La Lila ha crescut en estat quasi salvatge i després d’anys de rondar pel món un dia, xopa d’aigua de pluja, entra a resguardar-se a l’església d’un poblet d’Iowa. Allí coneix el pastor John Ames, i entre tots dos comença, amb passos vacil·lants, un festeig tímid que haurà de vèncer les pors i les desconfiances de cadascun d’ells. De seguida que entra en una vida que fins llavors desconeixia, la Lila se sent envaïda per una gran set de coneixement que la porta a voler entendre per què Déu permet que les persones, les seves criatures, pateixin tant.

A Lila, obra finalista del National Book Award del 2014, Marilynne Robinson ens ofereix l’inoblidable relat d’una infantesa viscuda als marges de la societat que es transforma en una provocadora recerca espiritual. Amb un llenguatge brillant i incisiu, l’autora acompanya els protagonistes de la seva novel·la en la recerca de la bellesa que rau en els misteris de l’existència.

Text extret de: https://edicions1984.cat

Reunions previstes pels dies: 27 de novembre a les 21 h i 28 de novembre a les 18.30 h

Condueix la sessió: Cristina Montiel Pérez

Una mujer indomable, un espíritu rebelde.Estaba destinada a crecer como la rica heredera de un magnate de la industria textil, pero desde pequeña supo que era diferente, que su capacidad de ver lo que otros no veían, la convertía en especial. Desafió las convenciones sociales, a sus padres y maestros, y rompió cualquier atadura religiosa o ideológica para conquistar su derecho a ser una mujer libre, personal y artísticamente. Leonora Carrington es hoy una leyenda, la más importante pintora surrealista, y su fascinante vida, el material del que se nutren nuestros sueños.

Fantasiosa y excéntrica en su infancia, desafiante en su adolescencia, Leonora vivió la más turbulenta historia de amor con el pintor Max Ernst. Con él se sumergió en el torbellino del surrealismo, y se codeó en París con Salvador Dalí, Marcel Duchamp, Joan Miró, André Breton o Pablo Picasso; por Max enloqueció cuando fue enviado a un campo de concentración. A Leonora se la confinó en un manicomio de Santander, del que escapó para conquistar Nueva York de la mano de Peggy Guggenheim. Se instaló en México y allí ha culminado una de las obras artísticas y literarias más singulares y geniales.

No es la primera vez que Elena Poniatowska retrata como nadie a una mujer excepcional. La increíble vida de Leonora Carrington es, en sus manos, una aventura apasionante, un grito de libertad y una elegante aproximación a las vanguardias históricas de la primera mitad del siglo xx. Elena Poniatowska escribe como habla; al narrar, cuenta, y al contar, seduce, lo que convierte esta historia real en una de esas novelas que uno, simplemente, no puede perderse.

Text extret de la contraportada del llibre: Poniatowska, E. Leonora. Barcelona: Seix Barral, cop. 2012

Reunions previstes pels dies: 24 d'octubre de 2019 a les 21 h i 30 d'octubre de 2019 a les 18.30 h

Condueix les sessions: Cristina Montiel Pérez

Suite Borgenca és una explosió de poesia atroç, d'aquella poesia que fa mal —un dolor que punxa i no s'oblida— i que ajuda a dignificar la professió estantissa de la paraula que es dirigeix, inexorablement, a l'afrau de la nostra existència. Mot a mot, Suite borgenca és l'esdevenidor lligat a un vers que té forma d'autoafirmació. Perquè som petjades i també som pedres, som l'ombra que es mou de la mateixa manera que es mou la nostra carcanada. Un llibre que desactiva qualsevol intent de vanitat, i que interpel·la la pròpia creació poètica des de la mesura humana.

Eduard Batlle Pomar (Lleida, 1971). Viu a Castelldans. Es defineix com a poeta, tot i que escriu narrativa, articles i col·laboracions en diferents mitjans. El passat 2014 va guanyar el premi Ziryab de narrativa breu de Balaguer . Elogi del desassossec és el seu primer llibre de poemes publicat el 2010. També ha participat en diversos reculls de poemes (Singulars d'un plural, La catalana de lletres, E-poemes).

Reunió prevista pel dia 25 de juliol de 2019 a les 21h. Comptarem amb la presència d'Eduard Batlle. 

Text extret de: https://www.pageseditors.cat

La muerte de Matías Bertomeu, el ideólogo que cambió la revolución por la agricultura, pone en marcha los mecanismos que componen Crematorio. El dolor devuelve el reverso de vidas levantadas sobre oscuros cimientos: la del hermano de Matías, Rubén, el constructor sin escrúpulos; la de Silvia, la hija de Rubén, biempensante restauradora de arte casada con Juan Mullor, el catedrático que prepara la biografía de Federico Brouard, viejo amigo de los Bertomeu, un escritor alcohólico que vive el fracaso de sus últimos días; la de Ramón Collado, el hombre que hizo los trabajos sucios del constructor; la de Traian, el mafioso ruso, viejo socio de Rubén; y la de Mónica, la jovencísima y ambiciosa esposa. Chirbes nos ofrece un panorama terrible: la corrupción como savia que recorre todo el cuerpo de una sociedad en la que la destrucción del paisaje adquiere valor de símbolo. Chirbes despliega así un mundo abandonado por los dioses en el que las palabras y las ideas son sólo envoltorios, y el arte y la literatura, juguetes inanes. Rafael Chirbes se nos muestra, en esta gran novela, más radical, más feroz, más «Francis Bacon» y mejor escritor que nunca.

Rafael Chirbes (Tavernes de la Valldigna, 1949 - 2015). Es autor de las novelas Mimoun, En la lucha final, La buena letra, Los disparos del cazador, La larga marcha, La caída de Madrid (Premio de la Crítica Valenciana), Los viejos amigos (Premio Cálamo), Crematorio (Premio de la Crítica, Premio de la Crítica Valenciana, Premio Cálamo, Premio Dulce Chacón y con una adaptación televisiva de gran éxito), y En la orilla (Premio Nacional de Narrativa, Premio de la Crítica, Premio de la Crítica Valenciana, Premio Francisco Umbral, Premio ICON al Pensamiento), que fue seleccionada como mejor novela española del año por los suplementos culturales de El Mundo, El País y ABC, entre otros. También es autor de El novelista perplejo, El viajero sedentario, Mediterráneos y Por cuenta propia.

Reunions previstes pel dimecres 26 de juny a les 18.30h i dijous 26 de juny a les 21h

Text extret de: https://www.anagrama-ed.es

 

Els relats que conformen Canvi d'agulles circules al ritme del pas dels trens i mostren fragments fugissers de les vides de diferents personatges que, aparentment, no tenen res en comú. Aquests contes, escrits amb una extraodrinària força imaginativa i amb una perícia narrativa poc corrent, revelen que la felicitat i la destrucció, la delicadesa i la violència, la tragèdia i la comicitat poden ser una mateixa cosa, i que no hi ha gaire distància entre el somriure i el plor. 

Lluís Muntada (1964) és autor del volum de narracions Canvi d'agulles, premi Mercè Rodoreda 2002, que va ser molt ben rebut per la crítica. L'any 1982 havia publicat Espirals, premi de Narració Curta Just Manuel Casero. És professor i exerceix d'articulista al diari El Punt i de crític literari al diari El País i a la revista L'Avenç. L'elegància del número zero confirma Lluís Muntada com un dels narradors més sòlids d'avui.

Reunió prevista pel dia 30 de maig de 2019 a les 21 h. Comptarem amb la presència de Lluís Muntada, autor de la novel·la.

Text extret de: https://www.grup62.cat/llibre-canvi-dagulles

Por. La Irene Wagner du una vida acomodada i sense preocupacions amb el marit i les seves dues filles. Tanmateix, després de vuit anys de matrimoni, els balls, el teatre, l’òpera i altres activitats socials li semblen banals i anodines. Així, més per fantasia novel·lesca que per autèntic desig, comença una relació amb un jove pianista. De sobte, però, una dona la descobreix quan surt del pis del seu amant i la Irene es veu obligada a cedir a un terrible xantatge. El terror que el seu marit l’enxampi i la possibilitat de perdre tot el que posseeix i que, com descobreix ara, s’estima i necessita tant, la sumirà en un malson esgarrifós. Escrita el 1913 i publicada per primer cop gairebé una dècada més tard, Por és una de les novel·les curtes més esglaiadores de Stefan Zweig, amb un final tan sorprenent per a la protagonista com per al lector.

Stefan Zweig (Viena, 1881 – Petrópolis -Brasil-, 1942) va ser un escriptor enormement popular, tant en el vessant de novel·lista com en el d’assagista i biògraf. La seva capacitat narrativa, la perícia i la delicadesa en la descripció dels sentiments i la finor del seu estil el fan un narrador fascinant i captivador, que és capaç de seduir-nos des de les primeres línies i de deixar-nos en suspens fins al punt final. Quaderns Crema ha publicat la major part de la seva obra narrativa i assagística.

Reunió prevista pel dia 28 de març de 2019 a les 21.00 h

Text extret de: http://www.quadernscrema.com/

La confessió de la lleona ens transporta a l’enigmàtic Kulumani, un poble aïllat de Moçambic, on les tradicions i creences ancestrals es veuen amenaçades des que una lleona fantasmagòrica ha començat a matar les dones que hi viuen. Escrit en un llenguatge poderós i captivador, el relat entrellaça les veus de l’Arcàngel, el caçador encarregat d’abatre la lleona en una persecució que es convertirà en mirall de les misèries humanes, i de la seva antiga amant, la Mariamar, confinada a casa després de la mort de la seva germana petita.
Mia Couto ens ofereix una dansa rabiosa i apassionant que clama contra l’opressió a les dones, una novel·la que combina realitat i superstició en una història evocadora i insòlita.

Mia Couto (Beira, Moçambic, 1955) és un dels escriptors més importants en llengua portuguesa i l’autor moçambiquès més traduït. La seva obra, caracteritzada per una prosa poètica i lírica que ens transporta a mons on el realisme es fon de manera màgica amb el mite i la llegenda, s’ha publicat a més de 30 països.

Reunió prevista pel dia 28 de febrer de 2019 a les 21.00 h

Text extret de: http://periscopi.cat/

Permagel és aquella part de la terra que no es desglaça mai i és la membrana que revesteix l’heroïna d’aquest llibre. Una manera de preservar la part tovíssima que hi ha dins d’una persona en formació. El món exterior amenaça, cal atrevir-se a sortir de la cel·la familiar, desactivar la mare obsessa de la salut, la germana obsessa de la felicitat, negar-se a pagar el deute del que han invertit en tu: no hi ha res a esperar d’una lesbiana suïcida. Després, reunir forces: no fer res més que follar i llegir. Trobar un lloc on la mentida no sigui necessària, on el glaç s’esquerdi. I començar.

“La força de la por és la suma de cada petit somni reduït a pols”, diu l’heroïna, i es posa a caminar sense agafadors. La seva vida lliure, mortalment sorprenent, tiba de banda a banda d’aquesta novel·la com la corda del funambulista a cent metres d’altura. Eva Baltasar la camina amb el desafiament i l’elegància dels escriptors de raça.

La voga de la literatura de dones fa tant més oportuna la publicació d’aquest llibre com la veu que el sosté no té res de tòpicament feminista. Poques obres han sabut parlar com aquesta de què significa viure en un cos dotat d’un cony —paraula lícita en una prosa cruament elegant. Més enllà d’una subtil xarxa de relacions entre dones d’una mateixa família i entre dones amants, la gran protagonista d’aquesta novel·la és la vida com a força que assetja i rebenta l’escut que li oposes —el permagel.

Eva Baltasar va néixer a Barcelona el 1978. Entre els anys 2008 i 2017, ha publicat els poemaris Laia, Atàviques feres, Reclam, Dotze treballs, Medi aquàtic, Poemes d’una embarassada, Vida limitada, Animals d’hivern,
Neutre i Invertida.
Viu en un poble petit i duu una vida
de simplicitat voluntària.

Reunió prevista pel dia 31 de gener de 2019 a les 21.00 h

Text extret de: http://clubeditor.net/