Avui em toca a mi fer una aportació. Trobo que això de treballar en equip està molt bé! 

Ja us avanço que la propera ressenya dedicada a l'erotisme no serà un llibre sinó una pel·lícula. Tenim de tot i més!

Elogi de les dones madures, d’Stephen Vizinczey. Edicions 62, 2002 205 p.
(El Balancí; 447) 1a. edició en català: 1994.

El podeu trobar a la vostra biblioteca pública

Com que sóc dona i ja tinc una edat, no puc citar aquest títol sense provocar un somriure compassiu o burleta. Però no és un llibre d’autoajuda per a quarentones, sinó un interessant manual de seducció.
El bon gust en el títol ja demostra l’elegància d’estil de l’autor, escriptor hongarès en llengua anglesa nascut el 1933. Vizinczey és poc conegut, malgrat que la seva traducció al francès el va convertir en un merescut bestseller el 2001. De fet només té publicades dues novel·les i dos assaigs.
De l’Elogi ... se n’han fet un parell d’adaptacions al cinema, una d’elles ambientada en la Guerra Civil Espanyola, amb Juan Diego Botto i Fane Dunaway (En brazos de la mujer madura, 1997)

La novel·la recull les memòries del jove András Vajda, amb episodis on l'erotisme té un pes essencial però sense arribar a l'empatx.
Des del vessant amorós és un manual iniciàtic, una injecció d’optimisme, una vacuna contra les manies. La moral de la història diu que la sinceritat és la clau de l’èxit i el pas dels anys, un punt a favor, contràriament al que ens sol vendre la publicitat moderna.

El primer paràgraf és tota una declaració de principis:

“No sóc un expert en sexe, però vaig ser un bon observador de les dones que vaig estimar, i intentaré recordar aquelles experiències bones i dolentes que, jo crec, van fer de mi un home”.

L’edició original sortia al Canadà el 1965, 40 anys abans que García Márquez fes inventari de les seves Putas tristes i amb quasi mig segle d’avantatge sobre el Diari d’hivern de Paul Auster.

L’escenari és aquell ambient austrohongarès tan exòtic, on les senyores tenien com a mínim un amant declarat, igual que els seus marits, mentre que al Mediterrani només toleràvem les “querides” per al mascle ibèric.
Són molt interesants els apunts de política i història que expliquen l'exili del protagonista, primer a Roma i després a Amèrica del Nord. Eren els anys 40-60 del segle XX.

Envoltat des del bressol per un harem de dones amoroses de mitjana edat (la mare, les amigues i les tietes), el noi s’educa en la tendresa i l’admiració cap al sexe femení. La novel·la és un himne al goig i al respecte, a la confiança mútua, amb reflexions molt intel·ligents sobre la condició humana. Combina perfectament bon humor i picardia, interessants anècdotes personals i socials... però també inevitables fracassos i alguna pèrdua d’afectes i de pàtries pel camí.
Tot plegat en fa una història emotiva, mai vulgar ni gens incòmoda. Amb fragments poètics sense ser carrinclons. Creïble i equilibrada, sí. M’ha agradat per això.

5 fragments que he subratllat per a la meva "Wikiquote" privada:

“Un dels horrors de ser molt jove és que no te n’adones quan t’han derrotat” p. 47

“Es diu que, just abans de morir, les persones veuen la seva vida en un instant (...) Ajagut al costat de la Maya, ben premut contra seu, vaig experimentar una al·lucinació similar: ara no estava a punt de morir, sinó de viure” (p. 69)

“Estava prou a la vora perquè la meva veu li toqués la pell (...) L’acariciaria amb els sons, i no era una idea poc escaient, potser, si tenim en compte que era violinista” (p. 108)

“Dec la meva bona sort a les bones esposes que van compartir amb mi les alegries i les penes del matrimoni. Els nostres amors eren tranquils i serens; no hi havia retrets ni discussions; al capdavall, ¿quin sentit tindrien les aventures extramatrimonials si fossin iguals que el matrimoni? (p. 132)

“No hi ha cap animal tan mesquí com un home quan ja no estima una dona” (p. 147)

Apart del detall que la primera amant de l’András li deixava llibres, i el seu amor sense esperança va ser una bibliotecària, recomano aquesta obra per la sensibilitat que desprèn. Em sembla sincera i positiva, val la pena invertir-hi unes hores i ens enriqueix intel·lectualment: requisit indispensable quan es tracta de distingir entre la cultura i la banalitat.

Esther Suriñach

Bibliotecària