La sessió del mes de desembre del club de lectura es va dedicar a l’obra de teatre E.R. de Benet i Jornet. Després d’una breu introducció a l’obra i als motius pels quals es va triar aquesta peça es va passar a la projecció de la pel·lícula de Ventura Pons Actrius, basada en E.R. Després del passi va tenir lloc la tertúlia. En aquest cas sobre el text però també sobre la pel·lícula, fidelíssima a la peça teatral.

L’obra és un text sobre el teatre, símbol absolut de la imatge i de les aparences, el teatre no és real, les actrius no viuen, actuen, i la seva vida (sobretot la de March i Roca, però també Caminal que presta la veu però no la persona) es basa en l’aparença, en allò que es pensa d’elles i no en allò que són en realitat. El símbol de tot plegat és el teatret de joguina que va apareixent al llarg de tota l’obra.
També és un text sobre els punts de vista, sobre les versions de la història, sobre “interpretacions”: es versiona Ifigènia, però també es versiona el record d’una persona (Empar Ribera), els records d’una època (les classes a l’Institut del Teatre, la relació entre les protagonistes i la mestra, tot allò que representa la joventut de les actrius) i els records d’una tragèdia (la mort d’una companya). En definitiva un text sobre la realitat-veritat i la mentida-ficció. Veiem que la ratlla entre aquests dos mons és molt subtil, molt poc clara i l’espectador/lector no en pot treure cap conseqüència, quan tanquem el llibre no sabem la “veritat” dels fets. D’altra banda, la mort de l’amiga en plena joventut marcarà el pas de l’edat adulta, unirà Glòria, Assumpta i Maria la resta de les seves vides i és el detonant del seu creixement com a persones. Aquests trets estableixen paral·lelismes amb la novel·la Tokio blues, comentada recentment.

E.R. toca, com és força habitual al teatre de Benet i Jornet, alguns temes tabús: l’homosexualitat i l’incest velat serien els més evidents però també l’adulteri, l’enveja, la vellesa, la mort i la soledat. En alguns moments E.R. sembla una apologia de la solitud: Maria mor sola, Glòria i Assumpta estan soles. Totes elles han triomfat en els seus respectius camps però han fracassat en l’àmbit personal, com Empar Ribera.

Els paral·lelismes entre Empar Ribera, personatge en absència a l’igual que Anna, i March són força evidents i es presenta com a continuadora de la seva mestra: va ser ella qui finalment fou Ifigènia, qui ha corregut els teatres de mig món, inclús qui ha tingut experiències homosexuals, però Glòria March, per orgull, no es vol reconèixer com a continuadora del mite i es reivindica com a personatge nou i únic. Assumpta Roca també presenta paral·lelismes amb la figura de la seva mestra, sobretot pel que fa a la relació, estretíssima, amb el seu germà, però alhora és la més dura a l’hora de descriure-la, la més cruel quan la menysprea. Pel que fa a la tercera actriu, Maria Caminal, és potser d’entrada la més allunyada de la Ribera però també és la que es queda amb el teatret que és l’objecte que simbolitza la seva herència i és també qui manipula els altres personatges (també amb la seva feina de dobladora ja que parla per boca dels altres), tal com feia Empar Ribera.

Trobem doncs dues actrius a l’ús, March i Roca, que barregen de tal forma realitat i ficció que ni elles mateixes poden destriar-les (ho veiem clarament a l’escena final de la pel·lícula tot baixant les escales del teatre i recitant a duo), i una actriu de la vida, Caminal, una professional, com ella mateixa es defineix. A la peça teatral actua com a arbitre (és qui explica la tercera versió a la jove actriu, quan ja no cal perquè el paper està donat), mediadora interessada (punxa les dues amigues perquè actuïn juntes), i element cohesionador (és a casa seva on se celebra el sopar de retrobament). És també la més cínica de les tres, de manera dissimulada i amb guants de seda es capaç de dir les coses més gruixudes de la professió i de les persones.

L’amistat entre les tres actrius és interessada per dos motius: és una manera de repartir-se la culpa per la mort de la quarta companya, Anna. Veiem que el que realment les uneix no és el passat comú, ni el mestratge de la Ribera, sino la culpabilitat que senten (justificada o no) per la mort de la seva, en aquell moment sí, amiga. I en segon lloc és el que permet a cada una d’elles envejar i ser envejada, es tracta d’un joc de forces en el qual l’enveja que sent cadascuna d’elles es tradueix en satisfacció en sentir-se envejada.

El quart personatge del drama és la jove aspirant, la propietària del teatre, per tant l’hereva de la Ribera, l”alter ego” d’Anna que va aconseguir el teatret i va morir jove, tan jove com l’estudiant. El seu paper a la història és descobrir qui era la Ribera, i a partir d’aquí conèixer l’essència del teatre, que és com dir l’essència de la vida. És l’excusa per que les actrius parlin, és el futur mentre que les altres comencen a ser passat, sobretot Caminal que acabarà morint.
La noia vol creure que el teatre representa la vida però al final de l’obra descobreix, amb la noblesa que dona la joventut, que la vida és teatre. La destrucció final del teatret pot donar un missatge d’esperança, les noves generacions fan foc nou i assagen nous valors allunyats de l’antiga escola, però també es pot interpretar com una renúncia, no aconsegueix el paper, no serà Empar Ribera, pot ser no actuarà més, no oblidem que el teatret no té figures.

El club de lectura del mes de novembre va celebrar-se el passat dimarts 29. El llibre triat va ser la novel·la curta d’Irène Némirovsky El ball. La sessió es va iniciar amb un resum en vídeo de l’adaptació teatral de la novel·la que va programar-se al TNC la temporada 2009-2010.

A partir d’aquesta introducció multimèdia Ester Sirvent, coordinadora del club, va introduir els elements autobiogràfics de l’autora, molt presents en aquest relat: en primer lloc la protagonista és una nena rica filla d’un borsista jueu, Némirovsky era filla d’un ric banquer jueu. Aquesta nena, com ella, és educada per una institutriu estrangera (la d'Antoinette és anglesa mentre la de Némirovsky  va ser francesa) i, en tercer lloc, la relació entre mare i filla (Antoinette – Sra. Kampf, Irène – Sra. Nemirovsky) és molt conflictiva, problemàtica i exempta d’amor. D’altra banda l’autora va tenir sempre una relació ambivalent amb el món jueu (va arribar a batejar-se i casar-se per l’església), El ball, d’alguna manera també traspua aquesta ambivalència ja que les referències als jueus es fan sempre amb menyspreu.

El nucli de la novel·la és, indubtablement, el conflicte entre mare i filla present des de la primera línia, en ell orbita tot el relat i alhora alimenta i explica les reaccions d’Antoinette, d’altra banda aquest conflicte permetrà l’autora incorporar dos aspectes que també resulten importants a la novel·la: en primer lloc la sàtira social, absolutament descarnada i que no es concentra només en els nous rics (la família Kampf) si no que va més enllà i engloba tota l’alta societat i la noblesa a través dels comentaris dels Srs. Kampf. Instal·lats en un món d’aparences on el que importa són els luxes materials i la posició social tots els protagonistes tenen un conflicte amb el que són i el que volen ser, amb el que diuen i el que fan, així tot es sacrifica per la posició i el reconeixement i s’oblida la franquesa, els sentiments i la veritat. Aquest és l’entorn on s’educa Antoinette, l’adolescent protagonista que ha de construir la seva identitat amb aquests materials tan defectuosos. I aquesta construcció de la identitat és el segon aspecte important del relat. La mare també es troba a la mateixa tessitura perquè ha ascendit socialment i tot allò que era i tenia ja no li serveix, de tal manera que ha de reconstruir-se amb els “valors” d’una nova classe social, això li provoca una angoixa constant i un sentiment d’inferioritat que traspassa a la seva filla. L'actitud de la mare, que enveja la joventut d'Antoinette perquè li fa evident la seva maduresa, castra la feminitat de la filla. I encara que en el fons totes dues volen el mateix no ho voldran pels mateixos motius: Antoinette somia un príncep blau que li descobreixi un amor de novel·la (no oblidem que és una adolescent), mentre que Rosine, la mare, busca un amant com un trofeu perquè la distregui i la iguali a les dames de l’alta societat.

La difícil relació entre mare i filla, generada en part per aquesta necessitat d’aparentar i també per aquesta cerca de la identitat de les dues protagonistes es veu reforçada per la resta dels personatges d’ El ball. El pare és un motor d’acció que té com a funció principal aconseguir diners, es manté allunyat del duo mare-filla i no veu el que succeeix al seu voltant massa preocupat per encaixar en un món que no és el seu, amb l’agreujant que és jueu. La institutriu anglesa és, segurament, el personatge més dolç i innocent, és la única que està enamorada, i és el model d’Antoinette, la nena vol assemblar-se a la institutriu més que no pas a la seva mare. És el contrapunt de la filla, una mare a l’ombra que li ofereix més escalfor que no pas la pròpia mare fins el punt que actua com a detonant de l’acció en el moment que Antoinette descobreix que té una parella mentre que ella no anirà al ball. Per últim la professora de piano és el  mirall i alhora el complement de Rosine, la mare, una dona fracassada i amargada que no ha prosperat socialment (ni tan sols s’ha casat) i que desperta els fantasmes de la Sra. Kampf alhora que li és necessària per retreure-li de manera cruel el seu èxit econòmic i, se suposa, social.

En aquest escenari el gest d’Antoinette és fins a cert punt comprensible ja que és la conseqüència del tracte que rep per part de la seva mare, paradoxalment aquest rampell infantil de llençar les cartes, aquest acte de rebel·lia primer contra l’institutriu però després, i sobretot, contra la mare, serà el punt d’inflexió per deixar enrere la infantesa i entrar a l’edat adulta amb tot el que això comporta. Les possibilitats que Antoinette repeteixi el model que ha vist en la seva mare són altes, i a l’última escena ens queden pocs dubtes que això pot ser així: la hipocresia i falsedat amb que la filla consola la mare i l’absència total de remordiments aclareixen al lector que Antoinette és un petit monstre fruit d’una educació refinada en la forma però amb uns valors molt allunyats de l’amor, la compassió i el respecte per les persones. No obstant, la joventut d’Antoinette i el desig d’amor ens poden fer creure que pot haver una esperança de salvació per a ella. Si arriba a assolir l’amor que tan desitja podria produir-se una transformació en el seu ésser i endolcir els models tan agres en que ha crescut. Els seus pares, que s’humilien mútuament, ja no hi seran a temps, ni tampoc Mme. Isabelle, però l’amor encara pot salvar la filla.

Les esperances d’Antoinette vénen del seu interior i ha de ser l’amor la força que l’empenyi, aquest personatge tindria per tant el benefici del dubte, és una estrella ascendent: creixerà, embellirà, es refinarà,... mentre que les esperances de la seva mare depenen de factors externs, la posició social lligada als diners, és un personatge doncs irrecuperable que es converteix d’odiós a llastimós i patètic, és una estrella que cau: envellirà sense educació i no es recuperarà mai del fracàs social. En comptes d’estimar la seva família els ha utilitzat: el marit perquè li doni diners i la filla com un objecte que té institutriu anglesa i toca el piano per convencions socials, ara ha d’entomar amb les conseqüències.

Per acabar el comentari aquí van alguns dels adjectius amb que els tertulians han definit la novel·la: impactant, crua, cruel, bastant actual, freda, universal, realista o concentrada. I la moralina final encara que tòpica completament certa en aquest cas: els diners no fan la felicitat (i hi hauríem d’afegir que tampoc no fan el reconeixement social)

La primera tertúlia del club de lectura de la temporada va tenir lloc dimarts 25 d’octubre a les 20:30 h. La novel·la triada per l’ocasió va ser Tòquio blues. La xerrada va iniciar-se amb la presentació de la nova coordinadora-moderadora, Ester Sirvent, per una banda i dels tertulians per l’altra. A partir d’aquí ja estàvem en condicions de comentar Murakami.

El tret de sortida el va donar l’àudio de la cançó dels “Beatles” que dóna el subtítol de la novella i que té un paper important en el seu desenvolupament. Es tracta de “Norwegian wood” (que podríem traduir com “fusta noruega”), aquesta cançó arrenca la novel·la ja que és el seu record el que porta al protagonista a rememorar la seva joventut, la seva interpretació per part de Reiko amb la seva guitarra al sanatori és un dels moments cabdals de la història (i l’episodi és alhora un calc de la lletra de la cançó) i, per últim, Reiko la torna a tocar al final del llibre quan, juntament amb Toru, celebren un improvisat i sentit funeral per Naoko. Per tant, aquesta cançó, a l’igual que la resta de referències a la música, el cinema i les lectures, actuen com a fil conductor al llarg de la novel·la.

És curiós que, tot i que l’autor és japonès, i per tant oriental, les referències culturals siguin eminentment occidentals, sobretot anglosaxones (“Norwegian wood” n’és un clar exemple). Això pot ser podria explicar que l’obra de Murakami hagi estat més llegida i valorada a Occident que al seu propi país. Els japonesos el consideren, diríem, poc japonès. Tot i que aquí trobem opinions contrastades, hi ha qui pensa que és una novel·la que podria succeir a qualsevol lloc del “nostre” món, però hi ha qui opina que no és un Japó de postal i està lluny del tòpic (no hi ha geishes, ni el Fuji cobert de neu) però la novel·la traspua aspectes de les societats orientals en general i de la japonesa en particular: la lentitud, que apareix sobretot en les descripcions dels paisatges, l’esperit de sacrifici, quan les famílies envien els fills a fer estudis superiors, la contenció en els sentiments, que en molts casos té fatals conseqüències, l’individualisme, l’autoexigència imposada i les exigències socials.

Sobre aquest tema cal afegir la dualitat entre ser i semblar molt present al llarg de la novel·la, la majoria dels personatges porten màscara: el que són realment i el que aparenten, és a dir el que han de representar de cara a la societat, té poc a veure. Tot i que això és més evident en els personatges de classe alta, la dicotomia entre rics i pobres és constant a la novel·la. Els personatges nus només els podem veure al sanatori, un lloc artificial on la realitat és un altre i la societat queda fora.  Així doncs és possible que aquesta descripció de la societat japonesa, a la qual cal sumar la relació amb l’alcohol i el sexe que tenen els personatges, no acabi d’agradar al Japó perquè els toca molt de prop.

Les descripcions que apareixen al llarg del llibre poden resultar llargues per alguns tertulians, d’altres pensen que això dona caràcter a la novel·la. El que és clar és que ajuden a entrar a la història, a crear un clima i a alentir el ritme. Col·laboren amb l’objectiu de Murakami d’escriure una novel·la de portes endins amb uns personatges que s’enfronten a tres temes universals: el creixement com a persones, els amors difícils que esdevenen impossibles i la soledat humana.

El creixement el podem veure clarament en la trajectòria del protagonista, Toru Watanabe, que ha de madurar bruscament segurament sense buscar-ho: primer amb el suïcidi del seu amic d’adolescència i parella de Naoko, després en l’estada a la residència i el seu desembarcament en el món estudiantil, i per acabar amb el suïcidi de Naoko. Cada etapa suposa una fugida endavant i s’il·lustra amb un canvi d’escenari. Aquestes circumstàncies fan que trobem un personatge madur per la seva edat, però també a una persona desconcertada, solitària i perduda que va seguint el corrent sense oposar cap mena de resistència.

El suïcidi és present al llarg de tota la novel·la, així com també les malalties mentals i el sexe. Al llarg del llibre tenim coneixement de quatre persones que es lleven la vida i dos dels personatges principals de la novel·la, Naoko i Reiko, pateixen malalties mentals. A Occident els malalts mentals són un tema pràcticament tabú, pot ser més que al Japó, mentre que el tractament que fa Murakami del sexe segurament esdevindria un tabú més pels japonesos que no pas pels occidentals.

Els amors i les amistats impossibles són l’esquelet de Tòquio blues, cap relació té un final feliç, les parelles i les amistats es trenquen per malalties o per morts, el sexe és sense amor i on hi ha amor ja no hi ha sexe. Les parelles es transformen en trios que alhora generen altres trios, el protagonista sempre està al mig d’altres parelles sense voler-ho i alhora genera també trios al seu voltant. D’alguna manera la resta de personatges usen Toru per enganxar-se al món i a la vida excepte en el cas de Midori on els papers es canvien i llavors és Toru qui demana, en la última trucada abans del final de llibre, que Midori li faci d’anclatge a la vida. El protagonista ha d’ajudar els altres a sortir del pou però d’alguna manera ell també hi és i per tant tot i que ho intenta no sempre ho pot aconseguir.

Toru és, com ja hem dit, un protagonista solitari i perdut. Dues característiques que són la tònica general de Tòquio blues, els personatges només se senten segurs al sanatori, en un entorn artificial, però cal triar entre la possibilitat de romandre allà sense llibertat o arriscar-se i sortir a la vida lliure amb tot el patiment que això suposa.  El final de la novel·la exemplifica aquest estat de desorientació permanent que té el protagonista i deixa el lector també força perdut ja que Murakami no vol deixar clar si Toru acaba amb Midori com és la seva intenció o la noia, cansada de la seva falta d’interès, no accepta la seva proposició d’estar junts.

El regust doncs que deixa el llibre és el d’unes vides desesperançades i tristes, d’uns personatges grisos i desemparats que s’arrosseguen pel món i són com rams de flors seques en un lloc i un temps qualssevol.


 

Pedra de tartera va representar el descobriment literari de Maria Barbal, fa prop més d’un quart de segle. La novel·la va aconseguir el Premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil (tot i que no és una novel·la juvenil), el Premi Joan Crexells i el Premi Literatura Catalana de la Generalitat de creació per a públic jove.

Com sempre la trobada del club va començar amb la contextualització de l’autora i de l'obra per part d’Alfons Brosel, a través de la seva biografia va situar Maria Barbal al Pirineu, escenari de moltes de les seves obres, i un cop coneguda l’autora va poder desgranar l’argument i els personatges de la novel·la. Tot plegat una bona introducció per què els lectors comencessin a dir-hi la seva.
 

Pedra de tartera va agradar moltíssim a tothom i va provocar un entusiasme unànime entre tots els membres del club. A partir d’aquí es va començar a analitzar els motius de l’èxit de la novel·la: en primer lloc l’estil, que és molt simple, molt net, però d’una senzillesa enganyosa ja que és alhora molt profund i amb l’ús de frases que són com sentències i que tenen la virtut de resumir i de concloure un estat d’ànim, un pensament o una acció. El llenguatge però és ric i poètic amb molts mots pirinencs, que venen de la terra, amb frases pallareses, molt localista però que no dificulta la lectura, ans al contrari per què ens permet posar-nos molt més a la pell dels personatges i del paisatge humà i geogràfic que Barbal ens descriu. El llenguatge és per tant una eina poderosíssima en la novel·la. També ho és el ritme, alhora ràpid, i això ho aconsegueix en salts temporals molt potents entre capítols, però també lent quan convé, per descriure moments puntuals però definitius en la vida de la Conxa, com ara el ball de festa major. La novel·la té per tant la durada justa, és curta però suficient ja que el capteniment de l’estil s’ajusta perfectament a la llargada del text, no hi ha una paraula de més, i tampoc una de menys.

D’altra banda aquest capteniment s’estén als seus personatges, sobretot a la protagonista, la Conxa. És un personatge adaptable, conformat que mai no es rebel·la per què sempre hi ha alguna cosa que li priva (la família, la por, la societat, la pobresa, l’agraïment, …). Només la veiem lluitar una vegada, per l’amor del Jaume, però és una lluita domèstica, de portes endintre. De fet la història de Conxa és la història de la majoria de dones del Pirineu, i d’arreu, que viuen pel treball, per la subsistència pròpia i dels seus i aquí s’acaba el seu món (“la meva mare era una dona que només coneixia dues coses: feina i estalvi”).

La novel·la està escrita en primera persona, en Conxa tenim els ulls de la història i el seu punt de vista és el que ens transmet Barbal, això ens la fa propera i ens la fa real. I així la seva vida feixuga i condicionada pels altres se’ns presenta com unes “pàgines viscudes”. Qui més qui menys coneix una Conxa, pallaresa, cerdana o barcelonina. Dones que a la seva manera podien ser felices, amb una felicitat menuda, molt d’estar per casa, de petites coses (anant a buscar carreroles, ballant per la festa major), però que també patien, i molt. Però aquest dolor i aquesta tristor també havia de ser continguda, interior i privada. El monòleg de Conxa quan se sap vídua és possiblement el millor exemple.

Barbal descriu a la perfecció els escenaris rurals i el que comporten, no oblidem el seu origen pirinenc. I alguns d’aquests escenaris no han canviat gaire em els darrers cinquanta anys. Els personatges femenins, com ara la Conxa, la tia o la Delina són la conseqüència de la misèria, de l’economia de subsistència, de la grisor i de la monotonia, de la duresa en definitiva d’una realitat i d’un model social molt determinat. L’autora, amb un feminisme velat, intenta fer-nos entendre la vida i el sacrifici mai reconegut de la dona rural (“primer les coses i després les persones”): les dones són les que tiben del carro, com gairebé sempre, les que sempre pateixen, les que sempre treballen, les que sempre lluiten. Es veu clar entre l’oncle i la tia i també entre el Mateu i les seves germanes.

El trencament que es produeix en les vides dels personatges en el moment de la guerra civil és traumàtic però no el suficient com per trencar la inèrcia de les seves vides. Continuaran fent el mateix que abans però sense el Jaume. Amb un cert rebuig social en forma d'humiliació de les víctimes, els vencedors volen fer sentir dolents i culpables tots aquells que han perdut algú a causa d'unes idees diferents. Aquest fenomen ja l'havíem vist primer a Les veus del Pamano i després a Pa negre.

Cap al final, l’allunyament d’aquest entorn, dur però propi i conegut, i aquí Barbal ens presenta el fenomen de l’èxode rural dels anys seixanta, serà acceptat per la protagonista com un fet necessari que no val la pena qüestionar. Des de la mort del Jaume ha perdut l’esma i les ganes de viure, i Mateu, el seu fill tampoc no és feliç amb la vida que té. La sensació d’arrossegament és aquí ben evident.

Conxa és una pedra en una tartera, és algú a qui la vida porta per què ella no pot portar la seva vida. A la Conxa l’arrosseguen: primer els seus pares, després el Jaume, després el fill,… La imatge del títol és perfecta per què el títol és el resum de la novel·la. Per què qui no s’ha sentit alguna vegada com la Conxa, com una pedra que baixa tartera avall sense voler-ho, empesa per d’altra gent, per les circumstàncies, per la història, que no sap quan pararà ni com però que quan s’atura tornarà a baixar fins que arribi al peu de la tartera, que és el final de la vida. El de Conxa serà a Barcelona, ben lluny del Pallars.
 

Els convidats va ser la novel·la triada al club de lectura per completar el cicle d’Emili Teixidor iniciat amb Pa negre. El llibre és la continuació lògica en el temps i l’espai de la multipremiada Pa negre, la postguerra ja està en un estadi més avançat, els personatges són uns altres però l’entorn, l’Osona rural, és el mateix.

La trobada comença amb la presentació de l’obra per part del coordinador, després de situar-nos i comentar-nos alguns aspectes més generals, com és el cas de la introducció de la ideologia del franquisme en la societat catalana i la descripció general dels personatges s’obre el torn d’intervencions i el debat.

La idea més repetida és que el ritme de la novel·la no atrapa el lector, de vegades s’allarga amb qüestions poc rellevants i d’altres s’afanya amb temes que podrien tenir més interès. La sensació que l’autor s’estén massa en alguns conceptes i que hi ha qüestions que de tan repetides es fan monòtones és general. Els lectors creuen que el "problema" és que l’autor no combina prou bé l’acció amb la descripció i és per això que la novel·la no enganxa com caldria.

Tothom està d’acord en que el final és abrupte, pot ser com el final de la filla del cacic?, no s’adiu amb el to general del llibre i deixa massa temes per tancar. Per tant, quan acabes el llibre no tens la sensació d’història acabada ni rodona sinó més aviat d’història esbossada, embastada. La causa del suïcidi de la pubilla s’intueix però no s’explica, el futur del Narcís es prepara però no s’aclareix totalment, el presoner escapat desapareix de l’escena sense més ni més i tampoc no sabem si la Marededeueta aconsegueix el seu objectiu. De fet la trama no acaba de tancar-se en cap dels personatges, només la pubilla que mor, el lector es queda amb les ganes perquè quan l’acció és més interessant el llibre acaba abruptament.

Teixidor és capaç d’encetar molts temes al voltant dels seus personatges, els dibuixa però no n’acaba de donar els detalls, tampoc no dona les pistes suficients perquè el lector conclogui per ell mateix. El cas del suïcidi de la núvia és pot ser el més clar, l’abús per part del pare (que de fet d’una manera o altra abusa de tot i tothom) és la causa, gravíssima, que aboca la pubilla a la mort. Enceta també el tema de l’apropiació indeguda d’infants, de les adopcions il·legals i del robatori de nens (tema ara de candent actualitat) i plana per tota la novel·la la “colonització” intel·lectual, la penetració ideològica de les idees del nou règim que per un mitjà o altre arriben a tothom. La reconstrucció del país, simbolitzada amb la visita d’obres, suposa també la reconstrucció, amb uns fonaments nous, de les idees, dels conceptes i de la manera de pensar. Qui s’avingui, com el Narcís, ho tindrà tot de cara, qui no, com el mestre Bover, no se’n sortirà.

Aquests tres temes: els abusos en l’àmbit familiar, l’apropiació indeguda d’infants i la immersió en la ideologia dels vencedors podrien de manera independent donar material per a tres novel·les. És com si parléssim de tres novel·les en una. La fusió dels tres temes amb els personatges i la trama d’ Els convidats no acaba de donar però l’atractiu suficient pel lector.

Si parlem dels personatges podem veure dos grups ben diferenciats: els "d’abans de la guerra” (el Rector, el Mestre, la Cadiraire, la Marededeueta) i els “addictes al nou règim” (el Maties, el Narcís, el Ruy Santamarta, el Vicari). Són dues generacions, dues maneres de veure el món, són vencedors i vençuts i tots volen sobreviure d’una manera o altra. Teixidor ens transmet la dignitat dels vençuts malgrat la misèria física de molts d’ells i alhora també ens transmet la servitud dels vencedors i la misèria moral malgrat el poder econòmic, com és el cas del cacic. El resultat, no obstant deixa un regust de desesperança perquè la societat no la dominarà la dignitat sinó la força d’unes idees i uns conceptes que han escombrat tot allò que existia abans. El resultat és el Narcís que pren les oportunitats que la vida li dona sense voler-se plantejar res més.

En aquest moment la comparació amb Pa negre es fa inevitable, la postura del Narcís recorda molt la de l’Andreu i la relació mare-fill també presenta paral·lelismes. En aquesta novel·la Teixidor però fa un pas més enllà mentre a Pa negre la força bruta és el que imperava a Els convidats aquesta força és més subtil, més penetrant però també és més convincent, més sostinguda i, com hem vist, té més èxit.

El títol de la novel·la com la resta del llibre es presta aleshores a diferents interpretacions: la primera és la més evident, estem parlant dels convidats al famós casament. La segona és el convit que el poder li fa al Narcís, una convidada que el personatge accepta de manera clara. La tercera és la que es refereix als convidats com a tots els vencedors que es conviden a un poble, a una societat, a un món i hi entren i el canvien i l’anul·len sense cap contemplació. “Hostes vingueren que de casa ens tragueren”.
 

Durant el mes de març els lectors del club han llegit la novel·la Pa negre, d’Emili Teixidor. És aquest un dels grans èxits de la literatura catalana més actual, que s’ha vist reforçat darrerament per la pel•lícula del mateix títol guanyadora d’una pila de Gaudís i Goyes. El llibre no es queda enrera i des que es va publicar l’any 2003 ha obtingut el premi Joan Crexells, el Lletra d’Or, el Premi Nacional de Literatura i el Maria Àngels Anglada.

Alfons Brosel va introduir la figura de Teixidor tot fent un repàs de la seva biografia, aspecte important en aquest cas ja que ràpidament es va lligar l’experiència personal de l’autor amb la narrativa de Pa negre. Brosel va voler relacionar aquesta novel•la amb d’altres textos essencials ambientats a la mateixa època històrica (la postguerra a Catalunya) com és el cas de Pedra de tartera, que llegirem en breu, i Les veus del Pamano, que vem llegir el maig passat. D’altra banda va resultar inevitable que el coordinador fes menció de la pel•lícula, tot i que sempre fa de mal comparar, la conclusió general va ser que l’argument del film s’allunyava molt de la novel•la però que l’atmosfera i l’ambient, és a dir l’essència última del llibre, coincidia perfectament amb la premiadíssima pel•lícula.
 

 A partir d’aquest moment es va obrir el debat entre els lectors. Tothom va estar d’acord que, pel que fa a l’ambientació, les mencions, tot i que moltes vegades vel·lades, a l’estraperlo, al contraban, a les cartilles, al mateix pa negre que ens dona el títol, resultaven molt útils per descriure el paisatge moral i la situació social d’aquell moment, si a això hi afegim la importància del poder religiós en una comunitat petita tenim un quadre molt real del que era la vida a la postguerra en un entorn rural i tancat.

L’òptica de la novel·la resulta també molt interessant. El punt de vista del narrador, de l’Andreu, d’un nen, és el que fa Pa negre diferent i allò que li dona el to entre sorprès, innocent i misteriós que la impregna. Els personatges que fan “moure” la història són els nens, no els adults, és al voltant d’ells que gira tota la trama, tot i que els adults semblin ignorar-ho. Això fa que el text tingui canvis de ritme a vegades sorprenents: quan l’Andreu recorda el temps sembla que es dilati, tots els detalls són presents i qualsevol petita acció és d’una gran importància, en canvi quan l’Andreu pensa, raona i, per tant, elabora tot esdevé molt més ràpid, els detalls no tenen tanta importància i el text avança. Els pensaments recurrents del protagonista i de la resta dels nens fan alentir el text alhora que li donen el to infantil, que no infantiloide, que fa original la novel·la.

El personatge que fa de contrapès a l’Andreu és l’àvia, la persona de més edat, la que prové d’una altra època, és la llum, és el personatge que tot i l’edat encara creu en la cultura, l’educació i el civisme i intenta transmetre aquests valors als nets ja que veu que la transformació dels fills és una causa perduda. L’Andreu està desubicat en el temps i en l’espai però estarà obligat a madurar ràpid, a sobreviure i a salvar-se ell mateix ja que de seguida se n’adona que ningú ho podrà fer per ell. Un altre personatge femení que vol sortir del marc prefixat és l’Enriqueta

D’altra banda tots els personatges de Pa negre són supervivents d’una època que ja no existeix, per tant han de doblegar-se a la realitat que els ha tocat i al món que han d’habitar, brut, mesquí, pobre, fals, perillós, trist i gris. No poden triar ni sortir-se del seu paper, aquells que ho intenten desapareixen com el pare de l’Andreu i el pare de la Núria o són malvistos i finalment també marxaran com l’Enriqueta. És aquest un altre personatge que lluita i malda per escapar d’un món i d’una vida que l’empresonen, al final ho aconseguirà, pagant però un alt preu.

Les dones són, no obstant i com sempre en la història, les que surten pitjor parades, són el col•lectiu més desgraciat de la novel·la, ja sigui a la fàbrica o al mas les dones han de treballar fins a l’extenuació, han de viure amb l’ai al cor patint per la sort dels seus homes i dels seus fills i han de suportar una vida plena de renúncies sense obtenir res a canvi. Està clar que la felicitat no està feta per elles.

El poder imperant ha arrasat les idees, l’educació i el coneixement ja no són suficients per anar endavant, ha anul•lat les persones, no gosen aixecar el cap, ha deixat un rastre de gent sense ànima, sense esperança i sense futur. És el triomf de l’engany, de la mentida i de la mesquinesa Aquest poder està representat pels senyors Manubens, per l’alcalde i, com no, pel clero. Curiosament hem de notar que tots aquells elements repressius es descriuen rossos i amb els ulls blaus.

El personatge del mestre simbolitza l’ambigüitat, un ésser que s’ha hagut d’adaptar a les circumstàncies i que malviu ple de defectes, l’alcoholisme, les inclinacions sexuals, l’abúlia,... però que encara és capaç de donar a l’Andreu la clau per la seva “salvació”. Sense escrúpols de cap mena el mestre és un home pràctic que empeny l’Andreu a fugir d’una vida i d’una família que el sentenciarà a la grisor. Finalment l’Andreu l’escolta i decideix fer foc nou, començar de zero i treure’s de sobre l’estigma de la mort del pare i de la misèria material, però el nen és ben conscient que la misèria moral, l’egoisme i la grisor interior no l’abandonaran. En dona fe a les darreres pàgines, se n’adona però és la seva millor opció, és la tria d’un monstre.

 

La novel·la que els membres del club de lectura van llegir durant el mes de febrer va ser La isla bajo el mar, de Isabel Allende. Tots els participants van coincidir en la grapa de la història, l’interès del tema i en la maestria narradora d’Isabel Allende. És a dir que el llibre va agradar, i molt.

El tret de sortida el va donar com sempre l’Alfons Brosel que va comentar alguns aspectes del procés de creació d’aquesta novel·la per part de la Isabel Allende, amb malaltia psicosomàtica inclosa, per passar després a donar una pinzellada sobre els esclaus, tema principal de l’obra, i la esclavitud. En aquests moments al món hi ha encara 27 milions de persones que viuen en condicions d’esclavitud. Per tant, la història de Zarité no ens hauria de quedar tan lluny.
La novel·la es basa en dos punts de vista: el del narrador, amb els capítols escrits en tercera persona, i el de la protagonista Zarité/Teté, amb el text en cursiva i escrit en primera persona. A partir d’aquestes dues visions el lector anirà confegint la història i omplint els buits que un o altre punt de vista vagin deixant.
La idea general és que es tracta d’una novel·la que parla de la esclavitud i per tant de la llibertat. Paradoxalment la protagonista és molt més lliure mentalment que el seu amo ja que té la ment oberta i pura i això la fa bona. L’amo, en Valmorain, ha perdut tota noblesa i honorabilitat, que si té Zarité, i per tant tot i tenir diners i llibertat de moviments està atrapat en ell mateix. Així doncs, Zarité aconseguirà la llibertat física i podrà gaudir-la, Valmorain no aconseguirà mai la llibertat espiritual ni la pau interior tot i tenir èxit social i econòmic.
El sentiment de culpa de l’amo, la seva solitud i la seva debilitat a l’hora de prendre decisions (sempre es deixa arrossegar per persones o circumstàncies que li solucionen els problemes) contrastarà fortament amb la valentia, la decisió i la capacitat de lluita de Zarité, la seva esclava.
La novel·la és un repertori de supervivents, cadascun a la seva manera: treballant com Zarité, rebelant-se com Gambo, acomodant-se com Valmorain o reinventant-se com Violette (personatge amb moltes simil·lituds a la Tránsito Soto de La casa de los espíritus).
La novel·la s’estructura en dos plans que es van superposant: els esdeveniments històrics que van succeir a l’illa de Santo Domingo a finals del segle XIX, fets reals i documentats, i les aventures i desventures de l’esclava Zarité que intenta sobreviure, estimar i ser feliç en aquest context històric i que no va existir mai. Així trobem personatges reals com ara Laliberté o Toussain i personatges inventats com Valmorain o el seu cunyat Sancho. Precisament la superposició d’aquests dos plans és el que dóna aire i empenta a la novel•la i fa els personatges i l’acció més creïbles.
Dins la societat, primer de l’illa i després de Louissiana, trobem també dos plans que es superposen i que es necessiten mutuament per sobreviure però que no poden barrejar-se: els esclaus i els homes lliures. Alhora dins de la pròpia societat esclava també hi ha una jerarquia clara dins la qual Zarité ocupa una posició relativament bona ja que es fa indispensable per l’amo.
Pel que fa als blancs, són també d’alguna manera esclaus de la seva pròpia societat, del sistema social rígid i ple de normes que s’han autoimposat, dels capataços que són en realitat els que dirigeixen les plantacions i esclaus, sobretot, de la por que tot aquest sistema salti pels aires.
La fusió entre els dos mons és impossible, només un personatge ho intenta, el Dr. Parmentier, que a més de tenir una familia, amagada, negra intenta aprendre de la medicina tradicional que usen els esclaus. A part d’ell ningú més gosarà barrejar-se entre els dos mons. Un altre personatge que no s’adapta a les normes és Sancho, cunyat de Valmorain, sobrevola sense despentinar-se aquesta societat: no poseeix res ni pertany a ningú, no és d’enlloc, tot li rellisca, no es planteja res i l’únic que vol és viure bé. És, simplement, amoral.
Allò que si s’aconsegueix és la fusió entre la religió catòlica, simbolitzada pel Padre Antonio, i les creences dels esclaus basades en el vudú. La pròpia Zarité confegeix una religió pròpia, que li funciona prou, amb elements d’ambdues cultures i que ella barreja i utilitza segons les seves necessitats. De fet això l’ajuda a viure, a sobreviure i li proporciona els únics moments de llibertat “real”. Durant les cerimònies de vudú Zarité balla i aconsegueix evadir-se de tot, transportar-se a un altre món i oblidar-se de totes les seves desgràcies.
Pel que fa al tractament de l’esclavitud la narració descriu però no reivindica ni tampoc denuncia, de fet els abolicionistes es presenten com personatges una mica estranys i marginals. Aquest paper el deixa pel lector que ha d’anar descobrint per ell mateix una societat que té completament assumida l’esclavitud com part de la seva realitat, que actua amb naturalitat davant les actuacions dels capataços i dels amos i que disposa dels negres com elements del paisatge, com béns mobles sense opinió, ni consciència, ni sentiments. La narració flueix amb una injustícia infinita des de la plantació de Valmorain fins a Loussiana passant per un empresonament, un judici, un episodi de “plaçage” o una venda d’esclaus que se’ns descobreix com un agradable dia de picnic. La “normalitat” amb que Allende descriu la quotidianitat de l’esclavitud sense sentimentalismes ni discursos abolicionistes és segurament el més terrible i el que provoca més impotència de la novel·la.
 

La sessió del club de lectura del mes de gener va estar dedicada a la primera novel·la, i gran èxit, de l’escriptora xilena Isabel Allende: La casa de los espíritus
La introducció, com és habitual, va anar a càrrec d’Alfons Brosel, va repassar la biografia d’Allende, a partir de la qual va desgranar els motius pels quals va escriure la novel·la i va repassar fets de la història contemporània de Xile que són també presents a la novel·la, sobretot a la seva segona part. Va fer una descripció dels personatges principals i secundaris i va acabar la introducció fent-nos partíceps dels seus dubtes sobre si La casa de los espíritus era literatura feminista, o simplement literatura femenina (escrita per una dona)
A partir d’aquest moment va començar la tertúlia fent notar els paral·lelismes, d’estil i de temàtica, que ofereix l’obra d’Allende amb la de Garcia Márquez (El amor en los tiempos del cólera, Cien años de soledad) i de Rulfo. Tot i que Allende no forma part de manera estricta del “boom” latinoamericà dels anys setanta si que queda generalment adscrita al “post-boom”, per tant les comparacions es fan inevitables sobretot pel que fa als aspectes de l’anomenat “realisme màgic” que són molt presents a les seves novel·les.
Va haver coincidència en afirmar que Allende és una gran narradora d’històries sense assolir però la profunditat i el sentit del propi Garcia Márquez però amb un ritme i un tractament dels personatges molt àgil. D’aquesta manera ens passeja per noranta anys de la història de la família Trueba-Del Valle, que són alhora la història de l’últim segle xilè. Això fa que la novel·la es segmenti i que poguem parlar de dues o tres novel·les dins de la pròpia obra, amb talls molt significatius com la mort de Clara o el cop d’estat militar.
Un altre punt interessant de la tertúlia va ser el sexisme imperant a la novel·la, que de fet era el que existia a la societat xilena. D’aquesta manera estem parlant per una banda d’una societat patriarcal que té com a protagonistes les dones però alhora també d’uma societat mtriarcal que té els homes com a protagonistes, depèn del punt de vista la novel·la s’instal·larà en una banda o una altra. Les dones representen la línia màgica, personalitzada sobretot en Clara, i els homes representen la línia pràctica representada per Esteban Trueba. La unió dels dos personatges, i de les dues maneres de veure la vida, formaran la parella central i la història d’amor que és el fil de tot el llibre.
L’aspecte més màgic, amb contínues referències al món dels esprits, no oblidem el títol de la novel·la, a la mort i a un univers paral•lel que no tothom pot veure és un dels ingredients principals de la història sobretot en el seu principi. Aquesta energia màgica es va diluint a mesura que avança la novel·la i va perdent protagonisme en la família, en les seves decisions i en el desenvolupament de la trama. És com si a mesura que passessin els anys la força màgica desaparegués mica en mica de les vides dels protagonistes i la realitat pràctica s’imposés per sobre de tot.
Podriem parlar doncs de dues columnes que sustenten La casa de los espíritus, la columna física, econòmica i conservadora representada per Esteban Trueba i la columna etèria, volàtil i, sobretot, màgica representada per Clara del Valle. La personalitat de tots dos, els seus punts de vista i les seves accions són les que fan moure la novel·la i, metafòricament, fan moure el país. Així mentre les dones de la família van evolucionant cap a posicions més pràctiques, més feministes i més militants, seguint el ritme que els imposen els nous temps, terratrèmol, canvi de règim, cop d’estat, … els homes no reacciones de la mateixa manera i el seu immobilisme i falta d’adaptació els condemna a la incomprensió i al fracàs. Només un personatge juga a les dues bandes, la prostituta Tránsito que representa el poder masculí però amb armes femenines, actua com una dona però pensa com un home. D’aquí el seu èxit i el paper solucionador que representa pel senador Trueba. Un altre personatge que va generar debat va ser el francès Satigny, marit de Blanca, un personatge que sembla no encaixar del tot amb la resta de caràcters i que podria simbolitzar la “grandeur” de la vella Europa però alhora la seva decadència, la solera i el prestigi d’un títol però alhora la superficialitat i la buidor interior, la referència al Marquès de Sade se’ns fa inevitable.
Veiem doncs que aquest dualisme està molt present al llarg de tota la novel·la: homes i dones, camp i ciutat, conservadorisme i revolució, patrons i obrers, realitat i ficció, … inclús Clara i Esteban tenen una bessonada que es desdoblarà en una part pràctica i realista (Jaime) i en una altra sommiadora i inconcreta (Nicolás).
L’altra gran protagonista de la novel·la és la “Casa de la Esquina” i la hisenda “Las Tres Marías”, dos espais físics d’alguna manera antagònics (urbà i rural) que simbolitzen el país, Xile, i les seves vicissituds, la decadència d’aquests dos móns és també la decadència del país, el desinterès, la deixadesa, la ruïna és en el fons el pou sense fons en que s’ha transformat Xile. D’alguna manera la reconstrucció que intenta Trueba de la “Casa de la Esquina”, coincideix amb el canvi de govern i la nova època que sembla començar per la casa a les darreres pàgines del llibre representa l’intent de reconstrucció personal d’Alba, que ha de ser a l’hora l’intent de reconstrucció i de sobreposició d’una generació torturada arreu del país.
La política és el darrer aspecte a comentar, ben present a la novel·la, sobretot en la seva darrera part, i ben viu per part de l’autora, neboda del “Presidente” (Allende) i ella mateixa exiliada a rel del cop d’estat. La casa de los espíritus és doncs una novel·la “post-revolucionària” en el sentit de que només amb una revolució (la d’Allende) pot avançar la societat, només amb una ruptura (el cop d’estat de Pinochet) les coses canvien, tot i que no a millor. Per tant, els fets més profunds, més interessants, en definitiva els salts de la història, tant a la novel·la com a la realitat, només es produeixen en moments de fractura (física, en el cas del terratremol, o social i política). D’alguna manera això ens porta al mite de l’etern retorn que també se simbolitza a la novel·la quan aquesta acaba amb la mateixa frase que comença: “Barrabás llegó a la casa por vía marítima…” La contínua construcció, decadència i reconstrucció, d’edificis, de persones, de relacions, que és el fil que estructura tota la novel·la és el que paradoxalment permet que la història, el món i la societat, avancin.

El darrer club de lectura d’aquest any ha estat dedicat a Stefan Zweig. L’objectiu era donar a conèixer la figura d’aquest escriptor jueu nascut a Viena molt conegut i reconegut pels seus contemporanis europeus sobretot a l’època d’entreguerres i que es va suïcidar al Brasil incapaç d’enfrontar-se al feixisme i la guerra que assolava Europa.

La sessió va començar amb una interessant introducció d’Alfons Brosel que va glossar la figura de Zweig i de la seva època i va donar alguna de les claus essencials per comprendre millor les dues novel•les curtes triades. Tot repassant la biografia de l’escriptor i el conjunt, molt valorat, de la seva obra va fer un repàs pel moment històric que li havia tocat viure, per la seva religió que el va acabar marcant, per les seves relacions amb d’altres escriptors i intel•lectuals i sobretot per la seva vessant humanista i pacifista.

La tertúlia va començar fent esment al suïcidi de Zweig i la seva dona per motius de caire ideològic. Aquest fet va sorprendre enormement a tothom alhora que s’intentava trobar una explicació a aquest fet, la sensibilitat, l’humanisme extrem, i la coherència ideològica eren els factors apuntats per comprendre una decisió tan radical que va escapçar una carrera intel•lectual brillant que hauria pogut donar encara molts fruits literaris i de pensament.

Després es passa a comparar els aspectes coincidents de les dues novel•les: el primer d’ells és que Zweig dona veu a qui habitualment no en tenia, com són les dones (a la Carta) i als nens (al Secret). La literatura no acostumava a donar veu a aquests personatges que quedaven sempre en un segon pla, Zweig en canvi es posa al lloc d’una dona enamorada i d’un infant desorientat i avorrit i fa creïbles les dues figures. Un altra aspecte comú a les dues obres és la terrible soledat dels seus personatges, tots ells són ànimes soles que intenten buscar d’una manera o altra la companyia que els tregui del seu estat: l’escriptor de la carta i el baró busquen la companyia femenina en general, el nen busca un amic, la mare busca una aventura que la salvi del tedi que la soledat li provoca i l’enamorada de la carta no té més companyia que l’amor platònic. D’altra banda l’escenari de les dues històries tenen en comú una classe alta i burgesa que Zweig coneix molt bé perquè és d’on ell mateix prové.

Pel que fa a la novel•la Carta d’una desconeguda ha estat fàcil de llegir tot i que el pensament obsessiu de la protagonista al final esgoti una mica el lector. La vida de la dona gira absolutament i total al voltant d’un amor platònic, l’escriptor, que tot i que s’arriba a consumar des del punt de vista físic no arriba a ser correspost mai des del punt de vista dels sentiments. Es comenta que és possible que la fixació de la dona obeeixi a algun trastorn psicològic i que segurament aquesta novel•la avui s’escriuria d’una altra manera. D’altra banda Zweig mostra un respecte absolut a la dona, no fa que s’arrossegui ni s’humiliï demanant un amor que no pot ser donat si no que únicament es confessa quan l’escriptor no pot actuar en cap sentit i s’evita així la llàstima i la compassió envers l’enamorada. La història d’amor es converteix en un triangle quan neix el fill de l’escriptor, d’alguna manera aquest nen suplirà i serà el seu pare i la mare que és alhora enamorada en tindrà la possessió física, en tindrà cura i en gaudirà. En el moment que el fill desapareix el món s’enfonsa per aquesta dona, com a mare i com a enamorada, i ja no hi ha res que pugui suplir aquesta pèrdua, per tant no hi ha raons per viure i per tant ja pot confessar el secret a l’escriptor. Es tanca el cercle de la vida i del sentiment.

L’altra novel•la, Secret candent, ha resultat més intensa pels lectors i també més sensible ja que els sentiments del nen són més “humans”, no són tan extrems i ens podem posar, d’alguna manera, en el seu lloc més fàcilment que en el cas de l’enamorada de la Carta. La història s’estructura en un triangle, la mare, el baró i el nen, tots ells desvagats, avorrits i amb desig d’aventura de diferents menes: la caça i captura d’una amant pel baró, el festeig i el romanticisme per la mare, i la cerca d’un amic amb qui compartir experiències per part del nen. Cap d’ells aconseguirà el seu propòsit tot i que tots creuen aconseguir-lo en algun moment. L’objectiu final de la història serà el pas del nen al món dels adults amb el que això comporta d’hipocresia, secrets, pactes i mentides. L’anècdota que Zweig ens posa en safata, l’intent de conquesta d’un seductor a una dona casada amb ganes de ser conquerida, és només l’excusa perquè el nen obri els ulls a un món adult que és al principi inabastable per ell: busca un secret, els adults se li escapen, però que el viatge en tren, símbol d’aquesta transició, s’encarregarà paradoxalment d’acostar. Finalment, el prec de silenci de la seva mare i la mentida del nen al pare marcaran aquest pas inexorable al món adult, a les seves servituds i a les seves baixeses.

 

La trobada del club va començar amb la tradicional introducció d’Alfons Brosel per situar-nos en l’autor i en la novel•la.
Lamentablement el títol va ser premonitori a la biografia de l’autor, ja que va morir d’un atac de cor precisament a l’aeroport de Bangkok. Vázquez Montalbán era un gran enamorat de Tailàndia i hi viatjava sovint fins el punt de trobar-hi la mort.
D’altres apunts curiosos van ser la coincidència a la novel•la i al moment actual d’una visita papal i d’unes eleccions, tant l’any 1982 com l’any 2010. Els apunts polítics són constants al llarg de tot el llibre i tracta amb una certa ironia tot allò que té a veure amb el comunisme, ideologia que en un temps havia estat la de l’autor.
Una altra nota curiosa és la menció explícita d’un restaurant de la comarca, concretament Can Borrell de Meranges, molt afamat en aquell moment i que deuria estar encantat d’aquesta publicitat gratuïta per part d’un gastrònom com Montalbán.
La novel•la planteja tres casos per Carvalho: el cas Daurella “toldos y piscinas”, “el asesinato de la botella de champán” i la desaparició de Teresa Marsé. Els tres casos es van lligant durant tota la novel•la tenint com a nexe d’unió Carvalho, el protagonista, tot i que el pes de l’argument se l’emporta la desaparició a Tailàndia de Teresa Marsé, amiga personal del detectiu.
En el fons el viatge de Carvalho representa una fugida de la quotidianitat, una excusa per anar a la recerca de la seva pròpia persona, una manera de trobar-se ell mateix lluny de tot allò conegut i a milers de quilòmetres de la seva realitat.
Els personatges són els habituals de la saga Carvalho: Biscúter, Charo,… Marta Miguel, que simbolitza la dona de barri, feta a si mateixa i acostumada a lluitar i patir per aconseguir molt poc i que d’alguna manera apareixia també a Los Mares del Sur encarnada per Ana Briongos.
Els personatges estan molt ben tramats i es reparteixen en tres grups ben diferenciats:
-la classe baixa, treballadora i desafortunada, acumuladora de desgràcies i amb poc encant personal i físic, l’ase dels cops i els eterns perdedors: Marta Miguel, la seva mare, Archer, els seus pares,…
-la classe mitjana, treballadora i amb seny que alterna els cops de sort amb les estimbades i que exerceix de frontissa entre els dos mons: encarnada pel Sr. Daurella i la seva família i també pel gestor Fuster
- la classe alta, afortunada sempre, encantadora, feliç, guapa i despreocupada que es creu amb més drets que la resta, que no coneix l’esforç ni el desencant, només l’avorriment i que es tractada amb una ironia molt àcida per part de l’autor però que no acaba d’aconseguir substreure-li els seus encants. Encarnada aquí per Teresa Marsé, la seva família i Cèlia Mataix i els seus amics.
Descobrim que Los pájaros de Bangkok està plena de dualitats: entre pares i fills (família de Teresa Marsé, d’Archer, de Marta Miguel, de Biscuter, ...) entre Orient i Occident, entre pobres i rics, entre homes més o menys poderosos i dones objecte, entre la vida i la mort, ...
La tria de Tailàndia com a escenari principal de la novel•la no és casual, arriba un moment que dubtem si estem davant d’uma novel•la de detectius o d’un llibre de viatges. Tailàndia representa per Carvalho-Montalbán la via exòtica d’escapament, el símbol dels desitjos reprimits, la fascinació d’un Orient desconegut però també és el centre d’un turisme sexual sòrdid, misserable i endèmic que l’autor s’encarrega de denunciar a la seva manera, Carvalho tot i ser sexualment molt actiu, queda clar en totes les seves novel•les, no fa ús de cap servei sexual que tothom li ofereix de manera repetida i insistent.
Per acabar trobem un detectiu que fa poc de detectiu, simplement es deixa portar, primer per la família de la Teresa Marsé i després per les pròpies circumstàncies tot esperant que el cas es resolgui per si mateix, com així acaba succeint finalment. Carvalho és l’instrument de Vázquez Montalbán per retratar la societat del moment i els seus personatges.