Thomas Mann. Doktor Faustus
DoktorFaustus: la vida del compositor alemany Adrian Leverkühn contada per un amic fou publicada l’any 1947, al final de la vida del seu autor, que va morir el 1955. Va ser la seva darrera gran obra, després només va escriure Confesiones del estafador Felix Krull que no va concloure i es va publicar pòstuma i inacabada.
És una novel·la llarga, més de 700 pàgines, complexa i de difícil lectura. En ella sembla que Mann vulgui incloure tot allò que l’ha preocupat al llarg de la vida: el bé, el mal, el concepte d’art, la creació, el talent, la condició humana, ... De tal manera que els diàlegs i debats entre els personatges delaten aquests interessos i a vegades poden semblar prescindibles en el conjunt de la novel·la i en el desenvolupament de l’acció i la vida del personatge principal, el compositor Adrian Leverkühn.
 |
 |
Cartell i fotograma de la pel·lícula "Doktor Faust", basada en la novel·la de Thomas Mann. Dirigida per Franz Seitz i estrenada el 1982
El moment vital de Thomas Mann, exiliat als Estats Units després de no donar suport al règim nacionalsocialista de Hitler i preocupat des de la distància per la deriva terrible que prenia Alemanya, es fa molt present al llarg de la novel·la. Molts dels capítols comencen amb una mena de comunicat de guerra cada cop més desesperat que serveix l’autor per lamentar-se i culpabilitzar el seu país. El nacionalisme és present al llarg de tot el llibre en forma de comentaris del propi narrador, "alter ego" del propi Mann, i debats sobre l’ànima i els valors alemanys i la seva exclusivitat en tant que poble dotat per la música i la filosofia. Amb l’arribada de Hitler al poder, la guerra i la greu derrota posterior l’essència alemanya pura, justa i bona desapareix i amb ella tota una idea de cultura i civilització. L’autor és testimoni des de lluny del desastre, sap que s’ha arribat al punt de no retorn i des de la impotència i la desesperació interpel·la el lector.
Podem llegir Doktor Faustus com una al·legoria de la situació política i social d’Alemanya i establir un paral·lelisme amb la biografia de Leverkühn. Així la infantesa, joventut i període de formació del protagonista coincidiria amb els temps d’una Alemanya forta i treballadora, de valors sòlids i conservadors. Més endavant el compositor ven la seva ànima a canvi de coneixement i èxit i finalment aconsegueix la glòria (entre els iniciats i experts no pas entre el gran públic), aquesta situació pot comparar-se a l’ascens del nacionalsocialisme i els primers temps de la guerra, quan Alemanya, allunyant-se de la tradició i per tant venent també la seva ànima, es presenta com una nació poderosa i superior, assoleix la glòria i domina el món. Thomas Mann escrivia referint-se a aquest moment: "Com Alemanya i els alemanys han caigut en l’adoració a l’infern". Per últim, Leverkühn després de patir un col·lapse viu els darrers anys de la seva vida privat de tota capacitat intel·lectual, depenent de la seva mare i amb una paràlisi progressiva que el durà a la mort als cinquanta cinc anys. Alemanya patirà també un col·lapse, la seva completa derrota i l’aniquilació absoluta del Tercer Reich, a partir d’aquí, paralitzada i anul·lada, dependrà de les potències estrangeres per sobreviure.
Podem llegir també Doktor Faustus com una novel·la d’artista on es reflexiona sobre el procés creatiu, es parla de la lluita del creador per superar l’art del moment i obrir nous camins, del sofriment de l’artista per transcendir amb el seu art, de la insatisfacció perpètua i de la solitud i la incomprensió creadora. S’iguala, en definitiva, l’art a la vida i es sacrifica la vida, i en aquest cas també l’ànima, per excel·lir en l’art. Són temes que ja han aparegut al llarg d’altres lectures d’aquest curs, els veiem per exemple a L’obra d’art desconeguda, La quimera o a L’obra. La novetat en aquest cas és equiparar l’art al mal, ja que com que Leverkühn ha pactat el seu triomf amb el diable tot el que crearà a partir d’aleshores serà producte del mal.
La música és d’altra banda la gran protagonista de la novel·la. Mann aprofita Doktor Faustus per abocar les idees i els conceptes del moment sobre la composició i els corrents artístics i en fa un assaig dins la mateixa obra. Les fonts però no són pròpies sinó que beu de les teories dodecafonistes d'Arnold Schönberg (amb qui va tenir un greu conflicte per no reconèixer-li l'autoria dins la novel·la) i sobretot de la Filosofia de la nueva música de Theodor Adorno (del qual es copien capítols sencers), amb qui compartia amistat i exili. S’explica d’aquesta manera el nivell elevadíssim de les pàgines dedicades a la descripcions de les obres de Leverkühn i de les seves idees sobre la composició.
 |
 |
|
Theodor Adorno |
Arnold Schönberg |
També hi és molt present el filòsof Friedrich Nietzsche, un dels referents intel·lectuals de Mann, pel que fa a la plasmació d’algunes de les seves idees però sobretot pel que fa al paral·lelisme biogràfic que estableix amb el protagonista. En primer lloc els anys de joventut i formació i els estudis que emprèn Leverkühn coincideixen amb els del filòsof, però sobretot el seu final: el col·lapse, la dependència i la mort.
El narrador, Serenus Zeitblom, no és casual el nom de pila, que es presenta com a humanista i conservador i que representa el contrast amb la personalitat hipersensible del músic no deixa clar al lector si l’aparició i el tracte demoníac és real o fruit de la imaginació de Leverkühn, és a dir una creació de la seva ment malalta. La malaltia del compositor és descrita des de bon començament, el narrador ens explica els símptomes, les visites mèdiques, les dietes, les recaigudes, ... Si continuéssim amb l’analogia de Nietzsche podria tractar-se de sífilis (en un capítol de la novel·la Leverkühn visita un prostíbul i emmalalteix), els problemes mentals, el col·lapse i la paràlisi que el porta a la fi coincideixen amb els seus símptomes. Poc importa però si el pacte demoníac és real o una al·lucinació perquè per al músic és tan cert que ha condicionat tota la seva obra i per extensió la seva vida.
Doktor Faustus és una novel·la filosòfica, amb tot el que això suposa. A voltes és repetitiva en els temes i argumentacions i a voltes es fa francament tediosa pel lector que no està avesat a les noves teories musicals (el capítol dedicat a les conferències del professor Wendell Kretzschmar és l’exemple més evident) o a les discussions filosòfiques (recordem les pàgines dedicades a les converses entre els companys d’estudis durant l’excursió al camp). És una novel·la de vellesa on la maldat triomfa però guanya l’art alhora que es perd l’artista. Una novel·la trista, on ningú és feliç. I on el lector sap, des de la primera pàgina, que al protagonista li espera una vida i un final tràgic i que l’amistat i profunda admiració que el narrador sent per Leverkühn, mai recompensada, no servirà per evitar-li el fatal destí. Una novel·la que traspua amargor i frustració pel final d’un país, d’una època i d’una civilització i que és també el final de la vida del seu autor.
Thomas Mann escoltant música, probablement Wagner (1932)