Loading...
Club de lectura Llegir per gaudir
Biblioteca Comtat de Cerdanya

Stefan Zweig. El món d'ahir

per:
Biblioteca Comtat de Cerdanya

S’ha dit que El món d’ahir és com una ampolla llençada al mar. Zweig es va suïcidar l’endemà d’enviar per correu el manuscrit al seu editor suec. El paquet podia no haver arribat, la guerra marítima i submarina no ho garantia. Però així va ser i El món d’ahir es va publicar per que els homes i les dones tinguessin notícia, via experiència d’un dels intel·lectuals i escriptors més reconeguts de l’Europa d’entreguerres, que la civilització europea (que en el nostre europeucentrisme és com dir tota la civilització) havia mort.

El món d’ahir no és només un llibre d’història, tot i que parla de fets històrics, ni estrictament una autobiografia, tot i que Zweig descriu què pensa i què sent, no hi llegim un assaig, encara que expressi opinions, ni tampoc una novel·la, tot i que el ritme i el tractament dels personatges moltes vegades ens ho recordi. El món d’ahir és tot això i molt més: és una confessió desesperançada, des del 1934 l’autor erra per una Europa en conflicte i escriu de memòria el seu itinerari vital.  És una acta notarial, Zweig ha vist, descriu i ho fa constar. És una advertència, el llibre s’adreça més als futurs lectors que als seus contemporanis. Però és sobretot el seu testament, s’acaba una vida, s’enfonsa un continent i desapareix una civilització.

Viena a principis del s.XX

Europa és la fixació de l’autor, no en va "memòries d’un europeu" és el subtítol triat. I aquesta idea d’Europa, de germanor entre els pobles i de respecte entre nacions ha de permetre el progrés i la pau. La primera part d’El món així ho corrobora però la Gran Guerra acabarà amb aquesta idea, la decepció de Zweig és llavors extraordinària, mai més recuperarà plenament la fe en Europa i els europeus, tot i que intel·lectualment i racional ho intenta el seu cor i els seus sentiments tindran sempre ombres de dubte, comprensibles d’altra banda per poc que coneguem la història del segle XX.

La segona obsessió de Zweig serà el pacifisme, en tant que moviment que eviti el conflicte i la mort i misèria que s’en deriva. L’autor militarà en aquestes files amb les eines que sap usar, la paraula i la complicitat d’altres intel·lectuals. També fracassarà: la seva veu no és escoltada, les seves advertències són menystingudes i els intents d’aconseguir una base internacional de pensadors, escriptors i artistes que vagin a l’uníson en contra de la guerra no arribaran enlloc.

El món d’ahir representa la fi d’una innocència, exemplificada en Zweig, però que es pot estendre a tota la societat europea de principis del segle passat. El llibre té dues parts ben diferenciades, el trencament es produeix en l’esclat de la I Guerra Mundial. A la primera part descobrim una Àustria, una Europa, rica, bella, culta, optimista i feliç. I un autor nen, jove, que descobreix i es descobreix, que viatja, es forma i es relaciona i que veu acostar-se l’èxit i el reconeixement intel·lectual. El camí és, pel món i per l’individu, ample, i el futur radiant. La segona part és maduresa i ocàs: Europa s’esquinça, la cultura perd el seu paper d’arbitre i, tot i que Zweig és l’escriptor més venut i traduït del moment, aquest fet no és més que una treva. Els núvols no desapareixen mai de l’horitzó i, finalment, Europa esclata i ni la intel·lectualitat, ni ningú, és capaç de frenar el desastre. El redreçament que abans, precàriament, ha permès refer-se a Zweig no tornarà a produir-se. És el seu final.

Zweig empleat a l’Oficina de Guerra de l’exèrcit austríac durant la I Guerra Mundial

Al llarg de tota la primera part planen la nostàlgia de la joventut perduda, una pèrdua més, i l’enyorança del seu món, recordem que escriu lluny d’Àustria, en un periple per diversos països. D’altra banda cal tenir molt present que Zweig no és ni pot ser objectiu, té un punt de vista i una visió que són fruit dels seus orígens, la seva educació, el seu entorn i la seva realitat social i econòmica. És un home ric i educat que pertany a una classe privilegiada. Europa i l’Imperi austrohongarès no era un recés de pau, i la majoria dels seus habitants no havien anat mai a l’òpera ni havien llegit un poema en sa vida.

La segona part ens porta a reflexionar sobre el progrés humà, sobre la capacitat, sembla que inesgotable, de la humanitat per tornar a recaure en els mateixos errors, sobre la incapacitat d’assolir una pau duradora. Podem pensar d’entrada que és així irremissiblement però també podem plantejar-nos el text com una modesta eina per entendre i fer millor el món on vivim.

Zweig escriu El món d’ahir des de tres àmbits: primer l’històric, els fets que van passar, després l’intel·lectual-cultural, allò que es pensava, es publicava i es deia i, per acabar, el seu pla més personal, com ho vivia i com ho sentia. Cal afegir aquí la gran capacitat de Zweig per empatitzar, primer amb els lectors, que fan seva la causa de l’escriptor, però també, i sobretot, amb tots aquells personatges que formen part de la seva vida i que, per un motiu o altre van tenir importància per a ell. Els lectors, per la seva banda, també faran una lectura en tres temps: llegim els fets que descriu i coneixem les persones que va tractar, però ho llegim un cop l’autor ho ha passat pel tamís del temps i el sedàs dels records i, per últim, ho estem llegint ara, molts anys després i ja sabem com continua la història, la d’Europa i la de l’escriptor. Un petit avantatge del lector que provoca encara més incomoditat i neguit. Qui sap si era aquesta la intenció de Zweig.

Fotograma de la pel·lícula "Adéu a Europa" (2016)

Nou comentari