[Il·lustració d'Ex-Libris, d'Alexandre de Riquer, 1903. Forma part del fons històric de la Biblioteca Lambert Mata de Ripoll]

Llegir és crear-se un petit tresor personal de records i d'emocions, un tresor que mai no serà igual al de ningú més, però que sempre podem posar en comú amb els altres

(Susanna Tamaro)

Llegim per viure altres vides, per descobrir coses noves, per una ànsia d'evasió.
Llegim, també, per tot el contrari: per aprofundir dins nostre, per aprendre dels antics, per copsar l’actualitat. Llegim en estat d’eufòria i quan estem deprimits. Llegim des que tenim memòria.

Som, els lectors, una espècie en perill d’extinció?

No podem viure sense històries. Ficció, poesia, teatre, cançons i llegendes no moriran mai. Però canvien els temps i, amb ells, les formes.

Els optimistes creuen que el llibre digital ofereix una lectura més democràtica, feta a mida per als lectors, que complirà l'eterna utopia del saber universal. Per als amants de la lectura és un invent fabulós, un gran aliat del nostre vici incurable.
La meva intenció, avui, al blog, no és parlar sobre el dilema entre paper i digital, que de fet són compatibles. No és tot això del tacte i les olors, ni els prestatges plens de llibres, o el disseny de les portades i tot aquest bla bla bla. Ni tan sols em plantejo el sentit de les biblioteques públiques, tot i ser part implicada per la meva professió, perquè estic segura que ens sabrem reinventar. El que espanta són els canvis d’hàbits, la ràpida davallada en quantitat de lectors i qualitat de lectura.

Les noves tecnologies ens acostumem a la velocitat i a la immediatesa, a moure’ns en superfície, sense esforç, “surfejant”, com deia Baricco fa més de cinc anys.

Ara, de qualsevol cita ensucrada que es pugui pescar a la xarxa ja en diuen Literatura.
Es tanquen llibreries i es pirategen textos i a ningú li cau la cara de vergonya si s'asfixien els autors i els intermediaris, amb tots els seus anys de feina i sacrificis.
Les novel·les més venudes es transformen en guió de cine i telenovel·la, rampinyant-ne els arguments mentre perden pel camí la meitat de la bellesa. I les menys afortunades, a vegades les millors, cauen al pou de l’oblit.
Cada cop hi ha menys clients i més obres per vendre, molta oferta i confusió, un bombardeig informacional i un desequilibri estacional: la majoria de famílies només pensen en els llibres quan ve sant Jordi i a principi de curs. Comprem contes als infants com es compra una joguina, vigilant si té pop-ups i si flota a la banyera.
Presumim de biblioteques esplèndides, molts carnets, bones estadístiques, potents plans de promoció, professionals preparats i fires a punta pala, escriptors d’alta volada i professors militants.
Però, sincerament, jo no veig gaire mainada amb llibres a sota el braç..., i que consti que m’hi fixo!

Sèries americanes, maquinetes d'última tecnologia amb moltes aplicacions, accessoris de moda, pírcings i tatoos, música i esports. Tot això sí, però... llibres?
Quantes converses sentim de joves parlant de llibres?
Quina mare ha de dir “Prou!” davant d’una llibreria amb la mateixa freqüència que en una botiga de pantalons o videojocs? O cridar els fills mil vegades a sopar perquè s’han quedat pillats en les pàgines d’un llibre?
Quin tant per cent de joves està llegint alguna cosa per iniciativa pròpia?
Quants en veieu en espais públics amb llibres oberts a les mans, o bé a dins de la maleta?
Els vostres fills s’emocionen davant la web d'Amazon? (“Oh, mare, deixa’m la VISA, que em compraré un llibre online”)
Quantes vegades s’aixequen del sofà per anar a xerrades d’autors en alguna sala d’actes? No parlo del primer de la classe ni de jubilats, lletraferits o membres de clubs de lectura. Em refereixo als nois i noies en general, que són els nostres hereus. Els de casa meva, sense anar més lluny.

Anem fent-nos a la idea que el llibre, tal com l’entenem des de Gutemberg fins a avui, pot desaparèixer. Aquest objecte popular, valorat i de consum massiu, sinònim de la cultura i la distracció més sanes pot esdevenir peça de col·leccionista com els discos de vinil. Llegir a poc a poc serà un hobby minoritari i nostàlgic com fer puntes de coixí. Un vestigi del passat igual que els àlbums de fotos, o de cromos, o segells.

I el món seguirà girant, indiferent, etern. Naixeran nens, cauran estrelles, es destruiran països i ecosistemes i ens convertirem en pols.
Els qui ens vindran al darrere es banyaran a la platja sense pensar en Crusoe, trepitjaran la neu verge sense els cruixits de Jack London i patiran per amor sense recitar Neruda.

Es pot viure, sense llibres? Milions d’éssers humans ho demostren cada dia, de la mateixa manera que se sobreviu d’esquenes a la música, o si et negues a menjar carn o a practicar algun esport. Els estudis científics afirmen que el cervell lector desenvolupa súper poders, manté en forma les neurones, exercita escorces, lòbuls i filigranes diverses i afavoreix l’empatia emocional, però encara no s’ha estudiat com n’és, de letal, la ignorància.

Potser un futur sense llibres no vol dir gent insensible, de la mateixa manera que no és obligatori entrar al Louvre i admirar La Gioconda per saber com somriu una dona i com és la llum de la Toscana. Sense llibres, art o cultura, però, hi haurà un tipus d’intel·ligència diferent. Serem més pobres, d’aquella mena de pobresa que no es mesura en diners.

Calvino es preguntava, fa quasi un quart de segle “Perquè llegir els clàssics?”. Aviat caldrà escriure un “Perquè llegir”, simplement. El segon dels seus 14 arguments inicials, per exemple, diu que

II. El clàssic és una riquesa per als seus lectors
les lectures de joventut donen forma a l’experiència futura: proporcionen models, continguts, termes comparatius, esquemes de classificació, escales de valors i paradigmes de bellesa

Podem prescindir d’aquest patrimoni?

Tal com diu en Jordi Nopca, com sabrem què signifiquen els espectacles dantescos, les respostes kafkianes o les temptadores lolites si deixem perdre el tresor de la literatura?

I també, tan patriotes que som ara: defensarem a fons la nostra llengua i cultura sense la lletra escrita i la lectura pausada? Qui ens recordarà la veu i el pensament dels nostres avis?

Si es dóna el cas que algun dia, per a la gent que m’envolta, Stradivarius només sigui una botiga de roba barata, Sòcrates un jugador brasiler i les figues d'un altre paner una fruita desconeguda, jo no vull pas ser-ne còmplice. Egoistament espero trobar-me - com diu en Llach- arran de terra per sentir els renecs que diu la gent com jo. I estalvieu-vos l’epitafi, no el sabran interpretar.

Esther Suriñach, Llibres i Companyia, Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona.

[Dedicat a en Manuel Baixauli, menys pessimista que jo]