Ressenya del llibre Després vénen els anys, de Maria Folch (Drassana, 2014)

Fa un temps, abans del Facebook, qui volia compartir continguts a la xarxa sense saber programar disposava d´una eina personalíssima, fàcil, propera i molt útil que eren els blogs, com aquest mateix que estic fent servir ara.
Per a mi, van significar la democratització de l´escriptura, la participació massiva oberta a tothom i la porta a tot un món i a persones molt profundes.
A El meu país d´Itàlia, hi havia una Marieta que em tenia enamorada per la seva sensibilitat, pels records comuns explicats amb detalls magnífics, per la qualitat de l´escriptura i l´interès del que explicava, sempre, ja fossin grans fets humans o cosetes ben petites.
Després va arribar FB, vam aparcar la resta (jo sí, ella no). Vam començar a surfejar amb xorrades i a perdre el son per l´extinció dels lemurs de Madagascar o discutint si un vestit és blau o groc. I també va tenir lloc la invasió dels autobombos.
Quan la Maria va anunciar que havia publicat un llibre, jo vaig reaccionar al contrari del que s´espera de mi. En comptes de donar-li suport per tot el que ja havia demostrat amb centenars de posts, vaig participar en el Verkami com si fos un impost revolucionari, vaig desar el volum a la cua de la llista d´espera i vaig desactivar les seves notificacions. Greu error. Jo confesso. Mea culpa.
Estic parlant de Després vénen els anys, editat per Drassana a finals de l´any passat. Em vaig saltar la presentació a Barcelona perquè em coincidia amb una altra invitació i vaig preferir el boig conegut que la sàvia per conèixer. I quin greu que em sap.
Ahir vaig començar-lo sense massa entusiasme i aquest matí me l´he acabat sense respiració, abans d´esmorzar, renunciant fins i tot al cafè, oh sacrilegi!
Bé. No podré dir que he descobert una joia amagada, perquè el que he estat fent durant uns mesos és exactament al revés, amagar-me d´una joia que tenia davant dels meus ulls. I ella insistia, en aquella línia tan prima que separa les pesadetes de les grans lluitadores. La Maria és de les segones, us ho asseguro jo, i tindrà grans recompenses, espero!
L´argument de la novel•la feia olor de déja vu: historiadora entrevista supervivients dels desastres bèl•lics del segle passat. Quina mandra, em pensava que seria un más de lo mismo de la Guerra Civil. Foto a portada que toca fibres i, per més inri, ambientat a l´Alguer! Alarma tòpics mode on, la meva illa estimada, “giù le mani” que diuen els italians, una terra que no es toca, material sensible per a mi.

Que equivocada que estava!

A cada pàgina anaven caient els prejudicis com pedregades a sobre el meu cap. M´he trobat amb una història palpitant entre les mans. Ben documentada, equilibradíssima, rodona i meravellosa com només surten les coses fetes amb el cor i el cap. Un luxe. Un secret inconfessable. Una sorpresa. Una delícia. Una excepció. No tinc prou substantius per explicar-ho. Una lliçó d´Història en majúscules (quanta falta que ens fa) i en minúscules, d´aquelles que explicaven les àvies quan a les cases encara hi havia diàleg i hi havia generacions, i àvies, i històries, cases, valors i records. Una novel•la tan ben treballada que costa de creure que sigui una opera prima. Segur que aquest tros de dona fa molt de temps que escriu en somnis, o n´amaga en els calaixos, o va viure una altra vida, no ho sé pas. Una vida feta d´exilis, naufragis i ciutats mirades des de la perspectiva dels seus habitants autèntics, això sí.

El llibre comença amb la Blanca netejant carxofes, potser un homenatge subtil i valent a Castelló de la Plana, una ciutat poc literària fins ara:

Ho té tot preparat, la verdura i la carn tallades, tot en platerets arrenglerats a la lleixa de la cuina, com si fóra per a un programa de la tele

Després es va cuinant tot fent xup xup amb ingredients de primera, ben dosificats, els minuts que calen i el repòs final. Els personatges són intensos sense gaires descripcions, les paraules justes, la tècnica mixta, la sal adequada: retalls d´hemeroteca, correus electrònics, descripcions directes, detalls molt poètics, denúncia moral. Realitat i ficció ben remenades. Molta “xixa” per aprendre i per pair.
No juga amb els sentiments, però els sentiments condueixen.
No manipula el llenguatge, però que bé que sona i quina harmonia, i quin gust que dóna anar-ho llegint. Tan natural. Tan potent. I tan agre i dolç i tot. I tan dur a la vegada. Si us ve plorera digue-me si és de pena o ràbia o goig o què.

És molt injust que els grans èxits editorials passin per alt meravelles com aquesta i triomfin obres fluixes sense rigor, ni carn ni peix, que semblen fetes per encàrrec i aporten ben poca cosa a la literatura i a les persones que comercialitzen aire per omplir bunyols.
Reivindiquem més Maries (Folchs i Alicarts), més Micheles, Antoniettes, Pines, Giulios, Fabrizios i partisans. Que hi hagi noves edicions i traduccions d´aquest llibre, si us plau, perfa, prego, please. I més confiança com la que em va faltar a mi, oportunitats quan es mereixen, i algun premi si s´escau.

Enyorem els llocs on vam ser perfectament feliços

diu la Blanca a la pàgina 208. Al contrari de Pavese, que afirmava que no hi ha res de més inhabitable. És per això, que serveix, llegir i escriure. Per burxar en els atles de la vida, viatjar-hi en el temps i en la distància, i trobar la fòrmula de la felicitat, per molt contradictòria o amagada que sembli.

Gràcies, Maria, per tot el que has escrit fins ara i per tot el que faràs, ja ho sé.

Reconvertidament,
Esther

Maria Folch Segarra (Castelló de la Plana, 1966) és llicenciada en Història Contemporània per la Universitat de València. Treballa en una organització internacional a Ginebra. Aquesta és la seva primera novel·la, amb un títol que prové d´uns versos de Gabriel Ferrater. Esperem sincerament que no sigui l´última.