« Tornar a la web de la Biblioteca Comarcal del Pla de l´Estany

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Any 2017 Aurora Bertrana - 4

 

Peikea, princesa caníbal

Nakuvina era terra de guerres antropòfags i de beutats femenines. Les seves valls, tortuosos i estretes, baixaven fins al mar des dels cimals aguts, cobertes de luxuriosa verdura. Els torrents s'esmunyien dintre les gorges tenebroses, amb un murmuri monòtom i tris. El mar bramava nit i dia, rompent contra els alts espadats que volten l'illa com una fortalesa. Ací i allà, les paoroses fallen ferestes s'endinsaven a la terra i formaven badies silencioses a l'ombra de les altes muntanyes. Darrera les petites platges de còdols o de sorra, batudes per l'eterrna ressaca, s'estenia la selva impenetrable, poblada de misterioses remors. Adés s'oïa el vent entre les futlles, després l'aigua que s'esclola dels cims, i de vegades l'eco perdut i sord del tam-tam dels caníbals.

Amb tot, els vells mariners aventurers que visitaven que visitaren, fa seixanta anys, aquelles platges, en serven alguns record tendres i deliciosos. Visions de verges brunes, albirades dintre la boscúria, banyant-se en el torrent, la caballera flotant sobre de l'aigua, la punta provocant d'un pit, ferm i menut, eixint d'entre l'escuma. Però s'espaordeixen encara en recordar com se'ls apareguen per primera vegada els guerrers marquesans , alts ferms, nus, tatuats i ferotges. Barreja de sensacions profundes: voluptat i desig, curiositat i por!


Peikea, princesa caníbal i altres contes oceànics.  Aurora Bertrana. Editorial Lumen, 1991, p.11-12 [N BER]

Any 2017 Aurora Bertrana - 3

Abandono La Ciutat dels Vells

Havia oït parlar de La Ciutat dels Joves. Vaig decidir anar-hi a fer un reportatge. M'animava l'esperança que un trebll d'aquesta naturalesa, ben pensat i documentat, interessaria els lectors dels setmanari Ara o mai, on jo col·laborava regularment.

El director, en Pere Peret i Pericot, s'havia engrescat amb la meva idea. Prometia ajudar-me econòmicament. Faria l'esforç que calgués per donar més relleu al meu treball periodístic.

Hom m'havia advertit que el control policíac de la frontera d'aquella extraordinari país era molt sever. Hom no permatia l'entrada a cap home o dona que passés dels quaranta anys. Era una llei inflexible com totes les lleis d'aquella jove república.


Jo en compto quaranta-sis, però el meu físic és el d'un home molt més jove. Amb prou  feines n'aparento quaranta. Hi ha, però, la qüestió del passaport, on, és clar, hom pot llegir la data de naixença. Caldrà falsificar-la. La falsificaré. Diuen que a la Ciutat dels Joves un fet així resulta inconcebible. Però encara habito La Ciutat dels Vells on, amb diners i barra, s'obtenen documents falsos i altres casos més o menys lícites.

 


La ciutat dels joves. Aurora Bertrana. Barcelona, Pòrtic, 1971, p.7-8

 

 

 

Any 2017 Aurora Bertrana - 2

Miquel tenia un o dos anys quan per primera vegada oí la paraula mar. No en comprenia la significació però l'escoltava amb una llei d'encatament perquè era curta i sonora i també perquè Carolina la clamava més que no pas la deia.

"Irem a a la vora del mar", feia Carolona,  els seus brillaven i una flama d'entusiasme li encia les gales. Miquel repetia:

" Ma...ma...tustant amb les seves manetes el rostres bru i rialler de la dida.

Molt abans de poder dir mar amb r final, Miquel deia teta, papa, mama, popa; n'estava d'allò més orgullós.


Carolina era per a Miquel no menys que una deessa o una fada. Quan el marrec gemegava, aquest ésser sobrenatural acudia, el prenia en sos braços i amb un gest majestuós li ofrenava el sí. Miquel s'hi precipitava amb la boca goludament oberta i...oh, meravella, un mannà tebi i ensucrat rajava de Carolina!

Camins de somni. Aurora Bertrana. Albertí/Lletres, 2008, p. 7.

Any 2017 Aurora Bertrana - 1

 

Com totes les dones d'Hernam, la jove Marta Mons treballava en els camps de patates. Fins que les llum del crepuscle no desaperixien darrera les muntanyoles de ponent, no recollia les eines i les patates i tornava carregada al poble. Quan s'acostava a casa seva, respirava amb goig l'olor amarga del fum de llenya que sortira de la xemeneia. Per un instant, aquella olor acollidora, familiar, li procurava la il·lusió d'una vida normal, com si a casa l'esperessin encara el seus germans Bastian i Pere...


La porta de l'entrada xerriscava. Deixava les eines i el sac de patates a terra, i amb gran sospir redreçava el seu cos ensumit. Des de l'entraada sentia ja les veus estrangeres. S'esvaïa la sensació de casa pròpia. La cuina, que era la millor habitació de la planta baixa, vasta i acollidora, amb els seus armaris de roure, la gran taula rectangular de noguerra i la llar flanquejada de bancs, era el lloc preferit del tinent. Per això ella no s'hi acostava

 

Ja havien passat sis mesos des de l'afusellament dels seus germans i quatre d'ençà que el tinent estranger ocupava la casa.

 

Entre dos silencis. Aurora Bertrana. Club editor, 2006, p. 21

La dona dels cents somriures de Monika Zgustova

Per última vegada. Per última vegada, significa...encara ara, encara ara mateix, i després...mai més.

Per última vegada. Quants cops he pronunciat aquestes paraules com una amenaça? Els considerava mots com n'hi ha tants d'altres, insignificants, lleugers; hi jugava com un nen amb ninot, com una dama amb un ventall. Només en aquella ocasió, quan les vaig haver pronunciat davant d'ell, aquestes paraules es van convertir en la quimera d'un malson, en un monstre amb ales de ratpenat i orelles d'ase, amb un bec i unes urpes per martiritzar, que, quan per fi abandonava la seva comesa espantosa, se n'anava volant -d'una manera feixuga, com a contracor-, deixant darrera seu un tuf d'encens i de sofre.

Per última vegada...hi havia una única espelma encesa. La llum evitava els racons, les parets eren un regalim d'humitat i de nit; pensava que haiva vingut debades. Aquell buit sense elll em va espantar, però alhora em deixà alleujada. Havia fet el trajecte fins a casa seva caminant precipitada i aturant-me cada dos per tres, decidida a no avançar més. M'havia desempellagat del carruatge, perquè no podia continuar asseguda sense fer res, només cridant al cotxer que anés més de pressa i pensant que, per amor de Déu, atropellés qui fos d'entre aquella multitud alegre que ens entorpia el pas. Percebia l'alegria dels altres com alguna cosa insuportable, fora del lloc, i va ser llavors que vaig saltar del carruatge per continuar a peu; estava desesperada.

La dona dels cent somriures. Monica Zgustova. Barcelona: Proa, 2001 [FB NB ZGU]

 

 

Per saber més de l'escriptora ti periodists txeca que resideix a Barcelona:

 

http://www.monikazgustova.com/

17 d'octubre, Dia de la dona escritora

OCTUBRE

Aquest octubre em donarà el perfum

més olorós d'amor i melangia.

Un dolç esclat tindrà la seva llum

tot tremolós de l'enyorança pia.

 

S'esvairà tot rastre d'antic fu

congriador mesquí de la follia,

i la flama fidel que no es consum

amb les seves clarors m'ornarà el dia.

 

Sota la terra lleu ara repoes,

amb l'esperit ben pur; joiós ja goses

l'aventura feliç de l'infinit.

 

Aquest florit sortós de meravella

serà la rosa d'or que s'esbadella

damunt el somni càlid del teu pit.

 

Presència i record. Barcelona, Edicions 62, 2013, p. 89

 

 

 

 

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/