[Ofèlia, de sir John Everett Millais, 1851. Exposada a la Tate Britain de Londres, representa un personatge del Hamlet de Shakespeare]

Fragment de Persecució, de Toni Sala. L'altra editorial, 2019. p. 9

"Vaig sortir un any amb un home, fins que vaig saber que havia matat la seva dona. Va dir-m'ho ell mateix. Feia deu anys, amb un ganivet, i havia passat per la presó. No vaig poder escoltar-lo més. El vaig acompanyar fins a la porta, li vaig donar la jaqueta i ell va obrir i va marxar.

    Em vaig ficar al llit vestida. Al matí havia canviat els llençols per ell, la coixinera feia olor de suavitzant i vaig quedar com narcotitzada pel perfum de les flors estampades als llençols, de les flors de la samarreta i els pantalons que no m'havia tret. L'olor de les garlandes a la pantalla del llum de la tauleta, l'olor de les sanefes de les parets, dels rams de les cortines, de les corones de flors al mosaic. Vaig adormir-me en un núvol de pètals, com si la morta fos jo."

Potser és l'incípit més potent de la literatura catalana d'aquest segle. No és estrany que L'altra editorial l'hagi escollit per a la contracoberta. Obre pas a 338 pàgines d'acció, reflexió, descripció i crònica social i històrica dels darrers dos anys. Les flors, com en la Rodoreda que obria aquest cicle de 5 posts, només són la tapadora d'un món tèrbol i fosc.

L'obra de Toni Sala és una escala ascendent, cada llibre un pas més alt, i puja, i puja i puja.

Si el voleu convidar al vostre club de lectura, parlem-ne!