Svetlana Aleksiévitx. Temps de segona mà: la fi de l'home roig
Svetlana Aleksiévitx (Ucraïna, 1948), periodista i escriptora d’arrels ucraïneses i bielorusses, d’educació russa i de doctrina comunista fins el 1991 que ja no va haver doctrines, ens mostra a Temps de segona mà: la fi de l’home roig (2013) els darrers vint anys de la Unió Soviètica. De quan ja no era la Unió Soviètica mentre els seus habitants encara eren soviètics, o ho volien continuar sent, o no sabien ser res més.
Aleksiévitx va guanyar el Premi Nobel l’any 2010 "per una obra polifònica que fa un monument al patiment i al coratge del nostre temps" en paraules del jurat del Premi. La segona premiada, el primer fou Winston Churchill, per una obra de no ficció. Una guanyadora que vivia exiliada des de l’any 2000 per explicar la realitat de manera gens complaent amb el poder i per donar veu a persones que normalment no en tenen. Una escriptora que és un bon exemple d’intel·lectual compromesa que ens demostra amb els seus textos que s’enfronta i guanya a un repte literari però també, i sobretot, a un repte ètic.
D’entrada el primer que crida l’atenció del llibre és la forma, el gènere indefinit. L’autora el qualifica com a "novel·la de veus" i ella es defineix com una "dona-orella". És conseqüent amb el seu mestre, Alés Adamovitx, escriptor i intel·lectual que va exercir una gran influència sobre Aleksiévitx. Adamovitx creia que el moment i el lloc no donava dret a inventar, que estaven obligats a transmetre la realitat com així va fer ell mateix. La situació exigia realitat i no ficció. D’altra banda l’autora creu que la veritat no és una, sinó que està dividida i no és monolítica més aviat múltiple i diversa. Per tant, si vol transmetre la realitat i acostar-se a la veritat ha de descobrir noves formes d’expressió. Cal també tenir en compte la seva formació i professió, és periodista, i per un periodista els testimonis són or. D’aquesta manera el relat es convertirà en literatura i els testimonis en personatges. Temps de segona mà és una mena de documental literari, una polifonia i un puzle. Aleksiévitx, que també va col·laborar en el rodatge de documentals, en fa un muntatge i el presenta al lector amb l’esperança que l’ajudi a entendre una mica més Rússia, però també una mica més la humanitat.
"Gràcies estimat Stalin per l'alegre infància". Autor: V. Govorkov (1936)
Caldria preguntar-se si un text així es pot considerar literatura: no és una novel·la, ni un assaig, ni un reportatge periodístic, però té una mica de cada, tampoc no és un llibre d’història, tot i que ofereix al lector una nova manera de veure la història: amb testimonis senzills, de gent del poble allunyada del poder i que hi refereixen emocions i sentiments. L’oralitat del text és extraordinària i la traducció encertadíssima: imaginem els personatges parlant a les seves cuines, gairebé sentim les seves veus i els seus silencis, seria ben fàcil fer-ne una obra de teatre o un documental per la televisió. A estones tants testimonis i tan detallats, tant patiment i tant comunisme poden resultar feixucs al lector. Però aquest format també ens permet llegir-los desordenats o obviar-ne algun.
La forma està doncs estretament lligada al fons. Temps de segona mà es divideix en dues parts, amb deu testimonis cadascuna. La primera, de 1991 a 2001 aborda els primers anys de la caiguda de la Unió Soviètica, la il·lusió i el desconcert dels ciutadans a parts iguals però també la sensació de novetat, de canvi i, per què no, d’esperança. La segona, de 2002 a 2012, ja només parla de desesperança, de com tothom corre darrera els diners i de la nostàlgia del comunisme, d’un desig de retornar a la previsibilitat de l’antic règim.
Llegim els testimonis i se’ns apareix la figura d’un hàmster a la roda dins la gàbia que corre incansable per no assolir mai res. Així el ciutadà soviètic va viure els anys comunistes treballant i perseguint una utopia, i després ja en època capitalista treballant, si podia, i esperant de nou. Però els anys van passar, i en van passar molts, tants com un segle, i l’home soviètic continua anhelant una societat que pot ser no arribarà mai, però ara ja ho ha vist tot i viu en un "temps de segona mà" com molt bé diu Aleksiévitx al títol, una societat amb unes regles noves però amb una manera de fer i unes estructures velles. La conclusió és devastadora. El futur, negre.
L’idealisme extrem que traspuen molts dels relats sorprèn a un europeu del segle XXI. Homes i dones que han entregat la seva vida, la seva família i la seva força al partit, que han patit represàlies, que han vist morir familiars i malgrat tot mantenen intacta la fe en el comunisme i els seus líders. La ideologia els ha sostingut, els ha alimentat i, com diuen molts d’ells, els ha fet feliços tot i les mancances materials i la penúria constant. Algun d’ells diu que els russos tenen ànima d’esclaus, que han de ser dirigits, que necessiten un líder, abans eren els tsars, després els Lenins i Stalins que donava l’època i ara pot ser Putin.
Boris Yeltsin sobre un tanc davant la Casa Blanca russa durant el cop d'estat de l'agost de 1991
Però no tots els testimonis tenen aquesta fermesa. L’autora ha procurat buscar persones amb punts de vista diferents alguns d’ells prou crítics, d’altres que han abraçat la nova realitat amb èxit i entusiasme, altres de resignats, ... Però tots tenen en comú la seguretat emocional i econòmica que els donava la Unió Soviètica i que ara han perdut. El sistema els proveïa de tot: d’unes idees, d’uns mitjans (escassos), d’un ordre social i d’un camí a seguir. No eren ni molt menys lliures però no se sentien presoners, perquè la fi justificava els mitjans i la utopia socialista els mantenia la il·lusió intacta. Se sentien orgullosos del seu país i havien de ser dignes de viure’n. Vivien enganyats? Les expectatives eren massa altes? El discurs oficial no tenia res a veure amb la realitat?
El cas és que el comunisme era el material que cosia el país (el més gran del món quan va caure) de cap a cap. I quan va desaparèixer l’home soviètic va quedar despullat. No havia somiat mai que pogués tenir tanta llibertat, no sabia que la pogués necessitar, i no la va saber gestionar. L’individu despullat i a la intempèrie: sense líders, sense ideologia, sense enemics i sense partit, pràcticament d’un dia per l’altre. Com diu un altre dels testimonis: “ens havien ensenyat a morir per la pàtria, però no a viure-hi”.
El capitalisme, el lliure mercat i l’individualisme van ocupar el buit que va deixar el comunisme, el "socialisme amb rostre humà" que s’anunciava a la “perestroika” no va tornar a aparèixer i el consum material va substituir ràpidament i plena la cultura i les manifestacions artístiques. El poble rus va caure al buit. Com és que l’educació i la cultura van ser escombrades pel consumisme i la propietat privada ? Com és que els intel·lectuals i els escriptors van deixar de ser respectats i es va començar a admirar els nous rics i els mafiosos? Les persones sempre volen allò que tenen privat, i per més que s’adoctrini, s’eduqui i s’empresoni acaben emergint els instints més bàsics, les necessitats més primàries i el desig de poder i domini.
Dona lituana asseguda sobre l'estàtua de Lenin, poc després de la caiguda de la URSS el 1991
Temps de segona mà podria continuar amb més testimonis i més anys viscuts però la fotografia d’aquests vint anys que fa Aleksiévitx ens procura un bon bany de la realitat petita del ciutadà comú. I ens demostra una vegada més que la humanitat és capaç de gestes extraordinàries però també d’horrors inimaginables. A Rússia, a la Unió Soviètica i al costat de casa vostra.