_{[Club de lectura professional sobre L’home manuscrit. Celrà, 12 de desembre de 2008]}

De Manuel Baixauli ho he llegit tot. Fa dotze anys, vaig contreure un virus crònic que es manifesta en llocs propicis com ara cementiris, arrossars, casalots o llibreries.

L’últim brot ha arribat a finals de gener i –tot i que ja s’anunciava i tenia les defenses activades- m’ha deixat estabornida.
Com qualsevol grip que es respecti (l’espanyola, l’asiàtica, la dels pollastres), té un nom i un epicentre. Es diu Ignot, prové de València i es propaga a través de Periscopi.
A més dels símptomes habituals (sensibilitat, febre, esgarrifances, estímuls mentals, fortalesa i benestar general) m’ha provocat la necessitat d’escriure això, amb intenció contagiosa. Tant de bo es faci epidèmia.

Soc bibliotecària i aprecio el paper destacat que sempre ens reserva, en la vida i la ficció.
A la feina demanen sovint:
1)  Em recomanes Baixauli?
2)  M'agradarà? 
Per  la primera pregunta tinc un SÍ més alt que les palmeres. Per la segona, un “potser no”, vàlid per als meus clients i també per a mi mateixa. 
Si existís la margarida del “M’agrada / no m’agrada”... per a llibres com aquest jo voldria molts més pètals.

En una entrevista, l’autor confessa que ni ell no sap bé què ha escrit fins que no ha passat un temps. Estic convençuda que el lector, quan acaba, tampoc no sap del tot què ha llegit, com aquelles boles de neu purpurina que no veus què hi tenen dins fins que ja estan reposades.
Una cosa sí està clara: Ignot no agradarà a qui busqui poc esforç, arguments tradicionals, satisfacció immediata en la lectura. Si vols respostes, fronteres, descripcions i esquemes quedaràs desorientat. Compte! No és un llibre difícil ni minoritari, només que no és gens apte per a abstemis. S’ha d'enfocar com una borratxera, però amb garanties de qualitat.
Vull dir que no és una presa de pèl, no és caos, no hi ha experiments gratuïts ni s’improvisa.
Parlo d'un estat etílic respectuós per al lector i controlat en tot moment pel seu autor. Com deixar-se caure d’esquenes amb els ulls tancats confiant que algú et reculli abans de tocar a terra. Potser sí que Baixauli escriu a cegues, però el producte final és fruit d’una intensa feina i un perfeccionisme inusual. I amb això s’explica perquè el recomano, tant si agrada i s'entén com si et deixa perplexa.
Cal llegir-lo, Ignot, sens dubte. Comprar-lo. Recomanar-lo, guixar-lo, regalar-lo als amics i als enemics. Criticar-lo. Baixauli ja és un must, i aquesta és la punta de l’iceberg d’una obra meravellosa que s’ha de tastar abans de morir-se.

Els entesos hi veuen jocs de miralls, capses, laberints, seduccions diverses, personatges inquietants. Li apliquen adjectius austers igual que la seva prosa: magre, pur, condensat, misteriós, inclassificable. Jo hi afegiria HONEST. Els experts en fan resums, jo em limito a disfrutar-lo.

Tenim sort d’haver coincidit en temps, espai i llengua amb un monstre literari. A vegades em recorda el Nobel Saramago, les anades d’olla de Boris Vian o la Rodoreda més despentinada, amb aquells personatges que menjaven flors i veien criatures ofegades surant riu avall. No apte per llepafils, insisteixo.
Però Baixauli és un modern tot i essent atemporal sense seguir mai cap moda. Fa humor molt intel·ligent i vessa referències literàries, audiovisuals, sobre art i ciutats d'Europa que no te les acabes. A Ignot hi apareixen novetats tecnològiques com l'escàner o el vídeo i detalls sorprenents que callo perquè són figues d'un altre paner. També dibuixos, és clar.

Dona gust que entre una novel·la i l’altra no baixi el nivell, al contrari. En alguna entrevista afirma que els seus llibres són germans. I jo veig que, com a tals, tenen molts punts en comú però funcionen separats i és bonic i divertit comparar i veure com creixen.
Ignot, el fill petit i -pel meu gust- el més perfecte, té un pare desinhibit, que va per lliure com sempre però arrisca una mica més. Més terrenal, més obert. Ha perdut la timidesa, la prudència, la pressió?.
Potser, simplement, domina la seva feina, sap que és bo amb el seu estil, que la seva gent l'estima i és dels pocs que es pot permetre ser net, per fi. Ser noble, culte, lliure, desvetllat i feliç.

 

• Quan C despertà, el matalàs d'Aureli estava buit. Mig endormiscat, va sentir un fregadís suau, plaent, de pàgines, s'hi va recrear uns quants minuts amb els ulls tancats. Imaginà un món ple de papers, tan ple que els humans tenien problemes per moure-s'hi; muntanyes de fulls manuscrits pertot arreu, obra d'individus de totes les geografies, de totes les èpoques, un món en què la pàraula escrita era el més important, en què cada ésser viu era un lector apassionat que anava repescant papers, llegint-los, corregint-los, reescrivint-los i tornant-los a deixar on eren perquè altres els llegiren, els corregiren i els reescriviren. Un món que era un llibre immens i viu.
• Manuel Baixauli. Ignot. Periscopi, 2020 p. 215