Honoré de Balzac. L'obra mestra desconeguda
Balzac i la seva coneguda "nouvelle" L’obra mestra desconeguda han estat els protagonistes del club del mes d’octubre. A la França del s.XVII tres pintors es troben al taller d’un d’ells, després d’admirar, criticar i concloure un llenç el més vell i reconegut dels tres confessa que fa deu anys que intenta acabar una pintura que ha de ser perfecta i insuperable, però no pot. Llavors el pintor més jove li ofereix la seva model, que és també la seva parella i amb aquest nou impuls el pintor acaba el quadre, però quan el mostra als seus col·legues aquests no hi veuen ni una obra mestra ni una pintura perfecta sinó un garbuix indescriptible que no comprenen, i així li diuen. El pintor indignat, desesperat i fracassat incendia el seu estudi amb totes les seves pintures i amb ell a dins.
|
La Verge i el Nen. Mabuse (1527) |
Margarita Gonzaga. Frans Porbus (1606) |
Santa Cecília. Nicolas Poussin (1627) |
S’ha dit d’aquest text que és un presagi de la pintura abstracta i Balzac una mena de visionari que va saber avançar-se al devenir de l’art. Cézannne, decennis després va afirmar que se sentia tan representat per Frenhofer, el vell pintor, que era com si fos ell mateix i L’obra mestra és encara una obra de referència per a molts artistes i es continua llegint a les escoles i facultats d’art.
La història és sorprenent, a mesura que avança van creixent les expectatives del lector, tots volem "veure" el quadre, per precipitar-se en un final sobtat, però alhora concloent. Però la importància i vigència de la novel·la està en les qüestions filosòfico-artístiques que ens planteja:
Què és realment l’art i què és la vida? L’art és la vida? La representació de la vida és una de les funcions de l’art, però no és suficient per Frenhofer perquè ell vol convertir el quadre en vida. No ets un simple copista, i així li diu a Porbus, ets un poeta i per tant un creador. El problema és que l’art i la vida no són la mateixa cosa per més que l’artista ho intenti i gairebé ho assoleixi gràcies al seu talent i les tècniques del seu antic mestre, però no, l’art no substituirà mai la vida, sinó que en formarà part i podrà canviar-la ja que té el poder de transformar l’espectador. Un quadre, una novel·la o una sonata seran una obra d’art quan actuen sobre l’individu i/o la societat i els fan diferents. I és aquí on apareix una frase de Brossa que pot il•lustrar la qüestió: "la vida és transformació, l’art és vida".
Això ens portaria a la següent pregunta: quin és el paper de l’artista en tant que creador? És una mena de déu que per mitjà del seu ofici, voluntat i talent (sobretot talent) pot insuflar vida, crear del no res? Frenhofer gairebé se’n sent, quan amb seguretat i arrogància retoca la Maria Egipcíaca de Porbus, quan s’emporta la nova model per acabar la "Belle Noiseuse" i finalment, ja en el seu zenit, quan la mostra ja acabada als seus col·legues. Aquest concepte d’home-déu-creador apareix a bastament al llarg dels segles, des de la mitologia fins a Pinotxo o Frankestein però alhora, com a l’obra que ens ocupa, acostuma a tenir un mal final. L’home-déu sempre fracassa, com Frenhofer, i és castigat. El vell pintor s’immola amb la seva obra, el foc tot ho purifica i cal començar de nou.
Maria Egipcíaca. José de Ribera (1641)
La recerca de l’ideal i la plasmació de la bellesa absoluta, simbolitzada primer per Catherine Lascaut, de la qual deduïm fou un amor perdut de l’artista, i després per Gillette, amant del pintor més jove i més feble i sacrificada per ell en favor de l’art , són els objectius finals i, fins aquell moment, inassolibles per l’artista, i curiosament els dos capítols de l’obra porten els seus noms. Relacionar bellesa i feminitat no és novetat en el context en el qual va escriure Balzac (ni en l’actual tampoc), vindrien a ser els éssers que permetrien a l’artista creador fusionar l’art amb la vida, o al menys intentar-ho. Les dones de L’obra mestra són personatges secundaris però paradoxalment necessaris per a l’èxit de l’artista.
Aquest ideal encarnat per la dona és sinònim de perfecció pel vell pintor. La dona perfecta, que no existeix a la realitat, farà possible l’obra perfecta. Però que és la perfecció per Frenhofer? Serà el mateix que pels seus col·legues Porbus i Poussin? A les darreres pàgines veurem que no. Què és la perfecció per l’espectador, pel públic que gaudeix d’una obra d’art? És el mateix que pel seu creador? És necessària? A l’estudi de Porbus i Frenhofer veiem que si, però és assolible? La passió del vell pintor per arribar-hi es tornarà obsessió , però alhora aconseguirà, segons els seus paràmetres, no compartits, realitzar el seu objectiu. Ha estat el seu motor, per tant aquesta idea de perfecció entesa com a objectiu, com a fita a assolir pot ser l’impuls constant d’artistes i, en general, de tots aquells que treballen amb passió.
Frenhofer està convençut que la "Belle Noiseuse" és una obra d’art sublim, opinió no compartida pels seus col·legues i que finalment l’arrossegarà a l’autodestrucció. I això ens porta a les darreres qüestions de l’anàlisi. Quan parlem d’obra d’art? Quan l’artista la crea o bé quan la dóna a conèixer al públic i, ni que sigui una sola persona, l’admira o la critica? Necessita l’art de ser "validat" per l’espectador o bé la seva sola creació ja és suficient per considerar-lo com a tal? L’art ha de tenir obligatòriament un receptor o només l’acció de crear i el fruit que en sorgeix ja és art? L’artista crea per a ell mateix, allò que té a dins i ha d’expressar, o bé crea per a la humanitat?
Balzac va escriure L’obra mestra desconeguda fa gairebé cent noranta anys i els seus personatges van viure fa més de tres segles, tot i així encara avui ens interpel·len i d’alguna manera ens commouen. Serà això l’art?
Els jugadors de cartes. Paul Cézanne (1892)
Numero 8. Jackson Pollock (1949)
Llaunes de sopa Cambells. Andy Warhol (1962)