Sam Savage. Firmin
El club de lectura va triar el mes d’abril una de les novel·les contemporànies (2006) més valorades dels darrers anys. Es tracta de Firmin, de l’autor americà Sam Savage.
La història, protagonitzada per Firmin, que dóna nom al relat, està narrada en primera persona pel propi protagonista: una rata que encarna totes les característiques de l’antiheroi, és lletja, feble, desnodrida i completament desubicada.
Firmin representa també la dicotomia entre allò que és físic i allò que és espiritual, al principi de la història està morta de gana, els llibres ajudaran a l’alimentació del seu cos, ja que se’ls menja, però també, i en major mesura, a la de l’ànima, ja que amb el temps esdevé un lector expert i consumat. Podem veure en aquest fet una al·legoria de la formació del gust literari ja que Firmin passa de consumir qualsevol paper de manera indiscriminada a seleccionar i triar allò que vol llegir. Tal com passa també amb els lectors, que mica en mica van destriant allò que ells consideren més bo, més idoni o de més qualitat literària.
El personatge de Firmin serveix també a l’autor per establir una al·legoria amb el món de l’escriptura: la rata fabula sobre la seva vida fins al punt de “reescriure-la” a partir de les pel·lícules que veu i dels llibres que llegeix, talment com els escriptors “humans”. D’altra banda la dificultat real i física que té Firmin per escriure pot perfectament simbolitzar les dificultats que suposa l’escriptura pels escriptors.
Firmin és un solitari, no està a gust entre les rates, que és el que li pertocaria pel seu origen físic, però tampoc està integrat entre els humans, que és el que ell voldria per les seves capacitats intel·lectuals. En definitiva, Firmin és un cervell atrapat en un cos. Això li condiciona totalment la vida, i la mort. És la tragèdia d’una ment massa lúcida. Els llibres són l’expressió de la seva ment, però els seus condicionants físics l’impedeixen dur la vida que voldria. D’aquest fet en podríem fer una lectura existencialista, ja que per més que s’esforci la ment i el cos mai podran anar a l’uníson.
La primera part de la novel·la, fins que Firmin decideix sortir i anar al parc, té un to alegre i, fins i tot, desprèn un optimisme relatiu: el protagonista encara és jove, descobreix la lectura, el cinema, la música, i viu amb un cert confort i seguretat. En canvi, a la segona part aquest to desapareix, tot és torna més decadent, la progressiva destrucció del barri és el tret més evident, Firmin envelleix, la seva salut es fa més feble i comencen les pèrdues. La tristesa i la melangia ho tenyeixen tot.
La solitud del personatge té un mirall que és Jerry, un escriptor frustrat que, com el propi Firmin, no troba el seu lloc al món. Aquestes dues ànimes sensibles, solitàries i inadaptades es troben i conviuen. Podem veure en Jerry un “alter ego” de Sam Savage, l’autor. La conclusió és que només aquells que s’assemblen poden entendre’s i en aquest cas, tot i estar envoltats d’un entorn sòrdid, decadent i brut són capaços de gaudir de la bellesa que els proporciona la literatura, el cinema o la música. D’alguna manera l’art “salva” aquests personatges i els permet espurnes de felicitat i benestar al mig del caos i de la desesperança que suposa el futur.
La relació entre Firmin i Jerry, dos inadaptats, no pot no obstant basar-se en la comunicació, l’entesa és impossible tot i els intents de Firmin, i els seus esforços sempre seran erms, és la seva gran tragèdia, ell pot entendre els humans però la seva condició de rata és un obstacle infranquejable inclús amb Jerry, en aquest cas el que farà possible la relació serà la tendresa i la sensibilitat.
A mesura que la novel·la avança als ulls del lector, Firmin es va despullant dels seus atributs de rata i va esdevenint cada vegada més “humà”, hi ha moments en que tant el lector com el propi personatge obliden la seva condició física. Cada vegada Firmin és més “escriptor”, en el sentit de creador de nous mons, fins el punt que la línia entre realitat i ficció cada cop és dilueix més, el passatge del ball amb Ginger Rogers és segurament el moment més extrem d’aquesta evolució.
La creació d’un món nou i una vida nova va lligat de manera inversament proporcional a la destrucció del barri i de la vida que generava, de tal manera que la seva decadència, l’ensorrament, la crema i la destrucció dels edificis i de l’estil de vida que acollien va paral·lel a les al·lucinacions, a causa de la vellesa i la desnutrició, de Firmin. El final d’un món, que d’alguna manera és absorbit i conquerit pels seus consemblants, acabarà també amb el nostre protagonista que no vol ni pot cercar un altre futur. El final de Firmin és d’aquesta manera el final d’un món, d’una manera de veure i de viure la vida.