Foto: Mercè Barnadas, bibliotecària i Albert Mestres durant la trobada amb el compositor J. M. Mestres Quadreny, novembre 2011.

Vam començar les trobades del club de lectura fa sis anys.

Vam tenir la sort que, just en el moment en què li estàvem donant voltes per saber quin rumb havíem de prendre, els vents ens van ser favorables i ens van dur un bon timoner. L'Albert Mestres, escriptor, poeta i artista múltiple i complex, es va comprar una casa a Caldes, molt a prop de la biblioteca, i va començar a venir al poble per passar-hi alguns caps de setmana i les vacances. Era usuari del servei i, molt sovint, ens feia donació dels llibres que ell escrivia, traduïa o publicava.

El seu tarannà tranquil, observador i, ell m’ho permetrà, poc convencional, trencava amb els esquemes del que s’entén per un animador a la lectura, però bé que havíem d’aprofitar el seu contundent bagatge literari. Un dia el vaig agafar desprevingut mentre llegia el diari i li vaig demanar si li vindria de gust tirant endavant aquest nou projecte amb ell al capdavant i nosaltres a la reraguarda. Va dir que sí i aquí va començar aquesta aventura extraordinària.

Avui volem fer un breu repàs en forma d'entrevista de tot el que han donat de si aquests anys que portem de trobades, sopars, sortides, de xerrades intenses i descobriments literaris de primera magnitud. Un club que ens està fent millors lectors. Tot va començar l’estiu del 2007 amb Jordi Coca i la seva novel•la Sota la pols. Des d’aquell dia hem conegut de ben a prop autors tan diversos com Emili Teixidor, Carme Riera, Sergi Belbel, Manuel Molins, Antonina Canyelles, Francesc Parcerisas, Joan Daniel Bezsonoff, Joaquim Mallafré, Jaume Pòrtulas i molts més.

Albert, quan et vaig fer la proposta de conduir el nostre , encara inexistent, club de lectura, tu en tenies alguna idea del que volia dia això? Havies participat alguna vegada en una trobada de lectors similar?

La veritat és que no en tenia ni idea. Sabia que existien clubs de lectura però he de confessar que no ho valorava massa, perquè sempre havia entès la lectura com un acte solitari. L'única experiència que tenia, més aviat penosa, va ser com a autor de teatre en una biblioteca de Badalona, on em vaig sentir completament fora de lloc. Quan m'ho vas proposar, certament enganxat per sorpresa, tampoc no tenia idea de com ho faria, però tenia ganes d'introduir-me una mica en el poble i vaig pensar que seria una bona manera de fer-ho. Rumiant-hi em vaig proposar, fos quin fos el nivell dels lectors que poguéssim tenir, que el club esdevingués, a més d'una experiència gratificant, una experiència enriquidora per a tothom, i això m'incloïa a mi, i sobretot tan oberta de mires com fos possible.

Com decideixes i organitzes les lectures?

Obertura de mires volia dir sobretot per a mi no tancar-se a cap tipus de lectura, no cenyir-nos a un gènere i a un tipus de literatura dins aquest gènere, que és el que solen fer els clubs de lectura. Per tant, em vaig proposar administrar a poc a poc i sense massa pressió tota mena de literatura de la que jo considero interessant, que reconec que no és tota. Vaig dissenyar algunes prioritats, conscient de les dificultats que algunes comportaven.
D'una banda, atacar clàssics, grans clàssics de la literatura la lectura dels quals pot esdevenir apassionant, com ara Flaubert, Mann, Tolstoi, Conrad, Joyce, però també Heròdot, les Mil i una nits, Homer. Quan són lectures que comporten un cert nivell de dificultat, busco reforçar-les amb alguna personalitat atractiva que ens hi pugui introduir, com és el cas de Jaume Pòrtulas per a Heròdot i l'Odissea o Joaquim Mallafré per a l'Ulisses de Joyce. Després, novel•les actuals, sempre amb algun punt de singularitat, amb la presència de l'autor. Ja n'has citat alguns.
D'altra banda, els dos gèneres que, malgrat ser minoritaris i segurament d'accés més complex, són per a mi pilars indispensables de qualsevol cultura lectora, la poesia i el teatre. Pel que fa a la poesia, l'opció va ser abordar aquell tipus de poesia a la qual probablement estaven menys avesats els nostres lectors, precisament per canviar, si era possible, la concepció estereotipada que té la majoria de la gent de la poesia. En aquest cas, la presència de l'autor em semblava imprescindible, i per això per ara només hem fet autors vius i de parla catalana, entesa en el sentit territorial més ampli. Respecte al teatre, volia introduir la lectura col•lectiva en veu alta com una experiència teatral en si, cosa que ha funcionat molt bé i ens ha permès llegir no solament autors vius i presents (Belbel, Molins, Cavallé, Pijuan), sinó també alguns del passat (Puig i Ferrater, Vallmitjana, Ford).
Es tractava d'anar combinant gèneres i graus de dificultat, per no ser massa exigents amb els nostres lectors, amb una línia clara i un programa a llarg termini, naturalment sense cap rigidesa i obert als canvis.

Al principi, les trobades del club eren multitudinàries, ara hem rebaixat el nombre de persones, que estan al voltant de la vintena. Una de les crítiques que a vegades se’ns han fet és que en el nostre club ets tu únicament qui prescriu les lectures. He de dir que aquesta és una aposta que jo comparteixo al cent per cent. Quina seria la diferència entre un club com el nostre i un on les lectures es consensuen entre tots els lectors?

Crec que en certa manera la pregunta queda contestada amb la resposta anterior. La nostra programació respon a un pla concebut amb una certa amplitud però al mateix temps amb un grau elevat de coherència i no depèn doncs dels avatars dels components del club ni, el que encara seria pitjor, dels avatars de les modes o les promocions editorials.

Durant tots aquests anys, a part de narrativa, hem llegit tot tipus de literatura: poesia, teatre, assaig, etc. Cadascun d’aquests gèneres comporta un tipus de sessió diferent. Què diferencia cadascun dels estils literaris a l’hora de parlar-ne?

Com dius, les sessions s'han de plantejar de manera molt diferent. En la narrativa el debat se sol centrar en qüestions sociològiques o contextuals i la força amb què els autors són capaços de transmetre-les (amb les degudes excepcions, és clar). A la poesia es tracta de compartir imatges i idees sonores o conceptuals que ens han colpit durant la lectura i contrastar-les amb les de l'autor, que sovint amb la seva manera específica de llegir aclareix moltes coses i obres mons sencers. Pel que fa al teatre, a la sessió s'intenta convocar la imaginació del lector a través de la lectura en veu alta perquè pugui viure en pròpia pell la intensitat de l'experiència teatral.

En una de les trobades vam llegir el llibre Pensar i fer música (2000), escrit pel teu pare, el reconegut compositor de música contemporània, Josep Maria Mestres Quadreny. Després d’escoltar algunes de les seves sorprenents composicions, vam parlar de música, trencant totalment conceptes preestablerts. El teu pare ens va dir que la música no descriu sentiments, que la música s’ha d’entendre per ella mateixa. Aquesta reflexió em porta a la preguntar-te si pel que fa a la literatura penses el mateix. Creus, com Julian Barnes, que la literatura no és farmacologia? que un text literari s’explica per ell mateix i que no hi hem de buscar la cura dels nostres mals? Si no hi busquem un cert consol en la literatura, o el que és el mateix, una explicació del món, què hi busquem?

No podem tancar cap porta. Qualsevol nivell de lectura ja és accés al coneixement, i no em refereixo a la cultura intel•lectual. El coneixement és un concepte molt ampli, que abasta, sí, el món intel•lectual, però també d'una manera equivalent el de les emocions, els sentiments, la intuïció, la imaginació... tot el que sigui obrir-se a noves finestres mentals és coneixement.

La lectura és un procés mental. Si la música no significa res fora de si mateixa, què ens en fa gaudir? La nostra ment gaudeix reconeixent unes estructures que primer ha de desxifrar i després reconstruir. El mateix podem dir de la lectura. La ment gaudeix amb el joc que s'estableix consistent a descodificar un text i després, un cop identificat el codi i l'estructura, tornar-lo a reconstruir. Això és el procés de lectura, una experiència creativa que exigeix l'estímul mental. Una explicació del món? Hi ha tants mons com ments, hi ha tantes lectures com lectors. Un consol? Llavors la lectura seria un acte de dolor. No, el mateix procés de lectura és el remei.

Al club sempre llegim textos arriscats i no ens fa por encarar depèn de quines lectures, hem llegit obres com Ulisses o les Mil i una nits i autors com Josep-Sebastià Pons o Thomas Mann. Però és cert que una de les nostres discussions més freqüents tracta sobre la necessitat de tenir un bagatge cultural mínim (les ulleres i el tub que ens deia en Marc Romera per entendre depèn de quines obres. La música del teu pare o els viatges d’Heròdot en són un bon exemple.

Quin seria el teu consell per a un lector temorós, potser no de Déu, però sí de James Joyce?

De nou, no tancar mai cap porta, no tenir por del que hi hagi darrere les portes, perquè la lectura de l'autor no la podrem fer mai, per això s'esforcen els exegetes i omplen prestatges i prestatges d'interpretacions del que se suposa que volien dir els autors. No solament una lectura culta o intel•lectual suposa una comprensió. Cada lector farà la seva lectura i tots els nivells de lectura són lícits, perquè, ja ho he dit abans, suposen un enriquiment, una obertura al coneixement, el que sigui, fins i tot si no és el que pretenia donar-nos l'autor. Per posar un exemple, la Lolita de Nabòkov (que un dia d'aquests caurà al club) quan es va publicar als anys cinquanta es va convertir en un best-seller gràcies al nervi de l'estil narratiu, la força del punt de vista i la intriga de la trama. Per a una persona normal aquest nivell de lectura representa el gaudi. Però per a un erudit, capaç de copsar les infinites al•lusions i jocs de citacions literaris, el gaudi de la lectura està en un altre lloc. Ni millor ni pitjor, simplement diferent.
Llegir. No hi ha eines prefabricades. L'única manera de superar, com si diguéssim, nivells de lectura és llegir. Cada nova lectura, sobretot si suposa un repte, ens dóna noves eines per a la següent lectura. Avui el tub, demà les ulleres. Però abans, és cert, cal saber surar, i també moure braços i cames i respirar.
T'explicaré una anècdota que no explico gaire sovint perquè pot resultar una mica pedant. De jove m'esforçava a llegir llibres espessos de filosofia i críptics de lingüística i em pensava que no entenia res. Vaig arribar a la conclusió que era una persona intel•ligent el dia que vaig pensar: "Ah, era això!" És a dir, jo ja els entenia, però com que sabia que eren molt difícils em pensava que no els entenia i hi buscava un significat més esotèric del que m'oferien.

Tu ets escriptor, poeta, dramaturg, director i professor de teatre, editor.. en quina d’aquestes facetes et sents més identificat?

Ser, sóc persona, i en mi el que s'acosta més a ser persona és ser poeta. Un poeta pot ser un bon dramaturg i un bon narrador, mentre que a l'inrevés és més difícil. Però qualsevol forma de creació m'apassiona, sigui a través de l'escriptura o de la direcció teatral, que està al meu abast (i no la música, per exemple). Sóc professor per guanyar-me la vida, com he estat cangur, enganxador de cartells, repartidor de paquets, mosso de llibreteria, corrector de textos, traductor de catàlegs... Sóc editor podríem dir que per patriotisme doble, envers la meva societat, la que m'alimenta en tots els sentits, i envers el meu país, la literatura. Però també sóc altres coses que no has dit, com editor de discos o organitzador d'esdeveniments.

Algú que escriu, llegeix un llibre de manera diferent dels qui som només lectors? Se li revela més important l’estil del text o la manera com l’autor l’ha concebut que no el que explica? Li costa més desprendre’s de la forma?

Això és una de les coses que em sap més greu de ser escriptor. La lectura de l'escriptor no és mai innocent. Només començar la lectura es disparen una sèrie d'instruments d'anàlisi i de dissecció que poc tenen a veure amb el gaudi literari. Com que això és inevitable, cal fer un esforç per fer com una mena de lectura esquizofrènica, deixar que aquests ressorts actuïn pel seu compte i intentar distanciar-se'n per no perdre del tot el gaudi del lector. El mes de maig tindrem amb nosaltres l’autor asturià Xuan Bello. Llegirem el seu magnífic llibre Història universal de Paniceiros, traduït al català per Adesiara (2008).
Una lectura, per cert, per contradir una mica els crítics que deies abans, que programo encantat de la vida perquè encaixa perfectament en la nostra línia i hi és coherent, però que no he proposat jo, sinó algú altre del club, tu, si mal no recordo.

Fa uns anys, Bello va participar en el projecte creat per l’Albert Mestres i la Sofia Fonseca Veus paral•leles, una reunió de quatre poetes de parla catalana i quatre d’una altra cultura que reciten els seus poemes. En aquella edició la poesia convidada era l’asturiana. Nosaltres llegim una part de la seva narrativa, un homenatge a la seva terra i descobrim aquest món únic que ens arriba a través de la seva memòria i les seves paraules. Realitat i ficció des del centre del món.  En col•laboració amb el Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona hem organitzat un cicle de xerrades amb Xuan Bello. Una d’aquestes trobades serà amb el personal de biblioteques. Esperem que us agradi la idea i pugueu venir.

Foto de Pensar i fer música, de J.M. Mestres Quadreny

Entrevista feta per: Mercè Barnadas Serrallonga, directora de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia de Caldes de Malavella