« Tornar a la web de la Biblioteca Ramon Bordas i Estragués

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Epíleg

L'exposició porta el títol de Josep Blanch i Reynalt, un apassionat per la música, perquè hem cregut que la passió que sentia pel món de la música en general, i per la sardana en particular, definia molt bé la seva personalitat. Aquestes paraules del mestre Blanch en són un reflex:
"Si , sento l'emoció de les places rurals, plenes de gom a gom, en les diades majoneres. Sento l'halo tebi i estimulant de les places de l'Empordà. Aleshores, en aquests moments, els dits i la boca segueixen el ritme del cor inapel·lable. La dansa és una vibració col·lectiva..." [1]
I de fet aquesta passió la va saber transmetre als seus alumnes i també a la seva família. Fill de fuster, entre els seus avantpassats no hi havia cap músic, però tres dels seus germans es van dedicar a la música, cinc dels seus nebots també foren músics professionals i actualment tres besnebots es dediquen a la música.

Albert i Galter, Ernest. “Els nostres compositors. Retrats. Josep Blanch Reynalt”. La Dansa més bella: portantveu del foment de la sardana. Figueres (1931).



 

Músics de la família Blanch:

 


Crèdits

                                                                                        

Paraules del mestre Blanch i paraules sobre el mestre Blanch

Josep Blanch i Reynalt

En diverses ocasions hem sentit a dir que Castelló d’Empúries és terra de músics. Sens dubte, Josep Blanch i Reynalt fou un castelloní del segle passat que va esdevenir un músic d’èxit, un destacat compositor, un gran mestre de castellonins. Sense perdre mai les arrels del seu poble i de l’Empordà, va assolir una especial rellevància en el panorama musical de la Catalunya de l’època. Al llarg de la seva vida va transformar la seva passió per la música en la seva professió, motiu pel qual encara avui en dia ens referim a la seva figura amb el nom de ‘mestre Blanch’.
En el marc de la festa de la Candelera hem cregut oportú retre homenatge, una vegada més, a la seva figura. En aquesta ocasió, volíem que fos en forma d’exposició per tal de mostrar una imatge més àmplia i, així, conèixer una mica més el músic Josep Blanch i Reynalt en totes les seves facetes.


Goigs dedicats a la Mare de Déu de la Candelera, amb música del mestre Blanch i lletra del poeta gironí mossèn Camil Geis. 1949.

AMCE. Fons germans Palau Massot.

Un músic d'èxit

La dècada dels vint i principis dels trenta del segle passat foren, segurament, els millors anys musicalment parlant del mestre Blanch. Per una banda, durant aquest període Josep Blanch formava part de la Cobla Peralada, una de les més prestigioses de la Catalunya del moment. Per l’altra, el músic passava a situar-se en una posició destacada com a compositor dins del territori català.

[1] Targeta promocional de La Principal de Peralada. Fons Rafael Blanch Via.

És l’època en què de la seva ploma surten les sardanes més conegudes i inspirades, i la seva popularitat en el món sardanístic és més notòria. A principis dels anys vint, de les 28 audicions de sardanes que van tenir lloc a Barcelona, Blanch es trobava entre els compositors preferents i ocupava el sisè lloc, després de Josep Vicens, Morera, Mercader, Bou i Molins.
                              

[2] Programa de l’Orfeo Gracienc d’una audició de sardanes del mestre Josep Blanch. 1927. Fons Rafael Blanch Via.

D'acord amb les dades del Foment de la Sardana de Barcelona, l'any 1927 foren interpretades, arreu de Catalunya, 496 sardanes. Blanch, amb 25 sardanes, ocupava el setè lloc, després de compositors de gran prestigi com foren Morera, Garreta i Toldrà, entre d'altres. El Mestre establí amistat amb els tres músics esmentats, tal com ens mostra aquesta correspondència de Blanch amb la vídua de Juli Garreta:

                                     

[3] Correspondència entre Josep Blanch i la vídua de Juli Garreta. 1947 Fons Rafael Blanch Via.

Les sardanes del Mestre Blanch foren interpretades a gran part del territori català -Figueres, Girona i Barcelona en són exemples- i, en alguns casos, també fora d’aquest, com és el cas de Madrid.



[4] Programa de les Fires i Festes de Santa Creu de Figueres, on la Principal de Peralada interpretà una peça del mestre Blanch: Embruixada. Fons Rafael Blanch Via.

                     

[5] Programa de Foment de la Sardana de Sabadell de 1921, on actuava La Principal de Peralada. En aquesta audició es van interpretar dues peces d'en Blanch: Castellonina i La Masovera guapa. Fons Rafael Blanch Via.

[6] Programa de les Festes del Roser del barri de Sarrià de Barcelona de l'any 1922, on actuava la Cobla Peralada. De la selecció de sardanes, hi ha tres peces del Mestre Blanch: Mediterrània, Sempre gentil i Abrilenca. Fons Rafael Blanch Via.

                          

[7] Programa de les Fires i Festes de Sant Narcís de Girona de l'any 1927, on es va estrenar la sardana premiada Gracieta de Josep Blanch. Fons Rafael Blanch Via.

[8] A la Sala d'audicions de l'Orfeó Gracienc es va realitzar un concert que incloïa la sardana Gracieta de Josep Blanc. Programa del concert organitzat pel foment de la Sardana de Barcelona de l'any 1929, amb motiu del IV concurs per a l'adjudicació dels Premis Sant Jordi. Fons Rafael Blanch Via.

                        

[9] Actuació de la Principal de Peralada a la Festa Major d’Espolla de l’any 1934. Fons Rafael Blanch Via.

                         

[10] Carta d’agraïment dirigida al mestre Blanch per tal d’aportar l’estrena de la sardana La Castanya al concert de l’11 de gener de 1948 al Palau de la Música de Barcelona. Fons Rafael Blanch Via.

[11] Programa d’una audició de l’associació Anella Sardanista Almogàvers que es va realitzar a Madrid l’any 1953. En el seu repertori estava inclosa la seva sardana que porta per títol Obsessió. Fons Rafael Blanch Via.

                         

[12] Concert al Palau de la Música de Barcelona. 1961. El repertori inclou la sardana La Molinera i el Músic de Blanch. Fons Rafael Blanch Via.

Com a conseqüència d’aquest èxit, l’any 1927 el Foment de la Sardana li atorgà el Premi Sant Jordi per a sardanes o gloses de tema lliure amb la composició Gracieta, una glosa per a cobla de la cançó popular que rep el mateix nom.

          
[13] Gracieta. 1927. Fons Escola Municipal de Música Antoni Agramont.. Col·lecció Pere Cortada.

[14] Al Palau de la Música Catalana es va fer una audició, on fou convidada la cobla-orquestra La Principal de Peralada. Es va interpretar la sardana premiada Gracieta de Josep Blanch. Programa de Foment de la Sardana de Barcelona 1927. Fons Rafael Blanch Via.

De la bota del racó va ser premiada en el Concurs Barcino l’any 1948 amb el premi “Enric Morera”, que corresponia a la categoria de sardana de tema lliure de construcció tècnica més original.

                      

[15] Programa de Sardanes del Concurs Barcino de sardanes per a cobla. 1948. Fons Rafael Blanch Via.

                                
[16] Carta dirigida al Mestre Blanch sol·licitant les particel·les de la sardana La Bota del racó, per tal que la cobla de Barcelona preparés l'audició de les sardanes premiades en aquest concurs. 1948. Fons Rafael Blanch Via.

                         

[17] Escrit de Josep Blanch explicant les motivacions que el portaren a escriure la sardana La Bota del Racó. Fons Rafael Blanch Via.

                 

[18] La Bota del racó. 1948. Fons Escola Municipal de Música Antoni Agramont.. Col·lecció Pere Cortada.

La figura del mestre Blanch perviu en el temps i al llarg de la seva vida se li fan diferents reconeixements:

[19] Guió de l'homenatge de Ràdio Joventut de Barcelona dins el programa radiofònic La Dansa Més Bella. 1955. Fons Rafael Blanch Via.

                              

[20] Llibret de l’homenatge que la comissió de Festes del Carrer Vallespir de Barcelona va realitzar al compositor Josep Blanch. 1947. Fons Rafael Blanch Via.

                          

[21] El Circulo Sardanista de Barcelona l'any 1954 realitza dues activitats en relació al mestre Blanch. La primera és una audició d'una selecció de gravacions en disc, d'obres per a cobla de Josep Blanch Reynalt, comentades per Jaime Vilalta. I en segon lloc una exposició monogràfica sobre el mestre que contenia programes, cartes, partitures, etc. Fons Rafael Blanch Via.

L’any 1963 se li fa un primer homenatge a Castelló d’Empúries. Fou organitzat i patrocinat per l’Ajuntament de Castelló d’Empúries i comptà amb la col·laboració de la Societat Aires Nous. A banda dels actes previstos, es va posar el nom de mestre Blanch a un dels carrers de la vila, nom que encara es manté avui dia.

                         

[22] Programes de l'homenatge a Josep Blanch i Reynalt. 1963. Arxiu Municipal de Castelló d'Empúries.

                          

[23] Discurs de Joan Casadevall, com a membre de la Societat Aires Nous, en motiu de l’homenatge al mestre Blanch de l'any 1988. Fons Oriol Casadevall Crespo.

I l’any 1988, amb motiu del centenari del seu naixement, se li fa un segon homenatge.
                    

   

[24] Programa de l’homenatge a Josep Blanch i Reynalt. 1988. Fons Constantí Turró Fontclara.

Algunes de les seves peces foren gravades en disc.  L'any 56 és enregistrada la sardana La Molinera i el músic, tot i que sabem que no és la primera gravació de les seves composicions.

[25] La Sardana.  (1956), núm. 1

L'any 1975 la Cobla Montgrins edita un disc homenatge al mestre Blanch. En aquest, podem escoltar-hi algunes peces sardanístiques com són La Masovera guapa, Flor ciutadana i La Noia matinera, entre d'altres.

                          

                

[26] Cobla Montgrins. Castelló d'Empúries 1888-1954. Edita amics de Josep Blanch i Reynalt de Castelló d'Empúries, 1975. Fons Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries.

L'any 2001 es fan dues noves gravacions de peces d'en Blanch, una feta per la Cobla Rosinyolets, amb les peces Galanteig i Batecs del poble. I una altra de la cobla Principal de la Bisbal, que conté sardanes com El Judici final, Heroica, Fantàstica, etc., algunes de difícil interpretació.

I els reconeixements no acaben aquí: el passat 10 d’agost de 2017, la Cobla Marinada també va presentar un disc en homenatge al mestre Blanch. En aquest disc es recuperen algunes de les seves peces inèdites que, tal com diu el seu director, Marc Timón,  “havien quedat en l’oblit però que estan perfectament a l’alçada de les seves composicions més conegudes i celebrades”.

Quan s’escriu sobre la figura del mestre Blanch també es posa de manifest que fou un músic i compositor de prestigi reconegut. 

“Josep Blanch Reynalt ocupa un lloc perfectament definit en el nostre panorama musical. Les seves sardanes són pastades per una mà valenta, ardida, forta i viril. Tenen tot l'encís de la terra que els hi donà l'escalf i es manifesten amb un llenguatge de vegades brau i ferm, altres més sutil..."

                     [27] Molero Pujos, E.”Blanch Reynalt: record i ofrena”. VI Aplec de la Sardana. Figueres. (21 maig 1967), p. 12.

Un gran compositor

El Mestre Blanch fou un compositor prolífic. De ben jove, mentre encara formava part de la cobla-orquestra Els Rossinyols, ja va començar a destacar com a compositor. La primera sardana que escrigué fou Cercant l’amor, que data del 1908, quan tenia 19 anys.


[1] Cercant l’amor. 1908. Fons Escola Municipal de Música Antoni Agramont. Col·lecció Pere Cortada.

De la seva àmplia faceta com a músic cal destacar, especialment, la seva tasca com a sardanista. Escrigué més de dues-centes sardanes, moltes de les quals li donaren una gran popularitat dins el món sardanístic, com per exemple La noia matinera, La molinera i el músic, Flor ciutadana i El que veié la lluna.

   

[2] Partitures de La noia matinera, La molinera i el músic, Flor ciutadana. Arxiu Municipal de Castelló d'Empúries.

[3] Partitura del Que veié la lluna. Centre de Documentació del Museu de la Mediterrània.


[4] Oferta de peces de Josep Blanch Reynalt temporada 1923-.24. Fons Rafael Blanch Via.

Josep Blanch editava fullets de les sardanes que anava component per tal de fer-ne difusió. En aquests, es detalla el preu de cada peça.

[5] Programa de sardanes de Josep Blanch. 1911. Fons Rafael Blanch Via.

[6] Publicitat de sardanes de Josep Blanch de l'any 1923. Inclou el preu de veda de les peces musicals. Fons Rafael Blanch Via.

 

[7]   Publicitat de sardanes de Josep Blanch de l'any 1925. En el fullet es fa difusió també de dues sardanes de Pau Guanter, "El Rossinyol", que fou el seu mestre. Fons Rafael Blanch Via.

[8] Publicitat de sardanes del mestre Morera i del mestre Blanch. 1926. Blanch feia dedicatòries en algunes de les seves peces. Fons Rafael Blanch Via.

[9]  Publicitat de sardanes d’Enric Morera i Josep Blanch. 1935. Fons Rafael Blanch Via.

Les seves composicions sardanístiques eren molt preuades. Això es reflecteix, per exemple, en aquesta carta de la Comissió de l'Aplec de la Sardana, en la qual li sol·liciten la seva col·laboració per estrenar una de les seves peces durant la celebració de l'Aplec de l'any 1920.

[10] Carta de l'Aplec de la Sardana. 1920. Fons Rafael Blanch Via.

La seva música reflectia la cultura popular del territori, amb especial èmfasi a l’Empordà. Molts títols de les seves composicions ens mostren aquest fet: Empordanesa, Mediterrània, Sant Pere de Rodes, Aquelles Nyacres etc.

  
[11] Empordanesa. 1923. Fons Rafael Blanch Via.

[12] Mediterrània. Fons Escola Municipal de Música Antoni Agramont. Col·lecció Pere Cortada.

El mestre Blanch va adaptar el ballet popular català que porta per títol Aquelles Nyacres!. Tal com s'explica en aquest escrit, decideix fer-ne un arranjament en forma de sardana, atès que cada vegada que presenciava l'espectacle Les Nyacres, se li despertava una forta emoció.

  

[13] Escrit de Josep Blanch sobre la sardana Aquelles Nyacres. Fons Rafael Blanch Via.

[14] Aquelles Nyacres.1951. Fons Escola Municipal de Música Antoni Agramont. Col·lecció Pere Cortada.

Algunes de les seves sardanes es van editar:

[15] Sardanes La Lola i la Simpàtica. 1944. Fons Escola Municipal de Música Antoni Agramont. Col·lecció Pere Cortada.

[16] Sardana La Sal de ma terra. 1946. Fons Escola Municipal de Música Antoni Agramon. Col·lecció Pere Cortada.

Tot i així, no només va composar sardanes. L’obra de Blanch també recull un seguit de ballables que esqueien a la moda del moment: valsos, polques, pasdobles, masurques, xotis… Així mateix, també va escriure peces instrumentals per a concerts i serenates de festa major.

[17] Pas-doble. El Xupetu. Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries.

[18] Vals. Uzcudun. Arxiu Municipal de Castelló d'Empúries.

[19] Mazurca: Lola. Arxiu Municipal de Castelló d'Empúries.

[20] Americana. Fons Rafael Blanch Via.

D’altra banda, Blanch va compondre diverses peces per a veu i piano i obres corals dedicades, probablement, a l’agrupació coral Llavor Castellonina, que ell mateix fundà i dirigí. Un exemple n’és Caramelles per a nois, amb lletra de J.Gibarnau.



[21] Caramelles per a nois. Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries. Fons Jaume Palau Massot.

El mestre Blanch també és autor de música per a representacions escèniques com El Bruel de Castelló o Pastorets de tradició, una sarsuela amb lletra de mossèn Tomàs Miralpeix.


[22] Pastorets de tradició.1935. Fons Escola de Música. Col·lecció Pere Cortada.

En la seva darrera etapa, mentre exercia de mestre de capella, compongué música religiosa. En destaquen els goigs dedicats a la Verge de la Candelera, la lletra dels quals fou escrita pel poeta gironí mossèn Camil Geis.  i aquesta Marxa per a processó titulada Devota.

[23] Goigs dedicats a la Mare de Déu de la Candelera, amb música del Mestre Blanch i lletra del poeta gironí mossèn Camil Geis. 1949.  Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries. Fons germans Palau Massot.

I aquestes Marxes per a processons:



  [24] Devota. Marxa per a processó. 1948. Fons Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries.

[25] Mística. Marxa per a processó. 1945. Fons Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries.

Aquest seguit d'exemples ens mostren la diversitat de gèneres musicals que tractà el Mestre Blanch, com també aquest programa de peces musicals de diferents gèneres:

[26] Programa de peces de Josep Blanch de l'any 1916.  Fons Rafael Blanch Via.

Josep Blanch inscrivia les seves composicions en el Registre de la Propietat Intel·lectual, per tal que quedés constància de la seva autoria.

[27] Carta dirigida al mestre Blanch del Registre de la Propietat Intel·lectual. 1956. Fons Rafael Blanch Via.

Durant el període franquista, tal com era habitual en aquells moments, el músic havia d'enviar les seves composicions a la Delegació Provincial del "Sindicato de les F.E.T i de les J.O.N.S" per tal que passessin la censura abans de poder ser publicades.

[28] Carta dirigida al mestre Blanch de la Delegación Provincial del Sindicato de les F.E.T i de les J.O.N.S. 1945. Fons Rafael Blanch Via.

El mestre Blanc a vegades posava per escrit els motius que l'havien portat a compondre una sardana, com en aquest cas.

Noies de Garriguella: Aquesta vegada el compositor ha pogut prescindir del concurs que sovint li presta la seva musa inspiradora en l’hora de proposar-se escriure musica. Ha bastat, solament, evocar la vostra singular simpatia i recordar la vostra per tots conceptes exhuberant bellesa, per que que les melodies i armonies de que està composta la present sardana se li presentin al músic tan sezilla com expontaniament…

  

[29] Dedicatoria de la sardana Ametllers florits a unes noies de Garriguella. 1945. Fons Rafael Blanch Via.

Un castelloní

Blanch fou un enamorat del seu poble natal i el seu entorn. El poble i els seus paisatges l’inspiraren en algunes de les seves composicions, com és el cas de la sardana que porta per nom Castellonina.

[1] Castellonina. 1944. Fons Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries.

O bé l'any 1948 dedicà una sardana a la societat Aires Nous, una entitat recreativa on s'hi duia una intensa vida cultural. Aquesta sardana s'estrenà per la Festa Major de la vila.

[2] Sardana Aires Nous. 1948. Fons Escola Muncipal de Música Antoni Agramont. Col·lecció Pere Cortada.

I no podem deixar de mencionar una missa dedicada al patró de Castelló d'Empúries, Sant Llorenç, que s'estrenà el 26 de juny de 1949 a la Basílica de Santa Maria de Castelló d'Empúries, amb motiu de la festivitat de Sant Pere.

[3] Missa de Sant Llorenç. 1949. Fons Escola Muncipal de Música Antoni Agramont. Col·lecció Pere Cortada.

A l'ofici de la festa de la Candelera de 1953  es va interpretar la Missa de Sant Llorenç  i els Goigs dedicats a la Verge de la Candelera, ambdues peces del Mestre Blanch.

[4] Programa de la festa de la Candalera de Castelló d'Empúries. 1953. Fons Rafael Blanch Via.

El mestre Blanch tenia un racó a la vila que sembla ser que l’inspirava especialment, i on es creu que va escriure la sardana La Cargolada: la Mare de la Font. Quan hi anava la família del mestre, els adults feien callar els més menuts dient-los: “Silenci, calleu, que l’oncle vol sentir els ocells com canten”.

[5] Puig, Manel. “Mare de la Font”. Empordà. 13/06/2017.



[6] La Cargolada. 1946. Fons Escola Muncipal de Música Antoni Agramont. Col·lecció Pere Cortada.

A banda de dedicar-se a la seva tasca professional, Blanch també s’implicà en la política del municipi. El gener de 1934, i fins l’inici de la guerra civil, fou conseller de la Lliga Catalana a l’Ajuntament de Castelló d’Empúries, sota la presidència de Josep Bordas de la Cuesta.

El 15 de febrer de 1934 pren possessió de la seva acta de conseller i a l'acta  d'aquesta hi consta que "El senyor Blanch per la minoria manifesta que es presenten en so de pau i no de guerra, i que si els plau la tasca que realitzi la majoria no podran més que prestar llur col·laboració".


[7] Acta de la Comissió Municipal de Govern de 15 de febrer de 1934 de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries a través de la qual Blanch, juntament amb dos consellers més, passen a ocupar els seus escons. Fons Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries.

La seva figura no va estar exempta de polèmiques: un parell d’anys abans d’entrar com a conseller a l’Ajuntament castelloní, aparegué al setmanari L’Empordà Federal un article de l’escriptor Luis Ruiz Contreras titulat “La política del odio”, on es relatava la discussió que va tenir lloc entre Blanch i Ruiz Contreras entorn del món de la política.

Aquest incident va sorgir arran de que coincideixen a l'autocar que feia el trajecte a Figueres per una banda en Ruiz Contreras i en Blanch Reynalt i, per l'altra, el binomi políticament rival d'en Blanch, l'alcalde Bordas de la Cuesta i el tinent d'alcalde, el cafeter Farreró. Blanch acusa Ruiz Contreras de tenir una especial deferència cap a les autoritats castellonines i això refreda la relació entre ells. Aquesta anècdota es tradueix en uns articles en forma de carta al setmanari "Empordà Federal",  on Ruiz Contreras acusa Blanch de fomentar l'odi.

  

[8] Blanch Reynalt, Josep; Ruiz Contreras, Luís. Tribuna lliure: “·La política del odio. dos cartes”. Empordà Federal. 10/09/1932. Fons Rafael Blanch Via.

La rèplica de Blanch no és féu esperar. El 24 de setembre publica un escrit on li rebat tots els punts de què l'acusa Ruiz Contreras. Comença dient: "A la sèrie d'inexactituds que vostè, amb estil d'home acienciat, públic, haig de fer-li les següents objeccions. No és veritat que me haya taponado los oidos com vostè diu per a escoltar el que es proposava dir-me, segons la seva del 22 del mes passat, car vaig creure acceptar la proposta declarant-me restar a punt de rebre'l durant tretze hores de cada dia...". I així continua tot l'escrit.

[9] Blanch Reynalt, Josep; Ruiz Contreras, Luís. Tribuna lliure: “·La política del odio. dos cartes”. Empordà Federal. 24/09/1932. Fons Rafael Blanch Via.

Dir però, que finalment es renova l'amistat entre aquests dos personatges.

I és que el mestre Blanch mantingué una excel·lent relació amb alguns contemporanis, com és el cas de Carles Fages de Climent, el qual li dedicà alguns versos:

Per què ompliu, Mestre Blanch,
Tan complicats pentàgrames,
que els músics suen sang
i les tenores llàgrimes?

[10] Fages de Climent, Carles. Epigrames. [Figueres]: Brau, 2002.

Si bé aquests dos castellonins no eren de la mateixa generació, ja que Blanch comptava amb catorze anys més que Fages, ja a partir dels anys vint, quan tots dos destaquen en el món cultural empordanès, un en el camp de la música i l'altre en el de la literatura, que comencen a establir lligams d'amistat, com es desprèn del següent document: Fages l'any 1942 emprem una productora cinematogràfica amb el nom de "Produccions de Climent" i encarrega al seu amic Blanch el lema musical de l'empresa, per la qual cosa Blanch li entrega l'obra el Toc del Combregar General, que instrumenta per a gran orquestra.

[11] Carta de Carles Fages de Climent dirigida a Josep Blanch. 1942. Fons Rafael Blanch Via.

Josep Blanch també elogia la figura de músics castellonins:  l’any 1944 en un Document article necrològic amb motiu de la mort del seu mestre de fiscorn, Pau Guanter, conegut com a “Rossinyol” li dedica tot un seguit d’elogis en un retrat biogràfic:

[12] Escrit de Josep Blanch en motiu de l'homenatge en memòria de Pau Guanter, que es va fer a Calella l'any 1944. Recollit a Homenatge a la Cobla "Els rossinyols". Ajuntament de Castelló d'Empúries. 1986. Fons Constantí Turró Fontclara.

Al llarg de la seva vida també s’involucrà en l’activitat cultural del poble. Una noticia apareguda a la revista L’Espiga ens explica que el mestre Josep Blanch

“ha acceptat generosament la comanda de posar en música l’obra teatral que amb el nom de “Pastorets de Tradició” està escriguent mossèn Tomàs Miralpeix per a la nostra entitat Esplais....”

[13] L’Espiga. 26/01/1936. Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries.

En l’àmbit de la docència musical, Blanch no va limitar-se a les lliçons de música i l’any 1945 va fundar una petita banda, formada per alguns dels alumnes de l’escola, que amenitzava les festivitats castellonines. Així mateix, va compondre diverses peces “expressament per a "l’Orquestra dels nois de l’Escola de Música Municipal de Castelló d’Empúries”, tal com podem observar en aquesta partitura:

[14] Rosa de Maig. 1946. Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries.

També realitzava arranjaments per als seus alumnes, com és el cas d'aquesta Suite Le petit voyageur.

[15] Bortkiewicz, Serge. En Traineau. Nº 2 de la Suite Le Petit voyageur. Fons Rafael Blanch Via.

I els hi preparava lliçons:

   

[16] Lliçons preparades pel mestre Blanch per als nois de l'Escola Municipal de Castelló d'Empúries. Fons Rafael Blanch Via.

Entre aquests alumnes hi havia els músics Miquel Vidal, Jaume Palau, Sebastià Carreras, Josep Gironell, Salvador Vidal, Miquel Marmer, Josep Joli, Daniel Coll, Jordi Pujol, Albert Teixidor, Josep Genís, Joan Farrés, Pere Cortada, Josep Llorens, Amadeu Puig i Josep Sala. Tots ells foren testimonis de la seva personalitat. L’historiador Albert Compte, el qual també en fou alumne, descrigué Blanch i la seva docència amb aquestes paraules:

“Pels que hem estat deixebles seus – i n’hi ha d’escampats arreu- el record més vívid del nostre senyor Blanch... crec que és la seva labor didàctica. Penso que tots estarem d’acord que fou un gran mestre...”

[17] Lluís Albert ... [et al.]. El mestre Blanch i el seu temps. Castelló d'Empúries: Ajuntament de Castelló d'Empúries, 1988.

Una vida plena de música

Josep Blanch va néixer a Castelló d’Empúries l’1 de setembre de 1888. Mentre estudiava a l’escola de primària, freqüentà la fusteria del seu pare per aprendre’n l’ofici i començà a rebre les primeres lliçons de música a l’Escola Municipal de Música.
 [1] Partida de naixement del Registre Civil de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries.


                                                     

                                      

                                                          [2] Fotografies de diferents etapes de la vida de Josep Blanch. Fons Rafael Blanch Via.

El seu primer mestre de música va ser Antoni Agramont, director de l'Escola de Música, que el va iniciar en els coneixements de la solfa. Salvi Callís li va impartir classes de violí i fiscorn. Tanmateix, les figures més influents en la seva formació musical van ser mossèn Joaquim Serratosa, en el camp de l’harmonia i la composició, i Pau Guanter, pel que fa al fiscorn.

A la seva composició El Cant de les planes fa una dedicatòria a Pau Guanter: "A mon estimat mestre en Pau Guanter".

 

 [3] Partitura del Cant de les Planes. Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries. 

L’any 1906, amb disset anys, va entrar a formar part de la cobla-orquestra Els Rossinyols, on estigué fins a l’any 1915.

[4] Cobla-orquestra Els Rossinyols. 1911. Fons Constantí Turró Fontclara.

[5] Cobla-orquestra Els Rossinyols. 1912. Fons Rafael Blanch Via.

El 1914 s’incorpora com a fiscorn suplent a la cobla de Peralada, amb la qual viatja a França i Anglaterra acompanyant l’Orfeó Català. L’any 1915 Josep Serra, un dels fundadors de la formació, marxa a Barcelona i el mestre Blanch, juntament amb Miquel Serra, passa a ocupar el lloc de director artístic de la cobla, càrrec que mantindrà durant vint-i-cinc anys.

                                      

                                                           [6] Cobla-orquestra La Principal de Peralada. 1918. Fons Rafael Blanch Via.

                                     

                                                            [7] Cobla-orquestra La Principal de Peralada. 1927-28. Fons Constantí Turró Fontclara.

                                             

[8] Postals fetes a la plaça de Vic, on podem veure Josep Blanch i Reynalt tocant amb la cobla-orquestra Peralada dels anys 1916, 1917 i 1919. Fons Rafael Blanch Via

Cada any la cobla-orquestra Peralada editava un tríptic publicitari per tal de promocionar-se.

         

 

                                       

                             

[9] Publicitat de la Cobla- orquestra La Principal de Peralada. Temporades 1924-25, 1925-26, 1930-31, 1932-33. Fons Rafael Blanch Via.

Durant aquest període establí una important relació –tant professional com personal- amb el mestre Enric Morera, del qual també va rebre classes de composició i instrumentació.

[10] Fullet publicitrit de  sardanes de Morera i  Blanch. 1930. Fons Rafael Blanch Via.

Per la seva banda, Blanch li instrumentà diverses obres, com és el cas de la sardana La Maduixa.

[11]. La Maduixa. Fons Escola Municipal de Música Antoni Agramont. Col·lecció Pere Cortada.

Amb l’esclat de la Guerra Civil l’any 1936, La Principal de Peralada deixà d’actuar, tot i que oficialment no es dissolgué fins al 1940. Les circumstàncies eren poc propícies a les actuacions musicals i, a més, Josep Blanch estigué empresonat durant bona part de la contesa. Un cop acabada la guerra, l’any 1939, Blanch retornà a Castelló d’Empúries, on fou nomenat director de l’Escola Municipal de Música.

[12] Llibre d’actes de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries. 1939. Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries.

A conseqüència de la migradesa dels guanys com a mestre a l’Escola, els primers anys de la postguerra Blanch hagué de tornar a fer de músic de lloguer en diverses orquestres, fins que l’any 1945 fou nomenat mestre de capella de la Parròquia de Santa Maria, feina que va compaginar amb la docència.

[13] Viatge a Andorra amb l’Orquestra Mendoza de Figueres. 1943. Fons Rafael Blanch Via.

A l'Orquestra Mendoza coincidí amb un antic alumne, en Josep Genís, i atès que en aquesta època el Mestre Blanch no disposava de gaires ingressos, per les seves noces li regalà la sardana Més marramaus.

[14] Més marramaus. 1945 Fons Escola Municipal de Música. Col·lecció Pere Cortada.

Josep Blanch morí l’any 1954, a l’edat de 66 anys

[15] Circular de la Mutua de Prevision de Profesores Musicos, on es fa esment del traspàs del mestre Blanch. Fons Rafael Blanch Via.

[16] Publicació Carnet del Sardanista on s'informa del traspàs de Josep Blanch. 1954. Fons Rafael Blanch Via.

Aquest mateix any es publicà pòstumament la seva darrera sardana, La Mare de Déu, acabada pel seu germà Àngel Blanch.

[17] La Mare de Déu. 1954. Fons Escola de Música. Col·lecció Pere Cortada

La seva vida i trajectòria musical es recull en diferents publicacions:

[18] Carnet del Sardanista. Any 1947: núm. 105. Biblioteca Ramon Bordas i Estragués.

    

[19] Publicació Homenatge record a la cobla La Principal de Peralada. 1974.

 

“De les moltes coses que hi ha a la vida i que són naturalment inherents a l’home, me n’he sabut desprendre fàcilment, fins i tot d’algunes d’elles que m’havien estat caríssimes... Però de l’agradable costum d’escriure sardanes no; d’aquesta dubto que m'arribi mai el seu moment...”

[20] Compte, Albert. Josep Blanch i Reynalt. Fullet editat pels Amics de Josep Blanch Reynalt de Castelló d’Empúries. 1978. Arxiu Municipal de Castelló d’Empúries.

Delegat protecció de dades Privacitat Avís legal