Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Club de lectura"

Regal de Nadal

La gana estimula la creativitat? És possible.

L'any 2009, la Generalitat editava "El bloc del club", una agenda de lectures original i elegant destinada als clubs de lectura. Es van distribuir generosament, es van utilitzar àmpliament... es van esgotar ràpidament.

Aquest Nadal, a la biblioteca de Maçanet de la Selva es plantegen fer un regal als membres del seu grup, però els magatzems estan buits i l a guardiola escurada. Llavors, inspirats en una idea de la Biblioteca Carles Rahola de Girona, la Montse Barceló s'arma de paper, cola, tisores i molta paciència. I una miqueta d'imaginació, aquell ingredient bàsic que no es compra a les botigues.

Després de 3 dies de feina i 40 € gastats, mireu quins paquets tan bonics a sota l'arbre:

El contingut són 20 llibretes personalitzades amb el calendari i els títols de les sessions dels clubs de lectura, amb espai en blanc per anotacions. Els fulls s'han imprès i s'han enganxat un amb l'altre, cara a cara, com un acordió.

Aquí, encara que de costat, podeu veure'n una mostra en moviment:

Tutorial agenda club lectura 2016.

BONES FESTES, bones lectures, moltes gràcies, Montse... i recordeu que els nostres lectors s'han de mimar cada dia, i els detalls són importants!

Lectures amb premi

Sí, el títol és enganyós: totes les lectures tenen premi, fins i tot aquelles que ens fan venir ganes d’emular als bombers de Farenheit 451. Perquè tot allò que llegim ens forma d’una manera o altra com a lectors, ens poleix el gust cap al que sentim i pensem, ens aproxima amb més veritat cap a qui som (ho sabéssim o no prèviament abans d’obrir la primera pàgina).

Totes les lectures, doncs, tenen premi, personal i íntim. Els Clubs de lectura, en certa manera, són un afegit a aquest premi, un pas més en què passem del nostre trofeu personal a una medalla de grup, del jo m’ho faig sol a compartir els pensaments i sentiments envers la literatura amb un grup de persones. Però més enllà dels que formem part dels Clubs, les nostres opinions i certeses sobre els llibres no tenen una projecció massiva fora del nostre àmbit del grup, com a molt la família, amics, blocs com aquest. Alguna vegada hem comentat amb companys de professió i lectors com ens agradaria que les editorials ens truquessin per valorar manuscrits, per demanar-nos la nostra valoració sobre una lectura. I ja no diguem dels premis literaris.

Des de l’antiguitat els homes (i ara els homes i les dones) hem volgut distingir de manera pública aquells que excel·leixen en una disciplina, que tothom veiés qui era el millor, el que tenia l’aprovació de la divinitat. Ha plogut molt, és clar, però continuem volent saber qui són els millors, el que no t’has de deixar perdre en aquesta breu vida que ens ha tocat. Els premis, però, són fruit de molts factors més enllà de la vàlua intrínseca del guanyador, cadascú té molts exemples al cap i no és ara el moment de llençar dards enverinats. Hi ha molts tipus de premis i molts tipus de jurats, i de ben segur alguna vegada hauríem volgut poder participar en la tria d’una obra guanyadora, poder dir-hi la nostra i compartir-ho, ja fos perquè el resultat ha estat excel·lent o bé perquè ens ha decebut.

I justament ens van trucar als Clubs de Lectura per demanar això. Després de 10 anys de Club a la Biblioteca de Sant Feliu de Guíxols, aquest passat juny vam poder viure una experiència nova i gaudir d’uns d’aquells moments que val la pena recordar. Tot començava després de la voràgine de Sant Jordi; a finals d’abril vam rebre una proposta: l’Ateneu Barcelonès obria les portes als Clubs de lectura catalans per a que participéssin com a jurat en l’elecció del Premi Crexells. El 2012 ja ho havien fet amb els Clubs de lectura de Barcelona ciutat, i ara ho ampliaven a la resta de Catalunya.

 



El Premi Joan Crexells de narrativa és un premi literari que atorga l'Ateneu Barcelonès a la millor obra de narrativa en català publicada durant l'any anterior. Des de l’any 1928 han estat premiats autors com Rodoreda, Soldevila, Sagarra, Trabal, Bertrana, Llor, Calders, Porcel, Barbal, Perucho, Gimferrer, Moncada, o més recentment Jaume Cabré, Emili Teixidor, Vicenç Pagès, Ferran Torrent,...

Per a triar el Premi hi havia trampa, això sí: no vam haver de llegir tota la producció narrativa catalana de 2012, evidentment, tasca impossible. L’Ateneu ja ens proposava tres títols finalistes, tres dones (alguna d’elles amb la seva primera novel·la, d’altres amb una carrera a les espatlles): No et miris el Riu, de Mònica Batet; Sense alè, de Josefa Contijoch i, La dona que es va perdre, de Marina Espasa.

Hi havia una sèrie de condicionants: la data final per entregar la votació era el 16 de juny, encara no teníem els llibres i, de fet, no tindríem tants exemplars com persones formem part del Club. De fet, a la Biblioteca vam calcular que tindríem un mes per llegir les tres obres, prendre les anotacions com a jurat, anar-nos intercanviant els llibres entre nosaltres. Se’m va passar pel cap “diran que no. Quan els ho proposi a la resta del Club, ho veuran excessiu, massa precipitat; molts d’ells són mestres, estem a finals de curs, portem un ritme diferent...”. I sortosament estava molt equivocat. La capacitat d’il·lusionar-nos és sorprenent i inabastable. I pot arribar-nos de la manera més inesperada. La resposta va ser majoritària, i qui no va venir va ser per excés de feina d’aquells dies o impossibilitats de data del dia que ens trobaríem com a jurat. “Però sobretot, encara que ara no pugui venir, me’ls llegiré ara o més endavant”.

Vam convertir el desavantatge de tenir pocs exemplars en oportunitat: la gent del Club vam fer grups de 3 persones i cada 10 dies ens trobàvem a Sant Feliu (dins o fora de la Biblioteca) per intercanviar-nos els llibres. Potser anàvem a fer un cafè, o ens quedàvem una estona xerrant,... ens veiem fora del Club, cosa que habitualment no fem. I això va afegir també l’alegria de descobrir una mica més a persones amb qui compartim lectures i vida cada mes.

I per continuar compartint vida, vam sopar plegats el 14 de juny, el dia de la reunió del Club com a jurat: llibres, menjar, vi i paraules. Sobretot moltes paraules. No vam fer res excepcional del que no fem habitualment al Club, però ho vam fer amb més quantitat, amb menys temps i amb més rigor; l’Ateneu ens ajudava amb unes pautes, una guia per valorar tots els mateixos aspectes de les novel·les. Vam prendre força anotacions.

 


I de les obres? Va haver-hi opinions diverses, però potser perquè els que estem ara al Club portem un recorregut i un gust similar, coincidíem força en les opinions. De totes vam trobar aspectes positius a remarcar. A gran trets, No et miris el Riu funcionava amb ritme, estava ben construïda, presentava uns personatges força interessants, un inici molt suggerent però majoritàriament llevat d’alguns casos no acabava d’entusiasmar, i sobretot no impressionava el llenguatge, no excel·lia; La dona que es va perdre va haver de lluitar amb un inici de (falsa) ciència-ficció inicial, arribant a una segona part molt més brillant i que prometia, per acabar diluint-se en un final amb poca força malgrat encaixar les peces del relat, celeritat i sensació de no convèncer el que ens havia volgut explicar. I per últim Sense alè, que va resultar la guanyadora en les nostres votacions i finalment també va resultar la guanyadora del XLII Premi Crexells, una obra molt ben treballada, destacant-ne el llenguatge, la força dels pensaments i de les seves intencions, honesta i sincera, excessiva (que no pretensiosa, tot i que pugui semblar-ho) però engrescadora, molt poc novel·la i molt literària, no apte, això sí, per a tots els públics. Podríem dir, fins i tot, que ni que no hagués estat la que més agradés, hagués estat per a nosaltres la que mereixia guanyar. Tanmateix, tinc clar que les tres novel·les les recomanaré aquest estiu a la Biblioteca, a públics diferents, segons el que busqui aquell lector o el seu estat d’ànim.



I sí, ens encantaria repetir. En el Crexells o on sigui. Ens encantaria que ens truquessin de premis i d’editorials per demanar-nos la nostra opinió, que ens agafessin com a espècimens de laboratori i ens tanquessin durant dies en una habitació a llegir i a parlar i a discutir i a veure vi i a riure i a llegir una altra vegada. Com diu la meva companya Montse Vila, “cal diferenciar entre ser lector i ser una persona que llegeix”. I en el Club en som molt, de lectors.

Lectors devoradors

Activitat: Club de lectura juvenil

Dia i hora: 24 d'abril de 2013, 18.00 h.

Lloc: Biblioteca Fages de Climent (Sala d'actes)

Lectura: Tremolor. Maggie Stiefvater

Altres: bufa un xic de tramuntana 

 

Estem asseguts en cercle, d'esquerra a dreta: David, Sara, Carme, Anna, Cristina, Núria, Yousra, Dani, Mar (la regidora de Difusió i màrqueting de ciutat, Infància i Adolescència ens visita, ja us avanço que marxarà encantada!) i un servidor, Albert. La Mar i en Daniel són d'intercanvi a Holanda, la Laia, la Bruna i la Cleosol no han pogut venir.

La tertúlia comença i ràpidament apareixen homes llop, portades romàntiques, estructures originals, temperatures altes i baixes que ens fan cobrir de pèl o esdevenir humans, narradors en primera i tercera, omniscients,... però DE COP ja hi som: PARLEM DE LECTORS!

Potser teniu entès que un club de lectura esdevé un lloc propici per descobrir un nou i excel·lent ventall de lectures, per apreciar la literatura o per intercanviar opinions més o menys encertades sobre aquell fragment tan ben parit. Cert! Però a mi, el que realment m'agrada de les nostres tertúlies són els lectors. Doncs bé, d'entre tots ells uns quants han tret el cap:

- Lector masoquista: diu que sempre s'acaba tots els llibres que li cauen a les mans, té l'eterna esperança que la propera pàgina serà la bona.

- Lector 150: només llegeix novel·la breu, més enllà de la pàgina 150 hi veu l'abisme.

- Lector NNN: només novel·la negra, si us plau! (també el podeu trobar en la versió NNH, NNI, NNE, etc.)

- Lector explorador: ho prova tot, no té manies, a tot li troba el què.

- Lector planer: no varia la seva actitud davant la lectura, no està per orgues ni per experiments.

- Lector silent: calla i observa, no parpelleja. Si un dia obrís la boca ens faria callar a tots.

- Lector nolector: el meu preferit. Pot parlar i portar la batuta de qualsevol tertúlia sense haver llegit el llibre. Es va treure la filologia amb bona nota i sense passar mai de la contracoberta.

També deambulen per la conversa el lector llepafils, el lector retrovisor (comença pel final), el lector filòsof, el lector protagonista,...

Els joves lectors xalen i es burlen de la resta de lectors. Ells no s'acaben d'identificar amb cap, els hi escau més la categoria de lectors devoradors. Trilogies i tetralogies són empassades per aquests lectors sense prejudicis, sense complexes, només pel fet de devorar lletres i més lletres i viure infinitats d'aventures a través de vides fantàstiques. 

"No és pas que t'esperis res de particular d'aquest llibre en particular. Ets una persona que per principi no s'espera ja res de res. N'hi ha tants, més joves que tu o menys joves, que viuen a l'espera d'experiències extraordinàries; dels llibres, de la gent, els viatges, dels sentiments, del que el demà ens reserva. Tu no. Tu saps que el millor que hom pot esperar és evitar el pitjor. Aquesta és la conclusió a què has arribat, tant en la vida personal com en les qüestions generals i fins i tot mundials. I amb els llibres? Bé, justament perquè l'has exclòs en tot altre camp, creus que és just concedir-te encara aquest plaer juvenil de l'expectativa en un sector ben circumscrit com el dels llibres, on pot anar-te bé o anar-te malament, però on el risc de la decepció no és greu."

Italo Calvino. Si una nit d'hivern un viatger.

La tertúlia s'acaba, abans la Crisitina llança la darrera pregunta: quin és el lector ideal?

El lector ideal, ai las! Ni jo que vaig casar-me amb la dona ideal, no seria capaç de definir-lo!

__________________

1 Nota de l'editor: on l'autor d'aquest text diu lector, faríeu bé de llegir-hi lectora, elles són majoria a les tertúlies. Per més informació sobre sexisme en el llenguatge podeu visitar qualsevol de les biblioteques públiques catalanes, al fons a l'esquerra.

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/