Club de lectura

Per primera vegada en la història del club aquest mes de desembre llegirem una obra de teatre. Es tracta d’ E.R. de Josep M. Benet i Jornet, un dels dramaturgs més reconeguts i populars del panorama literari català. Des de l’any 1963, quan es va donar a conèixer amb Una vella i coneguda olor, Benet i Jornet ha escrit un gran número de peces teatrals que han estat representades amb gran èxit tan per companyies professionals com amateurs. És un dels autors més coneguts pel gran públic degut a la seva faceta de guionista de sèries de televisió de gran èxit.
E.R. va estrenar-se l’any 1994 a Barcelona i va guanyar el "Premio Nacional de Literatura Dramàtica" el 1995. Presenta el procés de recerca biogràfica d'una diva del teatre (Empar Ribera, E.R. d'aquí el títol) que fa una aspirant a actriu a partir d'altres actrius que la van conèixer, Empar Ribera. És una obra sobre el món del teatre, totes les seves protagonistes són actrius o aspiren a ser-ho, sobre l’amor i l’odi al teatre, és teatre que parla de teatre.
Ens trobarem el proper dimarts 20 de desembre a les 20:30 h., en aquesta ocasió abans de la tertúlia veurem la pel·lícula de Ventura Pons “Actrius” basada en aquesta peça teatral de Benet i Jornet.

Guia de lectura   per saber-ne +                                      Benet i Jornet a "Lletra" Benet i Jornet a "escriptors.cat"

El club de lectura del mes de novembre va celebrar-se el passat dimarts 29. El llibre triat va ser la novel·la curta d’Irène Némirovsky El ball. La sessió es va iniciar amb un resum en vídeo de l’adaptació teatral de la novel·la que va programar-se al TNC la temporada 2009-2010.

A partir d’aquesta introducció multimèdia Ester Sirvent, coordinadora del club, va introduir els elements autobiogràfics de l’autora, molt presents en aquest relat: en primer lloc la protagonista és una nena rica filla d’un borsista jueu, Némirovsky era filla d’un ric banquer jueu. Aquesta nena, com ella, és educada per una institutriu estrangera (la d'Antoinette és anglesa mentre la de Némirovsky  va ser francesa) i, en tercer lloc, la relació entre mare i filla (Antoinette – Sra. Kampf, Irène – Sra. Nemirovsky) és molt conflictiva, problemàtica i exempta d’amor. D’altra banda l’autora va tenir sempre una relació ambivalent amb el món jueu (va arribar a batejar-se i casar-se per l’església), El ball, d’alguna manera també traspua aquesta ambivalència ja que les referències als jueus es fan sempre amb menyspreu.

El nucli de la novel·la és, indubtablement, el conflicte entre mare i filla present des de la primera línia, en ell orbita tot el relat i alhora alimenta i explica les reaccions d’Antoinette, d’altra banda aquest conflicte permetrà l’autora incorporar dos aspectes que també resulten importants a la novel·la: en primer lloc la sàtira social, absolutament descarnada i que no es concentra només en els nous rics (la família Kampf) si no que va més enllà i engloba tota l’alta societat i la noblesa a través dels comentaris dels Srs. Kampf. Instal·lats en un món d’aparences on el que importa són els luxes materials i la posició social tots els protagonistes tenen un conflicte amb el que són i el que volen ser, amb el que diuen i el que fan, així tot es sacrifica per la posició i el reconeixement i s’oblida la franquesa, els sentiments i la veritat. Aquest és l’entorn on s’educa Antoinette, l’adolescent protagonista que ha de construir la seva identitat amb aquests materials tan defectuosos. I aquesta construcció de la identitat és el segon aspecte important del relat. La mare també es troba a la mateixa tessitura perquè ha ascendit socialment i tot allò que era i tenia ja no li serveix, de tal manera que ha de reconstruir-se amb els “valors” d’una nova classe social, això li provoca una angoixa constant i un sentiment d’inferioritat que traspassa a la seva filla. L'actitud de la mare, que enveja la joventut d'Antoinette perquè li fa evident la seva maduresa, castra la feminitat de la filla. I encara que en el fons totes dues volen el mateix no ho voldran pels mateixos motius: Antoinette somia un príncep blau que li descobreixi un amor de novel·la (no oblidem que és una adolescent), mentre que Rosine, la mare, busca un amant com un trofeu perquè la distregui i la iguali a les dames de l’alta societat.

La difícil relació entre mare i filla, generada en part per aquesta necessitat d’aparentar i també per aquesta cerca de la identitat de les dues protagonistes es veu reforçada per la resta dels personatges d’ El ball. El pare és un motor d’acció que té com a funció principal aconseguir diners, es manté allunyat del duo mare-filla i no veu el que succeeix al seu voltant massa preocupat per encaixar en un món que no és el seu, amb l’agreujant que és jueu. La institutriu anglesa és, segurament, el personatge més dolç i innocent, és la única que està enamorada, i és el model d’Antoinette, la nena vol assemblar-se a la institutriu més que no pas a la seva mare. És el contrapunt de la filla, una mare a l’ombra que li ofereix més escalfor que no pas la pròpia mare fins el punt que actua com a detonant de l’acció en el moment que Antoinette descobreix que té una parella mentre que ella no anirà al ball. Per últim la professora de piano és el  mirall i alhora el complement de Rosine, la mare, una dona fracassada i amargada que no ha prosperat socialment (ni tan sols s’ha casat) i que desperta els fantasmes de la Sra. Kampf alhora que li és necessària per retreure-li de manera cruel el seu èxit econòmic i, se suposa, social.

En aquest escenari el gest d’Antoinette és fins a cert punt comprensible ja que és la conseqüència del tracte que rep per part de la seva mare, paradoxalment aquest rampell infantil de llençar les cartes, aquest acte de rebel·lia primer contra l’institutriu però després, i sobretot, contra la mare, serà el punt d’inflexió per deixar enrere la infantesa i entrar a l’edat adulta amb tot el que això comporta. Les possibilitats que Antoinette repeteixi el model que ha vist en la seva mare són altes, i a l’última escena ens queden pocs dubtes que això pot ser així: la hipocresia i falsedat amb que la filla consola la mare i l’absència total de remordiments aclareixen al lector que Antoinette és un petit monstre fruit d’una educació refinada en la forma però amb uns valors molt allunyats de l’amor, la compassió i el respecte per les persones. No obstant, la joventut d’Antoinette i el desig d’amor ens poden fer creure que pot haver una esperança de salvació per a ella. Si arriba a assolir l’amor que tan desitja podria produir-se una transformació en el seu ésser i endolcir els models tan agres en que ha crescut. Els seus pares, que s’humilien mútuament, ja no hi seran a temps, ni tampoc Mme. Isabelle, però l’amor encara pot salvar la filla.

Les esperances d’Antoinette vénen del seu interior i ha de ser l’amor la força que l’empenyi, aquest personatge tindria per tant el benefici del dubte, és una estrella ascendent: creixerà, embellirà, es refinarà,... mentre que les esperances de la seva mare depenen de factors externs, la posició social lligada als diners, és un personatge doncs irrecuperable que es converteix d’odiós a llastimós i patètic, és una estrella que cau: envellirà sense educació i no es recuperarà mai del fracàs social. En comptes d’estimar la seva família els ha utilitzat: el marit perquè li doni diners i la filla com un objecte que té institutriu anglesa i toca el piano per convencions socials, ara ha d’entomar amb les conseqüències.

Per acabar el comentari aquí van alguns dels adjectius amb que els tertulians han definit la novel·la: impactant, crua, cruel, bastant actual, freda, universal, realista o concentrada. I la moralina final encara que tòpica completament certa en aquest cas: els diners no fan la felicitat (i hi hauríem d’afegir que tampoc no fan el reconeixement social)

El llibre triat el mes de novembre per comentar al club és El ball de l'escriptora ucraïnesa Irène Némirovsky. L'autora va viure bona part de la seva vida a França i va escriure les seves obres en francès fins el punt de ser una autora molt reconeguda per la societat culta de l'època. Va morir l'any 1942 al camp de concentració d'Auswicht a l'edat de 39 anys. Una bona part de la seva obra va ser publicada pòstumament.

El ball és un dels primers escrits de Némirovsky, es va publicar l'any 1930. A la novel·la es dibuixa de manera justa alhora que esbiaixada una història cruel i sensible sobre l’arribisme i la societat mundana, es tracta d'una crítica absolutament demolidora al món de les aparences. Les difícils relacions de l'autora amb la seva mare, una dama rica de la millor societat francesa esposa d'un influent home de negocis, es converteixen en l'eix central d'aquest relat ple de trets autobiogràfics.

La trobada serà dimarts 29 de novembre a les 20:30 h.

Guia de lectura + informació Némirovsky a la viquipèdia Web oficial d'Irène Némirovsky

La primera tertúlia del club de lectura de la temporada va tenir lloc dimarts 25 d’octubre a les 20:30 h. La novel·la triada per l’ocasió va ser Tòquio blues. La xerrada va iniciar-se amb la presentació de la nova coordinadora-moderadora, Ester Sirvent, per una banda i dels tertulians per l’altra. A partir d’aquí ja estàvem en condicions de comentar Murakami.

El tret de sortida el va donar l’àudio de la cançó dels “Beatles” que dóna el subtítol de la novella i que té un paper important en el seu desenvolupament. Es tracta de “Norwegian wood” (que podríem traduir com “fusta noruega”), aquesta cançó arrenca la novel·la ja que és el seu record el que porta al protagonista a rememorar la seva joventut, la seva interpretació per part de Reiko amb la seva guitarra al sanatori és un dels moments cabdals de la història (i l’episodi és alhora un calc de la lletra de la cançó) i, per últim, Reiko la torna a tocar al final del llibre quan, juntament amb Toru, celebren un improvisat i sentit funeral per Naoko. Per tant, aquesta cançó, a l’igual que la resta de referències a la música, el cinema i les lectures, actuen com a fil conductor al llarg de la novel·la.

És curiós que, tot i que l’autor és japonès, i per tant oriental, les referències culturals siguin eminentment occidentals, sobretot anglosaxones (“Norwegian wood” n’és un clar exemple). Això pot ser podria explicar que l’obra de Murakami hagi estat més llegida i valorada a Occident que al seu propi país. Els japonesos el consideren, diríem, poc japonès. Tot i que aquí trobem opinions contrastades, hi ha qui pensa que és una novel·la que podria succeir a qualsevol lloc del “nostre” món, però hi ha qui opina que no és un Japó de postal i està lluny del tòpic (no hi ha geishes, ni el Fuji cobert de neu) però la novel·la traspua aspectes de les societats orientals en general i de la japonesa en particular: la lentitud, que apareix sobretot en les descripcions dels paisatges, l’esperit de sacrifici, quan les famílies envien els fills a fer estudis superiors, la contenció en els sentiments, que en molts casos té fatals conseqüències, l’individualisme, l’autoexigència imposada i les exigències socials.

Sobre aquest tema cal afegir la dualitat entre ser i semblar molt present al llarg de la novel·la, la majoria dels personatges porten màscara: el que són realment i el que aparenten, és a dir el que han de representar de cara a la societat, té poc a veure. Tot i que això és més evident en els personatges de classe alta, la dicotomia entre rics i pobres és constant a la novel·la. Els personatges nus només els podem veure al sanatori, un lloc artificial on la realitat és un altre i la societat queda fora.  Així doncs és possible que aquesta descripció de la societat japonesa, a la qual cal sumar la relació amb l’alcohol i el sexe que tenen els personatges, no acabi d’agradar al Japó perquè els toca molt de prop.

Les descripcions que apareixen al llarg del llibre poden resultar llargues per alguns tertulians, d’altres pensen que això dona caràcter a la novel·la. El que és clar és que ajuden a entrar a la història, a crear un clima i a alentir el ritme. Col·laboren amb l’objectiu de Murakami d’escriure una novel·la de portes endins amb uns personatges que s’enfronten a tres temes universals: el creixement com a persones, els amors difícils que esdevenen impossibles i la soledat humana.

El creixement el podem veure clarament en la trajectòria del protagonista, Toru Watanabe, que ha de madurar bruscament segurament sense buscar-ho: primer amb el suïcidi del seu amic d’adolescència i parella de Naoko, després en l’estada a la residència i el seu desembarcament en el món estudiantil, i per acabar amb el suïcidi de Naoko. Cada etapa suposa una fugida endavant i s’il·lustra amb un canvi d’escenari. Aquestes circumstàncies fan que trobem un personatge madur per la seva edat, però també a una persona desconcertada, solitària i perduda que va seguint el corrent sense oposar cap mena de resistència.

El suïcidi és present al llarg de tota la novel·la, així com també les malalties mentals i el sexe. Al llarg del llibre tenim coneixement de quatre persones que es lleven la vida i dos dels personatges principals de la novel·la, Naoko i Reiko, pateixen malalties mentals. A Occident els malalts mentals són un tema pràcticament tabú, pot ser més que al Japó, mentre que el tractament que fa Murakami del sexe segurament esdevindria un tabú més pels japonesos que no pas pels occidentals.

Els amors i les amistats impossibles són l’esquelet de Tòquio blues, cap relació té un final feliç, les parelles i les amistats es trenquen per malalties o per morts, el sexe és sense amor i on hi ha amor ja no hi ha sexe. Les parelles es transformen en trios que alhora generen altres trios, el protagonista sempre està al mig d’altres parelles sense voler-ho i alhora genera també trios al seu voltant. D’alguna manera la resta de personatges usen Toru per enganxar-se al món i a la vida excepte en el cas de Midori on els papers es canvien i llavors és Toru qui demana, en la última trucada abans del final de llibre, que Midori li faci d’anclatge a la vida. El protagonista ha d’ajudar els altres a sortir del pou però d’alguna manera ell també hi és i per tant tot i que ho intenta no sempre ho pot aconseguir.

Toru és, com ja hem dit, un protagonista solitari i perdut. Dues característiques que són la tònica general de Tòquio blues, els personatges només se senten segurs al sanatori, en un entorn artificial, però cal triar entre la possibilitat de romandre allà sense llibertat o arriscar-se i sortir a la vida lliure amb tot el patiment que això suposa.  El final de la novel·la exemplifica aquest estat de desorientació permanent que té el protagonista i deixa el lector també força perdut ja que Murakami no vol deixar clar si Toru acaba amb Midori com és la seva intenció o la noia, cansada de la seva falta d’interès, no accepta la seva proposició d’estar junts.

El regust doncs que deixa el llibre és el d’unes vides desesperançades i tristes, d’uns personatges grisos i desemparats que s’arrosseguen pel món i són com rams de flors seques en un lloc i un temps qualssevol.


 

Encetem la temporada 2011-12 del club de lectura amb la novel·la Tòquio blues, de l'escriptor japonès Haruki Murakami (Kyoto, 1949). Aquesta novel·la està considerada el clàssic modern per excel·lència de la literatura japonesa i ha tingut un èxit aclaparador arreu del món.

Tòquio Blues, com la majoria de les seves novel·les, ens parla de la pèrdua de l'amor i dels intents, moltes vegades frustrats, per recuperar-lo. Narra l’educació sentimental d’un jove estudiant al Tòquio dels anys seixanta que s’enamora perdudament d’una noia impenetrable. Tòquio blues és una història tendra, escrita amb to melodramàtic i sensual i amb un ritme molt àgil, que ens narra de manera equilibrada i amb una mescla de malenconia i humor les angoixes adolescents i el trànsit a l’edat adulta.

Haruki Murakami va començar a escriure el 1979 i fins el dia d'avui ha publicat una tretzena de novel·les i nombrosos relats curts. La seva obra ha traspassat les fronteres del Japó i ha estat traduïda a diversos idiomes. Murakami ha esdevingut un autor de prestigi mundial i ha estat guardonat amb diversos premis, com el Premi World Fantasy el 2006, el Premi Jerusalem l’any 2009 o el Premi Internacional Catalunya 2011.

La trobada serà dimarts 25 d'octubre a les 20:30 h.

Pedra de tartera va representar el descobriment literari de Maria Barbal, fa prop més d’un quart de segle. La novel·la va aconseguir el Premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil (tot i que no és una novel·la juvenil), el Premi Joan Crexells i el Premi Literatura Catalana de la Generalitat de creació per a públic jove.

Com sempre la trobada del club va començar amb la contextualització de l’autora i de l'obra per part d’Alfons Brosel, a través de la seva biografia va situar Maria Barbal al Pirineu, escenari de moltes de les seves obres, i un cop coneguda l’autora va poder desgranar l’argument i els personatges de la novel·la. Tot plegat una bona introducció per què els lectors comencessin a dir-hi la seva.
 

Pedra de tartera va agradar moltíssim a tothom i va provocar un entusiasme unànime entre tots els membres del club. A partir d’aquí es va començar a analitzar els motius de l’èxit de la novel·la: en primer lloc l’estil, que és molt simple, molt net, però d’una senzillesa enganyosa ja que és alhora molt profund i amb l’ús de frases que són com sentències i que tenen la virtut de resumir i de concloure un estat d’ànim, un pensament o una acció. El llenguatge però és ric i poètic amb molts mots pirinencs, que venen de la terra, amb frases pallareses, molt localista però que no dificulta la lectura, ans al contrari per què ens permet posar-nos molt més a la pell dels personatges i del paisatge humà i geogràfic que Barbal ens descriu. El llenguatge és per tant una eina poderosíssima en la novel·la. També ho és el ritme, alhora ràpid, i això ho aconsegueix en salts temporals molt potents entre capítols, però també lent quan convé, per descriure moments puntuals però definitius en la vida de la Conxa, com ara el ball de festa major. La novel·la té per tant la durada justa, és curta però suficient ja que el capteniment de l’estil s’ajusta perfectament a la llargada del text, no hi ha una paraula de més, i tampoc una de menys.

D’altra banda aquest capteniment s’estén als seus personatges, sobretot a la protagonista, la Conxa. És un personatge adaptable, conformat que mai no es rebel·la per què sempre hi ha alguna cosa que li priva (la família, la por, la societat, la pobresa, l’agraïment, …). Només la veiem lluitar una vegada, per l’amor del Jaume, però és una lluita domèstica, de portes endintre. De fet la història de Conxa és la història de la majoria de dones del Pirineu, i d’arreu, que viuen pel treball, per la subsistència pròpia i dels seus i aquí s’acaba el seu món (“la meva mare era una dona que només coneixia dues coses: feina i estalvi”).

La novel·la està escrita en primera persona, en Conxa tenim els ulls de la història i el seu punt de vista és el que ens transmet Barbal, això ens la fa propera i ens la fa real. I així la seva vida feixuga i condicionada pels altres se’ns presenta com unes “pàgines viscudes”. Qui més qui menys coneix una Conxa, pallaresa, cerdana o barcelonina. Dones que a la seva manera podien ser felices, amb una felicitat menuda, molt d’estar per casa, de petites coses (anant a buscar carreroles, ballant per la festa major), però que també patien, i molt. Però aquest dolor i aquesta tristor també havia de ser continguda, interior i privada. El monòleg de Conxa quan se sap vídua és possiblement el millor exemple.

Barbal descriu a la perfecció els escenaris rurals i el que comporten, no oblidem el seu origen pirinenc. I alguns d’aquests escenaris no han canviat gaire em els darrers cinquanta anys. Els personatges femenins, com ara la Conxa, la tia o la Delina són la conseqüència de la misèria, de l’economia de subsistència, de la grisor i de la monotonia, de la duresa en definitiva d’una realitat i d’un model social molt determinat. L’autora, amb un feminisme velat, intenta fer-nos entendre la vida i el sacrifici mai reconegut de la dona rural (“primer les coses i després les persones”): les dones són les que tiben del carro, com gairebé sempre, les que sempre pateixen, les que sempre treballen, les que sempre lluiten. Es veu clar entre l’oncle i la tia i també entre el Mateu i les seves germanes.

El trencament que es produeix en les vides dels personatges en el moment de la guerra civil és traumàtic però no el suficient com per trencar la inèrcia de les seves vides. Continuaran fent el mateix que abans però sense el Jaume. Amb un cert rebuig social en forma d'humiliació de les víctimes, els vencedors volen fer sentir dolents i culpables tots aquells que han perdut algú a causa d'unes idees diferents. Aquest fenomen ja l'havíem vist primer a Les veus del Pamano i després a Pa negre.

Cap al final, l’allunyament d’aquest entorn, dur però propi i conegut, i aquí Barbal ens presenta el fenomen de l’èxode rural dels anys seixanta, serà acceptat per la protagonista com un fet necessari que no val la pena qüestionar. Des de la mort del Jaume ha perdut l’esma i les ganes de viure, i Mateu, el seu fill tampoc no és feliç amb la vida que té. La sensació d’arrossegament és aquí ben evident.

Conxa és una pedra en una tartera, és algú a qui la vida porta per què ella no pot portar la seva vida. A la Conxa l’arrosseguen: primer els seus pares, després el Jaume, després el fill,… La imatge del títol és perfecta per què el títol és el resum de la novel·la. Per què qui no s’ha sentit alguna vegada com la Conxa, com una pedra que baixa tartera avall sense voler-ho, empesa per d’altra gent, per les circumstàncies, per la història, que no sap quan pararà ni com però que quan s’atura tornarà a baixar fins que arribi al peu de la tartera, que és el final de la vida. El de Conxa serà a Barcelona, ben lluny del Pallars.
 

El darrer club de lectura del curs està dedicat a Mercè Rodoreda, per a molts la millor novel·lista catalana contemporània. La novel·la triada és Jardí vora el mar, editada l’any 1967, entre La plaça del diamant (1962) i Mirall trencat (1974), les dues novel·les més reconegudes de Rodoreda.
L’obra ens descriu, des dels ulls d’un jardiner, els sis estius que passen un grup de persones de l’alta burgesia en una torre davant del mar. Les seves relacions, els seus conflictes i els seus sentiments tindran com a teló de fons el mar, la casa i, sobretot, el jardí.
La veu narradora serà en aquest cas la d’un home, el jardiner de la torre, fet poc habitual en Rodoreda. Mentre que la importància de les flors, molt comunes en tota la producció de l’autora, i els elements simbòlics són dos aspectes essencials d’aquesta novel·la.
Per acostar-nos a la figura de Rodoreda la trobada del club tindrà com a convidada especial Roser Porta. Aquesta periodista, filòloga i crítica literària és especialista en l’obra de Rodoreda i ha publicat diversos treballs sobre les seves novel·les, entre els quals el postfaci de la darrera edició de Jardí vora el mar.
La reunió serà dijous 30 de juny a les 20:30 h.

L'any 2010 s'ha celebrat el vint-i-cinquè aniversari de la publicació d’aquesta novel·la ambientada al Pallars i protagonitzada per una dona de l’àmbit rural. Maria Barbal va estrenar-se com a escriptora amb aquesta història, el seu ressò va ser immediat i el seu èxit va traspassar fronteres. Al llarg d’aquest quart de segle Pedra de tartera, s’ha vist reconeguda amb diversos premis, s’ha adaptat dues vegades al teatre i ha estat traduïda a una pila de llengües.

	Guia de lectura
+ informació: Maria Barbal a escriptors.cat Maria Barbal a Lletra

Els convidats va ser la novel·la triada al club de lectura per completar el cicle d’Emili Teixidor iniciat amb Pa negre. El llibre és la continuació lògica en el temps i l’espai de la multipremiada Pa negre, la postguerra ja està en un estadi més avançat, els personatges són uns altres però l’entorn, l’Osona rural, és el mateix.

La trobada comença amb la presentació de l’obra per part del coordinador, després de situar-nos i comentar-nos alguns aspectes més generals, com és el cas de la introducció de la ideologia del franquisme en la societat catalana i la descripció general dels personatges s’obre el torn d’intervencions i el debat.

La idea més repetida és que el ritme de la novel·la no atrapa el lector, de vegades s’allarga amb qüestions poc rellevants i d’altres s’afanya amb temes que podrien tenir més interès. La sensació que l’autor s’estén massa en alguns conceptes i que hi ha qüestions que de tan repetides es fan monòtones és general. Els lectors creuen que el "problema" és que l’autor no combina prou bé l’acció amb la descripció i és per això que la novel·la no enganxa com caldria.

Tothom està d’acord en que el final és abrupte, pot ser com el final de la filla del cacic?, no s’adiu amb el to general del llibre i deixa massa temes per tancar. Per tant, quan acabes el llibre no tens la sensació d’història acabada ni rodona sinó més aviat d’història esbossada, embastada. La causa del suïcidi de la pubilla s’intueix però no s’explica, el futur del Narcís es prepara però no s’aclareix totalment, el presoner escapat desapareix de l’escena sense més ni més i tampoc no sabem si la Marededeueta aconsegueix el seu objectiu. De fet la trama no acaba de tancar-se en cap dels personatges, només la pubilla que mor, el lector es queda amb les ganes perquè quan l’acció és més interessant el llibre acaba abruptament.

Teixidor és capaç d’encetar molts temes al voltant dels seus personatges, els dibuixa però no n’acaba de donar els detalls, tampoc no dona les pistes suficients perquè el lector conclogui per ell mateix. El cas del suïcidi de la núvia és pot ser el més clar, l’abús per part del pare (que de fet d’una manera o altra abusa de tot i tothom) és la causa, gravíssima, que aboca la pubilla a la mort. Enceta també el tema de l’apropiació indeguda d’infants, de les adopcions il·legals i del robatori de nens (tema ara de candent actualitat) i plana per tota la novel·la la “colonització” intel·lectual, la penetració ideològica de les idees del nou règim que per un mitjà o altre arriben a tothom. La reconstrucció del país, simbolitzada amb la visita d’obres, suposa també la reconstrucció, amb uns fonaments nous, de les idees, dels conceptes i de la manera de pensar. Qui s’avingui, com el Narcís, ho tindrà tot de cara, qui no, com el mestre Bover, no se’n sortirà.

Aquests tres temes: els abusos en l’àmbit familiar, l’apropiació indeguda d’infants i la immersió en la ideologia dels vencedors podrien de manera independent donar material per a tres novel·les. És com si parléssim de tres novel·les en una. La fusió dels tres temes amb els personatges i la trama d’ Els convidats no acaba de donar però l’atractiu suficient pel lector.

Si parlem dels personatges podem veure dos grups ben diferenciats: els "d’abans de la guerra” (el Rector, el Mestre, la Cadiraire, la Marededeueta) i els “addictes al nou règim” (el Maties, el Narcís, el Ruy Santamarta, el Vicari). Són dues generacions, dues maneres de veure el món, són vencedors i vençuts i tots volen sobreviure d’una manera o altra. Teixidor ens transmet la dignitat dels vençuts malgrat la misèria física de molts d’ells i alhora també ens transmet la servitud dels vencedors i la misèria moral malgrat el poder econòmic, com és el cas del cacic. El resultat, no obstant deixa un regust de desesperança perquè la societat no la dominarà la dignitat sinó la força d’unes idees i uns conceptes que han escombrat tot allò que existia abans. El resultat és el Narcís que pren les oportunitats que la vida li dona sense voler-se plantejar res més.

En aquest moment la comparació amb Pa negre es fa inevitable, la postura del Narcís recorda molt la de l’Andreu i la relació mare-fill també presenta paral·lelismes. En aquesta novel·la Teixidor però fa un pas més enllà mentre a Pa negre la força bruta és el que imperava a Els convidats aquesta força és més subtil, més penetrant però també és més convincent, més sostinguda i, com hem vist, té més èxit.

El títol de la novel·la com la resta del llibre es presta aleshores a diferents interpretacions: la primera és la més evident, estem parlant dels convidats al famós casament. La segona és el convit que el poder li fa al Narcís, una convidada que el personatge accepta de manera clara. La tercera és la que es refereix als convidats com a tots els vencedors que es conviden a un poble, a una societat, a un món i hi entren i el canvien i l’anul·len sense cap contemplació. “Hostes vingueren que de casa ens tragueren”.
 

Durant el mes de març els lectors del club han llegit la novel·la Pa negre, d’Emili Teixidor. És aquest un dels grans èxits de la literatura catalana més actual, que s’ha vist reforçat darrerament per la pel•lícula del mateix títol guanyadora d’una pila de Gaudís i Goyes. El llibre no es queda enrera i des que es va publicar l’any 2003 ha obtingut el premi Joan Crexells, el Lletra d’Or, el Premi Nacional de Literatura i el Maria Àngels Anglada.

Alfons Brosel va introduir la figura de Teixidor tot fent un repàs de la seva biografia, aspecte important en aquest cas ja que ràpidament es va lligar l’experiència personal de l’autor amb la narrativa de Pa negre. Brosel va voler relacionar aquesta novel•la amb d’altres textos essencials ambientats a la mateixa època històrica (la postguerra a Catalunya) com és el cas de Pedra de tartera, que llegirem en breu, i Les veus del Pamano, que vem llegir el maig passat. D’altra banda va resultar inevitable que el coordinador fes menció de la pel•lícula, tot i que sempre fa de mal comparar, la conclusió general va ser que l’argument del film s’allunyava molt de la novel•la però que l’atmosfera i l’ambient, és a dir l’essència última del llibre, coincidia perfectament amb la premiadíssima pel•lícula.
 

 A partir d’aquest moment es va obrir el debat entre els lectors. Tothom va estar d’acord que, pel que fa a l’ambientació, les mencions, tot i que moltes vegades vel·lades, a l’estraperlo, al contraban, a les cartilles, al mateix pa negre que ens dona el títol, resultaven molt útils per descriure el paisatge moral i la situació social d’aquell moment, si a això hi afegim la importància del poder religiós en una comunitat petita tenim un quadre molt real del que era la vida a la postguerra en un entorn rural i tancat.

L’òptica de la novel·la resulta també molt interessant. El punt de vista del narrador, de l’Andreu, d’un nen, és el que fa Pa negre diferent i allò que li dona el to entre sorprès, innocent i misteriós que la impregna. Els personatges que fan “moure” la història són els nens, no els adults, és al voltant d’ells que gira tota la trama, tot i que els adults semblin ignorar-ho. Això fa que el text tingui canvis de ritme a vegades sorprenents: quan l’Andreu recorda el temps sembla que es dilati, tots els detalls són presents i qualsevol petita acció és d’una gran importància, en canvi quan l’Andreu pensa, raona i, per tant, elabora tot esdevé molt més ràpid, els detalls no tenen tanta importància i el text avança. Els pensaments recurrents del protagonista i de la resta dels nens fan alentir el text alhora que li donen el to infantil, que no infantiloide, que fa original la novel·la.

El personatge que fa de contrapès a l’Andreu és l’àvia, la persona de més edat, la que prové d’una altra època, és la llum, és el personatge que tot i l’edat encara creu en la cultura, l’educació i el civisme i intenta transmetre aquests valors als nets ja que veu que la transformació dels fills és una causa perduda. L’Andreu està desubicat en el temps i en l’espai però estarà obligat a madurar ràpid, a sobreviure i a salvar-se ell mateix ja que de seguida se n’adona que ningú ho podrà fer per ell. Un altre personatge femení que vol sortir del marc prefixat és l’Enriqueta

D’altra banda tots els personatges de Pa negre són supervivents d’una època que ja no existeix, per tant han de doblegar-se a la realitat que els ha tocat i al món que han d’habitar, brut, mesquí, pobre, fals, perillós, trist i gris. No poden triar ni sortir-se del seu paper, aquells que ho intenten desapareixen com el pare de l’Andreu i el pare de la Núria o són malvistos i finalment també marxaran com l’Enriqueta. És aquest un altre personatge que lluita i malda per escapar d’un món i d’una vida que l’empresonen, al final ho aconseguirà, pagant però un alt preu.

Les dones són, no obstant i com sempre en la història, les que surten pitjor parades, són el col•lectiu més desgraciat de la novel·la, ja sigui a la fàbrica o al mas les dones han de treballar fins a l’extenuació, han de viure amb l’ai al cor patint per la sort dels seus homes i dels seus fills i han de suportar una vida plena de renúncies sense obtenir res a canvi. Està clar que la felicitat no està feta per elles.

El poder imperant ha arrasat les idees, l’educació i el coneixement ja no són suficients per anar endavant, ha anul•lat les persones, no gosen aixecar el cap, ha deixat un rastre de gent sense ànima, sense esperança i sense futur. És el triomf de l’engany, de la mentida i de la mesquinesa Aquest poder està representat pels senyors Manubens, per l’alcalde i, com no, pel clero. Curiosament hem de notar que tots aquells elements repressius es descriuen rossos i amb els ulls blaus.

El personatge del mestre simbolitza l’ambigüitat, un ésser que s’ha hagut d’adaptar a les circumstàncies i que malviu ple de defectes, l’alcoholisme, les inclinacions sexuals, l’abúlia,... però que encara és capaç de donar a l’Andreu la clau per la seva “salvació”. Sense escrúpols de cap mena el mestre és un home pràctic que empeny l’Andreu a fugir d’una vida i d’una família que el sentenciarà a la grisor. Finalment l’Andreu l’escolta i decideix fer foc nou, començar de zero i treure’s de sobre l’estigma de la mort del pare i de la misèria material, però el nen és ben conscient que la misèria moral, l’egoisme i la grisor interior no l’abandonaran. En dona fe a les darreres pàgines, se n’adona però és la seva millor opció, és la tria d’un monstre.