Mario Vargas LLosa. La Fiesta del Chivo
Vargas Llosa publica La Fiesta del Chivo l’any 2000 després de tres anys de documentació i investigació, en plena maduresa literària i amb una carrera consagrada. La novel·la, essencialment, narra l’assassinat de Rafael Leónidas Trujillo , trenta-un anys dictador de la República Dominicana, el maig del 1961.
És una novel·la històrica però també social i política. Formaria part del subgènere de novel·la del dictador , prou present entre els escriptors de l’Amèrica Llatina degut a la realitat històrico-política que han hagut d’afrontar.
 |
 |
L’objectiu de l’autor és narrar uns fets però també denunciar un sistema i posar en evidència uns personatges que amb Trujillo al capdavant van subjugar i abusar de tot un país. Per a fer això Vargas Llosa construeix molt hàbilment una estructura a tres bandes: la primera és el relat d’Urania Cabral que torna a l’illa després de trenta cinc anys i que representa el passat però alhora el present, la joventut i les il·lusions perdudes. La segona és la descripció de les vint-i-quatre hores prèvies a la mort del dictador des del seu propi punt de vista, el lector descobreix un personatge malvat, un polític totalitari i un home que lluita per amagar la seva decrepitud física. La darrera és la història de la conspiració que va provocar l’assassinat de Trujillo, la biografia i les raons dels conspiradors per fer el que van fer i les conseqüències de l’assassinat per a ells i per a tot el país.
Vint-i-quatre capítols distribuïts de manera que el central és el dedicat a l’assassinat, com una mena de cúspide d’un relat que va "in crescendo", sis es dediquen a la història d’Urania, sis més a Trujillo i la resta a la conspiració, les seves raons i les seves conseqüències. Tanca el llibre la confessió d’Urania a la seva família com si es tanqués un cercle que ella mateixa ha obert amb la seva arribada al principi del llibre. Vargas Llosa escriu amb un realisme extrem, duríssim en els detalls, cru en les descripcions i amb un final gairebé pornogràfic on no deixarà res a la imaginació dels lectors. La qüestió és si calia ser tan explícit per fer arribar al lector el missatge de la tirania i l’abjecció del dictador, però recordem que és una denúncia i que el llibre compleix també una funció de crítica social. Possiblement Vargas Llosa hagués pogut suggerir, evitar, suposar, ... i el lector hagués entès igualment però qui sap si s’hagués mantingut la mateixa força i intensitat en la denúncia que perseguia l’autor.
La Fiesta del Chivo està escrita per un peruà i succeeix al Carib per tant està impregnada de la cultura i essències sud-americanes. No parlem dels escenaris ni del llenguatge, que també, sinó més aviat del caràcter dels personatges, de les seves accions, dels seus valors i dels seus principis. Algú apunta que la novel·la recorda un "culebrón" pel que fa a la suma d’històries, al tractament dels personatges i a les seves reaccions i al sentit de la tragèdia. Però sobretot a la manca de "secrets" perquè a mesura que avança la història tot es fa evident i l’autor no deixa al lector la possibilitat de descobrir, tot està massa explicat, massa clar i és massa previsible. Pot ser no caldria perquè, en primer lloc, narra uns fets històrics, i en segon lloc, perquè els lectors són, en general, prou hàbils i experts com per poder desxifrar pistes. Però pot ser que Vargas Llosa en aquest objectiu, insistim, de denúncia no vulgui deixar dubtes ni possibilitats obertes, el relat ha de quedar tancat i no es poden admetre interpretacions.
Trujillo amb Franco de visita oficial a Espanya el juny de 1954
Es discuteix també si el personatge d’Urania és necessari pel desenvolupament de la història, si aquesta es podria haver explicat sense ella, si el seu relat podria formar part d’una altra novel·la, si aporta elements realment interessants al conjunt i si l’autor s’hauria d’haver centrat en els aspectes polítics i evitar desviar-se en detalls particulars. Sense Urania la novel"la seria una altra, no sabem si millor, però és cert que la història obre i tanca el llibre i contribueix en bona part a dibuixar la figura central del dictador i accentuar, sens dubte, la seva maldat i manca d’escrúpols.
El poder i el seu exercici és un dels grans temes de la novel·la, l’ús i, sobretot, abús que s’en fa. La dominació i la humiliació que un home, Trujillo, exerceix sobre la seva família, els seus col·laboradors, el seu exèrcit i tot un país. Petits dictadors que imiten el "Jefe" en la parcel·la que se’ls assigna, cercles de poder que perpetuen l’estil i la tirania de Trujillo i que permeten a aquest mantenir-se immune dalt de tot de la piràmide. Lligada a aquesta tirania absoluta hi ha la por, element necessari perquè el dictador exerceixi com a tal. Tots els personatges viuen amb por, una por real i profunda de perdre el favor del dictador, els privilegis aconseguits, de ser empresonats, torturats, o assassinats. Por que s’estén inclús al propi Trujillo, terroritzat perquè el cos no li respon com caldria i perquè aquest signe de debilitat pugui menyscabar la seva imatge de persona invencible, gairebé divina.
La identificació de la força sexual amb el poder físic és també constant a tota la novel·la, quan el dictador la perd simbolitza també la pèrdua de la seva identitat i, en definitiva, de la seva vida. El sexe és a més d’un signe de poder un element de dominació, al llarg de tots els capítols és possessiu i violent. La dona és només un objecte de plaer, un ésser inferior que només pot ser dominat. Masclisme en estat pur, la dona pertany a l’home i en farà l’ús que vulgui.
Urania Cabral serà la principal perjudicada d’aquesta manera d’entendre les relacions amb les dones i el sexe. Moneda de canvi per proporcionar plaer a l’home més poderós. Sacrifici que ofereix el seu pare, un pobre home que només té un objectiu: acontentar Trujillo i fer-se digne del seu cercle. Ofrena que esdevé inútil però que serveix per il·lustrar una pràctica habitual, que és un símbol de totes les dones violades per Trujillo i de la tragèdia del poble dominicà, tocat de mort com Urania, incapaç de superar el fet que marcarà per sempre la seva vida.
Cartell de cerca dels conspiradors que van matar Trujillo
També la mort dels conspiradors ha de ser llegida com un sacrifici (excepte dos d’ells tots perden la vida abans o després). En aquest cas ells mateixos s’ofrenen al país per eliminar la "bèstia" i el sacrifici té una utilitat: l’eliminació de l’obstacle que ha de permetre a la comunitat créixer. La sang es neteja amb sang. Maten el pare simbòlic, aquell que els proporciona confort i una vida còmoda, tots ells pertanyen a la classe alta i estan prop del poder, però que no els deixa ser ni com a individus ni com a país. Urania també mata el pare després de la trobada amb Trujillo que li arrabassa de manera irreversible i alhora la virginitat, la innocència i la confiança en el homes. Per créixer, o si més no per intentar-ho, només tindrà una sortida tallar qualsevol relació primer, i sobretot, amb el seu pare però també amb el pare de la pàtria i amb la pàtria mateixa.
El capítol final, tot i l’esqueixada confessió, no és més que la constatació del fracàs d’Urania i la seva família com a persones i de la República Dominicana com a país en tant que no és una comunitat pròspera, ni sana ni socialment avançada. La figura de Manolita podria ser una escletxa d’esperança en el futur però ni és prou forta ni prou madura per recobrar tot allò perdut.