Mercè Saurina

Demà 8 d'agost, a les 20.30 h,  serà a l'Escala presentant la seva novel·la Com llunes de Saturn (finalista Premi Just M. Casero 2010) a la sala d'actes de la Biblioteca Municipal.

1. - Faig aquesta feina perquè no puc concebre la vida sense fer-la. Escriure m’ha acompanyat des de sempre. Ja de ben petita m’inventava el poema de Nadal i, ja adolescent, a part d’escriure contes, els meus amics quedaven farts de rebre cartes meves que jo pretenia que contestessin: no entenia que els fes tanta mandra agafar paper i bolígraf per escriure’m quatre ratlles que jo, tot seguit, contestava ràpidament altra vegada. Per altra banda, l’escriptura va molt bé com a teràpia personal: t’ajuda a centrar les idees, a focalitzar l’atenció, pots projectar-hi les teves inquietuds, els teus sentiments i, un cop els traspasses als personatges, és més fàcil objectivar-ho tot...

2. - L'adjectiu que millor defineix la meva obra és...   Seria una mica agosarat per part meva i, sobretot, molt pretensiós, intentar respondre aquesta pregunta quan tinc una única novel•la publicada, l’altra a punt de ser-ho, i uns quants contes i articles en col•lectives i revistes. El que sí que puc dir és que quan escric sempre tinc les emocions molt presents.

3.- El primer record que tinc d'una biblioteca és quan tenia deu o onze anys, a la biblioteca de La Caixa que hi havia a la cantonada Poeta Marquina amb carretera Barcelona, a Girona, just davant de l’escola Vedruna. Cada dia hi anava una hora llarga, perquè l’autobús de Girona a Bàscara no sortia fins a les set. Quan la van tancar em vaig quedar desemparada... Vaig empassar-me tots els llibres de l’Enid Blyton que no tenia a casa (cada tres o quatre dies tornava el llibre i n’agafava un de nou). Tot i així, en tinc un mal record: un dia, la bibliotecària em va fer plorar perquè em deia, amb un to amenaçador i gens adequat, que no havia tornat un llibre, i jo sabia del cert que l’havia tornat però ella no m’escoltava. Al cap d’uns dies em va dir que ja l’havia trobat, que no havia registrat la meva devolució i un altre lector se l’havia endut. El mal tràngol, però, ja me l’havia fet passar. A partir d’aleshores vaig agafar mania a les bibliotecàries: les trobava totes unes malcarades i unes encarcarades. Sort que amb el temps la meva percepció va anar canviant i, a més, ara tinc bones amigues que ho són!

4.- Penso que les biblioteques són un meravellós calaix de sastre on, gairebé, gairebé, pots fer-hi de tot: llegir, estudiar, fer treballs en grup, aixoplugar-te, esperar-te i aprofitar per fullejar el diari, acompanyar els teus fills a descobrir llibres, anar al lavabo, consultar Internet... I, a més, juguen un paper cultural importantíssim: ofereixen accés universal i gratuït als llibres i fan una valuosa tasca de promoció de la lectura.

5.- Un llibre que m’ha marcat especialment ha estat Les veus del Pamano, de Jaume Cabré. Mentre l’anava llegint i em deixava absorbir – i embadalir!- per la teranyina dels canvis constants de pla, de temps o de personatge, amb aquella mestria sensacional i envejable, em vaig sorprendre a mi mateixa parlant en veu alta... Vaig apartar els ulls de la lectura i em vaig acostar la novel•la al pit tot pronunciant, gairebé posseïda, aquests mots: “Cabré, t’estimo!”.

6.- Llegir és recomanable perconèixer altres mons i altres pensaments; per estar aïllat i sentir-se acompanyat alhora; per poder-se conèixer més un mateix; per evadir-se, per aprendre, per comprendre, per anar per la vida amb la motxilla més plena, per deixar volar la imaginació, per descobrir i identificar-se amb personatges que caminaran sempre més al nostre costat...

7.- I la pregunta que m’hauria agradat que em féssiu és "Quin és el darrer llibre que t’ha emocionat?" La bibliotecària d’Auschwitz, d’Antonio G. Iturbe. Costa força que un llibre et faci plorar o que et toqui la fibra... Les cinquanta o setanta pàgines finals d’aquest llibre són d’una brutalitat demolidora: no plores, sanglotes i no pots parar.