Lluís Muntada Vendrell (Riudellots de la Selva, 1964)

“En la selecció dels escriptors, Muntada té el geni de Pelé, la classe boja de Maradona i la intel·ligència ordenada de Michel Platini”

(Joan Daniel Bezsonoff, El Temps, 31.08.2010)

Nota biogràfica

Lluís Muntada és professor de la Universitat de Girona. L’any 1982 va publicar Espirals, premi de Narració Curta Just Manuel Casero. El 2002 va publicar Canvi d’agulles, premi Mercè Rodoreda. I el 2010 va publicar L’elegància del número zero, reconeguda amb el Premi Setè Cel de literatura. És col·laborador habitual de diferents mitjans escrits: El Punt/Avui, El País i la revista L’Avenç.

Informació de l’obra

L’elegància del número zero ens explica la història d’en David, un noi d’un poblet fronterer, sobre la ratlla de França. Viu amb la seva mare vídua i un cosí orfe, en Pol, que és una mena de germà gran amb un enorme poder de seducció que té fascinat en David. En aquesta obsessió, plena de projeccions i fantasies, hi apareix l’Agnès, una noia francesa que va a la mateixa escola del poble. Ella serà per a en David un altre mirall on reconeixerà la fascinació del seu cosí i el seu propi desig. L’elegància del número zero retrata la infància, l’adolescència i la joventut d’una generació amb una identitat desdibuixada. Assistim a la pèrdua gradual d’innocència d’en Pol, en David i de la misteriosa Agnès, una dona volàtil i apassionada que desprèn una sensualitat subjugadora.
L’elegància del número zero desplega l’educació sentimental de tres persones nascudes al principi dels anys seixanta del segle passat. Les principals línies de força d’aquesta obra són el violentament de la identitat personal, el contrapunt entre passió i raó, les duríssimes transicions entre èpoques i models socials que sepulten aquells que no poden adaptar-se a les noves condicions de vida, les transicions entre món rural i món urbà, l’exaltació sexual entesa com a conjur contra el cansament polític i existencial, i sobretot la remarca d’una paradoxal voluntat passiva del protagonista de la novel·la, que influeix en la realitat a costa d’intentar intervenir-hi el mínim possible. És precisament aquesta, la naturalesa del número zero.


El que han dit sobre l'obra

. “Deixa’m dir-te que has escrit una obra fantàstica” (Miquel Pairolí).

. “Lluís Muntada serà un escriptor importantíssim de la literatura catalana” (Robert Saladrigas, Catalunya Ràdio)

. “L’elegància del número zero, de Lluís Muntada, té molts arguments per convèncer el lector. Però potser el definitiu és l’ús d’aquest recurs: podem arribar a estimar algú, podem sentir-hi una passió encegadora, i no haver penetrat el misteri d’aquesta persona” (Jordi Llavina, El Mundo, 18.2.2010)

. “La riquesa lingüística i el to narratiu completen un llibre exquisit” (Jordi Capdevila, Avui, 25.2.2010.

. “Lluís Muntada escriu molt bé: el domini que evidencia de la cadència de la frase, el compàs del paràgraf, l’ús agosarat de l’adjectiu i de la cita, tot ens delata un escriptor meticulós”. (Melcior Comes, Presència, 9.4.2010).

. “Celebrem que en el llenguatge extraordinari del «zero» hi hagi vida i esperança. Som legió els que estàvem pendents d'aquesta escriptura. Hem passat anys llagotejant amb lectures infectes. Ara tenim L'elegància del número zero per tornar allà d'on no n'havíem d'haver sortit mai: la bona literatura. Genial, excitant i amb la mala llet de la ironia servida amb safata de plata. Llegiu-lo”. (Jordi Arbonès, El dimoni de Santa Eugènia, 29.03.2010).

. “Muntada ha escrito una obra muy valiente sobre un sinfín de asuntos: los límites morales, el vértigo de vivir, la protección, la renuncia (para poseer más tarde), la pornografia, lo que ignoramos, la pasión y el olvido, el pacto con la realidad o el desafío permanente, los descubrimientos tardíos” (Jordi Llavina, La Vanguardia, 17.02.2010).

. “Acabo de tornar del viatge en calma per la novel·la L’elegància del número zero, de Lluís Muntada. Un fruit suculent que es posa en la molsa dels llavis i que de seguida fa via endins fins que s’instal·la en la liquiditat de les essències de l’intern. He tornat infant, he tornat adolescent i potser també jove en el trajecte”. (Roger Costa-Pau, El Punt 29.04.2010)

. “Per això quan l’Elegànica del número zero remet a Michel Foucalut o Albert Camus, a Eugeni d’Ors o Enrique Vila-Matas, a Shakespeare o a Júlio Cortázar s’està carregant de raons per entendre la novel·la com alguna cosa més que un munt d’anècdotes relligades”. (Jordi Gràcia, El País, 3.6.2010)

. “En definitiva, hom arriba al final d’aquesta gran i alambinada novel·la amb la recança de veure-la acabada i amb l’esperança de trobar-ne una continuació” . (Manel Castaño, Revista de Girona, maig-juny del 2010).

. “L’elegància del número zero és una novel·la molt rica, d’un escriptor en plena maduresa literària” (Albert Rosich)