Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Biblioteca Carles Rahola"

Regal de Nadal

La gana estimula la creativitat? És possible.

L'any 2009, la Generalitat editava "El bloc del club", una agenda de lectures original i elegant destinada als clubs de lectura. Es van distribuir generosament, es van utilitzar àmpliament... es van esgotar ràpidament.

Aquest Nadal, a la biblioteca de Maçanet de la Selva es plantegen fer un regal als membres del seu grup, però els magatzems estan buits i l a guardiola escurada. Llavors, inspirats en una idea de la Biblioteca Carles Rahola de Girona, la Montse Barceló s'arma de paper, cola, tisores i molta paciència. I una miqueta d'imaginació, aquell ingredient bàsic que no es compra a les botigues.

Després de 3 dies de feina i 40 € gastats, mireu quins paquets tan bonics a sota l'arbre:

El contingut són 20 llibretes personalitzades amb el calendari i els títols de les sessions dels clubs de lectura, amb espai en blanc per anotacions. Els fulls s'han imprès i s'han enganxat un amb l'altre, cara a cara, com un acordió.

Aquí, encara que de costat, podeu veure'n una mostra en moviment:

Tutorial agenda club lectura 2016.

BONES FESTES, bones lectures, moltes gràcies, Montse... i recordeu que els nostres lectors s'han de mimar cada dia, i els detalls són importants!

"La sala d´estar és un camp de futbol". Ressenya.

Josep M. FONALLERAS. La sala d´estar és un camp de futbol.

Ara llibres, 2015  136 p. (Col·lecció D´On vinc)

És el primer llibre escollit pel club de lectura de "Girona i la literarura" de la Biblioteca Pública Carles Rahola per la temporada 2015/16

Es comenta el dimecres 7 d´octubre a les 18 h.

Cliqueu aquí per trobar l´entrevista que l´autor va concedir a 7 de saber de Llibres i Companyia

De llibres, com de camises, n’hi ha per a tots els gustos i per a cada estació de l´any.

Llegir  La sala d’estar... a l’ octubre és una pluja fina que no fa fressa, que no ho diries, que no és tempesta. Una aigua que no esquitxa, que et va amarant a poc a poc i quan s’acaba saps que no arribaràs a eixugar-la mai del tot.

L’argument és senzill però delicat, vorejant la línia prima entre el record i el “dramon”: tres germans buiden el pis de la mare morta i es destapa la memòria de quan eren petits, un capítol darrere l´altre com si fos un àlbum de fotografies antigues.

Amb l’alarma anti “batallitas” activada i una certa por del “déja vu”, em disposo a capbussar-m´hi en un dia de tardor. Hi inverteixo una hora i mitja llarga. Els noranta minuts de vida que la gent sol perdre amb un partit de futbol, un programa de la tele, omplint els carros del súper, posant-se guapa a la pelu o pedalant dalt d’una bici que no porta enlloc. Passo la vesprada a dins del túnel del temps, xuclada per la màgia de la literatura. De la bona. En Fonalleras coneix la tècnica i l’ha aplicada perfectament.

No feu cas del títol, no vol dir ben res. La sala d´estar és un camp de futbol, és una delícia de lectura i és una caixa de Pandora dels sentiments. Sorprèn. O més ben dit, il•lumina com un flash, posant color a una atmosfera que es preveia sèpia i gris.

L’autor ens regala un relat magnífic, captivador, gens lacrimògen ni grandiloqüent. Ben carregat d’autocrítica i de sentit de l’humor. Original. D’una tendresa sense concessions ni tòpics. Ple d’anècdotes triades, que ara no vull explicar, i un final tan memorable que m’he de treure el barret. Chapeau, que diuen els francesos.

La sala d’estar és una novel•la impecable, fàcil de llegir i impossible d´oblidar. Utilitza un llenguatge ric i espontani, natural, equilibrat. No hi sobra ni hi falta cap adjectiu, la distància és calculada. Escrita en present d’indicatiu, primera persona del singular, conté el punt just de tradició i història, de nostàlgia continguda, d’homenatge a unes persones, uns costums i una ciutat.

Una ciutat que aparentment és Girona entre la Rambla i l’Onyar, sembla ser una autobiografia que transcorre als anys 60 del segle passat. Però va molt més enllà. Remou la seva infància i la teva. I la meva, que sóc dona, d’una dècada més tard. Jo que vivia tan lluny, sobre un riu més jove, amb uns altres pares. Tu que estudiaves a les nacionals. Ella que no jugava amb madelmans. Aquell veí que viu tot sol i no li agrada l’esport. Parla d´una família concreta i també de tots nosaltres. Compartim molts dels aspectes que en Fonalleras retrata, perquè formen part de la identitat humana, personal i universal. Partint del més íntim i indubtablement local, té la validesa eterna d’una gran novel•la.

Si ho llegeix un estranger, de religió no cristiana, d’un país on no hi ha aigua, ni hi ha mar ni hi fan brunyols, si ho traduïm a una noia de l’altra punta del món... els farà el mateix efecte? Es podran emocionar?

Jo sé la resposta. Llegeix-lo, compara... i si no te n´enamores, et retornem els diners.

Esther Suriñach. Lectora i bibliotecària.

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/