« Tornar a la web de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Marc Romera"

L'art de menjar-se una figa

Al club vam tancar l’any amb una trobada on vam parlar de poesia i de moltes més coses. L’Albert Mestres i en Marc Romera havien coincidit amb anterioritat en el projecte de l’Albert i la Sofia Cabruja Veus Paral•leles, una combinació de poetes catalans i d’altres cultures que reciten la seva poesia. L’edició en què va participar Romera era la de l’any 2011: Dels Càrpats a la Serra d’Alcoi i la poesia convidada era la romanesa.

Veus paral·leles

Romera pren com a referents Foix, Carner i Paul Celan, del qual n'està a punt d’editar l’obra completa. Ell mateix ens va recitar magníficament alguns poemes del seu llibre L’Aigua i de poemaris anteriors. En aquest post us en penjo dos amb el mateix tema: menjar-se una figa. Veureu com el mateix gest es revela diferent i ens permet endevinar una continuïtat en la seva obra juntament amb una evolució creativa que, amb igual irreverència, deriva cap a una certa obscuritat.

La primera és del llibre de poemes La Mel (Cafè Central, 2002):

La figa l’obren dits per fendre-la en segments
de polpa descarada, humida i condemnada
a l’ofec d’una boca acarada al petó.
La figa és dolça i breu i es menja amb gest prosaic
com qui xucla aiguamel de la balma d’un calze
i per lladre es condemna o per puta es proscriu.
La figa és el pecat, i el pecat esperança,
palpís granat de sucre amb tot l’enigma obert
de la fembra que enjoia amb cilicis el tàlem.
La figa encén l’indult del lladre i la bagassa
i ens aroma el cistell de la fruita beata
exhibint-se amb detall com un úter que esclata.


Aquí el teniu recitant-la en una lectura de poemes al Museu de la Mediterrània.

La figa

La posterior la trobem a L’Aigua (Labreu, 2009)

Si assedegat se la menjava,
la figa, amb lascívia de bes,
si com un úter que esclatava
amb tot l’enigma del sucre,
amb el palpís, els pinyolets,
la devorava bavallós
escopint-ne la pell; la pell
ara arrugada i plec de pols
se’l menja a l’hora de la son
com qui s’acull al badall moll
del llit de mort d’un bassal d’aigua.

Aquí la lectura:

Si assedegat se la menjava, la figa.

Al cinema trobem aquest mateix tema en una escena que l’Albert ens va recomanar de la pel•lícula de Ken Russel Mujeres Enamoradas. (Women in love, 1969) Aquí la teniu, gràcies a l’Esther Suriñach.

La de Marc Romera ha estat l’última trobada del club de lectura d’aquest any. Unes trobades increïblement interessants i molt participatives. Un club de lectura que ens està convertint en millors lectores i que ens aporta molta felicitat. De cara a l’any que ve ja tenim preparades més lectures i activitats relacionades. Esperem que us il•lusionin tant com a nosaltres. Començarem el 18 de gener amb les “Cròniques de la veritat oculta” de Pere Calders.

 

Projecte 7 de saber: Marc Romera

El projecte 7 de saber consisteix en col•leccionar entrevistes a persones més o menys conegudes pel gran públic que han tingut ocasió de treballar a les nostres biblioteques.
De moment es publiquen al blog de Llibres i Companyia del Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona o al de la pròpia biblioteca que ha acollit l’artista, il•lustrats amb una imatge triada pel protagonista.
El format està pensat perquè els escriptors (o bé músics, il•lustradors, conferenciants, fotògrafs, etc.) opinin sobre el món del llibre i recomanin les seves lectures preferides.
Així ens fem propaganda mútuament, i ens deixen un record més emotiu del seu pas per la biblioteca, juntament amb els seus autògrafs (sempre molt preuats, fins i tot hi ha biblioteques que estan començant a digitalitzar les dedicatòries) i les seves factures (cada vegada menys freqüents, per desgràcia de tots).
La primera tanda es va publicar durant les 7 setmanes prèvies Sant Jordi 2012: Andreu Martín, David Cirici, Manuel Baixauli, Sebastià Bennassar, Joaquim Carbó, Vicenç Pagès i Lluís Muntada.
Posteriorment s’hi ha afegit Marta Rojals i Rubén Intente, i en tenim d’altres preparades sense un calendari establert d’aparició.
El dia de Sant Jordi es va fer un subproducte o refregit amb les respostes més destacades a cada pregunta, com una d’aquelles alineacions imaginàries del futbol:  Sant Jordi
Curiosament, la idea ha arribat a una biblioteca de la província de Venècia, Spinea, que s’ha inspirat en aquest projecte per llançar una ambiciosa línia d’entrevistes, que anomenen “Letto & Detto”, que ha estat molt ben rebuda per famosos del món cultural italià i s’ha explicat a congressos i articles professionals.

Esther Suriñach

Les respostes de Marc Romera al 7 de saber han estat aquestes:
.
1.- Escric perquè:
No sé fer res més i perquè necessito tenir els dimonis més o menys calmats.

2. El millor que defineix la meva obra és:
Una recerca de l'expressió lingüística a través de la sonoritat i de la creació d'imatges per dir allò que tantes vegades s'ha dit sobre la mort, el pas del temps, la (in)comunicació i l'estupidesa humana.

3. El primer record que tinc d’una biblioteca és:
Un desig molt intens, i frustrat, d'amagar-me molts llibres sota l'anorac per endur-me'ls a casa i fer-los meus. Una impotència, vaja.

4. Penso que les biblioteques són:
Un veritable refugi per a l'esperit, una salvació per a qui no es pot permetre les llibreries i un termostat, segons l'ús que se'n faci, de l'estat cultural d'un poble, una ciutat, un país, el món...

5. Un llibre que m’ha marcat especialment:
Només un? És impossible, però direm "El llibre del desassossec" de Fernando Pessoa

6. Llegir és recomanable per:
Combatre l'estupidesa universal.

7. I la pregunta que m’hagués agradat que em féssiu:

Per a tu (és a dir, per a mi), que és més important: Llegir, escriure, publicar llibres o ensenyar literatura?




 

Caldes, la terra de l'AIGUA


Escrit per Esther Suriñach, bibliotecària, responsable del bloc LLibres i Companyia i moltes coses més.

Divendres, 16 de novembre de 2012, dos quarts de vuit del vespre. Un club de lectura amb tots els factors en contra: gènere minoritari (poesia), títol poc mediàtic (Aigua), autor desconegut (Marc Romera), biblioteca petita on Déu va perdre l’espardenya (Caldes de Malavella).

Desplaçar-m’hi em suposa conduir mitja hora a les fosques per la perillosíssima Nacional II, renunciar a una tarda lliure pre cap de setmana, avergonyir-me un xic perquè no he llegit el llibre, saltar-me el berenar, canviar-me la camisa perquè m’he aixecat a les 6 i veure cares llargues a casa.

Però aquesta vegada no hi faltaré, per molts motius: perquè hi ha la Mercè, ella sola val la pena. Perquè vindrà la Carmen, i això no passa sovint. Perquè l’Albert Mestres m’ha fet molts favors, últimament, i jo el segueixo al blog però no l’he vist mai en directe, i sospito que és molt intel•ligent i a més a més em cau bé. I perquè en Marc, tot s’ha de dir, està més bo que un dilluns festiu. La poesia és necessària però, com diuen els italians, “anche l’occhio vuole la sua parte”, no ens enganyem pas.

Arribo abans d’hora i em refugio a la prestageria de la novel•la, concretament entre la lletra C de Carmen i la E d’Estévez. Triem una cadira massa a prop de tot i de tothom, pel meu gust. La Mila que fa fotos dóna un toc de revista glamurosa. Club de lectura amb paparazzi. Quins nervis!.

El començament és de motor diesel, el conductor arrenca poc a poc, en Marc sembla cansat, ai mare meva. I aquestes poesies, que no s’entén ni un vers! Miro de reüll la companya perquè jo no l’he comprat. Sort que la portada és lila com el jersei de l’Albert i les ulleres d’aquesta mestra tan dolça. Per cert, l’edició de Labreu em sembla estèticament impecable. Tot sigui dit.

De cop, arriba la màgia. Inesperada, com la majoria de coses que et fan feliç a la vida. És un gust sentir la veu d’en Marc, comprovar fins a quin punt domina l’ofici de poeta i el so de les paraules, que convençut està d’allò que fa. No tothom pot dir el mateix avui en dia.

L’Albert, sense semblar-ho, recondueix l’activitat, com si fos tan fàcil. Hi aporta una saviesa que no és improvisada, modera les preguntes del públic que han fet molt bé els deures i estan molt interessats. Qui ho havia de dir?

Tots dos es complementen perfectament, estan a la mateixa onda, la cosa s’anima i l’activitat funciona. Miracle. S’acaba parlant no només d’un llibre, per vanitat d’un autor o per vendre uns quants exemplars, sinó de l’art en general, dels boscos de l’Empordà, de l’educació, les preferències de la Montse, la història d’aquest país i d’altres, la generació que ens ha tocat viure, els autors que ens van marcar, les diferències entre poesia de veritat i prosa retallada. Amén. Cauen uns quants mites i se’n proposen d’altres. Ens renovem, sortim de dubtes, creixem una miqueta en un moment.

Fantàstic. Faig la cua pels autògrafs abraçada al llibre de la meva amiga. 73 pàgines que quedaran mig perdudes a la lleixa de poesia. P ROM. Imagina’t. Entre en Riambaud i en Pedro Salinas. Reivindico una lleixa per ell sol. Aquest llibre petitó que fa un parell d’hores em semblava poca cosa, no m’agradava, i ara en canvi em sembla que ho és tot.

Ja està. Quina pena. Ara em quedaria a sopar. O fins que es faci clar. Fins que aquest cel emboirat i negre de novembre es torni de color blau piscina. Però m’he aixecat a les 6, no m’he canviat la camisa, m’esperen a casa. En Marc està cansat, l’Albert també, suposo. I jo encara més. Com ha de ser. Me’n vaig una mica més gran i més sàvia, conduint per la perillosíssima Nacional II, rumiant com era allò dels amics i del cul.

Marc Romera a l'Aparador

 

Un enllaço amb una entrevista que li van fer a Marc Romera el gener d’aquest mateix any al programa de ràdio Aparador de poesia. Romera parla de L’aigua i de la poesia en general. Una poesia, la seva, que actua de dissolvent, que dilueix tota la brutícia i que per això esdevé negra, fosca.

Aparador de poesia

El conductor del programa li pregunta perquè no escriu sonets i Marc Romera li respon que, de fet, n’ha publicat un. El trobem dins del poemari La pau del cranc (Edicions 62, 2002), I Premi de Poesia Sant Cugat en memòria de Gabriel Ferrater 2002. És aquest:

(sonet de l’esbudellador)


La pren a raig, la meuca que el temptava.
La polpa artrítica, l’esclat del foll,
l’angoixa de les plantes i el soroll.
La nit, la fa de dolls de pell amb bava,
d’epiteli estripat que n’ s’acaba
ni en la bauma del bony ni en el rostoll
ni en les ungles de gat ni sobre el toll
on s’ofega el desfici de la saba.
De tant desig la fa malbé i, al ras,
li prem la gola i li estripa l’alè,
li esgarrapa la sal; la sang del nas
li la llepa amb ofici i, prou serè,
fuig d’escena confós i aviva el pas
retrobat amb l’angoixa del plaer.


A la biblioteca tenim quatre llibres més de poemes del nostre convidat d’aquest divendres. Disfresses (Columna, 1990), La Mandra (Columna, 1994), La Mel (Eumo, 2002) i l’esmentat La Pau del cranc (Edicions 62, 2002).

Un viatge líquid.

El llibre que llegirem de Marc Romera (1966), L'aigua, és el seu sisè recull, al llarg dels quals ha construït una veu pròpia d'una singularitat i força punyents. "Recull" no és la millor paraula per definir el llibre, ja que Romera fa de cada un dels seus llibres de poesia un viatge únic i unitari. La poesia de Romera no és intel•lectual, no significa una cosa clara, no és un embolcall per a una idea, sinó que funciona més aviat com un riu que neix d'un forat, baixa pendent avall entre fulles mortes, salta entre roques, s'introdueix a l'interior de la terra fins a arribar en algun mar que potser no arribem a veure, i durant aquest viatge recull d'aquí i d'allà materials de la llengua amb què es construeixen els versos. El que vull dir és que no us entretingueu a buscar-hi missatges amagats, deixeu-vos conduir per la seducció del llenguatge, per la plasticitat verbal, per la potència de les imatges, per la contundència de la suma de totes aquestes coses. Deixeu-vos encomanar per la passió que contenen els versos. De moment. La resta per al dia 16.

Albert Mestres

Us enllaço amb un dels poemes del llibre recitat pel propi autor.

Mala vida

 

Marc Romera. Mala vida. Angle Editorial, 2002

Compartim tres dies de la vida d’un personatge sense nom, identificat només amb la lletra H, aquesta lletra muda que no se sap ben bé perquè existeix. Com ell mateix. Vint-i-cinc anys, una feina absurda, unes relacions malaltisses, una vida sense sentit. Un home abatut per la inèrcia de la realitat, on hi sobreviu “a base del somieig malaltís i peresa autocontemplativa”. Una incomoditat que es treu de sobre a base de vicis diversos. “La vida sense objecte definit, pensa, només es pot salvar en la grandesa dels vicis, convertits en centres abstractes d’atenció, de culte, capaços de distreure el rígid gest d’un rostre aparentment desmotivat i entregat al no riure i al no plorar, amb l’anar fent com a divisa.” . Sexe, drogues i rock&roll.
Al passat d’H hi conviu una part de sordidesa amb un petit reducte on fa temps hi van haver amor I il•lusions. Tot això ha desaparegut i H s’ha convertit en un “espectador passiu de si mateix” que viu en un cinisme vital difícil de disculpar per part del lector.
La novel•la comença amb certa lentitud però a mesura que avança agafa un ritme que la fa addictiva i angoixant. Sobretot quan arribem al final de la segona part, amb una dura escena impossible d’oblidar. A partir d’aquell moment la història agafa una dimensió més tràgica, de camí sense sortida. El final és estremidor, pel fet en si i pel que significa.
Molt encertats els canvis d’ estat d’H a través de les diferents drogues, la descripció de les nits que comencen sense voler i no s’acaben mai, aquestes realitats difuses que no tenen cap sentit. “Sense llum tot és mentida” arriba a pensar el protagonista.
Mala vida és novel•la opressiva, que sacseja, però amb sentit de l’humor i força sarcasme.
L'obra és de l’any 2002, no sé quan la va escriure Romera però H encara posa el casset al cotxe i compra discos. Què seria d’ell ara, amb les xarxes socials virtuals, companyes de tantes solituds?

Aquesta és una de les cançons que sonen al llibre. Sempre ve de gust escoltar la Velvet Underground.

Marc Romera i la poesia

Marc Romera és poeta però també editor, novel•lista, restaurador, col•laborador de ràdio....un artista amb moltes cares. Al bloc hi anireu trobant informació sobre ell i la seva obra. En aquest primer post i com a introducció, us penjo un text escrit per ell mateix a la revista Els Marges on parla de poesia. Us recomano la lectura del text sencer, és només una pàgina. Destaco alguns fragments perquè us en feu una idea. També hi trobareu dos poemes inclosos a L’aigua (Labreu, 2009)

Entenc la poesia com l’ofici de dir les coses mentint, encara que siguin veritat.

El mar d’hivern és una capa grisa d’aigua, una taca, una superfície que es perllonga a l’horitzó. Però si ens hi capbussem, descobrim un món increïblement ric i sorprenent. La poesia ha de permetre aquesta doble lectura.

...intento que cada llibre meu sigui del tot diferent de l’anterior, però que se’m reconegui en el llenguatge i en algunes obsessions. Concebo cada llibre com una unitat que comença i acaba en aquell llibre. (...) No crec en l’expressió “recull de poemes”.

Podeu llegir tot el text aquí.

Algunes de les personalitats literàries més destacades del país han dit això d’ell:


…val la pena apuntar Romera a la llista dels noms a seguir (…) [els seus poemes] assoleixen l’equilibri entre veu i llenguatge dialogals, voluntat i esforç poètics i el deixant d’insatisfacció pel viure de sempre. (Jaume Subirana)


Hi ha en el llibre una idea molt pensada de conjunt, unitat o cercle (…) en la seva perfecció, que no estem acostumats a veure en poetes catalans d’ara (joves o més granadets). (Joan Ferraté)


Valent-se d’un llenguatge savi, i, per això mateix, agosarat i astut quan cal, l’autor aconsegueix escriure uns poemes que estableixen de seguida una plaent complicitat amb el lector. (Àlex Susanna)


La violència gratuïta, l’erotisme, el cansament moral, la guerra contra l’imperi de les aparences, la tonteria (de vegades subvencionada) de molts poetes, la Barcelona del Raval, la de les botigues de pakis; la mediocritat de tants personatges que ens envolten: la de Romera és una literatura de denúncia. (Jordi Llavina)

Un dels autors actuals amb més ofici. (Jordi Capdevila)

Romera es un autor que desde sus primeros versos no ha parado de crecer, y que ha conseguido una espléndida madurez con La mel y Mala vida. Mala vida es, en definitiva, literatura. Y de la buena. (Julià Guillamon)

…Marc Romera, autor de una de las mejores novelas de los últimos años: Mala vida. (Pere Guixà)

un estil que sembla congestionar-se i hipertensar-se i que sempre sol culminar en uns bellíssims esclats d’impaciència estilística, com si les veus ocultes de la ciutat conduïssin el discurs, sense fatiga, cap al grotesc i la neurosi. (Ponç Puigdevall)


L’estil aparentment planer de Romera és inquietant. (Simona Škrabec)


Romera remena, amb vigoria i sense miraments, els orinals de la merda més negrosa, més irreversible i més despreciable i col•loca obertament en el punt de mira de tothom la constatació de les buidors més severes que s’han anat instal•lant a totes les cases ─externes però sobretot internes─ sota el nom d’una il•lusòria felicitat a ultrança. (Roger Costa-Pau)


la literatura de Romera té alguna cosa d’inquietant en aconseguir que, des de l’ascetisme exterior que practica,acabem veient com l’autor ens roba l’ànima, la cartera, el jo interior i la nostra pròpia intimitat i se’n riu, burleta, des de l’altre costat de la vorera. Romera aconsegueix en un sol relat (…) estripar tots els llibres d’autoajuda escrits i per escriure, sepultar el refranyer, trastocar terapeutes, lapidar bruixes i curanderos i deixar en la més miserable evidència tots els consells d’amics i topicassos de poeta. Una meravella, tu. (Albert Forns)

Propera trobada: 16 de novembre

Després de l'experiència amb l'Ulisses de Joyce i de la lliçó magistral sobre l'art de la traducció de Joaquim Mallafré, tornem a la poesia. Aquest febrer passat, dins dels actes d'"El gust de la paraula" que vam organitzar per a celebrar el 20è aniversari de la biblioteca i la inauguració de l'oficina de turisme, vam tenir amb nosaltres en Marc Romera que va oferir la confèrència "Llegir la cuina amb els sentits". Ara llegirem el seu llibre de poemes "L'aigua" (Labreu, 2009). La nostra intenció era incloure la trobada del club dins del programa de la Fira de l'Aigua d'aquest any però no ha pogut ser. És igual. De mica en mica i des d'aquest espai, us aniré afegint informació sobre l'autor i la seva obra. De moment, per passar d'una lectura a l'altra, com en una mena de trasvassament des de Dublín a Barcelona, us penjo un fragment d'Ulisses amb un elogi exhaustiu de l'aigua, aquest element que identifica el nostre poble.

De l’aigua, Bloom, d’aigua amant, pouador, aiguader, en tornar cap els fogons, ¿què n’admirà?
La universalitat; la igualtat democràtica i la fidelitat a la pròpia naturalesa en buscar el seu propi nivell; la vastitud en l’oceà de la projecció de Mercator; la pregonesa no escandellada de la fossa de Sundam al Pacífic que ultrapassa les 8.000 braces; el desfici de les seves ones i partícules superficials visitant al seu torn tots els punts de les seves ribes; la independència de les seves unitats; la variabilitat dels estats de la mar; la quiescència hidrostàtica en calma; la turgència hidrocinètica en les marees mortes i en les marees vives; la subsidència després de la devastació; l’esterilitat en els cercles circumpolars, l’àrtic i l’antàrtic; la significació climàtica i comercial; la preponderància de tres a u sobre la terra eixuta del globus; la indiscutible hegemonia d’extensió en llegües quadrades per tota la regió de sota el tròpic subequatorial de Capricorni; la multisecular estabilitat de la seva conca primigènia; el llit luteofalb; la capacitat de dissoldre i mantenir en solució totes les substàncies solubles inclosos milions de tones de metalls més precisos; les lentes erosions de penínsules i promotoris que tendeixen a rebaixar-se; els dipòsits al•luvials; el seu pes, volum i densitat; la impertorbabilitat en llacunes i estanyols de muntanya; las gradació de colors en les zones tòrrida i temperada i frígida;: les ramificacions vehiculars en torrents continentals interlacustres i rius confluents vers l’oceà amb els seus afluents i corrents transoceànics; el Gulf Stream, amb els trajectes nord-equatorial i sud-equatorial; la violència dels seus sismes marins, trombes d’aigua, pous artesians, erupcions, torrentades, regolfades, inundacions, crescudes, mars de fons, vessants, aiguavessants, guèisers, cascades, remolins, maelstroms, inundacions, diluvis, xàfecs; la vasta corba anhoritzontal circumterrestre; el secret de les seves deus i la latent humitat revelada per mitjà d’instuments rabdomàntics o higromètrics i exemplificada pel forat de la paret d’Ashtown Gate, la saturació de l’aire, la destil•lació de la rosada; la simplicitat de la seva composició, dues parts constituents d’hidrogen amb una part constituent d’oxigen; les virtuts curatives; la flotabilitat de les aigües de la Mart Morta; la perseverant penetrativitat pels rierols, els escorrancs, les rescloses inadequades, les escletxes dels bucs; les propietats de netejar, d’apagar la set i el foc, de nodrir la vegetació; la infal•libilitat com a paradigma i parangó; les metamorfosis en vapor, boira, núvol, pluja, aiguaneu, neu, calamarsa; la força a les rígides boques de regatge; la varitat de les seves formes en estanys i badies i golfs i rades i estrets i albuferes i atolons i arxipèlags i canals angostos i fiords i ries i estuaris de la marea i braços de mar; la seva solidesa en glaciars, icebergs, congestes; la docilitat a fer funcionar rodes hidràuliques, turbines, dinamos, centrals elèctriques, tintoreries, blanqueries, batans; la seva utilitat en canals, rius, si navegables, dics flotants i secs; la potencialitat derivable de marees controlades o salts d’aigua caient d’un nivell a l’altre; la seva fauna i flora submarines (anacústica, fotòboba) numèricament, si no literalment, els habitants del globus; la ubiqüitat per tal com constitueix el 90% del cos humà; la nocivitat dels seus efluvis en els aigualls lacustres, els fanguissars pestilents, l’aigua estantissa dels gerros de flors, els bassiols estancats sota la llum en quart minvant.

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/