Estic cansada de sentir a parlar de la crisi, de les retallades, de les baixades de sous, dels acomiadaments i de totes les notícies dolentes que sentim cada vegada que engeguem la televisió, llegim el diari o escoltem la ràdio.

Necessito i necessitem respirar, deixar de parlar contínuament de les coses negatives i centrar-nos més en les positives. La meva feina m’agrada. Sóc bibliotecària i hi ha petits moments del dia a dia laboral que són inoblidables i que m’agradaria compartir amb vosaltres:

Les mostres d’agraïment de l’usuari super educat que no sap com fer-nos saber com n’està de content del tracte que rep cada vegada que ve. O aquell altre que, sense feina i sense família, a la biblioteca se sent acompanyat i troba l’escalfor que li falta a casa seva.

La visita diària dels dos jubilats, que es troben sols, i que cada dia, al matí i a la tarda, s’asseuen a les butaques blaves per llegir les revistes i els diaris. El dia que no vénen els trobem a faltar. Deu estar malalt o és estrany que no hagi vingut avui!!!, talment com si es tractés d’un familiar.

La noia amb Síndrome de Down, que no viu a la població, que desitja amb totes les seves forces a que arribi el mes d’agost per a poder venir, com cada estiu, tota la tarda, a llegir i rellegir els llibres que tant s’estima des que era petita. Ella s’asseu en un raconet de la biblioteca i està tan absorta amb els seus contes que ni tan sols t’adones de que hi és.

I també, la nostra lectora estrella. Aquella que, faci el temps que faci, necessita emportar-se llibres en préstec i comentar-nos si li han o no li han agradat. La que sempre s’avança a l’hora de demanar les novetats. La que ens assessora sovint de quins llibres s’han editat.

Els nostres veïns holandesos, que passen llargues temporades al poble, i utilitzen la biblioteca per ampliar els seus coneixements de la nostra llengua. Les seva il•lusió i esforç per integrar-se és d’admirar.

No ens podem oblidar dels usuaris de temporada que, des de fa molts anys, ens visiten any rere any i que, veient la crescuda que han fet els seus fills, ens adonem que el temps passa massa ràpid. Que quan és l’hora de marxar ens diuen, tristos perquè s’han acabat les vacances però alhora satisfets perquè tornen a casa, “Fins l’any que vé. Que passeu un bon hivern!!!”

I encara, les dues noies immigrants que van començar a venir quan encara no parlaven gens ni mica el català, amb la timidesa habitual del nouvingut, i que ara ja s’hi troben com a casa seva. I al senyor, també immigrant, que utilitza el servei d’ordinadors per anar escrivint de mica en mica la seva novel•la, aquella que no sabrem mai si s’ha editat.

I no ens oblidem dels dos escriptors eventuals que aprofiten el silenci de la sala d’adults per concentrar-se en les seves obres. Aquelles que quan s’editen les comprem perquè sabem on s’han escrit en la seva major part.

I per anar acabant, no em puc oblidar dels membres del Grup de Lectura “El Petit Príncep”, per la seva fidelitat des de l’any 2006 a les trobades mensuals. Unes trobades que ens han animat a organitzar altres activitats relacionades amb les obres que hem llegit: anades al teatre, sortides culturals, lectures en veu alta, visites guiades, trobades amb l’autor, projecció de pel•lícules... I tampoc, evidentment, dels nens i nenes que, amb l’alegria i l’entusiasme que els caracteritza, escolten bocabadats els contes que se’ls expliquen.

Aquests són els “petits moments” que et fan estimar una feina com la nostra.

Lídia Solés i Poch

Biblioteca Víctor Català
L’Escala