« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Joaquim Mallafré"

Fotografies de la trobada amb Joaquim Mallafré

Aquestes són les fotos de la Mila (i alguna de la Marta) del divendres 28 de setembre amb Joaquim Mallafré.  A les del sopar hi veureu de ben a prop el magnífic roast beef de la Mary i família.

 

Trobada irlandesa amb Joaquim Mallafré

Coincidint amb el Dia Internacional de la Traducció, divendres passat vam tenir amb nosaltres en Joaquim Mallafré. Un traductor que és capaç d’emocionar-se fins a les llàgrimes quan llegeix en veu alta les paraules pensades de Molly Bloom, just al final de la novel•la Ulisses de James Joyce. La Magalí em diu que Mallafré l’ha fet reconciliar amb el llibre. Hi estic d’acord. El text és inabastable per a la majoria de nosaltres, sobretot per la manca de referents, però Mallafré encomana la seva passió. Ens va parlar de la seva feina com un acte de creació. Vam poder descobrir que el anomenem traducció, en el seu cas, es converteix en l’obra d’un artista, d’un artesà, que apira a igualar la capacitat d’evocar del propi autor. La seva és una “traducció feliç”, en paraules de l’Albert.
Ulisses és una novel•la que transcorre en sol un dia, el 16 de juny de 1904, a Dublín, una ciutat dins d’un país en decadència. Aquesta sensació de decepció es manifesta en els personatges, en l’acció i en multitud de detalls, com per exemple, en els colors. Tota una gamma de particularitats literàries que se’ns escapen però que en Mallafré prenen una altra dimensió i que ens permeten intuir la grandesa d’aquesta novel•la. La tensió entre l’anglès i l’irlandès, el viatge d’un dia en la vida dels personatges, com un espill al llarg del camí, la nova visió de la dona en la literatura, ja no com una Penèlope esperant pacientment, sinó una dona amb personalitat pròpia, i tants i tants altres temes que anaven sortint a partir d’un text que no s’acaba mai. Una lectura que sempre suma, en paraules de Mallafré.
Punt i apart mereix el llenguatge. Diu l’Albert que Joyce utilitza el llenguatge en tots els sentits, que fa aflorar la retòrica, i que a partir d’aquest moment canviarà la manera d’escriure. Recordem la lectura de Mallafré del fragment on el llenguatge s’assimila les onades. Impressionant, com impressionant és la seva elecció de les paraules per a la traducció. Vam parlar de l’afany de totalitat de l’escriptura, el fet que la vida d’un home es pot resumir en un dia concret. L’aventura completa de l’home més corrent, l'ulisses quotidià.

A l’exquisit sopar posterior van anar sortint moltes idees que potser acabaran essent realitat, com l’organització d’un Bloomsday per la zona, tal i com van fer a Santa Coloma l’any 2007.
Per acabar d’arrodonir la sessió des d’aquest espai virtual, us penjo diferents referències a les que es va fer esment i que en aquell moment no teníem a mà.

Primer, atenent les exigències d’un grup de lectores, us penjo dos enllaços amb les adaptacions cinematogràfiques de l’obra. No sé quina de les dues és la que van recomanar la gent de Santa Coloma.

Una és de l’any 1967
Ulyses
I l’altra del 2003
Bloom

Aquesta és la que ens va recomanar la Maria Àngels Prat

La hija de Ryan

Tot parlant dels diferents tipus de traducció, Joaquim Mallafré va fer referència a un poema de Gabriel Ferrater i va recitar de memòria uns versos que ja feien endevinar la força de la poesia sencera. I realment és així, aquí la teniu.

Fill
Cruixi la tarda. El temps se'ls ennuegui.
Traspuen sorollets. Tota una casa
malfrisa, i esgarrifa la cisterna
de silenci. Feliç pis clausurat.
Batega un fòsfor fred, s'adorm la bèstia
d'aigua fonda, els dos cossos llarg-nuats.
El trenc, el temps. Anyellet de sabó,
ella sota la dutxa. Les paraules
i el riure, lleus damunt la pell, escuma
que fuig amb l'aigua brusca.
El trenc, el xiscle
d'una cinta de serra: el plor d'un nen
esquinça violent.
"És potser el nen
que no hem fet, i que se'ns queixa."
Fill,
criatura dels altres, calla. Troba't
els dos que tu delates, pobres dos
que es van prometre, i no han sabut complir-se.
Temptador massa tosc, ens fas vergonya.
Troba qui t'ha volgut quan oferies
un altre cos. Rebolqueu-vos tots tres.

Joaquim Mallafré. L'apunt biogràfic d'Adam Manyé

 

Retrat, obra de Miquel S. Jassans, 2002

Adam Manyé (Corrector, editor de premsa i assessor lingüístic. Professor de secundària. Director dels Serveis Territorials del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació a Tarragona (2007-2011))  dedica una web a Joaquim Mallafré, el nostre convidat del proper divendres. Amb el permís de Manyé, us penjo la biografia que he extret d'aquest espai, però si voleu veure tot el que diu del traductor d'Ulisses, podeu accedir-hi des d'aquí.

 

Joaquim Mallafrè, mestre i creador

Es troben, com una llambregada,
el teu somriure i la meva rialla:
rampells de calamarsa benigna.

Miquel Ferré


Quan em van regalar l'Ulisses de Mallafrè (la versió de Joyce aleshores no m'interessava i ara tampoc) jo tenia divuit anys i quatre mesos, recordo molt bé les inicials emmarcades en fons negre i com si se'ls hagués aplicat una lent d'augment. Jo m'havia mirat molt aquella edició a ca l'Isidre de Reus. A més, havia llegit alguns fragments de l'obra en la versió de Valverde. De seguida vaig veure que l'exemplar era de la Gaudí, per una marca a la contracoberta. Era el que jo havia fullejat tantes vegades. Aleshores ja sabia quin rebombori s'havia produït a l'entorn d'aquella edició (subscripcions, ajuts, etc.), però no em decidia a reunir les vora dues mil pessetes que valia. Sí que sabia qui era Joaquim Mallafrè (l'havia vist comprant llibres, xerrant amb l'Isidre, i tenia amigues d'institut que l'admiraven...), sabia també que el traductor havia trigat el mateix temps que Joyce a escriure l'obra en català i m'imaginava, i vaig saber-ho només després de llegir les set primeres línies del text, que finalment trobava literatura escrita en la llengua dels meus pares: baladrer, martingala, taleia, bleït, granot... Vaig descobrir la llengua i això volia dir la literatura, certament.

Amb Pere Gimferrer i Joan Oliver, a l'acte de concessió dels premis de Literatura de la Generalitat de Catalunya, 1982.

Foto: Ferran Sendra.

 

Més tard vaig saber i ara sé que Joaquim Mallafrè Gavaldà va néixer a Reus l'any 41, i algunes dades que ell mateix ens va desvetllar l'any 1991:


El meu pare era fill de pagès criat a l'Arbocet, i vingut a Reus, primera generació d'obrer industrial-xofer-mecànic-fonedor. La mare, procedent de Riudoms, va conèixer el pare a la dispesa que va posar l'àvia quan va quedar viuda d'un marit que havia tractat amb bestiar, em sembla. A penes podia portar una conversa en castellà, i el llenguatge del barri, de les feines per altres, de les fàbriques tèxtils on va treballar, era el català. En català resava i es queixava de les dificultats. La padrina, de fonts, amb qui vaig conviure molt, dependenta d'una merceria, representa la influència més culta de la família, i junt amb novel·les i poemes en castellà, em va donar Patufets d'abans de la guerra i novel·letes de Folch i Torres, o em portava a l'Orfeó a veure obres de Josep M. de Segarra o de Frederic Soler quan van ser possibles a l'escenari. Eclèctica, em va ensenyar a recitar Pandereta […] juntament amb La nostra parla. Cap d'ells no hauria ni somiat a qualificar-se de catalanista. Vivien, podien viure encara, en català. No vaig anar a col·legis religiosos, però el pare va transigir que anés a doctrina a la parròquia, on em preparava per a la primera comunió amb els concursos memorístics propis de l'època, que em van fer assimilar un altre tipus de llenguatge, també en la meva llengua. El gruix dels anys escolars primaris va transcórrer en una escola que regentava un mestre expedientat per motius polítics --cosa que aleshores ni entenia--, que emprava també el català en algunes explicacions. El batxillerat va representar l'entrada en un món relativament castellanitzat. Però alguns professors procedien de l'Institut-escola, i allò que ara en diem els continguts tenien molt de català. I no solament entre aquests en vaig trobar de bons. Em van donar una riquesa que de cap manera no vull menystenir, que encara tinc i que agraeixo, com agraeixo tota suma de saber. El vehicle era el castellà. […] La universitat estava castellanitzada. Vaig rebre continguts i bases prou sòlides tanmateix, que després vaig anar sentint la necessitat de retraduir, quan les circumstàncies externes començaven a permetre que el català fos novament alguna cosa més que una llengua

He citat aquest fragment in extenso, que he extret de la seva tesi, racionalització indissociable de la primera gran traducció, la lloada Llengua de tribu (l'oralitat de la llengua de casa i del carrer) i llengua de polis (la llengua de la literatura per mitjà de la finestra oberta per la padrina néta d'un militar, i l'omnipresent Centre de Lectura), perquè em sembla molt rellevant com a confessió dels pòsits que l'autor reconeix. Gràcies a aquests mestres i professors, a la tenacitat, i a la idea (mamada a la majoria de llars obreres) que la cultura és un alliberament, dins del jovenot Mallafrè es forja un pòsit intel·lectual i vivencial que ha de ser la pedra de toc de la vocació de mestre que li traspua pels porus de la pell quan parla i el desig d'enfrontar-se amb reptes difícilment assolibles. Caldria citar més figures intel·lectuals i humanes que van tenir també el seu paper. Per concloure aquesta reflexió només n'esmento tres: Sofia Ventosa (l'anima a anar a Anglaterra) i M. Aurèlia Capmany i Jaume Vidal Alcover (l'encoratgen a la tasca de l'Ulisses).
Algunes dades més són que Mallafrè es va llicenciar (1964) i doctorar en Filologia Romànica (1988) a la Central de Barcelona: aquella facultat de Valverdes, Blecuas, Riquers, Badias i Margarits, etc., tan idealitzada. Va tornar a Reus a ensenyar a l'institut on havia estat alumne, va anar de lector i assistant teacher a la Grammar School de Ludlow (Shropshire, comtat d'Anglaterra) durant el curs 67-68 (aprèn anglès i comença a fer exercicis de traducció), va ser un professor i catedràtic d'institut modèlic, "amb el Mallafrè o aprens anglès o no passes", deien alumnes que jo coneixia i envejava en secret. Des del curs 1972 va ser professor de l'antiga secció tarragonina de la Central de Barcelona, en la qual vaig poder gaudir de les seves lliçons i continua, ara ja a jornada completa, donant lliçons a la URV. A banda de la tasca de conferenciant, professor convidat, teoritzador de la traducció, etc.
Després de la tasca de l'Ulisses, ha traduït alguns autors que admiro: l'Sterne del Shandy, Auden, Beckett, Kipling…, fins que algú assenyat el va incorporar a la Secció Filològica de l'IEC; gràcies a això la llengua del diccionari de l'Institut s'assembla més a allò que parlem al Camp de Tarragona. Ha rebut la Creu de Sant Jordi, i altres reconeixements, Premi Nacional de Literatura, Premi de la Generalitat, Premi de la Crítica, etc. També puc citar una informació que no llegireu enlloc perquè és de collita pròpia: que és un bon mestre i una bona persona, en el millor sentit de les dues expressions.

Joaquim Sorio, Isidor Marí, Joaquim Mallafré i Xavier Filella
Foto: Georgina Giné

He de confessar que em fa una mica de respecte, però m'honora, formar part de la llista de la gent que ha lloat la tasca i la persona de Mallafrè: José M. Valverde, Jordi Llovet, Ramon Barnils, Robert Saladrigas, Terenci Moix, Manuel de Pedrolo, M. Aurèlia Capmany, per citar-ne uns quants.
Penso que Joaquim Mallafrè és, juntament amb Jordi Llovet i Salvador Oliva, un dels mestres vius de la millor traducció literària que es fa al català, i té també una altra característica compartida amb Llovet i Oliva, tria magistralment allò que tradueix. Són sempre llibres moderns, singulars, desconcertants, i que han modificat notablement el curs de la literatura universal. Des d'aquí faig una proposta al Departament de Filologia Catalana de la URV: oferiu una assignatura on es tractin les obres que ha traduït el Quim i l'alumnat tindrà una panoràmica summament interessant de la literatura anglosaxona i universal.

D'altra banda, hi ha tants llibres que necessiten la mà del Quim! Jo espero amb candeletes l'Anatomy of Melancholy, de Burton, que és un llibre que va alimentar Sterne i forma part dels que s'anomenen de culte.

Diuen que hi ha dos tipus de traductors: els que passen desapercebuts i els que els reconeixes en les traduccions. Potser això no li acabarà d'agradar a l'interessat, però, a parer meu, Joaquim Mallafrè és un creador i un mestre, i tot allò que toca es converteix en Mallafrè. Aquesta darrera afirmació no vol dir que sigui un traductor dels que modifiquin l'original; ara, el seu sentit de llengua, la seva cosmovisió i la destresa el fan inconfusible i indispensable per a una llengua i una literatura com la nostra.

Tot això no ho dic jo, ho diu la seva literatura.

Adam Manyé
31 de març de 2003

Ulisses en 483 paraules

Joaquim Mallafré (Reus, 1941) és, entre altres coses, el traductor al català de l'Ulisses de James Joyce. Fa uns dies ens va fer arribar, molt amablement, aquest esquema de l'argument de la nostra lectura d'estiu. Al final també hi trobareu altres esquemes que ens poden ajudar una mica més a entendre aquesta obra que ens té una mica intimidats, perquè negar-ho. Llegint aquest document sembla fàcil. Mireu:

 

“Ulisses”

Esquema narratiu
. El matí del 16 de juny de 1904 un jove de vint-i-dos anys, Stephen Dedalus, conviu amb uns amics i dóna classes en una escola de Dublín. Ha tornat de París en morir la seva mare i es troba desemparat, necessitat d’un punt de referència, mentre passeja per la sorra i entre les petxines trencades de la platja.
A la mateixa hora, en un altre lloc de Dublín Leopold Bloom, un publicitari d’origen jueu, va a comprar, agafa la correspondència, fa l’esmorzar per a la seva dona, Molly Bloom, que encara és al llit i s’amaga una carta de les que ell li ha donat. És una carta de Boylan, representant artístic de les gires de Molly, que concerta una cita amb ella per al mateix dia; la sospita d’adulteri no abandonarà Bloom. Els pensaments de la filla, que ja no viu amb ells i del fill que se’ls va morir de petit conviuran amb fantasies eròtiques, amb judicis sobre coneguts, amb circumstàncies polítiques, etc. Però ara, a les 10 del matí, surt, recull una carta d’un apartat de correus i reposa en una església per fer temps abans d’anar a l’enterrament d’un amic. Després del funeral va a la redacció d’un periòdic per uns anuncis. Es fa l’hora de dinar, després va a fer unes consultes a la Biblioteca Nacional. Allí Stephen fa tertúlia i exposa la seva teoria sobre Shakespeare. Bloom se’l mira amb simpatia, el coneix vagament i té por que no es converteixi en un talent desaprofitat si s’ajunta amb segons qui. Entre les tres i les quatre surt la cavalcada virreinal, i el pare Conmee director del col•legi dels jesuïtes de Clongowes, va a fer unes gestions caritatives. Entremig trobem tot de personatges de l’obra i de Dublín. Al bar de l’hotel Ormond, els clients canten i passen la tarda. En una taverna, per un malentès, Bloom se salva de l’agressió d’un nacionalista fanàtic poc amic dels jueus. Va a la platja on s’excita mirant les cuixes d’una noia, després va a visitar una partera a l’hospital, on torna a trobar Stephen i uns amics estudiants de medicina. Els joves decideixen anar als prostíbuls i Bloom decideix seguir-los. En un bordell beuen massa i Stephen es baralla amb uns soldats anglesos que el tiren per terra d’un cop de puny. Bloom l’atén, el neteja, el porta a fer un cafè i li ofereix la casa perquè hi passi la nit. Se n’hi van, però, al cap d’una estona de conversa, Stephen decideix anar-se’n. L’encontre, ni intel•lectual ni paternofilial, no s’ha produït. Bloom es fica al llit, on s’ha produït la cita amorosa de Boylan amb Molly, i s’adorm. Mentrestant la seva dona repassa la vida, la infància a Gibraltar, els antics amors, confosos en el seu pensament mig adormit, amb el del marit que té al costat, resum i exponent d’una vida en comú, al capdavall.

Esquema homèric. Telemaquiada 1 Telèmac, 2 Nèstor, 3 Proteu; Aventures d’Ulisses 4 Calipso, 5 Lotòfags, 6 Hades, 7 Èol, 8 Lestrígons, 9 Escil•la i Caribdis, 10 Roques errants, 11 Sirenes, 12 El Cíclop, 13 Nausica, 14 Les vaques del sol, 15 Circe; Retorn a Ítaca 16 Eumeos, 17 Ítaca, 18 Penèlope.

Esquema simbòlic. Amb tècniques diferents, cada capítol té un color, un òrgan. 1 Teologia, 2 Història, 3 Filologia, 4 Mitologia, 5 Química, 6 Religió, 7 Retòrica, 8 Arquitectura, 9 Literatura, 10 Mecànica, 11 Música, 12 Política, 13 Pintura, 14 Medicina, 15 Dansa, 16 Navegació, 17 Ciència, 18 Psicologia.

Temes.
Viatge , Dualitat, Dona, Òrgans, Traïció, Símbols del colors, M.S.P.
Recursos lingüístics. Collage, expressions populars, onomatopeies, paròdies, etc.
Romans / jueus = anglesos / irlandesos

Joaquim Mallafrè.

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/