Llibres i companyia

Som d'aquell 20 % de la població que llegeix més de 10 llibres l'any.

Narcís Comadira. La Vall de Sant Daniel.

[Pintura d' Isidre Vicens. Sant Daniel o paisatge de les Creus, 1955
89x147 cm Oli sobre tàblex]

LA VALL DE SANT DANIEL

Tothom ho deia, sembla de pessebre,

sí, amb el riuet, el pont,

les cases arraulides sota teulats humils,

i el camí que s'hi endinsa, que va fins al convent.

La gent deia el convent, que això de monestir

era poc de pessebre.

I, darrere la tanca, l'hort i els fruiters,

amb les regues de bròquils i de cols

i les de crisantems, i els ametllers

i els nisprers, i les monges amb el seu hàbit  negre.

Això es veu des de dalt,

baixant a Sant Daniel pel camí pedregós

que et du fins a la font d'en Pericot,

aquella que, en els temps que la vall era arcàdica,

rajava un oli pur que guardava una serp

que duia un diamant, gros com un ou,

sempre a la boca.

Després venia un jardí amb uns grans cedres,

venien camps petits i, anant cap a l'esquerra,

el cementiri, una altra tanca, blanca,

i uns xiprers revellits, d'un verd fosquíssim,

del tot escabellats.

I, anant cap a la dreta, una plaça amagada,

voltada de verdor, on tocaven sardanes,

i, més cap a la dreta, penjada sobre el riu,

la font d'en Fita,

on tothom s'aturava una estona. I la vall

encara anava enllà. A poc a poc,

es feia més salvatge

-i això és un dir, està clar-,

hi havia un clap de castanyeres espessos,

un mas amb una torre, i un altre amb dos pallers,

enfilat dalt d'un marge,

i, encara, en un bosquet d'alzines corpulentes,

la font més amagada, la dels Lleons, i em sembla

que ja no sap ningú per què això dels Lleons.

L'aigua era clara i fresca,

i vessava abundant d'un broc de ferro,

gustosa d'humitat, d'olor de fulles molles,

de falguereta i de falzies bordes,

de molsa de vellut esquitxada de perles.

I anant per l'altra banda, per la del cementiri,

la font del Ferro, d'aigua ferruginosa,

una mica picant,

i el camí s'emboscava i pujaves amunt

-no res, un pensament-,

i ja es veia el castell de Campdorà,

daurat pel sol.

Pro la vall era humida,

era una vall perduda, tancada, solitària.

Al bon temps hi cantaven

els rossinyols vesprals, quan hi florien

pèsols d'olor, blauets i gladioles,

entre aquells blats altíssims

d'un juny que ja mai més no tornarà.

Als fondals emboscats,

xuclamel i vidalba s'hi trenaven amb somnis

d'idil·lis i futur.

S'hi feia fosc aviat, per això antigament

en deien Vall Ombrosa,

i era una vall feliç, feliç per oblidada,

lluny del neguit passiu de la ciutat propera,

ciutat que t'esperava quan, als captards d'estiu,

ja tard, amb una garba

de flors

boscanes, perfumades,

tornaves de passeig i t'acollia

amb el so vellutat de les seves campanes.

 

Narcís Comadira. La Vall de Sant Daniel, dins "Llast". Edicions 62, 2007 p. 67-69

Comparteix aquesta informació:
Comparteix a Twitter Comparteix a Facebook Delicious Comparteix per e-mail Imprimir

Comentaris

Escriu el teu comentari

simple_captcha.jpg
(escriviu el codi de la imatge)

Nosaltres som d'aquell 20 % de la població que llegeix més de 10 llibres l'any.

Llibres i Companyia

Nosaltres som dels que apaguen la tele per obrir un llibre.

Llibres i Companyia

Nosaltres som dels que ens adormim amb un llibre a la tauleta.

Llibres i Companyia

Nosaltres som dels que es connecten a les xarxes per pescar llibres, i per opinar.

Llibres i Companyia

Nosaltres som dels que entrem a les llibreries quan no és Sant Jordi ni Nadal.

Llibres i Companyia

Nosaltres som dels que llegim mentre posem els canelons al forn i els nens a la banyera, o mentre posem els canelons a la banyera i els nens al forn.

Llibres i Companyia