« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Xuan Bello"

Dues entrevistes a Xuan Bello

Diumenge passat, 9 de juny, va sortir publicada al Diari de Girona una entrevista a Xuan Bello. La signem l’Alfons Petit, cap de redacció, i jo mateixa. L’Alfons ha obtingut recentment el Premi Rahola 2012 per la sèrie de reportatges “Gironins al món” publicats en aquest mateix diari. He d’agrair la seva generositat a l’hora de compartir aquest text perquè jo hi tinc poc a veure. Vaig enviar unes preguntes a en Xuan per publicar-les al diari, però l’Alfons li va fer l’entrevista, en persona, una tarda a la Plaça Catalunya de Girona. Ha aprofitat alguna frase meva però la veritat és que està tot refet i ben refet.
Us passaré totes dues entrevistes perquè es mouen en àmbits temàtics diferents, la de l’Alfons més centrada en la llengua i l’altra on parla una mica més de literatura. Estareu d’acord amb mi que, sigui quina sigui la pregunta, les respostes d’en Xuan Bello sempre són lúcides i sorprenents.


Xuan Bello: Entrevista al Dominical de Diari de Girona.

"Salvar el català és una qüestió de bonança econòmica"

 


Xuan Bello: Entrevista al bloc de la biblioteca

"Lo importante no es heredar una tradición literaria acríticamente, que es como heredar un saco de aire, sino que cada generación configura su propia tradición."


PANICEIROS


Conozo un país onde al mundu–y llamen

Zarréu Grandiella Picu la Mouta Paniceiros


Un mundu que perdéu l’aldu los caminos

Xerusalén llevantao na palma la mano d’un nenu


Un mundu que yera altu luminosu esbeltu

Naciente y fonte y vocación de ríu


Onde los homes callen y el silenciu ye renuncia

Onde escaecimos el ser Onde claudicamos


Un país onde la casa cai cai l’horru la ponte

El molín la ilesia l’home tamién cai


Onde la mirada yera pura cenciella

la xaceda que dexara la nube en cielu


Onde namás nos queda la memoria

corrompida de la infancia


La nuesa soledá

L’abandonu de nueso




(El llibru vieyu, 1994 )

L'estela de Paniceiros

Aquesta entrada és un dels calaixos de sastre que acostumo a penjar després de les trobades del club. Un espai dedicat a tot allò que va anar sortint a la xerrada i que en aquell moment no teníem a mà. Una manera de completar la sessió. Hi trobareu les recomanacions que ens van fer en Xuan i la Sonia.

Comencem pel programa d’entrevistes que produeixen ells mateixos a la televisió asturiana i que dirigeix i presenta en Xuan. Es titula Clave de fondo i aquest és el dedicat a Federico Muñiz, ginecòleg jubilat. Una conversa tranquil•la, gravada al seu jardí, envoltats per les dues-centes espècies de camèlies que cultiva aquest savi asturià. Reflexions, vivències personals, personatges coneguts...tot amanit amb molt bon humor.

Federico Muñiz a Clave de Fondo

Continuem amb una recomanació literària: el poeta basc Gerardo Markuleta (Oñati,Guipúscoa, 1963), que publica els seus primers poemaris amb el pseudònim de Jon Iriberri. En Xuan el considera un dels millors poetes en euskera. 

Us escullo un dels seus poemes, traduït per Pau Joan Hernández

COSES S'OCELLS


Ja em disculparan per la bestiesa,
però,
on se’n van els ocells
quan sonen les primeres
sirenes de la guerra?

Perdonin la fotesa,
però,
on deixen els seus petits
quan s’acosta el mortal
aldarull de la guerra?

Em sap greu la ingenuïtat,
però,
com les poden evacuar
quan ja se sent arribar
l’estrèpit fatal de la guerra?

Només és una petitesa,
però,
quines llums cerquen els ocells
quan els cobreix de pols
la tenebra de la guerra?

No vull semblar insensat,
però,
cap a on anem els ocells
quan la guerra no calla
amb el seu toc de morts

.
Gerardo Markuleta, Visat, PEN Català, 2011


Un altre poeta que ens van recomanar és l’asturià Fernando Beltrán. Poeta y nombrador, com el descriu la Wikipedia. És qui va donar nom al lloc on es reuneixen per parlar de literatura “El aula de las metáforas” o de la productora d’en Xuan “Un mar de dudes”. És un poeta extraordinari, la poesia que he escollit és llarga per un espai com aquest però crec que val la pena.

LA SEMANA FANTÁSTICA

Viajo
de Cibeles a Sol,
camino a cualquier sitio, como siempre,
y en mitad de Ruanda,
rodeado por cebras y jirafas
que se estiran aún más en sus carteles
cuando me ven mirar.

El Corte Inglés anuncia
con bellezas letales
sus rebajas de infarto.

Regreso a mis rodillas.

El periódico abierto todavía
por la hueca mirada de esa foto
que me hiela la sangre.

Una madre muriéndose en Ruanda
y junto a ella una niña
sin semblante, sin lágrimas
mientras el autobús avanza
camino a cualquier sitio, como siempre,
atrapado en la jungla del horario.

Y es curioso de pronto
comenzar a pensar y a preguntarse
de qué tribu serán
las personas de al lado.

Hay una rubia tutsi al fondo del pasillo
y una anciana muy hutu
sentada junto a mí,
molestándome a veces con la torpe
incursión de sus brazos.

También hay entre todas las personas
seis o siete sencillas de fichar.


Encorbatados tutsis
con el gesto grapado a sus disfraces
y a su lado la trama milenaria
de los sufridos hutus de la calle.

Pero me dan más miedo el resto de los rostros.

Los ojos sin indicios.
Las frentes sin señales.

¿Serán hutus o tutsis?
¿Serán serbios o croatas?
¿Serán rojos o azules?
¿Serán pan o bocados?

¿Serán el blanco y negro de esta foto
o el festivo color de aquella valla publicitaria ?

Regreso a sus rodillas.

Tienen razón las chicas del anuncio.

Mejor cambiar de bando,

tenderme fijamente
en el cuidado césped de sus faldas,

acribillar mis sueños
con los suaves obuses de sus piernas
disparándose al aire,

alzar el velo oscuro
que a veces me persigue
camino a cualquier parte.

Cerrar al fin el diario.

Apoyar mis dos manos

-la hutu con que grito,
la tutsi con que amo-

en el tenue respaldo
de los días que pasan
y dejarme llevar por la alegría
de saber que ahora mismo
se celebra en Madrid

La Semana Fantástica

En trobareu més aquí.

Ara un dels mes destacats escriptors en llengua aragonesa: Chusé Raúl Usón (Saragossa, 1966) i el seu llibre As cien claus (1997). Traduïda al castellà per Impronta (Las cien llaves) i a l’asturià. Aquí hi podreu llegir les primeres pàgines de la novel•la, un relat que explica un any de la vida d’un educador en un reformatori de menors.

I acabarem amb un bon músic i lletrista asturià: Nacho Vegas (Xixon, 1974).

És més conegut pels seus temes en castellà però també ha adaptat i interpretat romanços tradicionals asturians. Us deixo amb el  Romance de la Pola.



 

Blaus espectrals d'un vespre excepcional

Sincerament, no me'n surto. Dins del meu cap hi volten contínuament frases com “En Asturias, cuando hay niebla, se ve Irlanda” o “Estamos en una embajada del alma humana” parlant de la biblioteca o “No tenemos que ir al ritmo de los políticos, tenemos que ir al ritmo de los poetas” o el que em va dir sobre la Historia universal de Paniceiros quan li vaig preguntar si no li interessava la crònica negra dels pobles petits “Es que és un libro de combate. Es para que mis paisanos se miren y se vean bien” i moltes d'altres que anava disparant després de carregar-les d'arguments. Així doncs, renuncio a fer una crònica de la trobada del club de lectura de divendres. Ja sortirà quan deixi de sobrevolar Paniceiros i aterri. Faré cas a en Xuan i aniré al ritme dels poetes. Penjaré, això sí, les paraules que heu dit vosaltres perquè estan molt bé i vull que les compartiu amb tota la gent del club.

Les de la Mila:

Aprovecho (...) para declarar mi admiración eterna por Xuan, escritor y Xuan, persona que se entremezclan continuamente en su conversación. Nunca había coincidido con una persona sabia de tan poca edad con un conocimiento tan extenso y, lo que es mejor, con una inteligencia generosa, ávida de compartir su riqueza. Desde que formo parte del Club he conocido a unas cuantas personas dedicadas al oficio de la escritura pero ninguna tenía menos pinta de ello que Xuan. Podía ser un pescador o un trabajador de la tierra, con la piel curtida por el sol, las manos poco cuidadas y unos pequeños ojos curiosos y melancólicos que decían lo mismo que sus palabras, que nos encontrábamos ante un hombre sensible y verdadero, sin poses, sin doble fondo.

Les de la Montse Fernández:


Si hi ha algú que no deixa indiferent, que no es guarda res, que aboca tot el que porta dins, que sacseja sense treva els daus de la memòria, disposat a jugar de nou una partida que esdevindrà infinita, amb una humilitat, senzillesa i generositat aclaparadores, és XUAN BELLO. Ell es considera, simplement, un operari al servei de la paraula, amb més deures que drets. Davant teu t’adones com cerca, incansable, l’origen de les llengües, la més remota i antiga petja d’expressió, en qualsevol de les seves possibles formes.
Passada la mitjanit, sota un cel que potser ell anomenaria blau espectral, amb una petita aurora verd llima surant feliç, entre efluvis i bombolles, dins el sant grial, se li acut, de sobte, desitjar salut a Joanot Martorell. Aquí, si el temps fos amic de la inconsciència ... s’hauria aturat uns instants, per a jugar.


Ho deixo a les vostres mans.

 

Dos llibres de Xuan Bello


Aquest cap de setmana he llegit dos llibres de Xuan Bello que em va deixar l’Eulàlia. Tots dos en asturià. S’entén molt bé. És clar que quan comences tens algun ensurt, com quan en un dels llibres, l’autor arriba a un geriàtric i la infermera li mira “a los güeyos” i et quedes una mica desconcertada. Molt aviat descobreixes, amb un punt de decepció, que els “güeyos” són els ulls.

Bé, ara de debò. Un d’aquests llibres és La Cueva del olvidu (Ámbitu, 2006). Un relat on Bello explica les seves trobades amb un antic combatent republicà, supervivent del Batallón Comunista de Boo i que va participar en el Cercu de Bilbao al final de la Guerra Civil. Un militar conegut com el Teniente Coné, que s’acabà convertint en col•laborador de la repressió franquista. El llibre és una reflexió sobre la memòria i la nostra capacitat per entendre la complexitat de les actituds que marquen el destí de les persones. Aquesta història la combina amb una altra de la seva família, la del seu besavi que morí enterrat en una mina. El seu cos el troba molt anys després i per casualitat el seu propi fill. Un fet que l'àvia prediu premonitòriament. Realitat o ficció? La Cueva del olvidu es mou entre el relat periodístic, la reflexió personal i la història familiar de Bello, una veu que ja coneixem. Molt recomanable.


Munches veces escaecemos, al examinar incluso les histories más cercanes, que foi xente con toles contradicciones del mundu quien les protagonizó. Reduciles a una historia exemplar ye una manera de mentir: mostrales como si d’elles nun se pudiere sacar más consecuencia que la brutalidá de la condición humana ye, seguramente, la otra forma de la mentira.

Capella de Paniceiros

L’altre llibre és un poemari fantàstic: El Llibru Vieyu (trabe, 1994) Premiu “Teodoro Cuesta”, 1993. Poesies que ens retornen a l’Astúries mítica de Bello i als temes més universals: el pas del temps, els amics antics, els amors perduts.... Un llibre que tanca el cicle poètic precedit per Llibru des cenices (1988) i Los nomes de la terra (1991).
El poema que he llegit més vegades, perquè m’agrada especialment, és aquest que us escric ara mateix i que ens pot servir de carta de presentació d’aquest gran poeta que tindrem amb nosaltres divendres que ve.

POEMA INACABÁU
Yo, que yá nun creo no qu’escribo,
que miento cuando digo’l xeitu
de lo qu’importa,
yo, a los ventimunchos años
de la mio vida, n’Uviéu declaro
que tienen razón les coses qu’escapen,
el fumo del tabaco, l’aire que respiro,
la vida qu’afuxe de les mios manes
con vocación d’agua nun cestu.
Yo, que tengo fríu esta nueche
y adevino allá llonxe, apartada,
la lluz nuna ventana que nun m’espera,
yo tengo fecho tolo que quixi
y tengo fecho tolo que nun quixi,
yo tengo allende lo incierto,
aquende la señaldá.
En silenciu tengo pensao nel silenciu.
El silenciu azarientu y pensatible, cruel
cuando dalquién espera una palabra mía
(yo nun pienso en nada. miro al techu y apigazo
y suaño imposibles vides que sobreentiendo).
En silenciu tengo pensao en ti, y en ti
tamién, mio vida, porque te pierdo y canto
aquello qu’esperaba tener y nun tengo.
Yo conozo la lluz nuna ventana, de nueche,
y el ser que s’abriga nesa lluz, tan duce
y roxa como la lluz del sol nel trigo.
Yo conozo la cobardía de los años
y el pie que tropieza nes alfombres
y el ser inoportún, a desora, qu’entra en mi
y yá nun quier salir nunca. Yo, Xuan Bello,
que tengo gastao la vida lliendo llibros,
que quixi vivir pa esti llau del espeyu
(equí yá nun había vida),
yo, que conozo’l mar polo qu’escribo
y la lluz del día polo qu’otros tienen escrito,
yo fui feliz y fui infeliz, quixéronme y quixi
con un amor qu’entrellaza miraes y conceptos.
Ando pela cai y miro les cares de la xente.
Pela mañana, nes tiendes pequeñes de Pumarín
(onde se cambia la conversación al cinco por cientu)
falé cortés, educapo, pidí que la vida nun doliera.
Pero la tarde entró al avance y pasaron años,
la tarde entró al avance na mio vida
como un caballu vieyu que corre por nun parar,
la tarde vieno con lluces grises y ensin orbayu,
la tarde truxo soledá, versos vieyos relleíos
con pasión yá finxida. Maurientos versos vieyos
que repito equí
asusañando pasión, asusañando amor, asusañando ser
estes palabres que digo.
Hubo barcos que vi en puertu y nunca embarqué.
Hubo ermos qu’anduvi, nos mapas, colos deos.
Hubo muyeres qu’amé, con un amor mudu,
y que siguieron cai alantre, ensin veme

Aquí recitat per ell mateix. És un plaer escoltar-lo en la seva pròpia veu.

Què podríem dir de Xuan Bello?

En primer lloc que és molt bon poeta i per tant que faríem bé de tenir mirats alguns poemes perquè ens els digui el dia que vingui a Caldes. És un luxe tenir-lo amb nosaltres perquè sens dubte és l'autor més destacat de la seva generació d'escriptors en asturià, i això equival a dir l'autor més destacat de la literatura asturiana contemporània. Per què? Perquè Xuan Bello pertany a una generació que ha protagonitzat un autèntic miracle lingüístic i literari, tenint en compte que l'asturià ni tan sols està reconegut com a llengua per l'Estat espanyol. Una generació fornida que cap als anys vuitanta van crear pràcticament del no-res la literatura asturiana, una literatura que es limitava a la cultura popular i algunes mostres folkloritzants. Són doncs una mica com la generació romàntica catalana protagonista de la Renaixença, i probablement el model català no n'és aliè. Això sol ja seria prou mèrit, si tenim en compte l'esforç de regulació lingüística i institucional en un context, com dèiem, absolutament contrari, que significa, però a més a més han aconseguit crear una literatura moderna i intercanviable amb qualsevol altra, si no en quantitat almenys en estàndards de qualitat. I Bello assoleix amb la seva Hestoria universal de Paniceiros, un llibre de proses exquisides i evocadores amb una força tremenda d'un món possiblement desaparegut, una universalitat que no trobem en moltes obres que la busquen instal•lades en la globalització. Per exemple, la lectura de "Nieve", potser al meu veure el cim del llibre, em va fer reviure l'experiència de quan llegia Guy de Maupassant, sens dubte un dels mestres universals del conte. Si la Mercè encara té llibres, no dubteu ni un segon.

Albert Mestres

10 de maig: Xuan Bello

L’escriptor i poeta asturià visita el nostre club de lectura el divendres 10 de maig a 2/4 de 8 del vespre. Parlarem de la seva obra Història universal de Paniceiros (Adesiara, 2008). Relats d’infantesa viatgen subtilment des de la memòria, entre la realitat i la ficció. Uns textos escrits amb sensibilitat i respecte cap a un món que desapareix i que s’emporta amb ell les veus, les paraules, un model de vida. Un centre del món.
Començarem aquestes entrades al bloc dedicades a Bello amb un vídeo sobre el llibre. El poema Paniceiros llegit per la gent del poble, amb el paisatge físic i humà de Paniceiros com a protagonista.



“Digue’m, ferrer,¿on són les nostres terres, les nostres muntanyes, els nostres rius, els nostres camps i conreus? La nostra pàtria, ¿on és? Digue’m , caminant, ¿on són les nostres sepultures?
I el ferrer caminant respon:
“Són en les nostres paraules, en les paraules de la nostra llengua”

Eslam Dudrak
(Del capítol Laberints de tinta i paper. Història universal de Paniceiros)

Retorn a la pàtria

M’acomiado del bloc fins al setembre. Us deixo però, molt ben acompanyats/des. Dos bons amics bibliotecaris, la Carmen de Tossa i en Jordi de Salt, em van recomanar els llibres de Xuan Bello, un autor asturià que viu i escriu en aquesta llengua, tota una heroïcitat. Els seus textos són, entre altres coses, un homenatge a tota una cultura que se’n va, enduent-se impunement les seves persones, les seves paraules, la seva memòria. Són textos molt poètics i emotius, alguns de molt combatius. Ben aviat en tornarem a parlar però, de moment, us en penjo dos relacionats amb l'estiu, inclosos en el volum La neu i altres complements circumstancials (Adesiara, 2010). I això només és el començament.


ESTIU

A hores d’ara les autopistes que duen cap al sud els somnis de tants dilluns frustrats ja exhalen una càlida olor d’estiu i d’aventura. Els embussos insomnes, el solet encara tímid de primavera escalfant la terra, són indicis d’aquest desig de l’edat madura de cercar un país innocent, on el temps no passi i on perdurin per sempre qui sap si una tarda de la infantesa o aquella nit boja de joventut en què vam jurar, fervorosos, que l’amor no s’acabaria mai.
Els dies primaverals de Setmana Santa són els primers acords d’aquesta sonata allegro ma non troppo que és l’estiu. De mica en mica ens anem acostant a la dolça estació dels climes densos, i ja tenim a l’ànima la inclinació al relaxament i a la llambregada que mira sense mirar els senyals indesxifrables que les orenetes dibuixen al cel. L’estiu –perdoneu que citi un dels meus clàssics- és la meva pàtria. Perdoneu també que ho repeteixi altrament: una tarda perduda de la infantesa és la meva pàtria, i aquests dies d’ara són el meu exili.
Quan al cel brilla el blau i floreix el silenci en cada racó, quan arriba de puntetes l’estiu sigil•lós i ens adverteix que allà roman el camí de l’aventura, aleshores també ens adonem que qualsevol retorn a la pàtria és impossible. Han quedat enrere per sempre els dies feliços en els quals –fóssim on fóssim- érem a casa. Malgrat tot, guiats per un instint quasi de formiga, anem aquesta setmana cap al sud per les autopistes que encara exhalen l’olor de la pàtria. L’estiu –com una poma madura encimbellada a la branca més alta- és allà esperant-nos, seduint-nos amb una melodia antiga i unes imatges consoladores. ¿Cap a on deuen tirar, digueu-me, els camins que tornen a la pàtria?


MÓRES
Passa, perfumant l’estiu, el carro del sol. Aquests dies, en les escasses estones de lleure que deixa la feina, de vegades tenim temps de vagarejar i paciència per a mirar aquest quadre blau, el cel, que cobreix la ciutat amb transparència de diamant. L’estiu, aquest estiu arquetípic que tots portem a dintre, baixa amb els peus descalços a llançar-se de cap a la piscina dels nostres somnis.
Més enllà, en la llunyania, hi ha la vida. D’ací i d’allà les carreteres que inviten al sud, les tardes daurades a la riba del riu, sota els avellaners. Allí, si fem un esforç amb la imaginació, encara podem veure els caminois que duien a aquell faig i les pastures elevades on antics pastors s’escarrassen a fer la seva feina. Allí, les planures i el silenci que esclaten a la calç de les parets, la noia que passa amb bicicleta i saluda un moment, i és la vida. Allí, en el fons del nostre record, les carreteres de Castella, monòtones, il•luminades a les vores per l’ombra fresca dels verns que cantà Antonio Machado.
L’estiu està en l’olor, en la llampada de la llum als vidres, en el sabor de l’aire. L’estiu: un bon moment per a buscar temps per a un mateix, per a retrobar-se. Eugénio de Andrade, el darrer pagà d’aquesta Europa que ha oblidat el que és essencial, diu que la seva pàtria va  del juny al setembre, que també, de vegades, el cel és blau en el seu país.
També aquí ho és de tant en tant. Hom té el costum de felicitar la Pasqua o l’any que comença. Poques vegades es desitja a la gent un bon estiu, un temps per a esmerçar temps en els coneixements inútils. Això, lectors, és el que us desitjo: que us arribi a casa un amic per sorpresa i que us porti unes móres humils, enceses, essencials.

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/