« Tornar a la web de la Biblioteca Rafael Vilà i Barnils

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Lectures a partir del 2015 -

A partir del gener de 2015, optem per publicar les entrades a l'altre blog de la biblioteca, biblioarbucies, que no és exclusivament del club de lectura, però si de les notícies que es van produïnt i de les activitats que portem a terme.

Hem comprovat que aquest darrer té moltes més visites, i potser no costa tant de trobar com el d'aquesta web que conté informacions més estàtiques.

Biblioarbucies


Gràcies,

Sílvia Fontbona

Vicenç Pagès Jordà. Dies de frontera

Dies de frontera, Vicenç Pagès Jordà


Nota sobre l’autor i Dies de frontera


Vicenç Pagès Jordà (Figueres, 1963) és un dels escriptors catalans l’obra del qual ha estat més reconeguda darrerament tant per la crítica com pel públic lector. Autor de novel•les, reculls de contes i assajos sobre literatura, aquest figuerenc ha fet passes de gegant dins el context de la literatura catalana recent. Des del recull Cercles d’infinites combinacions –llibre amb què guanyà la Biennal de Barcelona–, fins a Dies de frontera –darrer premi Sant Jordi–, Pagès ha fet evolucionar una obra que es supera a sí mateixa en molts sentits un cop i un altre. La novel•la que ens ocupa n’és un exemple.


Hereva, en més d’un sentit, d’Els jugadors de Whist –Premi Crexells 2009–, Dies de frontera ens endinsa al món particular de dos personatges, en Pau i la Teresa, parella de fet que viu un procés de separació. Però que aquest argument no enganyi ningú! Aquesta no és una novel•la romàntica ni psicològica –en el sentit pròpiament literari d’aquests termes. El món de la parella hi és explorat com s’explora un paisatge cremat després d’un incendi: amb helicòpter, des de l’aire, sense implicar-se massa, sense baixar arran de terra per fer una exploració sobre el terreny. No. El que fa el narrador és disparar la càmera i oferir-nos una sèrie de fotografies instantànies d’un paisatge humà entre desolat i esperançador; entre emocional i sentimental; entre irrellevant i cabdal. Les instantànies de Pagès ens ofereixen un repàs vital dels dos personatges protagonistes, i d’alguns altres de secundaris –no menys imprescindibles, cal dir-ho.
Com en un collage, les fotografies que ens acosten a la vida dels personatges, es troben barrejades en el temps i en l’espai. El lector ha de reconstruir part del camí fet per en Pau i la Teresa (i personatges annexos: la nostra vida no seria res, sense els que ens envolten). Però el format collage no afecta només l’argument. També l’estructura: cent capítols breus amb descripcions minucioses –sovint gairebé quirúrgiques–; alguns, imitant el format d’una conversa de whatsapp; d’altres, una mena de gags plens d’humor i picades d’ullet. Tot plegat agilitza la lectura d’una història que, si no fos per això, potser cauria de les mans del lector avesat a trobar en els llibres una història que “enganxi” o un argument que aguanti el pes de les 328 pàgines que té el volum en aquesta seva primera edició.


Aquesta és, per diferents motius, una novel•la de frontera: pel seu format, pel tractament dels seus personatges, pel territori que aquests habiten –la zona que podem dibuixar en el mapa entre Girona, Figueres i La Jonquera–, així com per les seves professions –ell, professor de geografia (!) d’institut d’aquells que eternitzen l’escriptura de la tesi doctoral; ella, administrativa en un centre cultural gironí. El capítol dedicat a les morts de Benjamin i Machado, a l’antiga frontera francoespanyola, podem entendre’l, d’una banda, com l’homenatge a aquests dos personatges i, de l’altra, com l’escenificació d’una metàfora: la frontera és més que un espai (o un no-espai, com sovint es diu). Dies de frontera esdevé una manera més d’explorar aquest territori físic i emocional i de dir-nos-en alguna cosa més.

 

Marta Noguer Ferrer

Jesús Moncada. Calaveres atònites

Jesús Moncada. Calaveres atònites.

Segons la Viquipèdia –l’enciclopèdia de referència a la web–, Mequinensa és un municipi de la Franja d’Aragó pertanyent a la comarca del Baix Cinca, província de Saragossa. Es troba situat en la confluència dels rius Ebre i Segre, fet destacable més enllà de la curiositat.

Però Mequinensa és molt més que una localització geogràfica en el mapa; fins i tot més que un poblet perdut en l’aiguabarreig de dos rius, dues llengües i dues comunitats autònomes de tradicions, orígens i cultures diferents. Mequinensa és un món: el món literari de Jesús Moncada.


Com tot món literari, el d’aquest escriptor català està habitat per personatges que cobren vida a les pàgines de les seves obres, encapçalades pel conegut Camí de Sirga, gran homenatge al poble natal de l’autor. Calaveres atònites, el llibre amb el qual encetem el nou curs del Club de lectura d’Arbúcies, és una mostra fefaent de l’existència del món mequinensià i dels personatges que l’habiten.

Un fet anecdòtic i puntual –l’arribada del barceloní Mallol Fontcalda al poble per ocupar-hi la plaça de secretari del jutjat de pau– ens convida, a nosaltres, els lectors, a entrar a l’univers moncadià i a conèixer, en definitiva, els vilatans d’una Mequinensa mig ficcionalitzada mig descrita. Som als anys 50, en plena postguerra, i moltes de les ferides del conflicte del 36 segueixen obertes.

Un cop s’ha endinsat en aquesta mena de territori salvatge amb normes pròpies i desconegudes que és la Mequinensa moncadiana, al lector només li queda la possibilitat de deixar-se endur, de deixar-se seduir per la veu dels diferents narradors de cadascun dels capítols de l’obra.

Atònits com les calaveres que serem tots, al cap i a la fi, assistim a una desfilada de personatges, vivències i històries breus sense ni poder gairebé piular. Això sí, és difícil que no se’ns escapi, mentre llegim, un somriure: en el món moncadià la ironia hi juga un paper protagonista. De vegades, és una ironia que provoca un riure sorneguer, mig burleta; d’altres, un somriure d’orella a orella. Però sovint, Moncada utilitza la ironia per a fer una clara crítica social i, encara més, un evident judici: la vida humana és ben poqueta cosa, és només el que transcórre des que som “embrions incerts” fins que esdevenim “calaveres atònites”. Què més podem demanar-li a un escriptor?!


Jesús Moncada (Mequinensa 1941-Barcelona 2005) 

Nascut a l’antiga Mequinensa –és a dir, el poblet que poc després quedaria inundat per les aigües del pantà homònim i el de Riba-roja–, Jesús Moncada sempre es va sentir arrelat a aquest trosset de terra aragonesa i parla catalana. Fou mestre de formació acadèmica i de professió, tot i que, conscient que preferia l’escriptura i el dibuix, abandonà la docència i el poble i s’instal•là a Barcelona. Allà començà a pintar, a estudiar la tècnica del gravat i entrà a treballar a l’editorial Montaner y Simón, on també treballava l’escriptor Pere Calders.

Moncada començà a escriure i a pintar de manera professional, compaginant tasques de editorials i de traducció –Verne, Dumas, etc. L’èxit editorial Camí de sirga el consagrà com a narrador i precedí les no menys celebrades La galeria de les estàtues, Estremida memòria, Calaveres atònites i Cavòries estivals i altres proses volanderes. Obra rera obra, Moncada aconseguí crear un públic lector fidel i un reconeixement de la crítica impulsat per premis com el Joan Crexells, el Premi Nacional de la Crítica, el Premi Ciutat de Barcelona, el Premi Sant Jordi i el Premio de Honor de las Letras Aragonesas. 

Altres blogs:

Jesús M. Tibau

Espais literaris (llocs geogràfics que apareixen en la literatura)

Més opinions a Llibres per llegir

 

Marta Noguer Ferrer, conductora del Club.

Joan Vinyoli

   

 

L’últim vers del poema “Autoretrat, amb fang i robins”, de JoanVinyoli, diu: “I cremo tot en cant”. El “jo” en què està escrit el poema ens obliga, gairebé, a identificar la veu del poeta –un senyor que es diu Joan Vinyoli, veí de Santa Coloma de Farners– amb la veu poètica –qui expressa les emocions, sentiments o sensacions descrites en el poema. Podríem entendre, doncs, que, aquest darrer vers, ens diu: “jo, Joan Vinyoli, cremo tot en cant”, és a dir, “tot jo sóc poesia”; o “sóc poeta perquè sóc com sóc”; o “escric poesia perquè no puc no fer-ho”. Si, a més, considerem el títol del poema –autoretrat–, no ens queda dubte: som davant d’un poeta convençut que escriu poesia perquè veu la realitat amb ulls de poeta, perquè la poesia és un vehicle d’autoconeixement i, en el fons, de realització espiritual.  

Joan Vinyoli i Pladevall (Barcelona, 1914-1984) passà la infantesa entre Barcelona i Sant Joan Despí, d’una banda, i els estiuejos familiars a Santa Coloma de Farners, de l’altra. Un cop ja és adult, aquests estiuejos es traslladen a Begur. Tant una població com l’altra deixen una forta petjada en l’esperit del poeta i, per tant, tenen un paper protagonista en la seva poesia. Tant el Parc de Sant Salvador com la costa beguriana, marquen la personalitat i l’obra de Vinyoli.     Treballador de l’editorial Labor des de ben jove, Vinyoli viu la poesia sempre que pot: n’escriu, en llegeix, en tradueix i conviu amb poetes. D’ells, el que més marcarà la seva obra i la seva manera d’entendre la poesia, serà Carles Riba influenciat, alhora, pel poeta alemany R. M. Rilke.   Vinyoli és autor d’una considerable obra poètica que evoluciona i viu diferents etapes. Des de De vida i somni i El callat fins a Domini màgic i Passeig d’aniversari transcorre una evolució poètica que converteix Vinyoli en un dels representants més destacables de la poesia catalana contemporània.

 

 Marta Noguer Ferrer

 

Per a més informació biogràfica.

 Web de l'Any Vinyoli, 2014

Bibliografia de l'autor

 Passeig d'aniversari, espectacle de la companyia VerSons, d'Arbúcies, sobre Vinyoli.

 

Sebastià Bennasar. Nocturn de Sant Felip Neri

Nocturn de Sant Felip Neri, Sebastià Bennasar

 

Sobre l’autor

Nascut a Palma de Mallorca el 1976, Bennasar és periodista, escriptor, crític literari i traductor.

Format en Humanitats a la Universitat Pompeu Fabra, aquest prolífic activista cultural és autor d’una obra àmplia i eclèctica que s’inscriu en diferents gèneres: poesia, narrativa curta, novel•la, crònica i assaig de no ficció.

Bennasar és un reconegut aficionat a la novel•la negra, subgènere al qual dedica el completíssim assaig Pot semblar un accident. La novel•la negra i la transformació social dels països catalans, 1999-2010 (2011). Aquesta afició l’ha dut a dirigir festivals literaris dedicats al mateix subgènere.

L’autor es mou entre la literatura de creació pròpia i la difusió i promoció culturals més estrictes. Són una mostra d’aquesta activitat el seu blog "diesdedoctorat" i la seva direcció i participació com a ponent en el certamen "Tiana negra", sobre novel·la negra o el BCNegra ...etc;  i els nombrosos premis literaris amb els quals ha estat guardonat. També destaca la seva empresa d'ensenyament i difusió i activitats al voltant de la literatura i periodisme i fotografia  "Bearn sala de lletres". De tots aquests blogs, us adjuntem els següents enllaços:

Blog dies de doctorat

Tiana negra

Bearn- Sala de lletres

Sobre l’obra Nocturn de Sant Felip Neri

 

                       



Nocturn de Sant Felip Neri (2013) és la penúltima obra publicada per Bennasar.

Es tracta d’una novel•la que ens endinsa a les entranyes d’una ciutat –Barcelona–; d’una família –els Bertran–; d’un conflicte recent –el dels Balcans–; d’uns personatges complexos, que malden per sobreviure en un món contemporani sovint difícil d’entendre.

Clara Bertran, una jove cega filla de família benestant barcelonina, pateix una estranya malaltia que l’obliga a viure a les fosques dins el casalot de la Plaça de Sant Felip Neri. Orfe de pares, la Clara viu una intensa vida intel•lectual deguda, en part, a la magnífica biblioteca familiar. Només la música d’un violinista que toca a la plaça li fa sentir les emocions d’una vida que li ha estat vetada. Per això decideix cercar un escriptor capaç d’escriure una biografia d’aquell músic misteriós, en Franz –un invàlid refugiat de la guerra dels Balcans–, a canvi de diners i de llibres antics de gran valor extrets de la biblioteca familiar.


Com si d’una composició musical es tractés –el Nocturn del títol ens avisa–, la novel•la de Bennasar resulta una composició musical traduïda al llenguatge literari, ben tramada argumentalment i, sens dubte, rica en recursos tècnics i lingüístics.

És una mostra d’aquesta riquesa el joc que l’autor estableix entre el temps present –la Barcelona postolímpica mig prostituïda i sotmesa als abusos del turisme–, d’una banda; i el passat recent –la guerra als Balcans, consentida per una Europa que es bana de ser civilitzada i d’haver après dels propis errors històrics.

Si bé una primera lectura despistada ens podria dur a jutjar l’argument de la novel•la com a rebuscat o, fins i tot, excessivament romàntic o dramàtic, en la present trobada del Club de lectura d’Arbúcies, us volem proposar anar una mica més enllà d’aquesta interpretació superficial. És un argument que permet subjaure, al llarg de la novel•la, una contundent crítica, ja no tan sols als conflictes bèl•lics, sinó a la hipocresia social i individual; a la ignorància i al conformisme en el qual tan sovint ens apoltronem; i, en darrer terme, una crítica a la manca de sentit crític que té la nostra societat. Què més es pot demanar a una novel•la?

 

I aquí us deixem l'enllaç del booktràiler que ha fet Meteora, l'editorial del llibre, i els enllaços corresponents a les obres musicals citades, que formen part de l'argument.

 

Nocturn per a piano i violí de Chopin, obra que cada dia toca en Franz a la Plaça de Sant Felip Neri.

 

Concert per a violí i orquestra núm. 2 de Penderecki "Metamorphosen". La peça musical amb què Clara decideix viure l'últim dia de la seva vida.

 

I ja per acabar, un enllaç a una entrevista que es vvan fer la gent de "Llegir en cas d'incendi" a en Sebastià Bennasar, que parla de les darreres obres del 2013: el Nocturn a Sant Felip Neri i El país dels crepúscles.

 

Marta Noguer Ferrer

El club de lectura del final de la teva vida, de Will Schwalbe

El club de lectura del final de la teva vida, de Will Schwalbe

Per Marta Noguer



Sobre l’autor


Will Schwalbe (Nova York, 1962) fou vicepresident executiu i editor en cap de la reconeguda editorial Hyperion Books. També exercí d’articulista i crític de publicacions com The New York Times i South China Morning Post. És membre de la junta de govern del Taller d’escriptors americans d’Àsia i de la Yale University Press. Viu a Nova York, on va fundar i dirigeix la pàgina web cookstr.com, un important referent en la internacionalització de les receptes de cuina i dels llibres de cuina més importants del món. El llibre El club de lectura del final de la teva vida, publicat el 2012, és l’obra amb què Schwalbe va debutar, com a autor, en el món de la literatura. I, a jutjar per les bones crítiques que el llibre ha rebut i pel nombre d’exemplars venuts, podem afirmar que aquest ha estat un debut contundent.

Sobre l’obra


Dues anotacions fonamentals situades a l’inici del llibre marquen, al nostre parer, la lectura d’aquesta obra. Un fragment de la primera anotació diu: “El que ve a continuació és la meva història. Si tracta especialment sobre la mare i jo, i menys sobre el pare i els meus germans, és només perquè crec que les seves històries les han d’explicar ells, si ho decideixen i quan ho decideixin”. I un fragment de la segona anotació diu: “he intentat ser fidel a l’esperit i no a les paraules dels nostres diàlegs [de la mare i el fill o veu narrativa] i fer un retrat sincer del que vam viure junts”.
Amb aquesta mena de confessions-justificacions prèvies, el lector s’endinsa a la novel•la de Schwalbe partint de dues premisses fonamentals:


1. tot el que s’explica és veritat, real (o, almenys, la seva veritat, la de la veu narrativa);

2. la novel•la que tenim al davant és una història de vida o, més concretament, la història d’una relació mare-fill reconstruida a partir de records, cartes, correus electrònics i un blog.


Ens trobem, efectivament, davant d’una història de vida, escrita en primera persona, que parteix d’un fet traumàtic: a la mare del narrador, Mary Anne Schwalbe, li és detectat un càncer de pàncrees –un dels més fulminants– quan té 73 anys. A partir d’aquest fet s’inicia el dolorós procés de tractament que duu, a la mare i al fill, a compartir llargues estones d’hospital i de companyia en què, bàsicament, comenten llibres i qüestions vitals que aquests els suggereixen (l’amistat, l’amor, la mort, la família, la religió, el sentit de la vida humana, etc.). Però El club de lectura del final de la teva vida és molt més que una simple història basada en fets reals, com l’autor ens ha volgut fer creure a l’inici. També és una novel•la exemplar pel que fa a la creació d’un personatge, fins a cert punt, fictici: la mare del jo-narrador. És a dir, els lectors arribem a conèixer Mary Anne Schwalbe a través de la percepció que en té el seu fill en un moment vital trasbalsador, en què, degut al càncer, a la proximitat de la mort i al que això representa, tota relació maternofilial es replanteja, es reorienta i, per força, canvia.


La literatura, doncs, no només és el teló de fons d’aquesta novel•la. És un personatge més, amb pes propi, actiu. No només se’ns ofereix una llista de llibres i autors recomanats per un motiu o altre. Aquesta obra ret homenatge a la literatura, la situa dalt d’un pedestal i ens convida a ésser partíceps del gran plaer de la lectura.

Llibres comentats al llarg de l'obra:

(Destaquem en negreta els títols o autors dels quals disposem les obres o d'altres títols d'ells mateixos a la biblioteca d'Arbúcies)

  • Allighieri, Dant. Purgatori.
  • Banks, Russell. Continental Drift (Deriva continental)
  • Barbery, Muriel. L’elegància de l’eriçó.
  • Beah, Ishmael. A Long Way Gone: Memories of a Boy Soldier (Un llarg camí: memòries d’un nen soldat)
  • Bolaño, Roberto. Los detectives salvajes.
  • Brooks, Geraldine. Els guardians del llibre.
  • Buda. The Diamond Cutter Sutra.
  • Carrol, Lewis. Alícia al país de les meravelles.
  • Connelly, Karen. The Lizard Cage (La gàbia del llangardaix)
  • Conroy, Pat. The Geat Santini (El gran Santini)
  • Dahl, Roald. Charlie i la fàbrica de xocolata.
  • Didion, Joan. L’any del pensament màgic.
  • Eliot, T.S. Assassinat a la catedral.
  • Fleming, Ian. Chitty Chitty Bang Bang.
  • Forbes, Esther. Johnny Tremain.
  • Ídem. Paul Revere and the World He Lived In (Paul Revere i el món en què visqué)
  • Forster, E.M. Howards End.
  • Frank, Anna. Diari d’Anna Frank.
  • Grass, Günter. El timbal de llauna.
  • Halberstam, David. The Coldest Winter (L’hivern més fred)
  • Halpern, Susan. The Etiquette of Illness (El protocol de la malaltia)
  • Hamid, Mohsin. The Reluctant Fundamentaist (El fonamentalista reticent)
  • Highsmith, Patricia. Carol.
  • Ídem. Estranys en un tren.
  • Ídem. L’enginyós senyor Ripley.
  • Hosseini, Khaled. El caçador d’estels.
  • Ídem. Mil sol esplèndids
  • Irving, John. Prayer for Owen Meany (Oració per Owen Meany)
  • Isherwood, Christopher. Christopher and His Kind (Christopher i la seva gent)
  • Jerome, Jerome K. Tres homes en una barca.
  • Jong, Erica. Fear of Flying (Por de volar)
  • Kabat-Zinn, Jon. Coming to Our Senses (Venir a la raó)
  • Ídem. Full Catastrophe Living.
  • Ídem. Wherever You Go, There You Are (Onsevull que vagis, allà hi ets)
  • Kamara, Mariatu. El llarg viatge de Mariatu Kamara.
  • Kennedy, John F. Profiles in Courage (Perfils de coratge)
  • Lamott, Anne. Travelling Mercies: Some Thoughts on Faith (Misericòrdia ambulant: pensaments sobre la fe)
  • Larsson, Stieg. Els homes que no estimaven les dones.
  • LaValle, Victor. Big Machine (Màquina gran)
  • Leaf, Munro. The Story of Ferdinand (La història de Ferdinand)
  • Lewis, C.S. Les cròniques de Nàrnia.
  • MacLean, Alistair. Puppet on a Chain (Un titella en una cadena)
  • Ídem. The Guns of Navarone (Els canons de Navarone)
  • Ídem. Eagles Dare (El desafiament de les àguiles)
  • Mann, Thomas. Joseph and His Brothers (Josep i els seus germans)
  • Ídem. La mort a Venècia.
  • Ídem. La muntanya màgica.
  • Maugham, Somerset. De la servitud humana.
  • Ídem. Obra completa.
  • Ídem. The Painted Veil (El vel pintat)
  • McEwan, Ian. A la platja de Chesil.
  • McBride, James. The Color of Water (El color de l’aigua)
  • McCall Smith, Alexander. Miracle at Speedy Motors (Miracle a Speedy Motors)
  • Mistry, Rohinton. Un equilibri perfecte.
  • Moehringer, J.R. The Tender Bar (El bar tendre)
  • Mueenuddin, Daniyal. In Other Rooms, Other Wonders (En altres llocs, altres meravelles)
  • Munro, Alice. Massa felicitat.
  • Nagarjuna. Seventy Verses on Emptiness.
  • Némirovsky, Irène. Suite francesa.
  • Nesbit, Edith. The Railway Children (Els nens del ferrocarril)
  • O’Hara. Trobada a Samarra.
  • Pausch, Randy. L’última lliçó.
  • Pedersen, Susan. Eleanor Rathbone and the Politics of Conscience
  • Pinter, Harold. The Caretaker (El vigilant)
  • Price, Reynolds. Feasting the Heart (Festejar el cor)
  • Ransome, Arthur. Swallows and Amazons.
  • Robinson, Marilynne. Housekeeping (Feines domèstiques)
  • Russert, Big. Russ and Me (El gran Russ i jo)
  • Sendak, Maurice. Allà on viuen els monstres.
  • Ídem. In the Night Kitchen (La cuina de nit)
  • Shaffer, Peter. Five Finger Exercise. (Exercici per a cinc dits)
  • Shaw, George Bernanrd. Saint Joan (Santa Joana)
  • Soljenitsin. The Gulag Archipelago (L’arxipèlag Gulag)
  • Soseki, Natsume. Kokoro.
  • Stegner, Wallace. En lloc segur.
  • Steichen, Edward. The Family of Man (La família de l’home)
  • Stone, Lydia. Pink Donkey Brown (L’aset Pink marró)
  • Strout, Elizabeth. Olive Kitteridge.
  • Tey, Josephine. Brat Farrar.
  • The Autobiography of Malcom X (Autobiografia de Malcolm X)
  • Thomas, Michael. Man Gone Down (L’home vingut a menys)
  • Tóibín, Colm. Brooklyn.
  • Ídem. The Blackwater Lightship (El far de Blackwater)
  • Ídem. The Master (El mestre)
  • Ídem. The Story of the Night (Crònica de la nit)
  • Tolkien, J.R.R. El hòbbit.
  • Trevor, William. Felicia’s Journey (El viatge de Felicia)
  • Updike, John. Couples. (Parelles)
  • Ídem. My Father’s Tears: And Other Stonries (Les llàgrimes del meu pare i altres històries)
  • Weller, Sheila. Girls llke us (Noies com nosaltres)
  • Wiesel, Elie. La nit.
  • Wilder Tileston, Mary. Daily Strength for Daily Needs (Força diària per a les necessitats diàries)
  • Williams, Tennessee. Un tramvia anomenat desig.
  • Wolff, Geoffrey. The Duke of Deception (El duc de l’engany)
  • Wouk, Herman. Marjorie Morningstar.

 

És un llibre, doncs, d'aquells que es fa interessant per la quantitat de bones lectures que recomana. A veure què en penseu!!

 

Bona lectura!





 

Stoner, de John E. Williams

 

John Williams, nascut el 1922 a Texas, va ser un escriptor nord-americà que va destacar per les seves novel•les i la seva faceta poètica. Va exercir de periodista i va treballar en algunes emissores de ràdio fins que, el 1942 durant la segona Guerra Mundial, es va allistar a l’exèrcit i va passar dos anys com a sergent a la India i Birmània. Anys més tard va ingressar a la universitat i va començar a publicar les primeres obres. El 1950 va començar a exercir com a professor de la Universitat de Missouri on es va acabar doctorant el 1954.


Les seves novel•les més conegudes són Stoner, publicada el 1965 i reeditada el 2000, i Augustus guanyadora del National Book Award el 1973.

Stoner


El llibre mostra l’evolució d’un personatge al llarg de la seva vida. Coneixem William Stoner quan és jove i viu en un petit poblet anomenat Booneville amb els seus pares, ambdós treballadors d’una granja i amb el caràcter fred i conformista típic de la gent de camp. El pare d’Stoner li planteja la oportunitat d’anar a la universitat a estudiar a la Facultat d’Agricultura per aprendre noves tècniques i poder ajudar als seus pares en les dures tasques de la granja.


Quan Stoner arriba a la universitat amb la seva motxilla de personatge tímid, d’aspecte ridícul i amb dificultats per mostrar els seus sentiments, comença a descobrir un nou món que li aporta més satisfacció i li suscita més curiositat que l’estudi del sòl i els seus components. Es tracta de l’assignatura de Literatura Anglesa i el professor Archer Sloane. Stoner troba en els poemes de Shakespeare tot allò que sempre ha estat buscant.


A Stoner descobrim un personatge tímid que a força de treball i tenacitat aconsegueix fer-se un lloc en la universitat i mantenir-s’hi al llarg de la vida, tot i els entrebancs que va trobant. Stoner és un personatge que destaca per la seva capacitat de resignació i conformitat en els diferents tràngols que aborden la seva vida, la claredat amb la que exposa els seus principis i l’amor que sent per alguns membres de la seva família, principalment per la seva filla Grace.

 

Sara Sánchez Navarro

Pere Calders. Cròniques de la veritat oculta

Cròniques de la veritat oculta de Pere Calders

Per Sara Sánchez Navarro  

 

 

Pere Calders i Rossinyol neix a Barcelona el 1912 i hi mor el 1994.   Va ser un escriptor i dibuixant català, conegut sobretot per la seva faceta de contista que va rebre, entre altres guardons, la Creu de Sant Jordi de 1982 i el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes de 1986.

  http://ca.wikipedia.org/wiki/Pere_Calders_i_Rossinyol - cite_note-Premis-3

A més de contes, Calders també va escriure diverses novel·les i articles periodístics en algunes de les publicacions més importants de Catalunya. Els seus escrits destacaven per ser irònics i de vegades fantasiosos.

  http://ca.wikipedia.org/wiki/Pere_Calders_i_Rossinyol - cite_note-fantasia-5

Com a dibuixant va arribar a dirigir L'Esquella de la Torratxa, juntament amb el seu amic Avel·lí Artís Gener (Tísner).   De petit, passa la vida al camp i el seu pare li encomana el gust per la literatura. Ja de gran es trasllada a Barcelona per realitzar els seus estudis a l’Escola Catalana Mossèn Cinto on coneixerà el seu primer mestre, Josep Peronella, qui l’animarà a escriure.

 El seu primer conte l’escriu als catorze anys i es titula Primer arlequí. Al mateix temps, Calders desenvolupa la seva segona vocació que és el dibuix, i als disset anys ingressa en l’Escola Superior de Belles Arts. Amb només vint anys i gràcies Tísner, s’incorpora a la redacció del Diari Mercantil. Aquesta feina li obre moltes portes, ja que el director del diari, Josep Janés Olivé, s’ofereix per dur a terme la publicació de diferents contes de Calders i un llibre, el 1936, titulat El primer arlequí, on es recullen alguns contes de l’autor.   A Calders li toca viure temps difícils, el període de la Guerra Civil espanyola, tot i així va intensificar la seva activitat i va continuar escrivint i dibuixant en diferents diaris de l’època: Treball, La Rambla, Diari de Barcelona...

El 1937 es cridat al front com a cartògraf en el bàndol republicà, i al mateix temps publica la seva primera novel·la La Glòria del doctor Larén. Calders recull els fruits de la seva vocació en forma de premis literaris, el 1938 guanya el premi Narcís Oller per L’any de la meva gràcia, i el premi Creixells per Gaeli i l’home déu, ambdues obres inèdites fins anys més tard, degut al moment històric que es vivia el país. El mateix any publica Unitats de xoc, reflex de les seves experiències al front.   En aquesta petita part de la seva obra ja s’hi troben constants que apareixeran al llarg de la seva trajectòria literària, per exemple “el dret incontestable de l’autor o de l’home a somiar.”

Durant aquesta època, Calders va tenir la sort de poder arribar a formar part del Grup de Sabadell, del qual n’era admirador. L’autor rebia l’herència del noucentisme, els anys d’or de la literatura catalana, i volia continuar en aquesta línia. Per Calders la literatura era un terreny per l’especulació intel·lectual i l’experimentació formal , que treballava a través de l’humor.  

El 1939, la seva vida va donar un tomb de cent vuitanta graus: amb la derrota del bàndol republicà es veu obligat a exiliar-se, com molts altres intel·lectuals de l’època. Calders va viure vint-i-tres anys a Mèxic on va poder mantenir relació amb d’altres companys en la mateixa situació com Tísner, o Josep Carner, qui el va ajudar a entrar en contacte amb intel·lectuals del país i Catalunya. Tampoc en aquest entorn, que li era foraster, ni l’enyorança que sentia per la seva terra van impedir que l’autor deixés d’escriure.  

El 1954 va guanyar el premi Víctor Català, pel recull de contes que hem escollit en aquest Club de Lectura, Cròniques de la veritat oculta, que va poder publicar l’any següent. Aquesta obra representa la reincorporació de Calders en la literatura catalana interior, després d’un complicat i dolorós parèntesis forçat, pot tornar a desenvolupar la seva activitat vocacional, tot i que fos des de Mèxic. Es tracta d’una peça clau dins la narrativa de Calders, ja que el descobreix com un narrador extraordinari.

 El 1962, Pere Calders torna a Barcelona després d’haver passat més de mitja vida fora de casa seva. Vivint a Mèxic ja havia rebut premis que l’identificaven com un dels millors narradors catalans. En arribar, la seva activitat no s’atura i continua col·leccionant premis literaris per les seves grans obres, tant novel·les com llibres de relats. El seus llibres han sigut traduïts a moltes llengües diferents i publicats arreu del món.   Calders basa la seva narrativa en tres pilars fonamentals:  

  •  L’humor i la ironia: tant per distreure al lector com per fer reflexionar, amb dures crítiques a la societat i a la humanitat.  
  •   La sorpresa i la fantasia: en les obres de Calders s’estableix un contrast entre l’espai real en què succeeixen els fets, i els propis fets que, a mesura que avança el conte, poden anar degenerant cap a situacions oníriques i surrealistes.  
  •  Un llenguatge acurats i precís: el vocabulari i la riquesa lèxica que trobem als contes no dificulta la lectura, ja que la comprensió es dóna a través del context, i dóna un punt de finesa i naturalitat que agrada al lector. També hi apareixen oracions filosòfiques i poètiques.

Pel que fa al Club cal dir que aquest llibre va agradar a la major part dels assistents. Vam comptar amb la presència de Raimon Artís, el fill de Tísner i nebot de Calders, fent que coneguéssim detalls interessants d’alguns contes de la mà d’un parent directe. Com que aquesta oportunitat no es dóna massa sovint, vam aprofitar per preguntar-li sobre aspectes tant literaris com personals, sobre la seva etapa a Mèxic.  

Els aspectes més destacats sobre Cròniques de la veritat oculta, i en general, sobre l’escriptura de Calders, que es van tractar al Club són:  

  •  L’excel·lent narrativa: tot i que l’autor utilitza paraules i vocabulari fora de l’àmbit d’ús, si mes no actual, el lector no perd el sentit de la narració (en els somnis ja és una altra cosa). La fluïdesa amb la que se sostenen les seves oracions convida al lector a continuar llegint.  
  •  L’humor: es tracta de contes curts que sovint fan somriure al lector, qui entén les crítiques, o emfatitza amb els personatges desafortunats que hi apareixen.  
  •  Cinisme: alguns participants destaquen aquest tret de l’obra caldersiana. La naturalitat amb la que narra fets estrepitosos i inclús violents, fan que el lector es plantegi les situacions i consciències humanes des d’un altre punt de vista. Fent també que es creï un ambient irònic i humorístic, com es destaca en el punt anterior.  
  •  Narrador en primera persona: això fa que el lector pugui identificar-se molt més amb el personatge que narra la història, sigui quin sigui el tipus de personatge. Això fa que es tracti d’un punt de vista subjectiu que es pot veure distorsionat pels deliris del personatge.   ·         Els finals oberts, a través de somnis o pensaments onírics, que deixen al lector sense una solució final, però lliure d’interpretació. Ja des del títol es remarca la idea de la gran capacitat imaginativa que té l’ésser humà.  
  •  Món de la fantasia/ realisme màgic: a partir de l’aparició de personatges misteriosos, d’altres amb dons sobrenaturals i fenòmens irreals es planteja un submón que crea una constant en els diferents relats del llibre.     Els contes més comentats van ser:
  • La Revolta del terrat: el nostre convidat especial va comentar que és el conte clau sobre la representació de la postguerra. Una convivència veïnal que duu a la creació d’unes normes pròpies, i les situacions que s’hi esdevenen. Pel que fa a l’humor es va comentar el fragment on es fa una descripció del gos com si d’una persona es tractés.
  •  Feblesa de caràcter: la gràcia recau en que s’hi acaba robant inclús al propi Calders.
  •  Desert: aquest conte va destacar pel seu fil filosòfic sobre el tracte que té l’esser humà amb la vida, i les situacions i conseqüències dels actes en un món dirigit pel destí.

 

ENLLAÇOS INTERESSANTS

 

Sinca, Genís. Una família exemplar


Genís Sinca (Manresa, 1970) és un escriptor català, guanyador del premi Josep Pla de narrativa de 2013.

És llicenciat en Periodisme. Va treballar molts anys fora de Catalunya, essent lector de català a la Universitat de Heidelberg, redactor en el Diari d'Andorra, i corresponsal a Itàlia pel diari Avui i de COMRàdio. S'ha dedicat al periodisme d'investigació amb una sèrie de biografies inèdites de personatges catalans del món de la política i la cultura, publicades a La Vanguardia i al "Quadern" de El País, sota el títol d’ "Històries de fa poc". (Viquipèdia)


Una família exemplar, el llibre que hem tractat en aquest Club de Lectura, és la primera novel•la de l’escriptor manresà; amb la qual, enguany, ha sigut guardonat amb el premi Josep Pla.

La novel•la és una sàtira sobre dues nissagues importants catalanes, de Tortosa i Manresa, basada en la caricatura tant física com mental dels personatges.


En un primer moment, es presenta la família dels Antich. El lector pot pensar que són una família feta a l’antiga, i que només pensa en els diners. Però quan més endavant es coneix la família Mirabaix, molt més rígida i àvida de béns econòmics, els Antich es recorden com una entranyable família unida.


Els personatges són descrits destacant, per sobre de tot, els seus trets físics que mostren un perfil caricaturitzat. Els Antich destaquen per la figura central de Joan Bou, que amb el cognom ja ho diu tot, i els pits inflats de les dones de la família, les matrones de la guerra.

Per altra banda, els Mirabaix tenen un tret molt característic: les dents grosses i sortides; el narrador , i els propis personatges, acostumen a comparar-los amb rates. Conforme va avançant la novel•la, el lector veu com els Mirabaix es van transformant, física i espiritualment, en rosegadors.


La novel•la agafa un ritme trepidant a la Segona Part. Quan el lector ha vist les entranyes de les famílies: les actuacions, els sentiments, les relacions familiars, els principis i les prioritats; es crea un nou clima tens i delirant que no deixa ningú ben parat.

Sara Sánchez

 

Xuan Bello. Historia Universal de Paniceiros

XUAN BELLO FERNÁNDEZ, Història Universal de Paniceiros

 

La tria del llibre: Xuan Bello fou convidat per les biblioteques gironines, el juny de 2013, en motiu de què algunes bibliotecàries, entre elles la Mercè de Caldes de Malavella, haguessin descobert aquesta obra. Bello,fou molt amable de venir, malgrat la distància, i es va mostrar sorprès i encuriosit soibre el per què de cop i volta una colla de bibliotecàries gironines s'interessaven per la seva obra. I aquí h té a veure el "nas" bibliotecari de reconèixer la bona literatura, o el "tercer ull", que dirien els hindús -- si heu llegit la Llibreria de les noves oportunitats d'Anjali Banerjee, llibre-conte que us recomano, sabreu de què parlo --  se li van poder fer força entrevistes, inclòs un suplement especial al Diari de Girona del 9 de juny. Us annexem aquests enllaços per tal que vegeu què se li va preguntar. Bello, va despertar un interès per a tot aquest petit món gironí, és per això, que totes anem fent aquesta Història  universal de Paniceiros als nostres Clubs.

BIOGRAFIA


Nascut a Paniceiros, el Tineo, el 1965, i es trasllada  a Oviedo per qüestió d'estudis. A la Facultat de filologia, té l'oportunitat d'entrar a la tertúlia Oliver, la qual li per met estar en contacte amb escriptors de renom i intercanviar idees. Alguns d'ells són: Antón García, J.L.García Martín, Víctor Botas, i Berta Piñán, entre d'altres. Amb 16 anys publica el seu primer llibre de poesies Nel cuartu mariellu. Continua amb la seva faceta poètica, i el 1993 és guardonat amb el premi "Teodoro Cuesta de poesia" amb El llibru Vieyu. El 1999 es va publicar una antologia bilingüe (asturià-castellà) de la seva poesia titulada La vida perdida. Entre d'altres obres, també destaquen:

  • El libru de les cenices (1988)
  • Los nombres de la tierra (1993)
  • Caminos secretos
  • La vida perdida

 

Xuan Bello és un dels autors més rellevants de la literatura contemporània asturiana. A banda de dedicar-se a la poesia, també fa traduccions, especialment d’autors portuguesos i col·labora en revistes literàries i diaris, com ara Clarín, Andréi, i Zimbru. En aquest llibre l’autor vol fer un homenatge a la seva terra natal, Paniceiros, que poc a poc va desapareixent. Un poblet d’unes quaranta cases, que Xuan Bello intenta transmetre a partir de records, llegendes de tradició oral, contes, poemes, retrats... El llibre original està escrit en asturià, i és d’aquesta manera com l’autor reclama un lloc en la literatura espanyola per a la llengua asturiana/ bable. A banda de fer un recorregut per diferents llogarets de la seva terra, Xuan Bello també utilitza temes universals per parlar de Paniceiros. El temps i el pas del temps, els temps passats i els records,   són un dels temes més recurrents en aquesta obra. També hi té un paper important la naturalesa, que apareix a cada pàgina del llibre, i que fa que el llibre ens transporti a una unió tel·lúrica; la mateixa que els habitants d'Astúries senten per aquesta terra, com si la naturalesa fos un habitant més. A més es tracten temes històrics, com algun episodi de la guerra civil, i temes literaris. Un altre aspecte a destacar és l’aparició de diferents fenòmens que l’autor anomena: “lo maravilloso real”. És a dir, tot un seguit d’elements que freguen la fantasia però es passegen per la realitat: la boira, les aparicions, els tresors. Ja sabem que la mitologia asturiana també té elements molt rics: la Xana, el Trasgu, el Cuélebre, L'Home del sacu, O Mouros, los ventolinos ... tots estan vinculats amb la natura.  

 

WEBGRAFIA

http://elpais.com/diario/2002/04/13/babelia/1018655415_850215.html (Asturias, pátria querida. Ignacio Echevarría, El País, 13/04/2002)

http://elpais.com/diario/2002/04/08/cultura/1018216802_850215.html (Los autores en lenguas minoritarias buscan su sitio en la narrativa globalizada. Amelia Castilla, El País, 8/4/2002) http://www.biblioasturias.com/xuan-bello/ (“Cincoxcinco”)   BLOGS D'INTERÈS SOBRE Xuan Bello i crítica literària Us adjunto una entrevista que es va fer a Xuan Bello, d'Alfons Petit, del Diari de Girona, i la Mercè Barnadas, de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia de Caldes de Malavella.

http://www.bibgirona.cat/assets/attachments/6046/Entrevista_Xuan_Bello_1_.pdf?1370883509 http://www.bibgirona.cat/blogs/club-de-lectura-caldes/tags/926

 

Sara Sánchez i Sílvia Fontbona

 

*Disculpeu la diversitat de formats de lletra, no s'ha pogut unificar en aquest post

Delegat protecció de dades Privacitat Avís legal