Yasmina Khadra. El atentado
"La locura humana tiene dos puntos álgidos: el momento en que se es consciente de la propia impotencia y aquel en que se es consciente de la vulnerabilidad de los demás". Aquesta és la reflexió d’un terrorista palestí a Amine, el protagonista d’El atentado, quan aquest intenta buscar respostes a la immolació de Sihem, la seva dona.
La novel·la ens parla d’una bogeria col·lectiva: dues comunitats enfrontades i disposades a donar-ho tot per la causa, i d’una bogeria personal: dues persones que s’estimen però no obstant això, o pot ser per això, una d’elles amaga a l’altra la seva raó per viure i, sobretot, per morir. El atentado ens parla d’allò que des del nostre punt de vista esdevé incomprensible. L’esquerda personal i sentimental entre Amine i Sihem, somorta, sorda i amagada, el conflicte social i polític entre Israel i Palestina, etern, constant i inacabable i l’abisme entre Orient i Occident, secular, insalvable i profundíssim.
Tot i que no podem centrar la lectura en el conflicte àrab-israelià perquè no és aquest el tema principal sinó que és l’escenari que serveix a l’autor per plantejar d’altres qüestions són inevitables les referències a la lluita entre els dos països, les raons que serveixen a les dues parts per legitimar-se i les conseqüències que es paguen encara tan cares per unes decisions preses fa dècades. En definitiva com es pot permetre tant d’odi i tanta sang en un territori que és sagrat per a les tres religions monoteistes i com en nom de déu es mor i es mata.
Khadra situa l’acció a Israel i a Palestina per parlar-nos en primer lloc de la veritat, de fins a quin punt podem conèixer-la, de com ens la fabriquem a partir d’una construcció mental pròpia on influeix el nostre entorn i la nostra manera de veure la vida. La realitat, la veritat, no existiria en tant que absoluta perquè cadascú tindrà la seva, basada en l’educació, l’experiència i les relacions. Això és el que li succeeix a Amine, ell té una realitat, una veritat còmoda, una situació confortable i privilegiada que li ha costat molt assolir, estima la seva dona i és reconegut en la seva professió. Està convençut que la realitat de la seva dona és la mateixa, no en va estan junts i s’estimen, no s’ha plantejat que pugui ser diferent, però ho és. Tan diferent que li costa la vida i a ell el sacseja de tal manera que ja no serà mai més la mateixa persona.
Sihem enganya Amine d’una manera tan formidable, tan profunda i de forma tan irreparable que ens obliga a preguntar-nos sobre les relacions humanes: coneixem la persona que tenim al costat? què vol dir viure amb algú, ser-ne parella, estimar? fins a quin punt podem penetrar en la intimitat de l’individu i saber-ho tot d’aquesta persona? l’amor a una idea pot ser més fort que l’amor a una persona? Ens planteja també la qüestió de la confiança: podem confiar cegament en la persona que tenim més a prop? hem d’entregar-nos sense reserves o hem de guardar una parcel·la oculta? Som capaços d’imaginar-nos la incomunicació del matrimoni, la soledat de la dona en el moment de prendre la decisió transcendental?
Només coneixem Sihem a partir de terceres persones, sobretot del seu marit, que ens ofereix una visió parcial i subjectiva, una realitat com ja hem dit alterada per les circumstàncies, els sentiments i l’entorn. La seva trajectòria i les seves raons es desvetllen només i al mateix temps que Amine que alhora transita des d’un món i unes creences segures, dominants i estàtiques a un altre món insegur, sotmès i líquid. Aquest viatge físic, de Tel-Aviv a Yenín, és alhora un trànsit mental on els principis trontollen i l’ambigüitat, tan humana, anirà fent-se el seu lloc dins el protagonista.
Amine és bereber, musulmà, i la seva dona palestina, estan nacionalitzats israelians, pertanyen a dos mons alhora, podríem dir-ne que estan integrats a la societat on viuen tot i no ser la seva d’origen, el protagonista així ho creu i així li han fet creure. Però en aquest trànsit mentre busca respostes veurà que no és així: descobrirà que és un àrab entre jueus i que alhora no és un vertader àrab entre els seus, rebrà per les dues bandes. Poc a poc se li despertarà el sentiment de pertinença i retrobarà la seva identitat perquè malgrat el seu èxit professional i social ja no podrà renunciar a les seves arrels. Fins llavors havia donat l’esquena al seu poble, havia obviat aquesta realitat, aquesta veritat li feia mal i no la contemplava. El retrobament amb la família i la casa de la seva infantesa al final de la novel·la el reconcilien amb la seva història. Amine torna a reconstruir el fil que el lliga al seu passat que veurem que no ha trencat mai del tot perquè sempre ha tingut els ensenyaments del seu pare com a inspiració per la seva vida.
Sihem ha viscut la integració i el sentiment de pertinença de manera completament diferent. Coneixia el sofriment del poble palestí, es preguntava si tenia dret a la felicitat mentre el seu poble patia i no volia tenir fills en aquest món convuls. Finalment pren la decisió de donar-ho tot, de sacrificar la seva vida per un objectiu, la llibertat del seu poble.
Les seves raons són poderoses, també ho són les d’Amine: "la meva lluita és arrabassar els homes de la mort". No hi ha una sola veritat com ja hem vist. Sihem s’immola per alliberar el seu poble, ho sacrifica tot per un ideal. Hem de preguntar-nos si hi ha alguna idea que valgui una vida? a quin grau de desesperació ha d’arribar un poble per arrossegar a la mort la seva pròpia gent?
Yasmina Khadra pretén ser neutral en el tractament del conflicte, ja hem comentat que l’objectiu de l’autor no és prendre partit per Israel o Palestina sinó posar en evidència el sense sentit de la violència, la inutilitat del terrorisme com a solució per resoldre enfrontaments i la incapacitat de les persones per comunicar-se, no obstant en aquest aspecte l’opinió es va dividir i tot i que Khadra no pren partit de manera directa dona una certa raó a la causa Palestina o si més no intenta que el lector senti simpatia per aquesta causa.
La novel·la comença amb un atemptat comés per Sihem, palestina, que s’immola i en el qual moren israelians, i acaba amb un altre atemptat, comés per Israel i en el qual moren palestins entre ells Amine. Entre aquests dos moments el protagonista busca respostes i intenta retrobar el seu passat però no descobreix totes les solucions ni pot recuperar del tot les seves arrels. La ira d’Orient i l’arrogància d’Occident només són capaces de generar dolor i mort. La conclusió és que no hi ha solució o pot ser la clau és deixar de banda la violència, la prepotència, els retrets i provar de trobar una realitat comuna que permeti avançar, conèixer l’altra i entendre’l.