Poc després d’iniciar els seus clubs de lectura, fa dotze anys, la Biblioteca Pública de Girona va considerar interessant  proposar-ne un d'especialitzat en poesia. El de Novel•la Universal funcionava molt bé quant a nombre de participants i regularitat, i un cop consolidat podíem obrir-ne un segon: de novel•la negra, de novel•la en anglès, de…. Però, en el vessant prescriptor de la biblioteca, vam apostar per acostar els lectors precisament al gènere poètic. 

Tots sabem que es llegeix menys poesia que novel•la, i sovint els comentaris sobre la possibilitat de llegir-ne són: “No l’entenc”, “No en sé” … més que no pas “No m’agrada”. Així que allà teníem uns textos buscant lectors i simplement es tractava de fer-los coincidir. 

Calia buscar un bon conductor per a les sessions. Qui millor que un poeta per ajudar-nos a entendre els trucs, recursos i tendències d’aquests textos? Lluís Freixas era el candidat primer i vàrem tenir la sort que trobés la nostra proposta interessant.

Parlem amb ell sobre l’experiència d’aquest club.

Lluís, com vols que et presentem?

Bàsicament jo sóc un lector. A partir de la lectura arribo a l’escriptura, a la qual m’hi dedico professionalment com a periodista durant uns anys. Després he treballat en l’àmbit cultural, des de fa uns anys a la Casa de Cultura de Girona, perquè també m’interessa propiciar experiències amb autors, amb llibres, amb esdeveniments que ens ajudin a entendre millor. Sóc un tastaolletes de la cultura, vaja! Potser seria un bon bibliotecari, o un bon llibreter….

Com a lector, m’interessa més la poesia que la prosa, tot i que òbviament llegeixo també prosa, assaig, teatre.

He publicat tres llibres, dos de poesia i un de narració curta. Això no em transforma en escriptor. Trobo que és una paraula molt grossa, aquesta.

Quan vàrem venir a proposar-te l’activitat de seguida vas acceptar. Coincidíem en veure que la poesia fa respecte i que era interessant establir-hi ponts. Per què creus que passa això? Com han de ser aquests ponts?

Sovint, el primer dia que un lector entra el club té una preocupació, com ara deies: “I si no l’entenc?”. Com a moderador, simplement li dic: “No es tracta d’entendre-hi,. Simplement tu què hi veus? En parlem i ja està….”

És una lectura amb una mica més de complicació perquè sempre té el missatge simbòlic. Però, d’altra banda, té l’avantatge que és molt més curt que la novel•la, i això, d’alguna manera, hi treu dificultat.

La por a la poesia és similar a la de l’art modern. Ens sentim ridículs si no sabem què ens vol transmetre, pensant en un missatge tancat, concret, quan de fet és obert i permet lectures diverses.

Jo sempre els dic que la lectura és un acte íntim i que, per tant, accepta moltes lectures, encara que no totes són possibles. Està bé poder concretar una mica i contrastar. El club de lectura ve a ser com aquell comentari inevitable i gustós que es fa sortint del cine, hagi agradat més o menys la pel•lícula. Aquella escena, aquell personatge, tu com ho veus?

Com a moderador del club vaig donant claus de lectura per tal que vagin superant els límits que poden sentir d’entrada. És com una mena d’entrenament, similar al que podria ser el d’un atleta.

I quines són les claus bàsiques per a la lectura de poesia?

Bàsicament és la clau simbòlica. En poesia tot text darrera té una metàfora. Sovint el paisatge exterior és el paisatge interior, pots intuir el que sent pel que diu, no és una lectura literal i per tant no pren una especial rellevància: els colors si són foscos, clars, el moment de l’any, els tons més tristos o alegres. Si hi volem fer una lectura literal sovint les frases no tenen sentit. Ho podem veure en expressions poètiques que han esdevingut del llenguatge popular: tenir formigues a l’estómac; fa mal temps al meu cap.

Segons Ferrater les paraules en poesia han de tenir el mateix valor que en una carta comercial, però fa una broma quan diu això, perquè com hem vist en aquests exemples no és així.

La intuïció, l’experiència lectora, el ritme (la poesia és summament fonètica)… totes aquestes eines poden ajudar-nos a endinsar-nos sense por en el text.

Des dels seus inicis el club ha canviat amb el seu plantejament. Pots explicar-nos el per què?

D’entrada vàrem plantejar les reunions del club trimestrals: una dotzena de poemes que es llegien en dotze setmanes, pensant en una lectura tranquil•la i que permetés relectures diverses a aquest lector-aprenent amb ganes d’endinsar-se en el llenguatge poètic. No es llegia una obra d’un autor, ni una antologia feta sobre un autor, sino una antologia sobre un tema i que pretenia tenir visions i formes d’arribar a sentiments diversos plasmades de diferents manera. Grans temes com l’amor, la mort, el pas del temps tractats des de diferents autors i estils: els barrocs, els clàssics, els romàntics. Era interessant i divertit establir diàleg entre poemes: l’amor cortès dels trobadors enfront l’escepticisme amorós d’un autor de finals del XX....

Els “grans” temes s’esgotaven, i vàrem passar a llegir autors. Un llibre, però, em semblava excessiu i pobre si es volia tenir una visió completa d’un autor. Per això, vaig seguir confegint antologies pensades per a treure el màxim suc de cadascun dels autors seleccionats. Seguim treballant en antologies de 10-12 poemes, però el club es troba mensualment. El que intento amb les tries és donar una visió àmplia, no caricaturesca, que convidi a seguir llegint l’autor plantejat, coneixent el suficient de cadascun dels seus moments com per poder-te moure amb comoditat.

Quin criteri segueixes per seleccionar els poemes que configuren aquestes antologies ad hoc?

Inevitablement hi ha una part que és el gust personal i el dels diferents membres del grup quan els vas coneixent. Després la tria de poemes prou diversos per poder tenir aquestes visions diferents de què parlàvem. Per exemple, aquest any amb Espriu intentar que es veiés l’Espriu cívic, el grotesc, el reflexiu sobre la mort....

I per seleccionar els poetes, com ho fas?

Intentem fer una mostra prou gran dels diversos cànons, sempre pactats amb els membres del club: clàssics, contemporanis, més durs, més lleugers. Últimament estem llegint moltes poetes dones. Són més desconegudes i, a més, en el nostre club, com en molts d’altres, hi ha una gran majoria femenina. Una altra font per a la tria són les celebracions d’efemèrides, ja que l’interès per a aquell autor sempre creix. Ha estat el cas d’Espriu, l’any que ve ho serà de Vinyoli. A vegades les efemèrides obliguen a llegir autors que fan més por. Ens passava, sense anar més lluny, amb Espriu. Però un cop se’ls ha disseccionat, passen a ser més amables.

Parles de més dones que homes al club. Què més ens pots dir del perfil dels membres?

La majoria del club supera els 50 anys. Són lectores àvides de noves experiències, i moltes d’elles formen part d’altres clubs. Moltes escriuen de forma habitual o ho han fet, i algunes fins i tot han publicat. Un altre comú denominador: totes tenen una gran inquietud cultural.

Tot això fa que a hores d’ara ens atrevim amb tot: vaig voler que coneguessin Casasses, i varen saber gaudir dels seus textos i entrar totalment en el seu estil que a vegades és agosarat i una mica trencador -com per exemple en un poema on parla d’uns ionquis de la Plaça Real de Barcelona-, però que alhora connecta amb tota la tradició literària i popular catalana.

Què creus que pot diferenciar un lector de novel•la d’un lector de poesia?

Crec que el lector de poesia és més omnívor, mentre que hi ha molt lector que només ho és de novel•la, com si la forma més natural de la literatura fos aquest gènere. És curiós que ara mateix es tingui aquesta percepció quan històricament la poesia ha estat la forma natural de la literatura en els seus inicis: la poesia èpica, la poesia lírica, fins i tot alguns assajos varen ser escrits en poesia, per ser aquesta molt més fàcil per a la transmissió oral, ja que juga amb la mnemotècnia. I el teatre, també, el teatre en vers també va ser important fins no fa gaire. Ara això s’ha perdut, i l’única poesia que es segueix escrivint és la lírica, malgrat algun autor, puntualment, segueix reclamant-la per a altres usos. Salvador Oliva, sense anar més lluny, va escriure una novel•la en vers, Fugitius.

Tens un poeta preferit? I algun poema preferit?

Depèn del dia, del moment, del temps. Avui te’n puc dir uns.... però d’aquí a sis mesos és possible que siguin uns altres. Et puc dir que m’agraden molt Ferrater, Borges, March, Vinyoli, Màrius Torres, Carner, Espriu...

I són d’ells els meus poemes preferits Cançons de la roda del temps, d’Espriu, que sempre que les llegeixo les sento cantades per Raimon, Àngel de la Mort, de Màrius Torres; Bèlgica de Carner, que tracta tan bé el tema de l’exili i de l’Europa que en la dictadura teníem mitificada.

Vinyoli m’agrada tot molt, tinc moltes ganes de llegir-lo amb el club. Sona molt natural, molt apassionat, molt vital.

M’agrada quan la poesia és alegre, optimista, perquè és difícil sense ser carrincló. Sembla que la tristesa és més literària i més fàcil de tractar. També en el cine, sembla que un drama sigui més fàcil de fer que una comèdia. Fer riure d’una manera intel•ligent té molt de mèrit.

I dels teus poemes, estàs especialment orgullós d’algun?

No, que difícil. Tots ells trobo que són honestos, és a dir, que per haver estat escrits en un moment determinat és allò el que podia fer, però no me'n facis triar un.

Doncs si et sembla ja el triaré jo. I amb ells cloem l’entrevista.

En seran dos, de L’epifania de les cisternes

ENCARA

Presó i palau, la nit arriba.
Sentinella, el món és
Força infinit encara

CONTINUÏTAT

Sóc l’illa clara,
Oberta a tots els vents.
Ah, ser península!
O més! Ser continent,
Amb pors i ponts i gent

Bona lectura a tots.

Moltes gràcies a la Lourdes Reyes, directora de la Biblioteca Pública de Girona i a en Lluís Freixas, responsable del seu club de lectura de poesia.