir Nabòkov

Aquí teniu una ressenya d'aquest llibre que, a priori, sembla complicat. 

Nabokov i antiNavokob

 

Les seves memòries

Les tardes de cel ennuvolat, tota sola sota el plugim, la mare, amb un cistell (tacat de blau per dins dels nabius d’algú altre), començava una llarga caminada per buscar bolets. Cap a l’hora de sopar, la vèiem aparèixer entre les profunditats nebuloses d’un passeig del parc, la seva petita silueta embolicada i encaputxada amb una roba de llana d’un marró verdós, damunt de la qual innombrables gotetes d’humitat feien una mena de boirina que l’envoltava. Quan, sortint de sota els arbres que gotejaven, s’acostava i em veia, el seu rostre oferia una expressió estranya i trista, que podia haver significat mala sort, però que jo sabia que era la beatitud tensa, gelosament continguda, del buscador triomfant. Just abans d’arribar fins a mi, amb un moviment lànguid i sobtat del braç i l’espatlla i un «Uf!» d’esgotament exagerat, deixava anar el cistell, per donar a entendre com pesava i que fabulosament ple que el duia.

Vam parlar de la complicada vida de Nabòkov i  de com això podia haver afectat la seva obra. Relacionat amb aquest tema m’ha sembla interessantíssima aquesta entrevista de Bernat Pivot, extreta del seu venerat programa literari Apostrophes.

Aquí teniu alguns fragments però val la pena llegir-la tota.

En la lengua de mis antepasados me siento perfectamente cómodo, pero no lamentaré jamás mi metamorfosis americana.

La historia de mi vida, pues, se parece menos a una biografía que a una bibliografi.a

Excepto algunas mariposas suizas en Ada, me inventé las especies, pero no los géneros. Es un detalle simpático, ¿verdad? Sostengo que es la primera vez que alguien se inventa mariposas científicamente posibles en una novel·la.

Aprecio mucho a Freud como autor cómico.

Detesto pues a los divulgadores comprometidos, a los escritores sin misterio, a los infelices que se alimentan con los elixires del charlatán vienés.

L'entrevista sencera la podeu llegir aquí.

Una recomanació de l'Albert va ser la de l'autora russa Nina Berberova (1901-1993)

Al catàleg de les biblioteques públiques tenim  títols seus, entre ells la seva biografia El subratllat és meu. Un gran títol.

Mireu quin autoretrat tan colpidor

Pertanyo a una classe de persones per a les quals la casa on han nascut i crescut no solament no s'ha convertit en el símbol de la protecció, de l’encís i la fortalesa de la vida, sinó que la destrucció de I' esmentada casa els ha produït una enorme alegria. Jo no tinc ni 'tombes d'avantpassats' ni 'cendres sagrades' per recolzar-m'hi en els moments difícils; mai no he reconegut el parentiu de sang, i com que la natura no m'ha donat ni la cuirassa dels búfals, ni ungles ni dents de pantera, i com que no he buscat la manera de fer-me créixer una segona pell ni d'esmolar-me les dents, visc sense suports, sense armes, sense entrenament per a la defensa i I' atac, sense una tribu pròpia, una terra pàtria, un partit polític, i sense daus i tombes ancestrals. El més difícil per als qui són com jo és que les forces contra les quals lluitem no estan encara definides: lluitem contra enemics i fenòmens que encara no han adoptat formes concretes, que no han aconseguit encara passar a I' estadi en el que una terminologia discursiva i unes conclusions clares donin la possibilitat d'enfrontar-s'hi sobre la base de nous criteris.

Ulisses per Vladímir Nabòkov

Vladímir Nabòkov (1899-1977) és un dels grandíssims novel•listes del segle XX, d'una generació posterior a la de Joyce i de qui segurament llegirem alguna cosa en un futur no gaire llunyà, la seva novel•la més popular, Lolita, o la seva millor, Ada o l'ardor, també sobre amors incestuosos. Nabòkov, de família noble, va començar escrivint en rus però es va exiliar arran de la Revolució del 1917, primer a Berlín i després, amb l'ascensió de Hitler als anys trenta, als Estats Units. Allà va exercir de professor de literatura, rus i lepidopterologia i va escriure les seves grans novel•les, no sabem ben bé si en rus o en anglès. Nabòkov va convertir-se en un crític àcid i lúcid. Els textos sobre literatura que va deixar són lliçons magistrals, però tenia les seves tírries, i una d'elles era l'Ulisses de James Joyce.
Tingui o no tingui raó Nabòkov, el que és innegable és que el llibre de Joyce és un monument literari i que va marcar de manera profunda tota la literatura posterior, fins i tot la de Nabòkov, cosa que ell no pot dir de les seves millors obres.

Albert Mestres

En aquest enllaç hi trobareu el capítol del llibre de Nabòkov Curso de literatura europea on analitza l'obra de James Joyce Ulisses.

Us en destaco un fragment perquè contradiu, en part, tota la nostra introducció a aquesta obra. Us recomanem la lectura del text complet perquè no té pèrdua.

Ulisses per Nabòkov

[...] Ulises es una estructura sólida y espléndida, pero un poco sobreestimada por esa clase de críticos más interesados por las ideas, las generalidades y los aspectos humanos que por la obra de arte en sí. Debo preveniros especialmente contra la tendencia a ver en los aburridos vagabundeos de Leopold Bloom y sus pequeñas aventuras de un día de verano en Dublín una parodia fiel de la Odisea, con Bloom haciendo el papel de Odiseo -o sea, de Ulises, hombre de múltiples recursos-, o la adúltera mujer de Bloom representando el de la casta Penélope, mientras que a Stephen Dedalus se le asigna el de Telémaco. Evidentemente, en la cuestión de los vagabundeos de Bloom hay un eco homérico vago y general, tal como sugiere el título de la novela; y existen numerosas alusiones clásicas, entre muchas otras, a lo largo del libro; pero sería una completa pérdida de tiempo buscar paralelos en cada uno de los personajes y cada una de las situaciones del libro. No hay nada tan tedioso como una larga alegoría basada en un mito trillado; después de la publicación de la obra en partes, Joyce suprimió los títulos seudohoméricos de los capítulos al comprobar de lo que eran capaces los pelmas eruditos o seudoeruditos.


[...] ¡Cuál es, entonces, el tema principal del libro? Muy sencillo:
1. El pasado irremediable. El hijito de Bloom ha muerto hace tiempo, pero su imagen perdura en su sangre y en su cerebro.
2. El presente ridículo y trágico. Bloom todavía ama a Molly, su mujer, pero deja que el destino siga su curso. Sabe que por la tarde, a las cuatro treinta de ese día de junio, Boylan, elegante empresario y apoderado de Molly irá a visitarla, y no hace nada por impedirlo. Procura mantenerse escrupulosamente al margen de la marcha del Destino; pero a lo largo del día está a punto de tropezarse con Boylan una y otra vez.
3. El futuro patético. Bloom se tropieza también constantemente con otro joven: Stephen Dedalus. Bloom se da cuenta poco a poco de que esto puede ser una pequeña deferencia del Destino. Si su mujer debe tener amantes, entonces el sensible y artístico Stephen es preferible al vulgar Boylan. De hecho, Stephen podría dar lecciones a Molly, podría ayudarla en su pronunciación italiana para su profesión de cantante; en fin, podría ejercer una influencia refinada, piensa Bloom con cierto patetismo.
(V.Nabokov)

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/