Loading...
Club de lectura Llegir per gaudir
Biblioteca Comtat de Cerdanya

Emilia Pardo Bazán. La quimera

per:
Biblioteca Comtat de Cerdanya

Emilia Pardo Bazán va publicar la versió definitiva de La quimera el 1905 però des de feia dos anys anava apareixent per entregues a la revista "La lectura". Es tracta d’una obra de maduresa d’una autora que ja havia estat reconeguda amb una trajectòria consolidada i el respecte dels seus contemporanis, una novel·la que segueix els principis del naturalisme que ella tant va defensar però que evoluciona cap a plantejaments modernistes (sobretot pel que fa a les detallades descripcions d’interiors) i simbolistes (presents en els noms dels personatges, les obres d’art descrites o els invents presentats). La quimera està entre dos segles, apareix en una època convulsa (guerres carlistes, revolucions, anarquisme, moviments obrers, ...) que s’obre a la modernitat en l’àmbit de les ciències, la psicologia i les arts plàstiques.

La novel·la ens presenta una dualitat molt acusada entre "la quimera" que representa l’ideal, l’intangible, les ànsies no satisfetes i la raó (representada per Minerva a l’obra de teatre que encapçala el text). La història de la persecució d’aquest ideal indefinit és el que estructura la novel·la. Silvio Lago, el pintor protagonista escenifica la lluita entre el seu interior, el seu esperit, el seu objectiu sublim i el seu exterior, això és la seva matèria, el seu cos, les seves malalties, les seves necessitats físiques (menjar, vestir, diners). Les escenes al seu taller, interior, es contraposen als episodis que tenen com a escenari les cases de l’alta societat i el món rural d’Alborada. Els dubtes del pintor entre la natura, l’únic quadre que pinta i del qual se sent interiorment satisfet, i l’artifici, representat pels retrats, la vida mundana i les convencions socials, el consumeixen sense aconseguir resoldre’ls, i sense que el seu talent pugui acostar-se al seu ideal d’art. La ciència i la religió també formen part d’aquesta dualitat, ho veiem de manera clara en els personatges del Dr. Luz, la ciència, i Clara Ayamonte, la religió (i l’ideal místic). Cal recordar que Pardo Bazán practicava un naturalisme que podríem anomenar "catòlic", on el pes del determinisme quedava suavitzat per l’influx de la religió que, malgrat tot, havia de permetre l’individu realitzar-se. L’amor i la mort també conflueixen al llarg de les pàgines: l’amor a l’art que posseeix Lago, l’amor a Lago que posseeix Ayamonte i l’amor a la ciència que posseeix al Dr. Luz, però que finalment es resol en la mort, o bé física o bé social.

Quimera d'Arezzo. s.V a.C.

La primera qüestió que plantegem és si el protagonista, inspirat completament en el pintor Joaquín Vaamonde, retratista i amic de l’autora, és o no un fracassat. Té èxit social, pinta, guanya diners, és reconegut, ... Per tant d’ulls enfora no se’ns presenta com l’artista bohemi que sobreviu mort de fred en unes golfes sinó com un dandi, un personatge mediàtic que en diríem ara. Però, és clar, interiorment (i tornem amb l’interior i l’exterior) està insatisfet, viu angoixat, impacient, inquiet i desorientat. Apareix aquí el tema, molt del XIX de l’artista prostituït, Marbley encarnaria aquest model portat a l’extrem i Solano, el pintor que es suïcida, estaria a l’altre banda del ventall, Silvio Lago no acaba d’instal·lar-se en cap model, però quan coneix Marbley hi albira el seu futur i decideix emprendre viatge cap a Bèlgica i Holanda.

La següent qüestió és la responsabilitat que té el propi Lago en l’orientació que pren la seva vida: la quimera, l’ideal no l’abandona però és tan eteri, tan teòric i tan indefinit que no li permet actuar, executar, llançar-se cap al seu objectiu. No té la força, la voluntat o la seguretat que li permeti donar un tomb a la seva vida, ho fia tot als altres, és com si esperés un miracle que el retorni al camí que un dia es va marcar. I quan sembla que aquest miracle arriba, en forma de viatge-descobriment per Europa la salut (de nou la matèria per sobre de l’esperit) no l’acompanya i mor sense realitzar-se.

Retrat de Pardo Bazán. Joaquín Vaamonde 1896

Joaquín Vaamonde (1872-1900)

Al llarg de tota la novel·la Silvio Lago està en mans de les dones, són elles qui el guien, amb més o menys encert, estan presents a totes les batzegades que va patint i són el seu refugi i la seva salvació. Però, quines dones! La primera d’elles és Minia Dumbría, i representa la racionalitat, l’artista que ha domat la quimera, la consellera, la guia espiritual, la incondicional, la mare. De seguida podem veure que és "l’alter ego" de l’autora i segurament, de totes, la que queda més ben parada. La següent, Clara Ayamonte, representa l’espiritualitat malaltissa, el misticisme, és la redemptora de Lago, que en veure’s rebutjada resol la seva vida amb un suïcidi social. I per acabar Espina Porcel, la irracional, l’hedonista, la superficial, cruel i imprevisible, la última esperança de Lago. La seva mort és el pròleg de la del pintor, la darrera porta que es tanca.

El final de Lago és, de fet, un retorn als orígens geogràfics, afectius i socials: torna a Alborada d’on va sortir, torna amb les Dumbría, responsables del seu reconeixement social. En aquest moment l’autora (Minia Dumbría a la novel·la) s’esforça per ajudar al pintor a trobar l’equilibri, a orientar-lo espiritualment, portar-lo pel bon camí. Com ja hem dit Pardo Bazán és catòlica i creu que la religió és un element de realització per a la persona. El retaule de "l’Anyell Místic”que Lago ha vist a Gant i que tant l’ha impressionat des del punt de vista artístic servirà a l’autora com a símbol d’equilibri espiritual, representarà la unió de la terra i el cel, la matèria i l’esperit, l’ordre davant del caos. Aquest element, que apareix ja al principi de la novel·la en boca de Minia fa la funció de tancar el cercle. Aquest "Anyell Místic" que és alhora Déu però també és Lago, cos sacrificat inútilment per la idea, ha de ser l’esperança de salvació, la línia que hauria de permetre el pintor ascendir cap a la seva quimera i transcendir moralment, intel·lectual i artística. Però Lago, malgrat l’esforç de les Dumbría per salvar la seva ànima no ho aconseguirà i morirà sense arribar-hi, haurà fracassat.

Fragment del políptic de Gant o "Adoració de l'Anyell místic". Hubert i Jan Van Eyck. 1432

Més de cent anys després els personatges de La quimera ens poden semblar estereotipats, previsibles, tòpics, segurament plans, les seves reaccions exagerades, les seves accions poc versemblants. No és aquesta una novel·la que hagi suportat bé el pas del temps, el gust actual està molt allunyat del de principis de segle: les descripcions, necessàries i habituals en un món amb pocs recursos àudiovisuals, són massa llargues, el detallisme, característica obligada del naturalisme, enfarfega el lector actual. Pardo Bazán va obrir la literatura espanyola a noves corrents i fou una autora moderna, però el seu món ja no és el nostre món. La seva quimera no és la nostra.

Nou comentari