L'Albert Mestres, conductor del Grup de Lectura de la Biblioteca de Caldes de Malavella, escriptor, traductor i director teatral, ha de dir l'última paraula en aquesta sèrie de ressenyes i reflexions sobre l'erotisme en la literatura.

Us oferim un magnífic resum històric que no es troba als manuals ni a les enciclopèdies, a càrrec d'un gran expert i gran persona. Moltes gràcies, ALBERT!

Sobre literatura eròtica

Quina és la diferència entre literatura eròtica i literatura pornogràfica? El grau d’explicitesa respecte a les relacions sexuals descrites? La finor o la grolleria del llenguatge?

En absolut. Per a mi l’única diferència que hi ha està entre un text amb qualitat literària, concebut i creat com a objecte literari, que podríem considerar literatura eròtica, i un text sense qualitat literària, fabricat amb l’únic objectiu de ser venut i produir uns rendiments pecuniaris, que podríem considerar literatura pornogràfica. L’explicitesa o no de les escenes descrites, la finor o grolleria del llenguatge només són eines expressives que l’autor té a la seva disposició.

Això no vol dir, és clar, que alguns textos concebuts com a objecte artístic arribin tan lluny del seu objectiu que avui només els puguem considerar pornografia i, a l’inrevés, que alguns concebuts com a objectes comercials hagin adquirit l’estatus literari gràcies a les seves qualitats qui sap si voluntàries o involuntàries. En farem ara un breu i ràpid repàs per sobre.

A la literatura de l’antiguitat clàssica europea no existeix aquesta distinció entre pornografia i erotisme, i grans poetes, com Marcial, que jo he traduït, o Catul, recorren constantment a imatges sexuals a la seva poesia. De fet, sembla que existien, al costat de les meretrius, unes dones especialitzades en la recitació de poemes de contingut pornogràfic que avui s’han perdut, sens dubte perquè pertanyien a la categoria de la literatura amb ànim de lucre, per dir-ne d’alguna manera. També Petroni hi recorre amb abundància al seu Satiricó, en una de les millors novel·les de tota l'antiguitat. De fet, la literatura eròtica antiga és rica però sovint ens ha arribat força mutilada pel temps.
Un dels clàssics absoluts de la literatura sànscrita és el Kama sutra de Vatsaiana, un receptari ben explícit de formes de fer l'amor.

A la literatura clàssica xinesa també són abundants els exemples de literatura eròtica. Són novel·les clàssiques, i amb això vull dir entre les millors deu novel·les xineses, Jing Ping Mey o El cirerer al vas d'or, anònima, i La catifa de les pregàries i els gaudis de Li Yu, totes dues eròtiques.

Pel que fa a la literatura japonesa, és realment difícil distingir entre literatura eròtica i literatura a seques, ja que l'erotisme forma part de la mateixa concepció de la creació literària. Amb tot, podem esmentar el novel·lista Ihara Saikaku, amb les narracions eròtiques clàssiques La vida d'un home amorós i Històries d'amor entre samurais, aquesta darrera sobre l'homosexualitat.

Tota la literatura europea de l'edat mitjana està carregada d'erotisme d'una manera més o menys velada, des dels romanços populars fins a les cançons dels trobadors, algunes explícitament eròtiques, les grans novel·les de Chrétien de Troyes, els poemes satírics de Francesc de la Via o una de les grans novel·les del període, Tirant lo Blanc de Joanot Martorell.

Però sens dubte l'obra mestra de l'erotisme literari medieval és el Decameró de Giovanni Boccaccio, un divertidíssim aplec d'històries a vegades força pujades de to. Aquesta obra té una seqüela quasi tan divertida com ella mateixa en l'Heptameró de Margarida de Valois, un segle més tard, on l'erotisme és encara més extremat. Digne deixeble de Boccaccio va ser Pietro Aretino, que, conegut sobretot com a escriptor de comèdies, va escriure una sèrie de narracions eròtiques, com Els raonaments o els Dubtes amorosos, a més dels Sonets luxuriosos, dels quals en tinc una mostra inèdita i traduïda per mi mateix per qui pugui interessar. 

Pel que fa a la literatura àrab, podríem dir que tota la seva poesia està impregnada d'un erotisme força refinat, però se singularitza el recull de narracions i exemples morals conegut com a El jardí perfumat de Nefzaqui.

El barroc espanyol es caracteritza per la pràctica de la poesia eròtica de forma anònima, tot i que en sabem els noms, com el de Francisco de Quevedo i el nostre Francesc Vicenç Garcia, el Rector de Vallfogona. Seguidors d'aquesta veta són els il·lustrats Félix María Samaniego amb El jardín de Venus i Tomás de Iriarte.
La il·lustració francesa aporta obres de més pes i més diverses, però cal destacar-ne Les bijoux indiscrets de Denis Diderot, on les vagines esdevenen narradores de les seves experiències, i, és clar, el clàssic del gènere, el marquès de Sade, de qui vaig traduir la Justine o les dissorts de la virtut.

De la mateixa època és un altre dels grans clàssics de la literatura eròtica, la Fanny Hill de John Cleland, que acaba d'aparèixer ara editada per Adesiara.

l romanticisme francès i l'Anglaterra victoriana del segle XIX proporcionen alguns clàssics més a la literatura eròtica. Ho és, per exemple, la breu però magistral narració Gamiani d'Alfred de Musset o les monumentals novel·les autobiogràfiques La meva vida secreta, anòmima, i La meva vida i els meus amors de Frank Harris, pseudònim.

El simbolisme contribueix a la literatura eròtica d'una manera determinant amb els poemes de Paul Verlaine i sobretot la novel·la Afrodita i els poemes Cançons de Bilitis, centrats en relacions lèsbiques, de Pierre Loüys, entre altres.

De l'avantguardista Guillaume Apollinaire són les obres mestres de la narrativa eròtica Les onze mil vergues i Les aventures d'un jove don Joan.

Gran escàndol van provocar les novel·les de D.H. Lawrence, sobretot L'amant de Lady Chatterley, bé que, tot i contenir escenes altament eròtiques, no es pugui parlar de narracions estrictament eròtiques. De fet, Lawrence representa el primer pas cap a l'esborrament de les fronteres entre la literatura eròtica i qualsevol altra mena de literatura.

Una renovació total de la literatura eròtica va suposar la irrupció del surrealisme que va trobar en el gènere un camp fèrtil d'experimentació. El conreu surrealista d'aquesta literatura és abundant però en destacarem El cony d'Irene de Louis Aragon, bé que firmada com a Albert de Routise, i per sobre de tot la magistral novel·leta de Georges Bataille Història de l'ull.

Paral·lelament alguns escriptors nord-americans, cap a la mateixa època, als anys vint del segle passat, incorporen l'erotisme com una forma de narrativa general. A tots ens sonaran els Tròpics de Henry Miller (Tròpic de Càncer i Tròpic de Capricorni, molt ben traduïts per Manuel de Pedrolo) o també la seva trilogia La crucifixió de Rosy, amb Sexus, Nexus i Plexus, i els diaris d'Anaïs Nin, així com les seves novel·les Escales cap al foc, La seducció del Minotaure o Delta de Venus, etc., tot plegat de caràcter marcadament autobiogràfic.

A partir de la Segona Guerra Mundial podríem dir que la literatura eròtica en si deixa d’existir i les escenes eròtiques s’incorporen, amb més o menys cruesa, a la literatura sense etiqueta. Tanmateix, alguns autors van destacar per la gran intensitat d'algunes escenes eròtiques de les seves novel·les, com Vladímir Nabòkov o Erica Jong.

Al costat d'això, és clar, sempre ha existit una literatura pornogràfica en el sentit que dèiem al principi, al més sovint acompanyada d'imatges gràfiques o fotogràfiques o més aviat acompanyant-les. Avui existeix un gènere nou de literatura pornogràfica que es troba a la xarxa d'internet. Es tracta de textos de lliure accés però no escrits amb cap intenció literària sinó més aviat amb un caire amateur, explicant experiències pròpies viscudes o imaginades.

ALBERT MESTRES