Thomas Bernhard. El malaguanyat
Bernhard va publicar El malaguanyat l’any 1983, quan ja era un escriptor consagrat i reconegut arreu. La novel·la es situa entre Àustria i Suïssa on el narrador de la història ha anat per enterrar-hi un amic, Wertheimer, que s’ha suïcidat. Els seus pensaments el porten al Mozarteum de Salzburg l’any 1953 on, juntament amb el tercer protagonista Glenn Gould, que més tard serà un virtuós pianista de fama mundial, i l’amic mort, està rebent classes de Horowitz, un altre pianista eminent. Allà senten les "Variacions Goldberg" de Bach interpretades per Gould i això suposa un punt d’inflexió a les seves vides fins al punt de renunciar a les seves carreres d’instrumentistes i a iniciar una existència erràtica que els impedirà afrontar qualsevol projecte i els abocarà a un estat de frustració i infelicitat permanents. No és ni molt menys una novel·la alegre ni esperançadora com han fet notar els lectors sinó que està imbuïda d’una tristor angoixant i traspua insatisfacció i derrota en totes les seves pàgines.
L’autor tria un tema que coneix, fou un músic frustrat, que va estudiar al Mozarteum i que va renunciar a la seva carrera musical per motius de salut, i ens presenta personatges escenaris i peces reals, això és Glenn Gould, Horowitz, el propi Mozarteum i les “Variacions Goldberg”. Però també hi barreja personatges inventats, com Wertheimer i el propi narrador, i fets que no es van produir (Gould no va estudiar al Mozarteum ni tampoc va rebre classes de Horowitz per posar dos exemples).
Sala de concerts del Mozarteum de Salzburg
L’ambient opressiu i angoixant de la novel·la és marca de l’autor. El malaguanyat és un monòleg interior d’algú, no en sabem el nom, que ens presenta uns fets, uns pensaments i unes conclusions absolutament subjectives i que està a les antípodes del narrador omniscient de la novel·la realista. L’estil en aquest cas és essencial i el culpable de que el lector trobi la novel·la obsessiva, pesada i circular (en el sentit de donar voltes sobre el mateix). Les repeticions, les paraules que insistentment acaben les frases ("deia, vaig pensar"), les digressions i tot seguit els retorns, les diatribes que s’enfilen amb hipèrboles, aconsegueixen un ritme frenètic que provoca en el lector una sensació d’angoixa, de saturació que fa que per moments la lectura, com la vida dels personatges, sigui insuportable. El malaguanyat es pot interpretar com la "transcripció" dels pensaments d’algú en un moment determinat, després de l’enterrament d’una persona important de la seva vida i que s’ha suïcidat, però no aconseguim saber on vol arribar exactament l’autor amb aquest monòleg.
Tenim la percepció que l’acció no avança, que no passa res. I segurament és això el que Bernhard vol "que no passi res", pensar i no actuar ("deia, vaig pensar") com el propi narrador i Wertheimer que han pensat tota la seva vida en aquella classe i aquella interpretació i després s’han dedicat a la filosofia i les "ciències de l’esperit" per no haver d’afrontar una realitat, per a ells, penosa. Personatges que escriuen, l’escriptura substitueix la música, pot ser com el mateix Bernhard que no fou músic i fou escriptor, per després destruir allò que han escrit i construir així un bucle que només es pot trencar amb la mort.
La novel·la consta de tres trames que es barregen contínuament dins la ment del narrador i que fa encara més dens el text. En primer lloc l’acció superficial, física: vaig a Traich, entro a l’hostal, miro a través dels vidres, ... en segon lloc l’acció principal: la narració dels anys d’estudi al Mozarteum i la relació entre els tres estudiants, i finalment la trama més a l’ombra, més fosca, de la descripció i alhora destrucció de Wertheimer a mans del narrador que a mesura que el retrata el va desprestigiant fins a desintegrar-lo per complet.
Glenn Gould tocant amb l'Orquestra de Detroit
És aquest el personatge malaguanyat, Gould l’anomena així i el narrador rebla el clau i confirma aquest adjectiu al llarg de totes les seves afirmacions. Però Wertheimer no tindria sentit sense els altres dos personatges que el completen i li donen la seva raó de ser, a l’igual que els altres dos personatges són complets quan coneixem la resta. Així doncs el narrador seria el primer d’ells, representa la raó narrativa i també d’alguna manera l’autor que posa en la seva boca opinions i crítiques, sobretot socials, que sabem són de Bernhard, el narrador és també el guardià de la veritat artística un talent, relatiu com veurem, però que aparentment no enveja ni admira la brillantor de Gould. Glenn Gould és l’adversari, l’estrella indiscutible, l’artista en estat pur i l’ideal d’artista romàntic (que mor col·lapsat damunt del piano tocant Bach, una altra invenció de Bernhard), la perfecció, aquell que es permet batejar com a malaguanyat Wertheimer. Ell, Werheimer, és l’ase dels cops, quan més es frustra Wertheimer més brillarà Gould i més s’allunyarà de la destrucció el nostre narrador, representa l’enveja, la mediocritat, la perversió de l’art i el seu imitador. Els tres pianistes podrien ser en realitat la mateixa persona, tots tres tenen uns inicis paral·lels, una trajectòria comuna que en un moment concret (l’execució de les "Variacions") es desvia i que, en diferents formes, acabarà amb la destrucció física (mort, suïcidi) o simbòlica (l’obra sempre inconclusa del narrador) dels personatges. Són tres variacions del mateix tema, un mateix subjecte amb tres vessants.
Vuit primers compasos de l'Aria de les "Variacions Goldberg"
El malaguanyat parla del talent i dels genis que el posseeixen i de com el talent no és garantia de felicitat ni de satisfacció, parla també d’aquells que no són genis però que haurien pogut ser-ho i, per tant, de la relativitat del talent i la línia fina que separa el geni del mediocre, parla de la renúncia i de les seves conseqüències, parla del sentit i de l’absurd de la vida, parla de decadència i autodestrucció, parla de la creativitat (en la música, la literatura, ...) des de la negació, parla de l’esforç com a condició per assolir l’èxit, de l’obsessió per la perfecció, de la necessitat de triar entre tot i res i del dolor que suposa viure amb l’opció triada. Els personatges de la novel·la són sempre infeliços, profundament decadents, la vida no els pot oferir res. Però es recreen en la seva situació, la paradoxa és que són feliços contemplant la seva destrucció i aprofundint en la seva particular desgràcia, la seva meta és únicament furgar en el seu fracàs i el seu objectiu la desaparició. "L’home és la infelicitat", diu Bernhard a la novel·la, no es pot resumir millor.