La primera vegada que vaig sentir a parlar de Maria Àngels Anglada va ser quan vaig arribar a Girona. Recordo que la Gemma sempre recomanava llegir-la, i ho feia amb passió. Va ser pel meu sant quan em va fer arribar a les mans Les Closes, el llibre amb el qual hem tancat la primera temporada del Club de lectura “Girona i la literatura” de la Biblioteca Pública de Girona.

Al club de lectura llegim i gaudim d'escriptors de les comarques gironines. No podíem passar per alt l'obra de la vigatana-figuerenca Maria Àngels Anglada, perquè és a l'Empordà on va transcórrer bona part de la seva vida i també és l'escenari d'aquesta seva primera novel·la “singularment hàbil, magistralment descosida”, tal com la descriu Valentí Puig a la lliçó inaugural del curs 1999-2000 de la Universitat de Girona.

Les Closes explica la història de Dolors Canals (Dolors Batlle), la besàvia d’Anglada. Una nit d’hivern de 1866 a Vilasirvent (Vilamacolum) el seu marit, l’hereu Tomàs Moragues, és assassinat per raons polítiques i la declaren a ella culpable. El diari El Ampurdanés (1861-1913) se'n va fer ressò. Després de passar una temporada a la presó i de ser absolta, la jove vídua va a viure a Bellvís amb els seus pares i després a Barcelona.
Un cop acabada la guerra carlina, “una d'aquelles llargues tardors, endolcides de raïms i de figues de coll de dama” Dolors Canals torna a instal·lar-se a can Moragues amb els seus fills, l'Andreu i el Jeroni. Aquest darrer té inquietuds literàries i es mou en els cercles il·lustrats de l'Empordà; fins i tot pren part en els primers Jocs Florals de Figueres.
Després de totes les vicissituds i obstacles amb què es troba la protagonista, l'autora ens permet creure, per un moment, que la vida de Dolors Canals transcorre pacíficament. Tot i portar una vida discreta sembla que desperta "l'enveja d'algun déu”: dissortadament tornen “les hores lentes” i mentre la fil·loxera destrossa les vinyes, una malaltia s'endú en Jeroni, el fill petit, que enterren en el cementiri “sota baladres blancs i rosats que no demanaven gaire aigua per florir”. Amb aquest episodi, un dels més bells i poètics de tota la novel·la, es tanca una part de la història.

L'altra part de la vida i dels fets d'aquesta família de terratinents empordanesos els pot recuperar la besnéta gràcies a una sèrie de documents que es troben a l'arxiu de can Geli a Vilamacolum: factures, cartes, inventaris i retalls de diari ajuden a reconstruir la història. I no podem oblidar la llarga carta que escriu l'Adelaida Moragues, que permet recuperar les parts més íntimes de la història: el darrer període a la casa de Bellvís (Camallera), el llistat dels divuit llibres de la biblioteca de la besàvia, el casament -en secret- de Dolors Canals amb l'administrador Miquel Comellas, “l'armari dels tresors”, la saleta i l'alcova, la galeria de la vinyaverge on besàvia i néta havien tingut converses molt llargues. En una d'elles s'esmenten les dues coses que Dolors Canals trobava a faltar a Bellvís: una és la marinada que a “Vilasirvent deixava la casa fresca com una flor” i l'altra és “aquella flaire d'herba de les closes!”

El gran lirisme de les descripcions dels aiguamolls i les closes, d'aquest paradís que la protagonista estima tant, ha estat un dels trets que les participants del club de lectura més van destacar: van gaudir de la delicadesa i de la sensibilitat amb què parla del paisatge de l’Empordà.

Les Closes va guanyar el Premi Josep Pla l’any 1978. Quan Maria Àngels Anglada escriu l'article 'Notes sobre la naturalesa i Josep Pla' reflexiona sobre la relació de l'autor amb el paisatge i la naturalesa de L'Empordanet; aquest “contacte pell a pell” de l'autor amb el seu entorn, del coneixement directe i profund que té de la natura i de com el transmet amb “justesa i matisació”. Els mateixos adjectius també els podem emprar per descriure l'obra d'Anglada, sobretot aquesta precisió en els detalls que l'autora admirava dels poetes i narradors anglesos.

Per acabar, us recomanem aquest documental, un tast exquisit per conèixer l’autora: sentireu què diuen d’ella l’escriptor Antoni Puigverd, l’ornitòleg Jordi Sargatal i Mariàngela Vilallonga, directora de la Càtedra Maria Àngels Anglada de la Universitat de Girona; no us perdeu el final: el botó d’or el posen les dues actrius Cristina Cervià i Elena Martinell, que reciten i canten poemes i fragments en prosa d'algunes de les novel·les de l'escriptora Maria Àngels Anglada, estretament relacionats amb el paisatge empordanès.

I com ja us podeu imaginar després d'aquestes ratlles, nosaltres ens deixarem seduir, moltes més vegades, per l'obra angladiana. La propera serà la novel·la breu Artemísia, que narra un amor absent i les relacions entre un violinista i dues dones italianes que l'acullen com a dispeser. El títol de la novel·la és un homentatge a la romana Artemisia Gentilleschi, pintora del renaixement italià, deixebla de Caravaggio.

* Per saber-ne més:

Dossier de la Revista de Girona, núm. 199 març-abril 2000.

Perfil de Francesca Romana Ucella, antropòloga literària i itinerògrafa, i autora de la ruta Anglada a Figueres per Oriol Ponsetí-Murlà, filòsof i editor.

L'any 1985 la Revista de Girona publicava “Una història entre dos poemes” per explicar que l'autora, en un gest de solidaritat amb els defensors dels aiguamolls, va publicar un poema elegíac l'any 1971 que va convertir-se en una mena d'himne de la campanya.
Quan el 1985 es va aconseguir salvar “aquest recer vivent”, l'autora va escriure un altre poema, aquest cop per celebrar la victòria:

Hem aturat la mort, en llarg combat:
Aquí retroba l'aigua nodridora
i els verds amagatalls rocell del Nord.
àlics rosats, amics coll-verds, torneu:
torneu, xic corriol, i fredeluga.
 

Marta Morera i Sadurní, conductora del club de lectura "Girona i la literatura" de la Biblioteca Pública de Girona.

PS: El darrer dijous de cada mes ens reunim per comentar una obra d’un autor o autora de les comarques gironines. Si voleu formar part del club, escriviu-nos a clgironailiteratura(arrova)gmail.com. Sereu molt benvinguts!