« Tornar a la web de la Biblioteca Comarcal del Pla de l´Estany

Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

La dona dels cents somriures de Monika Zgustova

Per última vegada. Per última vegada, significa...encara ara, encara ara mateix, i després...mai més.

Per última vegada. Quants cops he pronunciat aquestes paraules com una amenaça? Els considerava mots com n'hi ha tants d'altres, insignificants, lleugers; hi jugava com un nen amb ninot, com una dama amb un ventall. Només en aquella ocasió, quan les vaig haver pronunciat davant d'ell, aquestes paraules es van convertir en la quimera d'un malson, en un monstre amb ales de ratpenat i orelles d'ase, amb un bec i unes urpes per martiritzar, que, quan per fi abandonava la seva comesa espantosa, se n'anava volant -d'una manera feixuga, com a contracor-, deixant darrera seu un tuf d'encens i de sofre.

Per última vegada...hi havia una única espelma encesa. La llum evitava els racons, les parets eren un regalim d'humitat i de nit; pensava que haiva vingut debades. Aquell buit sense elll em va espantar, però alhora em deixà alleujada. Havia fet el trajecte fins a casa seva caminant precipitada i aturant-me cada dos per tres, decidida a no avançar més. M'havia desempellagat del carruatge, perquè no podia continuar asseguda sense fer res, només cridant al cotxer que anés més de pressa i pensant que, per amor de Déu, atropellés qui fos d'entre aquella multitud alegre que ens entorpia el pas. Percebia l'alegria dels altres com alguna cosa insuportable, fora del lloc, i va ser llavors que vaig saltar del carruatge per continuar a peu; estava desesperada.

La dona dels cent somriures. Monica Zgustova. Barcelona: Proa, 2001 [FB NB ZGU]

 

 

Per saber més de l'escriptora ti periodists txeca que resideix a Barcelona:

 

http://www.monikazgustova.com/

17 d'octubre, Dia de la dona escritora

OCTUBRE

Aquest octubre em donarà el perfum

més olorós d'amor i melangia.

Un dolç esclat tindrà la seva llum

tot tremolós de l'enyorança pia.

 

S'esvairà tot rastre d'antic fu

congriador mesquí de la follia,

i la flama fidel que no es consum

amb les seves clarors m'ornarà el dia.

 

Sota la terra lleu ara repoes,

amb l'esperit ben pur; joiós ja goses

l'aventura feliç de l'infinit.

 

Aquest florit sortós de meravella

serà la rosa d'or que s'esbadella

damunt el somni càlid del teu pit.

 

Presència i record. Barcelona, Edicions 62, 2013, p. 89

 

 

 

 

Delegat protecció de dades Privacitat Avís legal