« Tornar a la web de la Biblioteca Comtat de Cerdanya

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles de la categoria "Comentem el llibre"

Fernando Aramburu. Patria

La darrera trobada del club de lectura d’aquest curs va tenir Patria com a protagonista. La línia que unia tots els llibres d’aquesta temporada ha estat el nacionalisme en el sentit de pertinença a una comunitat. Així doncs aquesta novel·la contemporània, publicada el 2016 amb gran èxit de vendes, premis i públic esdevenia una bona opció per acabar el curs.

El primer que es va comentar fou l’estructura del llibre, com estava construït: la fórmula de capítols curts, la brevetat de les descripcions, els continus canvis de narrador i punt de vista, les veus que es barregen en un mateix paràgraf i l’acció no lineal fan la lectura molt àgil i còmoda, de tal manera que l’autor amb la suma de moments narrats aconsegueix que el lector entengui la història com un tot. El conjunt de pinzellades que en un primer moment semblen disperses esdevenen finalment un quadre que el lector interpreta sense excessiva dificultat.

El “muntatge” que ens ofereix Aramburu és segurament una de les claus de l’èxit de la novel·la i també la solució perquè les gairebé sis-centes cinquanta pàgines del text no fatiguin el lector. D’altra banda l’estil també facilita la lectura, i molt: un llenguatge col·loquial, amb la introducció de localismes i paraules en euskera, diàlegs constants i l´ús de paraules i estructures senzilles acosten el text al lector general malgrat aquesta opció vagi en detriment de la literatura. S’apunta la manca de versemblança en els diàlegs entre personatges que sabem que parlen basc entre ells, no així en els diàlegs que parteixen del castellà, qüestió d’altra banda de difícil solució.

No obstant també es va apuntar que Aramburu portava el lector “de la mà”, no permet que es perdi ni que construeixi ell mateix la narració perquè no hi ha forats per omplir, ens ho dona tot fet. Aquest fet facilita la lectura a les persones amb poc hàbit lector però pot ser contraproduent per aquells molt acostumats a llegir i a buscar complicitats amb l’autor. En aquest cas tot està a la vista, la forma i el fons.

Patria té com a tema central el terrorisme, com a escenari el País Basc i un marc temporal de més de dues dècades (l’acció arrenca el gener del 2011 però els continus "flashbacks" ens transporten des de mitjans dels anys vuitanta). Uns elements que ens són més o menys propers, dels quals tenim una opinió formada i que faran que ens impliquem més amb la història. És per això que algú va parlar d’empatia i d’humanitat, és fàcil posar-nos al lloc dels personatges, d’ampliar el punt de vista i de passar dels titulars dels diaris i els telenotícies a la quotidianitat i la vida diària de persones que no estan tan lluny de nosaltres. És aquest un altre dels encerts de la novel·la: l’intent d’humanitzar una situació i aproximar-nos a uns personatges, posar cara i ulls a una conflicte que fins ara molts de nosaltres només coneixíem per les notícies dels mitjans de comunicació.

Hi ha per part d’Aramburu un esforç constant d’aproximar-nos a una realitat concreta, a un entorn determinat, a tocar de peus a terra, a convèncer-nos que aquests personatges són de carn i óssos. És per tant una novel·la de sentiments, i seran aquests sentiments els que transcendeixin els personatges i les ideologies perquè no és tracta d’una novel·la política en el sentit de defensar una postura i unes idees. La ideologia (recordem El atentado de Khadra o Història del meu fill de Gordimer), la força de les idees arrossegarà individus i societat i el lector descobrirà aquesta realitat amb uns personatges que senten i lluiten per continuar endavant, cadascun amb la seva motxilla i la seva estratègia per carregar-la (la beguda, el silenci, la ràbia, el sexe, l’escriptura, ...)

Clemente Bernad. "Basque Chronicles"

Fractura és un altre dels conceptes presents a Patria, social i col·lectiva però també personal i individual, la confrontació que porta aparellada, la incomunicació que, primer, la provoca i després l’eixampla generen dos bàndols. L’autor ens vol mostrar aquests dos bàndols des de la cuina, una vegada més allunyant-se dels discursos i els titulars. Ens els presenta en dos blocs, ben diferenciats, i semblaria que no pren partit i no ho fa de manera explícita però tot el text traspua simpatia i empatia cap a un grup de personatges i situacions mentre és molt més dur amb tota la resta.

Es va comentar que els personatges eren tòpics i que moltes de les situacions eren típiques, en el sentit de costumistes, i que això restava versemblança al relat. Tot i que molts dels escenaris descrits i els ambients viscuts s’ajusten a la realitat basca. D’altra banda es pot coincidir que els estereotips que Aramburu utilitza (el matriarcat, el poder de l’església, la importància de les "quadrilles", les societats ciclistes, ...) certament existeixen, o en el seu moment van existir. No obstant podríem també interpretar que l’autor força els tòpics per utilitzar-los com a símbols, com a arquetips: així Bittori no és només la dona del Txato, és la vídua de tots els assassinats, Miren no és tan sols la mare de Joxe Mari és la mare de tots els terroristes empresonats, don Serapio representa la part de l’església que va donar suport a la lluita armada i així podríem desgranar la major part de personatges de la novel·la.

L’autor ha volgut fer una novel·la de blancs i negres, en el sentit que separa de manera molt clara, inclús a vegades forçadament, una posició de l’altra. O estàs a favor d'ETA (i aquí iguala de manera molt simplista nacionalisme amb violència) o hi estàs en contra i en conseqüència pots acabar mort però la realitat té molts matisos i a Patria no hi apareixen. És possible que si hagués entrat en aquest aspecte la novel·la fora una altra, no tan fàcil d’entendre ni tan fàcil de llegir. Se suposa que pel mateix motiu Aramburu no aporta disquisicions ideològiques, ja s’ha dit abans que és una novel·la de sentiments i no d’idees, però aquest afany simplificador minva en ocasions la versemblança d’alguns personatges (per exemple, a que obeeix exactament la transformació de Joxe Mari d’etarra militant a abandonar l’organització).

Clemente Bernad. "Basque Chronicles"

Hi ha coincidència en que el final de la novel·la no és reeixit, Miren i Bittori abraçant-se sense paraules, és un desenllaç massa explícit que, tal i com han anat evolucionant els personatges grinyola per totes bandes. Però de nou es podria pensar que la intenció de l’autor és plantejar-nos les possibilitats que ofereix el penediment i el perdó, voler representar una nova etapa, novament els sentiments, en la qual les persones avancin en aquest difícil espai de reconciliació.

El títol triat per Aramburu, Patria, condiciona (i orienta) la lectura des de la primera pàgina, la narració facilita els paral·lelismes amb l’actual situació social i política catalana i obre al gran públic el meló del tractament literari del terrorisme d’ETA. La novel·la presenta encerts i errors però en definitiva posa sobre la taula de la ficció un conflicte que ha estat present a l’estat espanyol més de quaranta anys, que ha afectat i afecta milers de persones amb noms i cognoms (Miren, Arantxa, Nerea....) i que encara no està resolt.

Yasmina Khadra. El atentado

"La locura humana tiene dos puntos álgidos: el momento en que se es consciente de la propia impotencia y aquel en que se es consciente de la vulnerabilidad de los demás". Aquesta és la reflexió d’un terrorista palestí a Amine, el protagonista d’El atentado, quan aquest intenta buscar respostes a la immolació de Sihem, la seva dona.

La novel·la ens parla d’una bogeria col·lectiva: dues comunitats enfrontades i disposades a donar-ho tot per la causa, i d’una bogeria personal: dues persones que s’estimen però no obstant això, o pot ser per això, una d’elles amaga a l’altra la seva raó per viure i, sobretot, per morir. El atentado ens parla d’allò que des del nostre punt de vista esdevé incomprensible. L’esquerda personal i sentimental entre Amine i Sihem, somorta, sorda i amagada, el conflicte social i polític entre Israel i Palestina, etern, constant i inacabable i l’abisme entre Orient i Occident, secular, insalvable i profundíssim.

Tot i que no podem centrar la lectura en el conflicte àrab-israelià perquè no és aquest el tema principal sinó que és l’escenari que serveix a l’autor per plantejar d’altres qüestions són inevitables les referències a la lluita entre els dos països, les raons que serveixen a les dues parts per legitimar-se i les conseqüències que es paguen encara tan cares per unes decisions preses fa dècades. En definitiva com es pot permetre tant d’odi i tanta sang en un territori que és sagrat per a les tres religions monoteistes i com en nom de déu es mor i es mata.

Khadra situa l’acció a Israel i a Palestina per parlar-nos en primer lloc de la veritat, de fins a quin punt podem conèixer-la, de com ens la fabriquem a partir d’una construcció mental pròpia on influeix el nostre entorn i la nostra manera de veure la vida. La realitat, la veritat, no existiria en tant que absoluta perquè cadascú tindrà la seva, basada en l’educació, l’experiència i les relacions. Això és el que li succeeix a Amine, ell té una realitat, una veritat còmoda, una situació confortable i privilegiada que li ha costat molt assolir, estima la seva dona i és reconegut en la seva professió. Està convençut que la realitat de la seva dona és la mateixa, no en va estan junts i s’estimen, no s’ha plantejat que pugui ser diferent, però ho és. Tan diferent que li costa la vida i a ell el sacseja de tal manera que ja no serà mai més la mateixa persona.

Sihem enganya Amine d’una manera tan formidable, tan profunda i de forma tan irreparable que ens obliga a preguntar-nos sobre les relacions humanes: coneixem la persona que tenim al costat? què vol dir viure amb algú, ser-ne parella, estimar? fins a quin punt podem penetrar en la intimitat de l’individu i saber-ho tot d’aquesta persona? l’amor a una idea pot ser més fort que l’amor a una persona? Ens planteja també la qüestió de la confiança: podem confiar cegament en la persona que tenim més a prop? hem d’entregar-nos sense reserves o hem de guardar una parcel·la oculta? Som capaços d’imaginar-nos la incomunicació del matrimoni, la soledat de la dona en el moment de prendre la decisió transcendental?

Només coneixem Sihem a partir de terceres persones, sobretot del seu marit, que ens ofereix una visió parcial i subjectiva, una realitat com ja hem dit alterada per les circumstàncies, els sentiments i l’entorn. La seva trajectòria i les seves raons es desvetllen només i al mateix temps que Amine que alhora transita des d’un món i unes creences segures, dominants i estàtiques a un altre món insegur, sotmès i líquid. Aquest viatge físic, de Tel-Aviv a Yenín, és alhora un trànsit mental on els principis trontollen i l’ambigüitat, tan humana, anirà fent-se el seu lloc dins el protagonista.

Amine és bereber, musulmà, i la seva dona palestina, estan nacionalitzats israelians, pertanyen a dos mons alhora, podríem dir-ne que estan integrats a la societat on viuen tot i no ser la seva d’origen, el protagonista així ho creu i així li han fet creure. Però en aquest trànsit mentre busca respostes veurà que no és així: descobrirà que és un àrab entre jueus i que alhora no és un vertader àrab entre els seus, rebrà per les dues bandes. Poc a poc se li despertarà el sentiment de pertinença i retrobarà la seva identitat perquè malgrat el seu èxit professional i social ja no podrà renunciar a les seves arrels. Fins llavors havia donat l’esquena al seu poble, havia obviat aquesta realitat, aquesta veritat li feia mal i no la contemplava. El retrobament amb la família i la casa de la seva infantesa al final de la novel·la el reconcilien amb la seva història. Amine torna a reconstruir el fil que el lliga al seu passat que veurem que no ha trencat mai del tot perquè sempre ha tingut els ensenyaments del seu pare com a inspiració per la seva vida.

Sihem ha viscut la integració i el sentiment de pertinença de manera completament diferent. Coneixia el sofriment del poble palestí, es preguntava si tenia dret a la felicitat mentre el seu poble patia i no volia tenir fills en aquest món convuls. Finalment pren la decisió de donar-ho tot, de sacrificar la seva vida per un objectiu, la llibertat del seu poble.

Les seves raons són poderoses, també ho són les d’Amine: "la meva lluita és arrabassar els homes de la mort". No hi ha una sola veritat com ja hem vist. Sihem s’immola per alliberar el seu poble, ho sacrifica tot per un ideal. Hem de preguntar-nos si hi ha alguna idea que valgui una vida? a quin grau de desesperació ha d’arribar un poble per arrossegar a la mort la seva pròpia gent?

Yasmina Khadra pretén ser neutral en el tractament del conflicte, ja hem comentat que l’objectiu de l’autor no és prendre partit per Israel o Palestina sinó posar en evidència el sense sentit de la violència, la inutilitat del terrorisme com a solució per resoldre enfrontaments i la incapacitat de les persones per comunicar-se, no obstant en aquest aspecte l’opinió es va dividir i tot i que Khadra no pren partit de manera directa dona una certa raó a la causa Palestina o si més no intenta que el lector senti simpatia per aquesta causa.

La novel·la comença amb un atemptat comés per Sihem, palestina, que s’immola i en el qual moren israelians, i acaba amb un altre atemptat, comés per Israel i en el qual moren palestins entre ells Amine. Entre aquests dos moments el protagonista busca respostes i intenta retrobar el seu passat però no descobreix totes les solucions ni pot recuperar del tot les seves arrels. La ira d’Orient i l’arrogància d’Occident només són capaces de generar dolor i mort. La conclusió és que no hi ha solució o pot ser la clau és deixar de banda la violència, la prepotència, els retrets i provar de trobar una realitat comuna que permeti avançar, conèixer l’altra i entendre’l.

 

Clara Usón. La hija del Este

La hija del Este es va publicar l’any 2012. Feia divuit anys que Ana Mladic s’havia suïcidat i disset anys del final de la guerra de Bòsnia.

Els protagonistes principals de la novel·la són reals i els fets que s’expliquen també: Ana, filla del comandant Ratko Mladic es va engegar un tret amb la pistola del seu pare, el setge de Sarajevo va durar gairebé quatre anys i la massacre de Srebrenika va acabar amb la vida de 8.000 civils bosnians. La història es mou constantment entre l’esfera pública i l’àmbit privat, però tots dos móns es toquen i conflueixen.

D’entrada crida l’atenció aquesta alternança entre els fets que ja han esdevingut històrics, per tants reals i "demostrables" i la vida quotidiana de la protagonista, els seus amics i la seva família, episodis novel·lats, de ficció i "indemostrables". A aquests dos àmbits cal sumar dues característiques concretes de l’estil de Clara Usón: en primer lloc la barreja de temps i espais, les dates i els llocs es mouen constantment, es parla de passat des del present, del futur des del passat i alhora els escenaris són variats i s’alternen: Moscou, el "campo de los mirlos", Sarajevo, Srebrenika, Londres, ... El conjunt d’aquestes peces articulades per l’autora aconsegueixen construir una història alhora particular i general que interpel·la contínuament el lector. Aquest mecanisme que mescla la realitat amb la ficció recorda Javier Cercas i Emmanuel Carrère, i és una tendència que s’ha usat amb freqüència en els darrers anys. Els gèneres literaris, molt clars i definits fins a la meitat del segle passat, es desdibuixen, trenquen els seus límits i beuen d’altres gèneres per produir nous textos.

Ratko Mladic amb la seva dona Bosiljka i la seva filla Ana

La narració s’estructura al voltant de tres veus: la primera és la d’Ana Mladic (en els capítols senars), és la visió més psicològica de creació i creixement d’un personatge que des del primer moment sabem que es suïcidarà, la feina de l’autora és mantenir l’interès del lector en els motius i les conseqüències d’aquest acte. La segona veu és la de la "galería de heroes" que Usón ens descriu (i que fa coincidir amb els capítols parells): el príncep Lazar, Milosevic, Karadzic, Mladic i, finalment, Danilo Papo, que des d’un cinisme que emmascara la pena fa saltar pels aires tota l’èpica dels herois descrits fins el moment. I serà Danilo Papo qui donarà lloc a la tercera veu, la del narrador de la història i personatge gairebé ocult fins el dotzè capítol. Llavors es descobreix la veu que ha de cosir el passat i el present, l’esfera pública i la privada. Papo representa la població civil i és d’alguna manera la veu del poble. Seran doncs les tres veus conjuntes les que ens permetran comprendre i aprofundir en el relat ja que l’humanitzen però alhora el generalitzen. La veu que no llegim, i és una absència molt significativa, és la de Ratko Mladic. Allò que sabem és indirecte, a partir de terceres persones i del coneixement previ que el lector té del personatge històric.

D’entrada La hija del Este pot plantejar-se com una lliçó d’història contemporània: per què va començar la guerra de Bòsnia, com eren els Balcans abans d’aquest moment, què va representar el conflicte per la població civil. Per moments, i sobretot al principi, l’autora confegeix un relat èpic de ressonàncies mítiques que va descolorint-se a mesura que la guerra, i el relat, avancen. Forçosament ha de ser una visió esbiaixada ja que l’objectivitat esdevé impossible en una història tan visceral, tan propera en el temps i que apel·la tant als sentiments i a la fidelitat a la terra pels segles dels segles. D’altra banda podem basar la lectura de la novel·la en una crítica punyent als nacionalismes, a la supremacia racial, nacional o religiosa que és la causa de tots els mals que esdevenen sobretot al poble bosnià però també al poble serbi, que és alhora botxí i víctima. És fàcil trobar paral·lelismes amb l’actual situació política i és en aquest punt quan la novel·la pot servir al lector per qüestionar idees i replantejar conceptes, ja que és aquesta també una de les funcions de la literatura, sacsejar l’individu.

El Parlament bosnià després de rebre l'atac d'un tanc durant el setge de Sarajevo (1992)

Un dels temes més potents de la novel·la, i possiblement la seva raó de ser, és el de la caiguda del mite: Ana Mladic passa d’adorar el seu pare, que és per a ella un cúmul de perfecció i a qui professa un amor desmesurat i recíprocament correspost pel general, a descobrir mica en mica i de manera inqüestionable quines són les seves accions, quin és el seu objectiu militar, i vital, i quina crueltat tan extrema alberga l’home que ella estima. El seu món s’ensorra, la sacsejada és brutal i ja no es recuperarà. Es planteja matar-lo perquè no faci més mal, però els sentiments s’imposen i serà ella qui s’autodestruirà. És sacrifici, revenja o simplement incapacitat de suportat la veritat i la realitat que s’en desprèn? No ho sabrem mai, com tampoc podem saber amb total seguretat si el motiu del suïcidi d’Ana fou descobrir qui era realment el seu pare.

Un altre dels temes importants del text és la força de la sang en el sentit de pertinença a una comunitat. Per què la sang, que amb tanta alegria corre per les pàgines de La hija del Este, que amb tanta insistència s’invoca per iniciar la guerra i exterminar pobles sencers, que amb tanta imprudència es vessa fins acabar ofegant-ho tot i a tothom, per què doncs aquesta sang, en el sentit d’origen, de llinatge, de cognoms en definitiva, té tanta força? Som responsables, o ens podem sentir responsables, de les maldats del nostre poble, de les injustícies de la nostra nissaga, dels horrors comesos per algú que porta els nostres cognoms? És culpable tot un poble dels crims d’uns quants? Fins quant és capaç una comunitat de covar la llavor de la venjança, la fúria del ressentiment?

La tragèdia col·lectiva que va ser la guerra de Bòsnia queda representada de manera individual amb la mort de l’Ana. Com dèiem al principi l’esfera pública i privada conflueixen i la sang dels habitants de Sarajevo que no arriba a commoure Mladic retornarà al comandant de manera simbòlica amb el suïcidi d’Ana i encara tindrà un epíleg, sagnant com no podia ser d’altra manera, amb la matança de Srebrenica.

Enterrament d'algunes de les víctimes que han pogut ser identificades de la matança de Srebrenica

La hija del Este és una novel·la de pèrdues. La pèrdua és present, general i insistent, al llarg de tot el llibre: és evident la desaparició física de personatges i grups, però cal remarcar també la pèrdua de la innocència de tota una generació que quedarà escapçada físicament i moral. Danilo Papo i el seu cinisme que amaga la seva desesperança i la seva ràbia n’és l’exemple més clar. La destrucció no generarà res nou, ni bonic, ni just, ni bo. El patiment és erm i només produeix més patiment. La guerra de Bòsnia, com possiblement totes les guerres, fou un sacrifici inútil, com inútil va ser el d’Ana Mladic. I la pistola del seu pare, que hauria d’haver servit per celebrar la vida, només es va utilitzar com el que només pot ser un revòlver, com un instrument de mort.

Mario Vargas LLosa. La Fiesta del Chivo

Vargas Llosa publica La Fiesta del Chivo l’any 2000 després de tres anys de documentació i investigació, en plena maduresa literària i amb una carrera consagrada. La novel·la, essencialment, narra l’assassinat de Rafael Leónidas Trujillo , trenta-un anys dictador de la República Dominicana, el maig del 1961.

És una novel·la històrica però també social i política. Formaria part del subgènere de novel·la del dictador , prou present entre els escriptors de l’Amèrica Llatina degut a la realitat històrico-política que han hagut d’afrontar.

L’objectiu de l’autor és narrar uns fets però també denunciar un sistema i posar en evidència uns personatges que amb Trujillo al capdavant van subjugar i abusar de tot un país. Per a fer això Vargas Llosa construeix molt hàbilment una estructura a tres bandes: la primera és el relat d’Urania Cabral que torna a l’illa després de trenta cinc anys i que representa el passat però alhora el present, la joventut i les il·lusions perdudes. La segona és la descripció de les vint-i-quatre hores prèvies a la mort del dictador des del seu propi punt de vista, el lector descobreix un personatge malvat, un polític totalitari i un home que lluita per amagar la seva decrepitud física. La darrera és la història de la conspiració que va provocar l’assassinat de Trujillo, la biografia i les raons dels conspiradors per fer el que van fer i les conseqüències de l’assassinat per a ells i per a tot el país.

Vint-i-quatre capítols distribuïts de manera que el central és el dedicat a l’assassinat, com una mena de cúspide d’un relat que va "in crescendo", sis es dediquen a la història d’Urania, sis més a Trujillo i la resta a la conspiració, les seves raons i les seves conseqüències. Tanca el llibre la confessió d’Urania a la seva família com si es tanqués un cercle que ella mateixa ha obert amb la seva arribada al principi del llibre. Vargas Llosa escriu amb un realisme extrem, duríssim en els detalls, cru en les descripcions i amb un final gairebé pornogràfic on no deixarà res a la imaginació dels lectors. La qüestió és si calia ser tan explícit per fer arribar al lector el missatge de la tirania i l’abjecció del dictador, però recordem que és una denúncia i que el llibre compleix també una funció de crítica social. Possiblement Vargas Llosa hagués pogut suggerir, evitar, suposar, ... i el lector hagués entès igualment però qui sap si s’hagués mantingut la mateixa força i intensitat en la denúncia que perseguia l’autor.

La Fiesta del Chivo està escrita per un peruà i succeeix al Carib per tant està impregnada de la cultura i essències sud-americanes. No parlem dels escenaris ni del llenguatge, que també, sinó més aviat del caràcter dels personatges, de les seves accions, dels seus valors i dels seus principis. Algú apunta que la novel·la recorda un "culebrón" pel que fa a la suma d’històries, al tractament dels personatges i a les seves reaccions i al sentit de la tragèdia. Però sobretot a la manca de "secrets" perquè a mesura que avança la història tot es fa evident i l’autor no deixa al lector la possibilitat de descobrir, tot està massa explicat, massa clar i és massa previsible. Pot ser no caldria perquè, en primer lloc, narra uns fets històrics, i en segon lloc, perquè els lectors són, en general, prou hàbils i experts com per poder desxifrar pistes. Però pot ser que Vargas Llosa en aquest objectiu, insistim, de denúncia no vulgui deixar dubtes ni possibilitats obertes, el relat ha de quedar tancat i no es poden admetre interpretacions.

Trujillo amb Franco de visita oficial a Espanya el juny de 1954

Es discuteix també si el personatge d’Urania és necessari pel desenvolupament de la història, si aquesta es podria haver explicat sense ella, si el seu relat podria formar part d’una altra novel·la, si aporta elements realment interessants al conjunt i si l’autor s’hauria d’haver centrat en els aspectes polítics i evitar desviar-se en detalls particulars. Sense Urania la novel"la seria una altra, no sabem si millor, però és cert que la història obre i tanca el llibre i contribueix en bona part a dibuixar la figura central del dictador i accentuar, sens dubte, la seva maldat i manca d’escrúpols.

El poder i el seu exercici és un dels grans temes de la novel·la, l’ús i, sobretot, abús que s’en fa. La dominació i la humiliació que un home, Trujillo, exerceix sobre la seva família, els seus col·laboradors, el seu exèrcit i tot un país. Petits dictadors que imiten el "Jefe" en la parcel·la que se’ls assigna, cercles de poder que perpetuen l’estil i la tirania de Trujillo i que permeten a aquest mantenir-se immune dalt de tot de la piràmide. Lligada a aquesta tirania absoluta hi ha la por, element necessari perquè el dictador exerceixi com a tal. Tots els personatges viuen amb por, una por real i profunda de perdre el favor del dictador, els privilegis aconseguits, de ser empresonats, torturats, o assassinats. Por que s’estén inclús al propi Trujillo, terroritzat perquè el cos no li respon com caldria i perquè aquest signe de debilitat pugui menyscabar la seva imatge de persona invencible, gairebé divina.

La identificació de la força sexual amb el poder físic és també constant a tota la novel·la, quan el dictador la perd simbolitza també la pèrdua de la seva identitat i, en definitiva, de la seva vida. El sexe és a més d’un signe de poder un element de dominació, al llarg de tots els capítols és possessiu i violent. La dona és només un objecte de plaer, un ésser inferior que només pot ser dominat. Masclisme en estat pur, la dona pertany a l’home i en farà l’ús que vulgui.

Urania Cabral serà la principal perjudicada d’aquesta manera d’entendre les relacions amb les dones i el sexe. Moneda de canvi per proporcionar plaer a l’home més poderós. Sacrifici que ofereix el seu pare, un pobre home que només té un objectiu: acontentar Trujillo i fer-se digne del seu cercle. Ofrena que esdevé inútil però que serveix per il·lustrar una pràctica habitual, que és un símbol de totes les dones violades per Trujillo i de la tragèdia del poble dominicà, tocat de mort com Urania, incapaç de superar el fet que marcarà per sempre la seva vida.

Cartell de cerca dels conspiradors que van matar Trujillo

També la mort dels conspiradors ha de ser llegida com un sacrifici (excepte dos d’ells tots perden la vida abans o després). En aquest cas ells mateixos s’ofrenen al país per eliminar la "bèstia" i el sacrifici té una utilitat: l’eliminació de l’obstacle que ha de permetre a la comunitat créixer. La sang es neteja amb sang. Maten el pare simbòlic, aquell que els proporciona confort i una vida còmoda, tots ells pertanyen a la classe alta i estan prop del poder, però que no els deixa ser ni com a individus ni com a país. Urania també mata el pare després de la trobada amb Trujillo que li arrabassa de manera irreversible i alhora la virginitat, la innocència i la confiança en el homes. Per créixer, o si més no per intentar-ho, només tindrà una sortida tallar qualsevol relació primer, i sobretot, amb el seu pare però també amb el pare de la pàtria i amb la pàtria mateixa.

El capítol final, tot i l’esqueixada confessió, no és més que la constatació del fracàs d’Urania i la seva família com a persones i de la República Dominicana com a país en tant que no és una comunitat pròspera, ni sana ni socialment avançada. La figura de Manolita podria ser una escletxa d’esperança en el futur però ni és prou forta ni prou madura per recobrar tot allò perdut.

Svetlana Aleksiévitx. Temps de segona mà: la fi de l'home roig

Svetlana Aleksiévitx (Ucraïna, 1948), periodista i escriptora d’arrels ucraïneses i bielorusses, d’educació russa i de doctrina comunista fins el 1991 que ja no va haver doctrines, ens mostra a Temps de segona mà: la fi de l’home roig (2013) els darrers vint anys de la Unió Soviètica. De quan ja no era la Unió Soviètica mentre els seus habitants encara eren soviètics, o ho volien continuar sent, o no sabien ser res més.

Aleksiévitx va guanyar el Premi Nobel l’any 2010 "per una obra polifònica que fa un monument al patiment i al coratge del nostre temps" en paraules del jurat del Premi. La segona premiada, el primer fou Winston Churchill, per una obra de no ficció. Una guanyadora que vivia exiliada des de l’any 2000 per explicar la realitat de manera gens complaent amb el poder i per donar veu a persones que normalment no en tenen. Una escriptora que és un bon exemple d’intel·lectual compromesa que ens demostra amb els seus textos que s’enfronta i guanya a un repte literari però també, i sobretot, a un repte ètic.

D’entrada el primer que crida l’atenció del llibre és la forma, el gènere indefinit. L’autora el qualifica com a "novel·la de veus" i ella es defineix com una "dona-orella". És conseqüent amb el seu mestre, Alés Adamovitx, escriptor i intel·lectual que va exercir una gran influència sobre Aleksiévitx. Adamovitx creia que el moment i el lloc no donava dret a inventar, que estaven obligats a transmetre la realitat com així va fer ell mateix. La situació exigia realitat i no ficció. D’altra banda l’autora creu que la veritat no és una, sinó que està dividida i no és monolítica més aviat múltiple i diversa. Per tant, si vol transmetre la realitat i acostar-se a la veritat ha de descobrir noves formes d’expressió. Cal també tenir en compte la seva formació i professió, és periodista, i per un periodista els testimonis són or. D’aquesta manera el relat es convertirà en literatura i els testimonis en personatges. Temps de segona mà és una mena de documental literari, una polifonia i un puzle. Aleksiévitx, que també va col·laborar en el rodatge de documentals, en fa un muntatge i el presenta al lector amb l’esperança que l’ajudi a entendre una mica més Rússia, però també una mica més la humanitat.

"Gràcies estimat Stalin per l'alegre infància". Autor: V. Govorkov (1936)

Caldria preguntar-se si un text així es pot considerar literatura: no és una novel·la, ni un assaig, ni un reportatge periodístic, però té una mica de cada, tampoc no és un llibre d’història, tot i que ofereix al lector una nova manera de veure la història: amb testimonis senzills, de gent del poble allunyada del poder i que hi refereixen emocions i sentiments. L’oralitat del text és extraordinària i la traducció encertadíssima: imaginem els personatges parlant a les seves cuines, gairebé sentim les seves veus i els seus silencis, seria ben fàcil fer-ne una obra de teatre o un documental per la televisió. A estones tants testimonis i tan detallats, tant patiment i tant comunisme poden resultar feixucs al lector. Però aquest format també ens permet llegir-los desordenats o obviar-ne algun.

La forma està doncs estretament lligada al fons. Temps de segona mà es divideix en dues parts, amb deu testimonis cadascuna. La primera, de 1991 a 2001 aborda els primers anys de la caiguda de la Unió Soviètica, la il·lusió i el desconcert dels ciutadans a parts iguals però també la sensació de novetat, de canvi i, per què no, d’esperança. La segona, de 2002 a 2012, ja només parla de desesperança, de com tothom corre darrera els diners i de la nostàlgia del comunisme, d’un desig de retornar a la previsibilitat de l’antic règim.

Llegim els testimonis i se’ns apareix la figura d’un hàmster a la roda dins la gàbia que corre incansable per no assolir mai res. Així el ciutadà soviètic va viure els anys comunistes treballant i perseguint una utopia, i després ja en època capitalista treballant, si podia, i esperant de nou. Però els anys van passar, i en van passar molts, tants com un segle, i l’home soviètic continua anhelant una societat que pot ser no arribarà mai, però ara ja ho ha vist tot i viu en un "temps de segona mà" com molt bé diu Aleksiévitx al títol, una societat amb unes regles noves però amb una manera de fer i unes estructures velles. La conclusió és devastadora. El futur, negre.

L’idealisme extrem que traspuen molts dels relats sorprèn a un europeu del segle XXI. Homes i dones que han entregat la seva vida, la seva família i la seva força al partit, que han patit represàlies, que han vist morir familiars i malgrat tot mantenen intacta la fe en el comunisme i els seus líders. La ideologia els ha sostingut, els ha alimentat i, com diuen molts d’ells, els ha fet feliços tot i les mancances materials i la penúria constant. Algun d’ells diu que els russos tenen ànima d’esclaus, que han de ser dirigits, que necessiten un líder, abans eren els tsars, després els Lenins i Stalins que donava l’època i ara pot ser Putin.

Boris Yeltsin sobre un tanc davant la Casa Blanca russa durant el cop d'estat de l'agost de 1991

Però no tots els testimonis tenen aquesta fermesa. L’autora ha procurat buscar persones amb punts de vista diferents alguns d’ells prou crítics, d’altres que han abraçat la nova realitat amb èxit i entusiasme, altres de resignats, ... Però tots tenen en comú la seguretat emocional i econòmica que els donava la Unió Soviètica i que ara han perdut. El sistema els proveïa de tot: d’unes idees, d’uns mitjans (escassos), d’un ordre social i d’un camí a seguir. No eren ni molt menys lliures però no se sentien presoners, perquè la fi justificava els mitjans i la utopia socialista els mantenia la il·lusió intacta. Se sentien orgullosos del seu país i havien de ser dignes de viure’n. Vivien enganyats? Les expectatives eren massa altes? El discurs oficial no tenia res a veure amb la realitat?

El cas és que el comunisme era el material que cosia el país (el més gran del món quan va caure) de cap a cap. I quan va desaparèixer l’home soviètic va quedar despullat. No havia somiat mai que pogués tenir tanta llibertat, no sabia que la pogués necessitar, i no la va saber gestionar. L’individu despullat i a la intempèrie: sense líders, sense ideologia, sense enemics i sense partit, pràcticament d’un dia per l’altre. Com diu un altre dels testimonis: “ens havien ensenyat a morir per la pàtria, però no a viure-hi”.

El capitalisme, el lliure mercat i l’individualisme van ocupar el buit que va deixar el comunisme, el "socialisme amb rostre humà" que s’anunciava a la “perestroika” no va tornar a aparèixer i el consum material va substituir ràpidament i plena la cultura i les manifestacions artístiques. El poble rus va caure al buit. Com és que l’educació i la cultura van ser escombrades pel consumisme i la propietat privada ? Com és que els intel·lectuals i els escriptors van deixar de ser respectats i es va començar a admirar els nous rics i els mafiosos? Les persones sempre volen allò que tenen privat, i per més que s’adoctrini, s’eduqui i s’empresoni acaben emergint els instints més bàsics, les necessitats més primàries i el desig de poder i domini.

Dona lituana asseguda sobre l'estàtua de Lenin, poc després de la caiguda de la URSS el 1991

Temps de segona mà podria continuar amb més testimonis i més anys viscuts però la fotografia d’aquests vint anys que fa Aleksiévitx ens procura un bon bany de la realitat petita del ciutadà comú. I ens demostra una vegada més que la humanitat és capaç de gestes extraordinàries però també d’horrors inimaginables. A Rússia, a la Unió Soviètica i al costat de casa vostra.

Michel Houellebecq. Submissió

Houellebecq té la (justa?) fama de ser l’escriptor més polèmic i provocador de França. Per posar un exemple: "l’Islam és la religió més estúpida de totes" va dir en una entrevista el 2001. A Submissió continua treballant en aquesta línia que tants articles i hores als mitjans i, en conseqüència, llibres venuts li proporciona.

Els seus fantasmes familiars, l’abandonament dels seus pares, amb una mare convertida a l’islam durant un curt període, i l’absència d’una família estructurada, juntament amb les seves tendències depressives i nihilistes tornen a fer acte de presència en aquesta novel·la. François, el protagonista, és també Houellebecq.

El títol és el primer i un dels grans encerts de la novel·la. La paraula islam deriva del verb àrab "aslam" que significa acceptar, rendir-se o sotmetre’s. Tres verbs molt presents al llarg del text. La religió islàmica planteja en primer lloc la submissió del fidel a Alà i en segon lloc la submissió dels infidels als fidels que són els garants del déu vertader. Sotmetre’s és el que fa tothom a Submissió: el protagonista a l’islam, els polítics a d’altres polítics, la societat al règim instaurat, els països a d’altres països (el projecte Euràbia) i sempre, sempre les dones als homes.

El contingut de la novel·la va revolucionar França (Hollande, llavors president, va dir que la llegiria per poder opinar sobre ella i Valls, llavors primer ministre , va concloure molest que França no és Michel Houellebecq). Submissió pot ser llegida de forma literal, això és unes pàgines que exposen uns fets, però també, i el propi autor recomana aquesta lectura, com una sàtira descarnada, com una crítica punyent de la societat i de l’home contemporani. I això fa molt més mal i sacseja més consciencies que una lectura plana, tot i que també provoqui rebuig.

Houellebecq destrossa la "grandeur" francesa. França està anestesiada, acomodada en una confortable quotidianitat, en una superioritat implícita que viu de les rendes històriques de segles passats però França ja no és França. Aquesta sensació es desprèn en totes les pàgines del llibre encara que en cap moment es diu de manera clara. El protagonista hauria de ser el prototip d’intel•lectual francès, amb això ja ho hem dit tot.

Com a conseqüència l’autor posa també en dubte i desmunta la idea d’Europa i descriu sense manies l’agonia de la civilització occidental, una societat decadent, autocomplaent i desgastada on les novetats i els revulsius només poden venir de fora. Europa, i tampoc França, pot oferir res de nou, de vàlid i d’engrescador als seus ciutadans.

Seguint aquest projecte de demolició l’autor també arrasa amb els polítics, els governants i els sistemes de govern: cínics, buits, oportunistes i amb l’únic objectiu de la pròpia supervivència en comptes de dedicar-se a la construcció d’una societat millor. En aquest punt barreja personatges reals, actuals amb noms imaginaris. Tots hi perden, tampoc no hi ha salvació per la classe política.

La classe intel·lectual i les elits culturals que podrien erigir-se com l’estendard de la recuperació dels valors perduts, ja que en alguns moments de la història ha estat així, ni hi és ni se la espera. Mesquina, fàtua, egocèntrica i egoista no fa cap paper destacable. Simbolitzada per la universitat (la Sorbona, personificació del coneixement) i els seus mediocres professors es deixa arrossegar sense problemes pel corrent del moment.

Observem com pot ser de modelable i manyaga l’opinió pública, com de fàcil sucumbeix el ciutadà a la manipulació, com de mal·leables esdevenen les consciències. Sap greu descobrir-ho però Houellebecq no dóna opció al dubte. L’individu de l’any 2022 (any triat a l’atzar però que podria ser el 2018, oi?) ha perdut la fe en el seu país, la seva cultura, les seves idees i els seus polítics i es refugia en el sexe i la gastronomia, petits plaers que no l’obliguen ni a implicar-se ni a comprometre’s.

François, el protagonista, representa l’individu i podríem definir-lo com un ésser pessimista, sense empatia, indiferent a tot, apàtic, que no accepta compromisos, que no s’implica en res (ni sentimentalment, ni professional), avorrit i esgotat de viure, desesperança i sol. Especialitzat en Huysmans, un escriptor decadentista francès del s.XIX que va convertir-se al catolicisme, busca en aquest autor les respostes que no troba enlloc més. Reprodueix el seu procés de conversió sense èxit i llegeix contínuament els seus llibres però no aconsegueix canviar la seva percepció del món ni el seu sentit de la vida, que és de fracàs total.

I arribem aquí al dilema fe o ateisme. Es troba França i Europa i François i la societat que representa en un sistema esgotat i desesperançat per la laïcitat i la manca de valors que aquesta representa? L’islamisme, en tant que religió, és la resposta i per tant la solució a aquest carreró sense sortida? Semblaria que si, o almenys així ens ho fa creure Houellebecq / François. La conversió intentada (i inventada) del protagonista al final succeirà i no importa que sigui a una altra religió que no té res a veure amb la que fins ara havia establert les bases culturals i morals del seu món, perquè li resoldrà els problemes, li salvarà la vida, el farà feliç: "la idea sorprenent i simple, mai expressada abans amb tanta força, que el cim de la felicitat humana resideix en la submissió més absoluta".

En realitat no és ben bé un dilema el que ens proposa l’autor sinó més aviat una crítica implacable a la religió. Una fe racional, no espiritual, feta a mida del moment (Rediger es converteix a la barra del bar de l’hotel Metropol) una fe útil, pràctica i interessada, una religió ideal i oportunista que cobrirà les necessitats que se li plantegen al nostre protagonista. En aquest cas és l’islam però podria aplicar-se a qualsevol creença. François renuncia a la seva llibertat de consciència, que certament no havia exercit mai massa quan podia fer-ho, per sotmetre’s a un nou sistema que, en aquest cas, és una religió molt més terrenal que espiritual que el farà un home nou. Podem jutjar-lo? Per què les preguntes, que podrien tenir una resposta terriblement incòmoda, són dues: que hi ha de François en nosaltres ? Què haguéssim fet nosaltres en la seva situació?

Nadine Gordimer. La història del meu fill

"Cada creació és un acte polític" afirma Gordimer, intel·lectual compromesa amb la lluita anti-apartheid, contemporània i amiga de Nelson Mandela i una de les narradores, juntament amb Coetzee, que més han sabut retratar la Sud-àfrica de finals del s.XX. La història del meu fill és, per tant, un acte polític. Un retrat d’una societat profundament malalta i alhora una descripció d’una família estranyament infeliç.

El context geogràfic i històric de la novel·la, la Sud-àfrica dels anys setanta i vuitanta, tenyeix els personatges, les seves accions i els seus pensaments, impregna l’atmosfera de manera constant i acaba penetrant en el lector. La política afecta la vida privada de les persones i provoca unes conseqüències que poden ser alliberadores o debilitants, però està clar que interfereixen en la vida personal i en les relacions familiars. En aquest lloc i moment concret, Gordimer situa una família, podríem dir-ne, normal: un pare mestre, una mare mestressa de casa, un nen i una nena. La vida d’aquest grup familiar és la que l’autora ens descriu, una quotidianitat que aconsegueix imposar-nos però sense perdre de vista el lloc i el moment on s’ubica, un país dividit on una minoria imposa unes lleis clarament injustes a una majoria que malda per millorar aquest "status quo" des de l’opressió. I és aquesta situació la que fa que el dia a dia d’aquesta família ens sembli tan estrany i tan desesperançador. Gordimer es força i ens força a normalitzar allò que és anormal (la segregació, la desigualtat, la por) i és d’aquesta manera que aconsegueix fer un retrat social ben lluny de l’èpica i també del victimisme. Retrata la vida, una vida incerta.

 

La realitat, "el compromís amb l’època" diria l’autora, empeny els personatges a prendre decisions que marcaran les seves vides per sempre. No hi ha elecció possible, les circumstàncies són tan poderoses que transformaran Sonny, el pare, de mestre d’escola negra a líder polític i social, actuarà en la clandestinitat, passarà per la presó i modificarà profundament el seu itinerari vital. La seva dona, Aila, també haurà d’adaptar-se a aquesta situació, primer per lleialtat al seu marit i la seva família, després per convicció, Baby, la filla, transitarà sense rumb però després la seva decisió ferma i valenta la durà a canviar de país. Finalment Will, el fill, espectador sorprès i alhora resignat de tot el que l’envolta, escriurà tot allò que ha vist, viscut i pensat, i relligarà així un passat que semblava comú però que en realitat l’únic comú era l’objectiu a assolir, la llibertat del poble.

El compromís amb la llibertat marca els protagonistes, és el centre de la vida de Sonny, és la prioritat, suportada per la família que acabarà contagiada per aquest compromís i amb una altra forma i en un altre moment li agafaran el relleu. Compromís que representa sacrifici, un alt preu que paga Sonny i els seus, i també Hannah, l’amant guanyada en la lluita però finalment també perduda pel mateix motiu. L’ideal per la llibertat del poble no fa ni molt menys lliures els homes que el sustenten. L’ideal es menja la vida de l’individu que acaba deixat de banda, exhaust, però que malgrat tot no abandonarà perquè la seva dignitat no li ho permet. Com tampoc permet a Aila, digníssima esposa, posar sobre la taula la doble vida del seu marit, admirat i respectat per la comunitat, i destruir així la seva família, la reputació de Sonny i de retruc l’esperit de la lluita.

La dignitat i el compromís són sempre presents a La història del meu fill, però cada personatge els exercirà en els seus àmbits i si ens situem al lloc de cada individu podrem entendre la seva coherència interna, en virtut de les seves prioritats, educació i experiència vital. Tot i que Will, com a narrador, jutja el seu pare molt durament al llarg de tot el text entenem la lluita interna de tots dos, els seus dilemes, les seves necessitats i també les seves pors.

Sonny, el pare, i Will, el fill, conformen una relació d’amor/odi molt potent des de la primera pàgina. El secret que Will descobreix, el seu pare té una amant i aquesta és blanca, marcarà la seva relació i mai res tornarà a ser el mateix. El pare i líder respectat s’esquerda a ulls del fill que a partir d’aquell moment serà el còmplice necessari i involuntari del pare. Desconeixem si aquest secret aparentment tan ben guardat es filtra a la resta de la família: podria ser que si, i per aquest motiu tant la mare com la filla fan el seu propi camí independent, o si el partit on Sonny milita n’està al cas, qüestió que no es descarta i pot ser una explicació per la retirada de responsabilitats dins l’organització. Mentre la relació entre pare i fill es deteriora la unió entre Sonny i Hannah es fa més sòlida i intensa, amant i camarada, consellera i amiga, "necessitat de Hannah" expressa molt bé aquest sentiment. La llibertat que es permet l’activista, la seva flaquesa però alhora la seva força, l’energia per continuar la lluita.

La història del meu fill està escrit a dues veus, dues persones que pot ser són la mateixa però en diferents temps narren la història des d’un punt de vista exclusivament familiar. Una veu és Will adolescent, jove, primera persona, a partir del descobriment de l’aventura del seu pare, l’altre no queda clar, tercera persona, algú volgudament més llunyà, qui sap si Will adult, madur, amb més perspectiva, més capaç d’entendre i qui sap si perdonar. L’escriptura es confon en aquests dos narradors, en aquests dos temps que són també dos mons. Com també és confós el títol. Al darrer capítol és el fill qui parla, és escriptor a causa del seu pare i ha escrit el llibre que acabem de llegir i que no podrà publicar. La història del meu fill, és potser la “història que explica el meu fill”, o és pot ser la “història que jo, el fill, hagués volgut que expliqués el meu pare”.

Finalment la novel·la és la història de la desintegració d’un home, que entrega la seva vida a un ideal, que ens sembla tanmateix just i necessari, però que el fruit que en recull és el fracàs: polític perquè és rellevat i passa a ocupar càrrecs sense importància, personal ja que el seu amor l’abandona, i familiar. Serà també la desintegració d’una família que veu com la lluita i el que això suposa (absències, empresonaments, secrets, ...) allunya els seus membres, els força a buscar altres mitjans de realització lluny de l’ombra del pare i acaba amb el símbol familiar, la casa, cremat. La desintegració de Sud-àfrica està representada per Sonny i la seva família, la divisió, l’odi, la lluita estèril, l’opressió han estat constants a la societat sud-africana. Gordimer aconsegueix que des de l’àmbit privat traiem el cap a l’exterior perquè des dels conflictes particulars puguem copsar tot un món.

Joan Sales. Incerta glòria

“Aquesta primavera d’amor, ah, com s’assembla
a la incerta glòria d’un dia d’abril,
que ara exhibeix la bellesa del sol,
i després poc a poc un núvol se l’enduu !”

Aquest quartet d’Els dos cavallers de Verona, de William Shakespeare va servir a Joan Sales per donar títol a la seva novel·la, i si llegim els versos amb atenció descobrirem indicis sobre quins són alguns dels grans temes que planteja el text.

Sales fa d’Incerta glòria l’obra de la seva vida, dedica més de dos dècades a la seva escriptura, en fa quatre edicions, sense comptar la francesa, i l’edita i la reedita per sortejar la censura. L’any 1956 no havia aparegut encara cap novel·la sobre la Guerra Civil des del bàndol dels vençuts, no hi ha res publicat que ofereixi una visió nacionalista catalana i republicana.

El seu autor fou una figura molt discutida, un escriptor marginat per la crítica i els grups literaris, Sales no s’adiu a cap corrent, no es vincula a cap moda, té un pensament únic, en el sentit de propi, i coherent amb els seus principis però que no acontenta ningú. Incerta glòria no va agradar al règim, per descomptat, ni a l’església imperant, ni als comunistes, ni als anarquistes. Ni tampoc a molts republicans ja que sosté la tesi que la Guerra Civil fou una guerra contra Catalunya.

La novel·la és completa, densa, inabastable en alguns moments, feixuga en d’altres. S’ha definit com una novel·la riu. Montserrat Casals, biògrafa de Sales i crítica literària la descriu com "un retaule, una obra d’art, una pregària sobre el sentit de la vida". L’autor la presenta com un testimoniatge, com una lliçó, ja que "tot és superable si s’aprofiten les lliçons", i es veu en l’obligació moral i en el compromís personal de preservar la memòria d’una època i d’uns fets que van marcar-lo a ell i a tota una generació.

La Guerra Civil és per a Sales l’escenari, el detonant, no l’argument. L’autor vol entendre-la, vol descobrir com actua sobre els seus personatges, com els fa evolucionar, per bé o per mal, com els impulsa a buscar respostes, a replantejar-se les preguntes, i sobretot com els fa dubtar. La guerra és la gran desgràcia, i això no és nou, però no té res de gloriosa, és un lloc pel conflicte intern, per la contradicció i per la desesperança. Els militars de la guerra de Sales, que coneix bé per haver-ho estat ell mateix, no tenen res d’èpics , les batalles no són mítiques i les conquestes no són gestes. Els fronts morts d’Incerta glòria són segurament una metàfora de la mort figurada dels seus protagonistes, que ja no seran mai més allò que havien estat, de la mort d’una època i de la resignació dels vilatans dels pobles ocupats.

El text s’estructura en tres parts ben diferenciades (hem obviat El vent de la nit perquè s’ha de considerar una obra a part d’Incerta glòria, tot i que estretament relacionada):  La primera és la correspondència de Lluís de Brocà, militar de l’Exèrcit Català destinat al front d’Aragó, al seu germà, la segona són les cartes de Trini Milmany, parella de l’anterior, a l’amic comú Juli Soleràs, i la tercera són els records i reflexions que Cruells, seminarista durant la Guerra i futur capellà, exposa anys després del conflicte. Sense narrador, cada part, que podria funcionar perfectament de manera independent, aporta una visió, un punt de vista, una experiència i uns sentiments diferents tot i que els narradors formen part del mateix bàndol. La suma de les tres versions ofereixen al lector un fresc més complet, més ric i, sobretot, més humà. Sales no posa cap filtre, el text va directe del narrador al lector, no vol fer un sermó, no vol alliçonar en el pitjor sentit de la paraula, vol mostrar persones nues davant un moment greu que pot acabar amb les seves vides.

Fotograma de la pel·lícula "Incerta glòria" (2016)

I per damunt d’aquests protagonistes que ens narren les seves guerres (tant externes com internes) planen dos personatges intensos que no deixen indiferents ningú. Un d’ells és la Carlana, segurament el personatge més arquetípic, una dona madura, atractiva, de classe baixa, amant-vídua del senyor del castell, dura, una supervivent en tota regla que farà trontollar els principis de Lluís de Brocà. L’altre és Juli Soleràs, que apareix contínuament al llarg del relat però que no aconseguim veure mai de manera directa, sempre és a través d’altres. Soleràs és complex, intel·ligent, culte, cínic, creient, turmentat, enamorat i excèntric, un personatge de vegades insuportable i sempre incomprensible que en la seva bogeria és la consciència dels altres, diu allò que els altres pensen però no expressen, senten però no gosen dir.

Els sentiments de tots ells són tan humans, tan universals i tan recognoscibles que malgrat els anys i els fets passats ens són propers i això fa propers i versemblants els personatges: l’amor, el desamor, el desig, la por, el dubte, la ràbia, la pietat, la tristesa, l’alegria i l’avorriment són intemporals, immortals. La quotidianitat que acompanya aquests sentiments també fa més pròxims els personatges: la llet condensada, el llibre eròtic, el dia a dia del front i la rereguarda ajuden a dibuixar uns personatges joves, vius, que dubten i estimen i pateixen enmig d’una guerra que els ha procurat una realitat que fa qüestionar els seus ideals.

El fracàs del qual ens parla Soleràs contínuament i del qual ell se’n considera expert és per Lluís, Trini, Cruells i, és clar, pel mateix Soleràs el fracàs de les idees, l’ensorrament dels ideals. Això ho descobreixen tots ells ben aviat, i ben joves. L’anarquisme, el comunisme, i tots els ismes que havien sustentat la seva joventut aviat seran engolits per la guerra, el dia d’abril assolellat es torna núvol i rúfol. L’afany de glòria que és com dir l’afany d’immortalitat s’esvaeix. I és que les ideologies que donaven sentit a la vida i a la lluita, a l’amor i la guerra, que havien de transcendir i infantar un món millor han fracassat. Els ideals que la generació dels protagonistes defensen són paper mullat, el Lluís, la Trini, el Cruells i el Soleràs n’han quedat orfes, sols i desesperançats.

Joan Sales a Vallcarca on va instal·lar-se en tornar de l'exili

No obstant, i malgrat la foscor existencial, Sales obre una escletxa: la fe catòlica, un dels grans temes del llibre i de la biografia del propi autor. Sales es convertí al catolicisme quan fou adult i en ell hi trobà respostes, consol i esperança. És clar el paral·lelisme amb la conversió de la Trini. Soleràs i Cruells són creients, el Lluís i la Trini no, però les circumstàncies i la influència de l’amic la faran canviar d’opinió. La religió catòlica va estar desapareguda de la ideologia d’esquerres i republicana durant decennis, les dretes en van tenir l’exclusiva fins ben entrats els anys seixanta. A Incerta glòria trobem un catolicisme primitiu (la missa i el baptisme de Trini ens recorden les catacumbes), humil, humà i sobretot perdedor. La vida ha de consistir en arrossegar la pròpia creu i també la dels altres, carregar-se sobre les espatlles el patiment i les faltes del món, i és així com es troba la redempció, fent costat al pobre i al perseguit. Aquest catolicisme torturat, però alhora militant i inconformista, posat en boca del Cruells és diametralment oposat al que van bastir els vencedors: una religió guanyadora, implacable amb els perdedors i còmplice amb el poder i els poderosos.

La fe fa trobar un sentit a la vida, ofereix una nova lectura de les ideologies que fins ara havien seguit els protagonistes i preveu una nova lluita, més modesta i humil. Aquest "existencialisme catòlic" que ubica l’individu i la seva salvació de nou al centre amb totes les seves febleses, dubtes i errors ha de permetre continuar endavant malgrat la desfeta. La frase de l’irreverent Soleràs que esquitxa tota la novel·la: "venim de l’obscè i anem al macabre", de l’amor a la mort, de la glòria al fracàs seria difícilment suportable sense la crossa de la fe en allò sagrat i més quan la fe en allò profà fa temps que es va esvair entre els núvols d’un cel d’un mes d’abril.


 

Stefan Zweig. El món d'ahir

S’ha dit que El món d’ahir és com una ampolla llençada al mar. Zweig es va suïcidar l’endemà d’enviar per correu el manuscrit al seu editor suec. El paquet podia no haver arribat, la guerra marítima i submarina no ho garantia. Però així va ser i El món d’ahir es va publicar per que els homes i les dones tinguessin notícia, via experiència d’un dels intel·lectuals i escriptors més reconeguts de l’Europa d’entreguerres, que la civilització europea (que en el nostre europeucentrisme és com dir tota la civilització) havia mort.

El món d’ahir no és només un llibre d’història, tot i que parla de fets històrics, ni estrictament una autobiografia, tot i que Zweig descriu què pensa i què sent, no hi llegim un assaig, encara que expressi opinions, ni tampoc una novel·la, tot i que el ritme i el tractament dels personatges moltes vegades ens ho recordi. El món d’ahir és tot això i molt més: és una confessió desesperançada, des del 1934 l’autor erra per una Europa en conflicte i escriu de memòria el seu itinerari vital.  És una acta notarial, Zweig ha vist, descriu i ho fa constar. És una advertència, el llibre s’adreça més als futurs lectors que als seus contemporanis. Però és sobretot el seu testament, s’acaba una vida, s’enfonsa un continent i desapareix una civilització.

Viena a principis del s.XX

Europa és la fixació de l’autor, no en va "memòries d’un europeu" és el subtítol triat. I aquesta idea d’Europa, de germanor entre els pobles i de respecte entre nacions ha de permetre el progrés i la pau. La primera part d’El món així ho corrobora però la Gran Guerra acabarà amb aquesta idea, la decepció de Zweig és llavors extraordinària, mai més recuperarà plenament la fe en Europa i els europeus, tot i que intel·lectualment i racional ho intenta el seu cor i els seus sentiments tindran sempre ombres de dubte, comprensibles d’altra banda per poc que coneguem la història del segle XX.

La segona obsessió de Zweig serà el pacifisme, en tant que moviment que eviti el conflicte i la mort i misèria que s’en deriva. L’autor militarà en aquestes files amb les eines que sap usar, la paraula i la complicitat d’altres intel·lectuals. També fracassarà: la seva veu no és escoltada, les seves advertències són menystingudes i els intents d’aconseguir una base internacional de pensadors, escriptors i artistes que vagin a l’uníson en contra de la guerra no arribaran enlloc.

El món d’ahir representa la fi d’una innocència, exemplificada en Zweig, però que es pot estendre a tota la societat europea de principis del segle passat. El llibre té dues parts ben diferenciades, el trencament es produeix en l’esclat de la I Guerra Mundial. A la primera part descobrim una Àustria, una Europa, rica, bella, culta, optimista i feliç. I un autor nen, jove, que descobreix i es descobreix, que viatja, es forma i es relaciona i que veu acostar-se l’èxit i el reconeixement intel·lectual. El camí és, pel món i per l’individu, ample, i el futur radiant. La segona part és maduresa i ocàs: Europa s’esquinça, la cultura perd el seu paper d’arbitre i, tot i que Zweig és l’escriptor més venut i traduït del moment, aquest fet no és més que una treva. Els núvols no desapareixen mai de l’horitzó i, finalment, Europa esclata i ni la intel·lectualitat, ni ningú, és capaç de frenar el desastre. El redreçament que abans, precàriament, ha permès refer-se a Zweig no tornarà a produir-se. És el seu final.

Zweig empleat a l’Oficina de Guerra de l’exèrcit austríac durant la I Guerra Mundial

Al llarg de tota la primera part planen la nostàlgia de la joventut perduda, una pèrdua més, i l’enyorança del seu món, recordem que escriu lluny d’Àustria, en un periple per diversos països. D’altra banda cal tenir molt present que Zweig no és ni pot ser objectiu, té un punt de vista i una visió que són fruit dels seus orígens, la seva educació, el seu entorn i la seva realitat social i econòmica. És un home ric i educat que pertany a una classe privilegiada. Europa i l’Imperi austrohongarès no era un recés de pau, i la majoria dels seus habitants no havien anat mai a l’òpera ni havien llegit un poema en sa vida.

La segona part ens porta a reflexionar sobre el progrés humà, sobre la capacitat, sembla que inesgotable, de la humanitat per tornar a recaure en els mateixos errors, sobre la incapacitat d’assolir una pau duradora. Podem pensar d’entrada que és així irremissiblement però també podem plantejar-nos el text com una modesta eina per entendre i fer millor el món on vivim.

Zweig escriu El món d’ahir des de tres àmbits: primer l’històric, els fets que van passar, després l’intel·lectual-cultural, allò que es pensava, es publicava i es deia i, per acabar, el seu pla més personal, com ho vivia i com ho sentia. Cal afegir aquí la gran capacitat de Zweig per empatitzar, primer amb els lectors, que fan seva la causa de l’escriptor, però també, i sobretot, amb tots aquells personatges que formen part de la seva vida i que, per un motiu o altre van tenir importància per a ell. Els lectors, per la seva banda, també faran una lectura en tres temps: llegim els fets que descriu i coneixem les persones que va tractar, però ho llegim un cop l’autor ho ha passat pel tamís del temps i el sedàs dels records i, per últim, ho estem llegint ara, molts anys després i ja sabem com continua la història, la d’Europa i la de l’escriptor. Un petit avantatge del lector que provoca encara més incomoditat i neguit. Qui sap si era aquesta la intenció de Zweig.

Fotograma de la pel·lícula "Adéu a Europa" (2016)

Thomas Bernhard. El malaguanyat

Bernhard va publicar El malaguanyat l’any 1983, quan ja era un escriptor consagrat i reconegut arreu. La novel·la es situa entre Àustria i Suïssa on el narrador de la història ha anat per enterrar-hi un amic, Wertheimer, que s’ha suïcidat. Els seus pensaments el porten al Mozarteum de Salzburg l’any 1953 on, juntament amb el tercer protagonista Glenn Gould, que més tard serà un virtuós pianista de fama mundial, i l’amic mort, està rebent classes de Horowitz, un altre pianista eminent. Allà senten les "Variacions Goldberg" de Bach interpretades per Gould i això suposa un punt d’inflexió a les seves vides fins al punt de renunciar a les seves carreres d’instrumentistes i a iniciar una existència erràtica que els impedirà afrontar qualsevol projecte i els abocarà a un estat de frustració i infelicitat permanents. No és ni molt menys una novel·la alegre ni esperançadora com han fet notar els lectors sinó que està imbuïda d’una tristor angoixant i traspua insatisfacció i derrota en totes les seves pàgines.

L’autor tria un tema que coneix, fou un músic frustrat, que va estudiar al Mozarteum i que va renunciar a la seva carrera musical per motius de salut, i ens presenta personatges escenaris i peces reals, això és Glenn Gould, Horowitz, el propi Mozarteum i les “Variacions Goldberg”. Però també hi barreja personatges inventats, com Wertheimer i el propi narrador, i fets que no es van produir (Gould no va estudiar al Mozarteum ni tampoc va rebre classes de Horowitz per posar dos exemples).

Sala de concerts del Mozarteum de Salzburg

L’ambient opressiu i angoixant de la novel·la és marca de l’autor. El malaguanyat és un monòleg interior d’algú, no en sabem el nom, que ens presenta uns fets, uns pensaments i unes conclusions absolutament subjectives i que està a les antípodes del narrador omniscient de la novel·la realista. L’estil en aquest cas és essencial i el culpable de que el lector trobi la novel·la obsessiva, pesada i circular (en el sentit de donar voltes sobre el mateix). Les repeticions, les paraules que insistentment acaben les frases ("deia, vaig pensar"), les digressions i tot seguit els retorns, les diatribes que s’enfilen amb hipèrboles, aconsegueixen un ritme frenètic que provoca en el lector una sensació d’angoixa, de saturació que fa que per moments la lectura, com la vida dels personatges, sigui insuportable. El malaguanyat es pot interpretar com la "transcripció" dels pensaments d’algú en un moment determinat, després de l’enterrament d’una persona important de la seva vida i que s’ha suïcidat, però no aconseguim saber on vol arribar exactament l’autor amb aquest monòleg.

Tenim la percepció que l’acció no avança, que no passa res. I segurament és això el que Bernhard vol "que no passi res", pensar i no actuar ("deia, vaig pensar") com el propi narrador i Wertheimer que han pensat tota la seva vida en aquella classe i aquella interpretació i després s’han dedicat a la filosofia i les "ciències de l’esperit" per no haver d’afrontar una realitat, per a ells, penosa. Personatges que escriuen, l’escriptura substitueix la música, pot ser com el mateix Bernhard que no fou músic i fou escriptor, per després destruir allò que han escrit i construir així un bucle que només es pot trencar amb la mort.

La novel·la consta de tres trames que es barregen contínuament dins la ment del narrador i que fa encara més dens el text. En primer lloc l’acció superficial, física: vaig a Traich, entro a l’hostal, miro a través dels vidres, ... en segon lloc l’acció principal: la narració dels anys d’estudi al Mozarteum i la relació entre els tres estudiants, i finalment la trama més a l’ombra, més fosca, de la descripció i alhora destrucció de Wertheimer a mans del narrador que a mesura que el retrata el va desprestigiant fins a desintegrar-lo per complet.

Glenn Gould tocant amb l'Orquestra de Detroit

És aquest el personatge malaguanyat, Gould l’anomena així i el narrador rebla el clau i confirma aquest adjectiu al llarg de totes les seves afirmacions. Però Wertheimer no tindria sentit sense els altres dos personatges que el completen i li donen la seva raó de ser, a l’igual que els altres dos personatges són complets quan coneixem la resta. Així doncs el narrador seria el primer d’ells, representa la raó narrativa i també d’alguna manera l’autor que posa en la seva boca opinions i crítiques, sobretot socials, que sabem són de Bernhard, el narrador és també el guardià de la veritat artística un talent, relatiu com veurem, però que aparentment no enveja ni admira la brillantor de Gould. Glenn Gould és l’adversari, l’estrella indiscutible, l’artista en estat pur i l’ideal d’artista romàntic (que mor col·lapsat damunt del piano tocant Bach, una altra invenció de Bernhard), la perfecció, aquell que es permet batejar com a malaguanyat Wertheimer. Ell, Werheimer, és l’ase dels cops, quan més es frustra Wertheimer més brillarà Gould i més s’allunyarà de la destrucció el nostre narrador, representa l’enveja, la mediocritat, la perversió de l’art i el seu imitador. Els tres pianistes podrien ser en realitat la mateixa persona, tots tres tenen uns inicis paral·lels, una trajectòria comuna que en un moment concret (l’execució de les "Variacions") es desvia i que, en diferents formes, acabarà amb la destrucció física (mort, suïcidi) o simbòlica (l’obra sempre inconclusa del narrador) dels personatges. Són tres variacions del mateix tema, un mateix subjecte amb tres vessants.

Vuit primers compasos de l'Aria de les "Variacions Goldberg"

El malaguanyat parla del talent i dels genis que el posseeixen i de com el talent no és garantia de felicitat ni de satisfacció, parla també d’aquells que no són genis però que haurien pogut ser-ho i, per tant, de la relativitat del talent i la línia fina que separa el geni del mediocre, parla de la renúncia i de les seves conseqüències, parla del sentit i de l’absurd de la vida, parla de decadència i autodestrucció, parla de la creativitat (en la música, la literatura, ...) des de la negació, parla de l’esforç com a condició per assolir l’èxit, de l’obsessió per la perfecció, de la necessitat de triar entre tot i res i del dolor que suposa viure amb l’opció triada. Els personatges de la novel·la són sempre infeliços, profundament decadents, la vida no els pot oferir res. Però es recreen en la seva situació, la paradoxa és que són feliços contemplant la seva destrucció i aprofundint en la seva particular desgràcia, la seva meta és únicament furgar en el seu fracàs i el seu objectiu la desaparició. "L’home és la infelicitat", diu Bernhard a la novel·la, no es pot resumir millor.

Delegat protecció de dades Privacitat Avís legal