Haruki Murakami. Tòquio blues: norwegian wood
La primera tertúlia del club de lectura de la temporada va tenir lloc dimarts 25 d’octubre a les 20:30 h. La novel·la triada per l’ocasió va ser Tòquio blues. La xerrada va iniciar-se amb la presentació de la nova coordinadora-moderadora, Ester Sirvent, per una banda i dels tertulians per l’altra. A partir d’aquí ja estàvem en condicions de comentar Murakami.
El tret de sortida el va donar l’àudio de la cançó dels “Beatles” que dóna el subtítol de la novella i que té un paper important en el seu desenvolupament. Es tracta de “Norwegian wood” (que podríem traduir com “fusta noruega”), aquesta cançó arrenca la novel·la ja que és el seu record el que porta al protagonista a rememorar la seva joventut, la seva interpretació per part de Reiko amb la seva guitarra al sanatori és un dels moments cabdals de la història (i l’episodi és alhora un calc de la lletra de la cançó) i, per últim, Reiko la torna a tocar al final del llibre quan, juntament amb Toru, celebren un improvisat i sentit funeral per Naoko. Per tant, aquesta cançó, a l’igual que la resta de referències a la música, el cinema i les lectures, actuen com a fil conductor al llarg de la novel·la.
És curiós que, tot i que l’autor és japonès, i per tant oriental, les referències culturals siguin eminentment occidentals, sobretot anglosaxones (“Norwegian wood” n’és un clar exemple). Això pot ser podria explicar que l’obra de Murakami hagi estat més llegida i valorada a Occident que al seu propi país. Els japonesos el consideren, diríem, poc japonès. Tot i que aquí trobem opinions contrastades, hi ha qui pensa que és una novel·la que podria succeir a qualsevol lloc del “nostre” món, però hi ha qui opina que no és un Japó de postal i està lluny del tòpic (no hi ha geishes, ni el Fuji cobert de neu) però la novel·la traspua aspectes de les societats orientals en general i de la japonesa en particular: la lentitud, que apareix sobretot en les descripcions dels paisatges, l’esperit de sacrifici, quan les famílies envien els fills a fer estudis superiors, la contenció en els sentiments, que en molts casos té fatals conseqüències, l’individualisme, l’autoexigència imposada i les exigències socials.
Sobre aquest tema cal afegir la dualitat entre ser i semblar molt present al llarg de la novel·la, la majoria dels personatges porten màscara: el que són realment i el que aparenten, és a dir el que han de representar de cara a la societat, té poc a veure. Tot i que això és més evident en els personatges de classe alta, la dicotomia entre rics i pobres és constant a la novel·la. Els personatges nus només els podem veure al sanatori, un lloc artificial on la realitat és un altre i la societat queda fora. Així doncs és possible que aquesta descripció de la societat japonesa, a la qual cal sumar la relació amb l’alcohol i el sexe que tenen els personatges, no acabi d’agradar al Japó perquè els toca molt de prop.
Les descripcions que apareixen al llarg del llibre poden resultar llargues per alguns tertulians, d’altres pensen que això dona caràcter a la novel·la. El que és clar és que ajuden a entrar a la història, a crear un clima i a alentir el ritme. Col·laboren amb l’objectiu de Murakami d’escriure una novel·la de portes endins amb uns personatges que s’enfronten a tres temes universals: el creixement com a persones, els amors difícils que esdevenen impossibles i la soledat humana.
El creixement el podem veure clarament en la trajectòria del protagonista, Toru Watanabe, que ha de madurar bruscament segurament sense buscar-ho: primer amb el suïcidi del seu amic d’adolescència i parella de Naoko, després en l’estada a la residència i el seu desembarcament en el món estudiantil, i per acabar amb el suïcidi de Naoko. Cada etapa suposa una fugida endavant i s’il·lustra amb un canvi d’escenari. Aquestes circumstàncies fan que trobem un personatge madur per la seva edat, però també a una persona desconcertada, solitària i perduda que va seguint el corrent sense oposar cap mena de resistència.
El suïcidi és present al llarg de tota la novel·la, així com també les malalties mentals i el sexe. Al llarg del llibre tenim coneixement de quatre persones que es lleven la vida i dos dels personatges principals de la novel·la, Naoko i Reiko, pateixen malalties mentals. A Occident els malalts mentals són un tema pràcticament tabú, pot ser més que al Japó, mentre que el tractament que fa Murakami del sexe segurament esdevindria un tabú més pels japonesos que no pas pels occidentals.
Els amors i les amistats impossibles són l’esquelet de Tòquio blues, cap relació té un final feliç, les parelles i les amistats es trenquen per malalties o per morts, el sexe és sense amor i on hi ha amor ja no hi ha sexe. Les parelles es transformen en trios que alhora generen altres trios, el protagonista sempre està al mig d’altres parelles sense voler-ho i alhora genera també trios al seu voltant. D’alguna manera la resta de personatges usen Toru per enganxar-se al món i a la vida excepte en el cas de Midori on els papers es canvien i llavors és Toru qui demana, en la última trucada abans del final de llibre, que Midori li faci d’anclatge a la vida. El protagonista ha d’ajudar els altres a sortir del pou però d’alguna manera ell també hi és i per tant tot i que ho intenta no sempre ho pot aconseguir.
Toru és, com ja hem dit, un protagonista solitari i perdut. Dues característiques que són la tònica general de Tòquio blues, els personatges només se senten segurs al sanatori, en un entorn artificial, però cal triar entre la possibilitat de romandre allà sense llibertat o arriscar-se i sortir a la vida lliure amb tot el patiment que això suposa. El final de la novel·la exemplifica aquest estat de desorientació permanent que té el protagonista i deixa el lector també força perdut ja que Murakami no vol deixar clar si Toru acaba amb Midori com és la seva intenció o la noia, cansada de la seva falta d’interès, no accepta la seva proposició d’estar junts.
El regust doncs que deixa el llibre és el d’unes vides desesperançades i tristes, d’uns personatges grisos i desemparats que s’arrosseguen pel món i són com rams de flors seques en un lloc i un temps qualssevol.