Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Articles amb la paraula clau "Vayreda Marià"

Marià Vayreda: La punyalada

Marian Vayreda i Vila (Olot, 1853-1903)

Marian (també Marià) Vayreda va nèixer a Olot el 1853 en el si d’una família benestant, terratinent i de tradició carlina.

La casa pairal, que encara pertany i és habitada per la família, estava ubicada en la mateixa capital garrotxina encara que a fora muralla. Va rebre formació artística al Centre Artístic d’Olot, on impartien classes el seu germà Joaquim i Josep Berga, tots dos pares de l’escola paisatgística d’Olot. Va participar en l’última guerra carlina (1872-1876), on exercí d’ajudant del general Tristany i formà part de l’Estat Major del general Savalls. Ferit en una mà en acció de guerra i ja a les acaballes del conflicte bèl·lic, fugí primer a Seta, al sud de França, per reunir-se amb els també fugitius Joaquim Vayreda i Josep Berga, i després a París.

Més tard, ja de tornada, fou alumne de la Llotja de Barcelona, on tingué de mestres Ramon Martí i Alsina (realista), Antoni Caba (retratista) i Claudi Lorenzale (natzarè). L’activitat professional l’exercí al taller d’imatgeria religiosa “El Arte Cristiano”, fundada pel seu germà Joaquim i Josep Berga, del qual fou el gerent. Aquesta empresa va ser el primer taller de sants d’Olot.

Un cop acabada la guerra va abandonar el carlisme militant i va mantenir posicions tradicionalistes i regionalistes fins al termini de la seva vida. Participà activament en l’incipient moviment catalanista conservador. La seva pintura i l’obra literària en són fidels testimonis.

Com a artista pictòric excel·lí en el retrat i en la figura humana, encara que també practicà pintura de paisatge. Els temes preferits són costumbristes i natzarens. La majoria de la seva pintura es conserva en col·leccions particulars, però es pot admirar la seva obra potser més important Combregar a muntanya (1887) al Museu Comarcal de la Garrotxa.

Però Marian Vayreda és sobretot conegut com a escriptor, una de les figures més importants de la literatura catalana dels s. XIX.

A més d’articles d’opinió en la premsa local, escriví contes (de tall costumbrista, la majoria) i tres novel·les:
 

Records de la darrera carlinada (1898), crònica autobiogràfica dels anys de guerra al bàndol carlí. A més de la importància com a document testimonial d’un moment històric, és sobretot remarcable per la seva innovació en l’estil, el llenguatge i l’estructura literària.

Sang nova (1900), novel.la de tesi, propaganda ideològica del nou catalanisme regionalista amb un fil argumental.

La Punyalada (1903), obra cabdal de la Renaixença, amb una gran càrrega naturalista i simbolista.

Text de Carme Simon, directora de la Biblioteca Marià Vayreda d'Olot.

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/