Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Club de lectura d'intriga

CLUB DE LECTURA D’INTRIGA

Enguany les biblioteques municipals de Girona hem commemorat deu anys de clubs de lectura. En el transcurs d’aquest temps hem anat ampliant l’oferta. Si es va començar amb clubs de lectura de novel•la en general, hem anat incorporant nous clubs i arribar, així, a un públic més ampli i divers. Club de lectura infantil, club de lectura infantil en anglès, club de lectura juvenil, club de lectura d’adults en anglès, club de lectura fàcil, club de lectura i club de lectura d’intriga formen el ventall actual de clubs de lectura de les biblioteques municipals de Girona. Esperem i desitgem poder continuar durant molt de temps amb aquesta tasca bàsica, enriquidora i gratificant de promoció lectora.
La creació d’un club de lectura d’intriga era una proposta que feia molt de temps que volíem materialitzar des de la biblioteca Salvador Allende. No va ser fins al trasllat de la biblioteca a la nova ubicació a can Marfà i, després de deixar un temps d’adaptació al nou espai, que vam decidir tirar-ho endavant.

La novel•la d’intriga, tal i com nosaltres la tenim classificada, inclou diferents subgèneres, entre d’altres:
-la novel•la negra pròpiament dita, amb una forta càrrega de crítica social
-novel•la policíaca
-novel•la d’enigma, no es qüestiona l’ordre social ( Agatha Christie )
-novel•la de detectius, on el protagonisme el té el detectiu privat en contraposició a la policia que és incompetent o corrupta ( A.C Doyle, D. Hammet , R. Chandler )
-novel•la de procediment judicial amb una narració el més realista possible.
-novel•la d’espies ( John Le Carré )
-novel•les protagonitzades per delinqüents ( W.R. Burnet, Patricia Highsmith amb la sèrie Ripley )
-novel•la crònica ( periodística), narració novel•lada de casos reals
-novel•la thriller amb un ritme frenètic i molta acció.

L’octubre i desembre de l’any passat vam realitzar dues sessions a tall de prova conduïdes per Àssum Guardiola, que ja ens havia conduït el club de lectura de novel•la que també realitzem a la biblioteca. A partir de la segona sessió ja es va consolidar un grup de dotze persones. Es va llegir La dona de verd de l’islandès Arnaldur Indridason i La playa de los ahogados del gallec Domingo Villar, totes dues nove•les protagonitzades per inspectors de policia, obeint els cànons clàssics, bevedors, solitaris i amb el cor trencat però, tossuts, nobles, intuïtius i amb un gran sentit de la justícia. Després d’aquestes dues sessions ja vam poder planificar la primera meitat del 2013 amb sis lectures ben diversificades:

-El barco de los grandes pesares de Dan Fesperman
-L’home que mirava passar els trens de Georges Simenon
-Roseanna de Maj Sjöwall i Per Wahloö
-Si els morts no ressusciten de Philip Kerr
-Intrigues i desitjos de P.D.James
-L’enginyós senyor Ripley de Patricia Highsmith

La segona meitat hem decidit fer un periple negre i criminal pel mar Mediterrrani amb cinc lectures:

-No hay que morir dos veces de Fco González Ledesma
-Amb l’aigua fins al coll de Petros Màrkaris
-Keops total de Jean Claude Izzo
-Un gir decisiu d’Andrea Camilleri
-Nido vacío d’Alicia Giménez-Bartlett

Bon estiu i bones lectures!

Eduard Palahí, Biblioteca Salvador Allende

Maria Àngels Anglada, la poeta que escriu novel·les

La primera vegada que vaig sentir a parlar de Maria Àngels Anglada va ser quan vaig arribar a Girona. Recordo que la Gemma sempre recomanava llegir-la, i ho feia amb passió. Va ser pel meu sant quan em va fer arribar a les mans Les Closes, el llibre amb el qual hem tancat la primera temporada del Club de lectura “Girona i la literatura” de la Biblioteca Pública de Girona.

 


Al club de lectura llegim i gaudim d'escriptors de les comarques gironines. No podíem passar per alt l'obra de la vigatana-figuerenca Maria Àngels Anglada, perquè és a l'Empordà on va transcórrer bona part de la seva vida i també és l'escenari d'aquesta seva primera novel·la “singularment hàbil, magistralment descosida”, tal com la descriu Valentí Puig a la lliçó inaugural del curs 1999-2000 de la Universitat de Girona.

Les Closes explica la història de Dolors Canals (Dolors Batlle), la besàvia d’Anglada. Una nit d’hivern de 1866 a Vilasirvent (Vilamacolum) el seu marit, l’hereu Tomàs Moragues, és assassinat per raons polítiques i la declaren a ella culpable. El diari El Ampurdanés (1861-1913) se'n va fer ressò. Després de passar una temporada a la presó i de ser absolta, la jove vídua va a viure a Bellvís amb els seus pares i després a Barcelona.
Un cop acabada la guerra carlina, “una d'aquelles llargues tardors, endolcides de raïms i de figues de coll de dama” Dolors Canals torna a instal·lar-se a can Moragues amb els seus fills, l'Andreu i el Jeroni. Aquest darrer té inquietuds literàries i es mou en els cercles il·lustrats de l'Empordà; fins i tot pren part en els primers Jocs Florals de Figueres.
Després de totes les vicissituds i obstacles amb què es troba la protagonista, l'autora ens permet creure, per un moment, que la vida de Dolors Canals transcorre pacíficament. Tot i portar una vida discreta sembla que desperta "l'enveja d'algun déu”: dissortadament tornen “les hores lentes” i mentre la fil·loxera destrossa les vinyes, una malaltia s'endú en Jeroni, el fill petit, que enterren en el cementiri “sota baladres blancs i rosats que no demanaven gaire aigua per florir”. Amb aquest episodi, un dels més bells i poètics de tota la novel·la, es tanca una part de la història.


Aiguamolls


L'altra part de la vida i dels fets d'aquesta família de terratinents empordanesos els pot recuperar la besnéta gràcies a una sèrie de documents que es troben a l'arxiu de can Geli a Vilamacolum: factures, cartes, inventaris i retalls de diari ajuden a reconstruir la història. I no podem oblidar la llarga carta que escriu l'Adelaida Moragues, que permet recuperar les parts més íntimes de la història: el darrer període a la casa de Bellvís (Camallera), el llistat dels divuit llibres de la biblioteca de la besàvia, el casament -en secret- de Dolors Canals amb l'administrador Miquel Comellas, “l'armari dels tresors”, la saleta i l'alcova, la galeria de la vinyaverge on besàvia i néta havien tingut converses molt llargues. En una d'elles s'esmenten les dues coses que Dolors Canals trobava a faltar a Bellvís: una és la marinada que a “Vilasirvent deixava la casa fresca com una flor” i l'altra és “aquella flaire d'herba de les closes!”

 

Aiguamolls Empordà

El gran lirisme de les descripcions dels aiguamolls i les closes, d'aquest paradís que la protagonista estima tant, ha estat un dels trets que les participants del club de lectura més van destacar: van gaudir de la delicadesa i de la sensibilitat amb què parla del paisatge de l’Empordà.

Les Closes va guanyar el Premi Josep Pla l’any 1978. Quan Maria Àngels Anglada escriu l'article 'Notes sobre la naturalesa i Josep Pla' reflexiona sobre la relació de l'autor amb el paisatge i la naturalesa de L'Empordanet; aquest “contacte pell a pell” de l'autor amb el seu entorn, del coneixement directe i profund que té de la natura i de com el transmet amb “justesa i matisació”. Els mateixos adjectius també els podem emprar per descriure l'obra d'Anglada, sobretot aquesta precisió en els detalls que l'autora admirava dels poetes i narradors anglesos.

Per acabar, us recomanem aquest documental, un tast exquisit per conèixer l’autora: sentireu què diuen d’ella l’escriptor Antoni Puigverd, l’ornitòleg Jordi Sargatal i Mariàngela Vilallonga, directora de la Càtedra Maria Àngels Anglada de la Universitat de Girona; no us perdeu el final: el botó d’or el posen les dues actrius Cristina Cervià i Elena Martinell, que reciten i canten poemes i fragments en prosa d'algunes de les novel·les de l'escriptora Maria Àngels Anglada, estretament relacionats amb el paisatge empordanès.



 

I com ja us podeu imaginar després d'aquestes ratlles, nosaltres ens deixarem seduir, moltes més vegades, per l'obra angladiana. La propera serà la novel·la breu Artemísia, que narra un amor absent i les relacions entre un violinista i dues dones italianes que l'acullen com a dispeser. El títol de la novel·la és un homentatge a la romana Artemisia Gentilleschi, pintora del renaixement italià, deixebla de Caravaggio.

* Per saber-ne més:

Dossier de la Revista de Girona, núm. 199 març-abril 2000.

Perfil de Francesca Romana Ucella, antropòloga literària i itinerògrafa, i autora de la ruta Anglada a Figueres per Oriol Ponsetí-Murlà, filòsof i editor.

L'any 1985 la Revista de Girona publicava “Una història entre dos poemes” per explicar que l'autora, en un gest de solidaritat amb els defensors dels aiguamolls, va publicar un poema elegíac l'any 1971 que va convertir-se en una mena d'himne de la campanya.
Quan el 1985 es va aconseguir salvar “aquest recer vivent”, l'autora va escriure un altre poema, aquest cop per celebrar la victòria:

Hem aturat la mort, en llarg combat:
Aquí retroba l'aigua nodridora
i els verds amagatalls rocell del Nord.
àlics rosats, amics coll-verds, torneu:
torneu, xic corriol, i fredeluga.
 

Marta Morera i Sadurní, conductora del club de lectura "Girona i la literatura" de la Biblioteca Pública de Girona.

PS: El darrer dijous de cada mes ens reunim per comentar una obra d’un autor o autora de les comarques gironines. Si voleu formar part del club, escriviu-nos a clgironailiteratura(arrova)gmail.com. Sereu molt benvinguts!

Mercè Saurina respon a "7 de saber"


Mercè Saurina

Demà 8 d'agost, a les 20.30 h,  serà a l'Escala presentant la seva novel·la Com llunes de Saturn (finalista Premi Just M. Casero 2010) a la sala d'actes de la Biblioteca Municipal.

1. - Faig aquesta feina perquè no puc concebre la vida sense fer-la. Escriure m’ha acompanyat des de sempre. Ja de ben petita m’inventava el poema de Nadal i, ja adolescent, a part d’escriure contes, els meus amics quedaven farts de rebre cartes meves que jo pretenia que contestessin: no entenia que els fes tanta mandra agafar paper i bolígraf per escriure’m quatre ratlles que jo, tot seguit, contestava ràpidament altra vegada. Per altra banda, l’escriptura va molt bé com a teràpia personal: t’ajuda a centrar les idees, a focalitzar l’atenció, pots projectar-hi les teves inquietuds, els teus sentiments i, un cop els traspasses als personatges, és més fàcil objectivar-ho tot...

2. - L'adjectiu que millor defineix la meva obra és...   Seria una mica agosarat per part meva i, sobretot, molt pretensiós, intentar respondre aquesta pregunta quan tinc una única novel•la publicada, l’altra a punt de ser-ho, i uns quants contes i articles en col•lectives i revistes. El que sí que puc dir és que quan escric sempre tinc les emocions molt presents.

3.- El primer record que tinc d'una biblioteca és quan tenia deu o onze anys, a la biblioteca de La Caixa que hi havia a la cantonada Poeta Marquina amb carretera Barcelona, a Girona, just davant de l’escola Vedruna. Cada dia hi anava una hora llarga, perquè l’autobús de Girona a Bàscara no sortia fins a les set. Quan la van tancar em vaig quedar desemparada... Vaig empassar-me tots els llibres de l’Enid Blyton que no tenia a casa (cada tres o quatre dies tornava el llibre i n’agafava un de nou). Tot i així, en tinc un mal record: un dia, la bibliotecària em va fer plorar perquè em deia, amb un to amenaçador i gens adequat, que no havia tornat un llibre, i jo sabia del cert que l’havia tornat però ella no m’escoltava. Al cap d’uns dies em va dir que ja l’havia trobat, que no havia registrat la meva devolució i un altre lector se l’havia endut. El mal tràngol, però, ja me l’havia fet passar. A partir d’aleshores vaig agafar mania a les bibliotecàries: les trobava totes unes malcarades i unes encarcarades. Sort que amb el temps la meva percepció va anar canviant i, a més, ara tinc bones amigues que ho són!

4.- Penso que les biblioteques són un meravellós calaix de sastre on, gairebé, gairebé, pots fer-hi de tot: llegir, estudiar, fer treballs en grup, aixoplugar-te, esperar-te i aprofitar per fullejar el diari, acompanyar els teus fills a descobrir llibres, anar al lavabo, consultar Internet... I, a més, juguen un paper cultural importantíssim: ofereixen accés universal i gratuït als llibres i fan una valuosa tasca de promoció de la lectura.

5.- Un llibre que m’ha marcat especialment ha estat Les veus del Pamano, de Jaume Cabré. Mentre l’anava llegint i em deixava absorbir – i embadalir!- per la teranyina dels canvis constants de pla, de temps o de personatge, amb aquella mestria sensacional i envejable, em vaig sorprendre a mi mateixa parlant en veu alta... Vaig apartar els ulls de la lectura i em vaig acostar la novel•la al pit tot pronunciant, gairebé posseïda, aquests mots: “Cabré, t’estimo!”.

6.- Llegir és recomanable perconèixer altres mons i altres pensaments; per estar aïllat i sentir-se acompanyat alhora; per poder-se conèixer més un mateix; per evadir-se, per aprendre, per comprendre, per anar per la vida amb la motxilla més plena, per deixar volar la imaginació, per descobrir i identificar-se amb personatges que caminaran sempre més al nostre costat...

7.- I la pregunta que m’hauria agradat que em féssiu és "Quin és el darrer llibre que t’ha emocionat?" La bibliotecària d’Auschwitz, d’Antonio G. Iturbe. Costa força que un llibre et faci plorar o que et toqui la fibra... Les cinquanta o setanta pàgines finals d’aquest llibre són d’una brutalitat demolidora: no plores, sanglotes i no pots parar.
 

Sota la llum dels estels: històries i llegendes dels déus del cel

Avui us expliquem una activitat estelar: La Biblioteca Pública de Banyoles i Astrobanyoles (Agrupació d'Astronomia i Ciència del Pla de l'Estany) organitzem una xerrada i observació astronòmica acompanyada d'una lectura de contes sobre estrelles, cel i planetes.

La xerrada la fem a la mateixa biblioteca i després anem caminant al Puig de Sant Martirià (20 minuts) per escoltar contes d'estels a la fresca, a gaudir del cel i de la literatura en una nit d'estiu.

Altres anys, Astrobanyoles ens ha parlat de la lluna, de Mart, de la pluja de Sant Llorenç i enguany en Joan Anton Abellan ens parlarà dels estels i dels seus noms mitològics. Després, en Miquel Torrent ens llegirà contes, però TOTHOM està convidat a llegir textos i poemes d'estels i de planetes.

Junts hem escoltat contes divertits: El Planeta In, o La lluna a casa de Pere Calders. També hem gaudit d'un conte de l'Albert Sánchez Piñol del llibre Tretze tristos tràngols sobre un marcià amb molt sentit de l'humor i amb una bona combinació de la fantasia i quotidianitat. Vam descobrir un text molt poètic de Teresa Moure, d' Herba d'enamorar, que explica el naixement d'un nadó mentre l'home arribava a la lluna. Un any vam tenir la sort d'escoltar un poema de la mateixa veu de la poetessa Susanna Rafart, i també un altre del poeta i físic banyolí Jordi Colomer:

El càntic dels astres

Fixa't en la lluna,en la llum blanca
de quart creixent, en els cràters que atrapen
la foscor de tot l'univers immens.
El veus constant, el batec de la terra?
Fixa't com l'oscil·lació t'acull.
Conjura't més enllà de la insistència.
Acobla aquest instant al respirar
i sent que la mirada neix i mor
on l'ara dissol l'òrbita descrita.

Els astres il·luminen més encara
quan són principi i fi d'oració.

El temps fractal. Jordi Colomer. Martorell: Lleonard Muntaner, 2009, p. 35
(Premi Vila de Martorell Poesia 2009)

 

Us hi esperem aquest dijous, 1 d'agost

Aquí teniu tota la informació de l'activitat:


Xerrada : Sota la llum dels estels: històries i llegendes dels déus del cel
Hora: a les 20 h
Lloc: Biblioteca Pública de Banyoles.
Activitat recomanada per a majors de 14 anys

Observació i contes
Hora:a les 22 h
Lloc: Puig de Sant Martirià
Activitat per a tots els públics


Si voleu portar l’entrepà, ens el podrem menjar a la fresca amb la llum dels estels. Us recomanem calçat còmode i mantes o tovalloles per contemplar els estels sota el cel d’estiu. També us recomanem portar una lot.


Els que no veniu a la xerrada, us podeu afegir a l’observació i al contes al Puig de Sant Martirià.
Activitat gratuïta per a tots els públics

Eva Martí Alarcón, directora. Biblioteca Comarcal del Pla de l'Estany (Banyoles)

 


 

Colldegria, on el vent et porti

El passat 10 de juny tancàvem la setena temporada del Club de Lectura a la Biblioteca Colldegria de la Cellera de Ter amb la il•lusió d’haver posat color a tots els llibres llegits: El blau de la fàbrica a Olor de colònia; el marró de la història a Inquisitio; el rosat dels salmons a Flor de Neu i el ventall secret ... Una fórmula per afegir emoció a cada trobada. I enmig de les trobades íntimes de cada mes ens visitaven dos grans escriptors : Rafel Nadal i Jaume Cabré.


Rafel Nadal entrava al nostre petit paradís lector el 8 de febrer per parlar de la seva novel•la: Quan érem feliços. La vetllada transcorria enmig de rialles, de records i d’algun que altre incís a l’escena política i social del moment. Un Rafel Nadal entranyable i amb ganes de mostrar-nos el seu passat el mateix temps que dibuixava una Girona de postguerra desgranava els secrets més ben guardats de la seva obra , Premi Josep Pla 2012. L’autor posava el color blau del mar de Port de la Selva al llibre.


Uns dies més tard, concretament l’1 de març, acollíem a la petita biblioteca Colldegria un dels escriptors amb més projecció internacional de casa nostra, Premi d’honor de les lletres catalanes 2010 i autor de la novel•la Jo confesso , Jaume Cabré.


Aquesta era una trobada molt esperada perquè s’havia lligat amb un any d’anel•lació. Jaume Cabré ens feia gaudir entrant a la vida dels seus personatges amb un to confessional. Pocs s’imaginaven que darrera la novel•la de gran complexitat si amagués un escriptor tan proper. El marró seria el color escollit per l’autor per pintar la seva obra. El marró de la història, del violí, de la botiga d’antiguitats... va dir ell.
 

I segurament us preguntareu què fan a l’estiu els membres del Club de Lectura... Doncs llegir. Llegir sense mesura, de forma compulsiva i amb el convenciment de poder llegir tot el que no han tingut temps d’engolir durant l’hivern: Novel•les desenfrenades; asajos difícils de digerir; revistes refrescants...



I jo,com a conductora del Club, què faig sense els membres del Club? Busco la manera d’innovar perquè el proper curs sigui igual d’intens que aquest i em deleixo mirant els tics dels lectors a la platja, fent cua per agafar el metro, esperant pujar a un avió... Tot un espectacle, fins el punt que podria descriure’ls sense massa romanços.


Tenim els/les lectors/es de platja, que són diversos: Els/Les lectors/es novells/es en aquest terreny, canvien de posició buscant la forma més adequada perquè el sol no els toqui als ulls, no se’ls ompli el llibre de sorra i no se’ls clavi la costella; Els/les lectors/es impassibles, s’asseuen a la platja, estenen la tovallola, obren el llibre i resten immòbils hores i hores absents del que transcorre al seu voltant; Els/les lectors/es inquiets/es, aquells que després de cada pàgina han d’aixecar el cap del llibre per observar el seu voltant, no fos cas que se’ls escapés alguna cosa i els/les falsos/es lectors/es, s’enduen un llibre perquè sempre queda bé però és l’excusa perfecta per llegir altres aspectes de la sorra!

Una altre grup de lectors/es els trobaríem mentre viatgem. Aquests generalment duen llibres de butxaca o llibres prims que siguin de fàcil treure i posar a la maleta . Tenim els/les lectors/es: “NO N’HAS DE FER RES DEL QUE LLEGEIXO!” aquests folren el llibre per el simple fet que no volen mostrar al món què llegeix (jo tinc un amic així); els/les que folren els llibres però amb la finalitat que no s’embrutin; els/les que usen el bitllet de l’avió de punt i mentre l’ensenyen han d’aguantar la pàgina amb el dit.... Això sí, tots ells són lectors empedreïts que aprofiten qualsevol moment per reprendre el fil.

I per últim trobem un grup bastant homogeni, el/la lector/a amagat/da. Aquell que prefereix el sofà de casa, l’aire condicionat i tota la comoditat del món perquè res li pugui fer perdre la trama.

I així és com llegeixo jo, a casa però sense aire condicionat i a les hores que els mosquits fan el seu darrer àpat del dia. Bon estiu!



Marta Madeo Salvà – Biblioteca Colldegria de la Cellera de Ter
 

Club de lectura de còmic

L’any passat, des de la biblioteca, ens proposàrem la realització d’una nova iniciativa per als nostres usuaris, un club de lectura de còmic. Sabíem de l’existència d’aquesta activitat en d’altres biblioteques, però per a nosaltres era una experiència totalment nova i desconeixíem la resposta que tindria.


A hores d’ara n’hem fet dues sessions i estem encantats amb l’acollida que ha obtingut.


La primera proposta va ser la lectura de Café Budapest d’Alfonso Zapico, una història ambientada just després de la II Guerra Mundial, que gira al voltant d’un cafè proper a la ciutat vella de Jerusalem i que estava regentat per una família originària d’Hongria. Zapico en aquesta obra es decanta per la temàtica històrica i ens permet il.lustrar-nos en un episodi molt complex i actual, el conflicte israelí-palestí. La seva lectura, il•lustrada en blanc i negre, d’alguna forma ens motiva per conèixer més sobre el que ens explica. Aquest fou un dels factors que ens portaren a escollir aquest còmic pel primer club de lectura que oferíem d’aquest àmbit, donat que permetia comentar molts aspectes diferents i també obria la porta a que persones poc avesades als còmics, veiessin com aquest gènere també permet explicar històries reals, crues, emotives...
I la veritat es que els assistents al club van quedar molt satisfets, perquè es tracta d’una obra que sorprèn, despertant a vegades sensacions contradictòries. Alfonso Zapico aconsegueix com pocs implicar-nos en una història plena de sentiments i de profundes reflexions sobre la condició humana, les guerres i les religions, amb un argument ric, que ens va fer rumiar a tots els membres del grup. La posada en comú va servir per enriquir-nos escoltant les diferents opinions i percepcions de tots els assistents.
Podeu trobar més informació sobre aquest còmic al blog de Madrid Entrecomics

Pel segon club de lectura, que es va dur a terme el passat 31 de maig, es va escollir Asterios Polip de David Mazzucchelli. Fruit del treball de 15 anys, un dels autors importants del còmic americà, que es va donar a conèixer gràcies a les seves col•laboracions amb Frank Miller a Batman, va publicar un còmic considerat d’autor i que ha generat moltes controvèrsies: per alguns és una obra mestr,a mentre que per altres causa decepció. I aquestes opinions dispars també es van manifestar en la nostra trobada.
En aquest cas la història s’inicia a l’apartament de disseny d’Asterios Polyp, un prestigiós arquitecte que no ha aconseguit edificar ni un sol dels seus projectes i que es dedica a l’ensenyament. A través de nombrosos flashbacks, es desvela la vida del protagonista, que està obsessionat amb el seu germà bessó mort durant el part, i que mostra un caràcter altiu, provocador, fins que la seva vida està a punt de canviar per sempre.

Probablement la història sembla molt ambiciosa, però Mazzucchelli demostra la seva habilitat amb una narració apassionant mentre opina sobre les grans qüestions de l’art i la vida, mitjançant un joc de referències i dualitats que vertebren tot el llibre.
En tot cas és una meravella visual, un viatge per totes les regions de l’art del còmic: a través dels diferents personatges i escenes, l’autor s’atreveix amb mil i un estils narratius i recursos gràfics, mostrant tot el que és capaç de fer i res no es deixa a l’atzar (colors, tipografia...). El resultat final és un suggestiu llibre, capaç de transmetre emocions, ple de simbolismes, una història on la forma també és el contingut.
Afegiré que, si en una cosa tots els membres del grup van coincidir,  és que el còmic és tan dens que cal més d’una lectura per extreure’n tot el suc.
Trobareu una resenya sobre aquest còmic en una ressenya de la secció de Cultura del diari El País de novembre de 2010

[Cartell editat pel Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona - St. Jordi 2008]

Entre els assistents a aquest club hi ha persones que ja estaven avesades a la lectura de còmics i d’altres que han descobert un nou format. En tot cas, en ambdós casos estan molt satisfets d’aquesta experiència i hem acordat que trimestralment es realitzarà una sessió sobre còmic. En el pròxim llegirem Píldoras Azules de Frederik Peeters.

Per últim, cal dir que el públic que assisteix a un club de lectura de còmic varia una mica respecte a d’altres tipus de sessions: sol ser d’una franja d’edat menor, però alhora és també molt divers i això d’alguna forma ajuda a captar nous usuaris i a dinamitzar la secció de còmic de la biblioteca.

Animem a les biblioteques que no heu fet mai que ho proveu i ja veureu!!

Roser Julià, bibliotecària de Castelló d'Empúries

Lectures amb premi

Sí, el títol és enganyós: totes les lectures tenen premi, fins i tot aquelles que ens fan venir ganes d’emular als bombers de Farenheit 451. Perquè tot allò que llegim ens forma d’una manera o altra com a lectors, ens poleix el gust cap al que sentim i pensem, ens aproxima amb més veritat cap a qui som (ho sabéssim o no prèviament abans d’obrir la primera pàgina).

Totes les lectures, doncs, tenen premi, personal i íntim. Els Clubs de lectura, en certa manera, són un afegit a aquest premi, un pas més en què passem del nostre trofeu personal a una medalla de grup, del jo m’ho faig sol a compartir els pensaments i sentiments envers la literatura amb un grup de persones. Però més enllà dels que formem part dels Clubs, les nostres opinions i certeses sobre els llibres no tenen una projecció massiva fora del nostre àmbit del grup, com a molt la família, amics, blocs com aquest. Alguna vegada hem comentat amb companys de professió i lectors com ens agradaria que les editorials ens truquessin per valorar manuscrits, per demanar-nos la nostra valoració sobre una lectura. I ja no diguem dels premis literaris.

Des de l’antiguitat els homes (i ara els homes i les dones) hem volgut distingir de manera pública aquells que excel·leixen en una disciplina, que tothom veiés qui era el millor, el que tenia l’aprovació de la divinitat. Ha plogut molt, és clar, però continuem volent saber qui són els millors, el que no t’has de deixar perdre en aquesta breu vida que ens ha tocat. Els premis, però, són fruit de molts factors més enllà de la vàlua intrínseca del guanyador, cadascú té molts exemples al cap i no és ara el moment de llençar dards enverinats. Hi ha molts tipus de premis i molts tipus de jurats, i de ben segur alguna vegada hauríem volgut poder participar en la tria d’una obra guanyadora, poder dir-hi la nostra i compartir-ho, ja fos perquè el resultat ha estat excel·lent o bé perquè ens ha decebut.

I justament ens van trucar als Clubs de Lectura per demanar això. Després de 10 anys de Club a la Biblioteca de Sant Feliu de Guíxols, aquest passat juny vam poder viure una experiència nova i gaudir d’uns d’aquells moments que val la pena recordar. Tot començava després de la voràgine de Sant Jordi; a finals d’abril vam rebre una proposta: l’Ateneu Barcelonès obria les portes als Clubs de lectura catalans per a que participéssin com a jurat en l’elecció del Premi Crexells. El 2012 ja ho havien fet amb els Clubs de lectura de Barcelona ciutat, i ara ho ampliaven a la resta de Catalunya.

 



El Premi Joan Crexells de narrativa és un premi literari que atorga l'Ateneu Barcelonès a la millor obra de narrativa en català publicada durant l'any anterior. Des de l’any 1928 han estat premiats autors com Rodoreda, Soldevila, Sagarra, Trabal, Bertrana, Llor, Calders, Porcel, Barbal, Perucho, Gimferrer, Moncada, o més recentment Jaume Cabré, Emili Teixidor, Vicenç Pagès, Ferran Torrent,...

Per a triar el Premi hi havia trampa, això sí: no vam haver de llegir tota la producció narrativa catalana de 2012, evidentment, tasca impossible. L’Ateneu ja ens proposava tres títols finalistes, tres dones (alguna d’elles amb la seva primera novel·la, d’altres amb una carrera a les espatlles): No et miris el Riu, de Mònica Batet; Sense alè, de Josefa Contijoch i, La dona que es va perdre, de Marina Espasa.

Hi havia una sèrie de condicionants: la data final per entregar la votació era el 16 de juny, encara no teníem els llibres i, de fet, no tindríem tants exemplars com persones formem part del Club. De fet, a la Biblioteca vam calcular que tindríem un mes per llegir les tres obres, prendre les anotacions com a jurat, anar-nos intercanviant els llibres entre nosaltres. Se’m va passar pel cap “diran que no. Quan els ho proposi a la resta del Club, ho veuran excessiu, massa precipitat; molts d’ells són mestres, estem a finals de curs, portem un ritme diferent...”. I sortosament estava molt equivocat. La capacitat d’il·lusionar-nos és sorprenent i inabastable. I pot arribar-nos de la manera més inesperada. La resposta va ser majoritària, i qui no va venir va ser per excés de feina d’aquells dies o impossibilitats de data del dia que ens trobaríem com a jurat. “Però sobretot, encara que ara no pugui venir, me’ls llegiré ara o més endavant”.

Vam convertir el desavantatge de tenir pocs exemplars en oportunitat: la gent del Club vam fer grups de 3 persones i cada 10 dies ens trobàvem a Sant Feliu (dins o fora de la Biblioteca) per intercanviar-nos els llibres. Potser anàvem a fer un cafè, o ens quedàvem una estona xerrant,... ens veiem fora del Club, cosa que habitualment no fem. I això va afegir també l’alegria de descobrir una mica més a persones amb qui compartim lectures i vida cada mes.

I per continuar compartint vida, vam sopar plegats el 14 de juny, el dia de la reunió del Club com a jurat: llibres, menjar, vi i paraules. Sobretot moltes paraules. No vam fer res excepcional del que no fem habitualment al Club, però ho vam fer amb més quantitat, amb menys temps i amb més rigor; l’Ateneu ens ajudava amb unes pautes, una guia per valorar tots els mateixos aspectes de les novel·les. Vam prendre força anotacions.

 


I de les obres? Va haver-hi opinions diverses, però potser perquè els que estem ara al Club portem un recorregut i un gust similar, coincidíem força en les opinions. De totes vam trobar aspectes positius a remarcar. A gran trets, No et miris el Riu funcionava amb ritme, estava ben construïda, presentava uns personatges força interessants, un inici molt suggerent però majoritàriament llevat d’alguns casos no acabava d’entusiasmar, i sobretot no impressionava el llenguatge, no excel·lia; La dona que es va perdre va haver de lluitar amb un inici de (falsa) ciència-ficció inicial, arribant a una segona part molt més brillant i que prometia, per acabar diluint-se en un final amb poca força malgrat encaixar les peces del relat, celeritat i sensació de no convèncer el que ens havia volgut explicar. I per últim Sense alè, que va resultar la guanyadora en les nostres votacions i finalment també va resultar la guanyadora del XLII Premi Crexells, una obra molt ben treballada, destacant-ne el llenguatge, la força dels pensaments i de les seves intencions, honesta i sincera, excessiva (que no pretensiosa, tot i que pugui semblar-ho) però engrescadora, molt poc novel·la i molt literària, no apte, això sí, per a tots els públics. Podríem dir, fins i tot, que ni que no hagués estat la que més agradés, hagués estat per a nosaltres la que mereixia guanyar. Tanmateix, tinc clar que les tres novel·les les recomanaré aquest estiu a la Biblioteca, a públics diferents, segons el que busqui aquell lector o el seu estat d’ànim.



I sí, ens encantaria repetir. En el Crexells o on sigui. Ens encantaria que ens truquessin de premis i d’editorials per demanar-nos la nostra opinió, que ens agafessin com a espècimens de laboratori i ens tanquessin durant dies en una habitació a llegir i a parlar i a discutir i a veure vi i a riure i a llegir una altra vegada. Com diu la meva companya Montse Vila, “cal diferenciar entre ser lector i ser una persona que llegeix”. I en el Club en som molt, de lectors.

"Wonder". Una experiència enriquidora a l'institut

M’agradaria parlar-vos de l’experiència que vaig tenir a l’Institut Santiago Sobrequés de Girona a partir del llibre “Wonder” de R. J. Palacio. Tot va començar gràcies a l’apropament de la Biblioteca Ernest Lluch amb l’institut del barri i d’aquí en va sorgir la idea de fer un club de lectura amb aquells alumnes de 3er d’ESO que hi estiguessin interessats. Així va ser quan des de l’Ernest Lluch es van posar en contacte amb mi per proposar-me dinamitzar el club de lectura. Em vaig reunir amb la cap d’estudis del centre i em va demanar propostes lectores. Dins el llistat hi vaig incloure una última opció. Havia llegit al suplement Cultura’s del diari La Vanguardia, en aquest cas dedicat a la literatura infantil i juvenil, una recomanació de la qual en deien que seria un “autèntic descobriment per adolescents (i grans) que s’ha convertit en tot un fenomen al carrer i a les escoles dels EEUU on fins i tot s’ha engegat un moviment social amb el lema: TRIA SER AMABLE”. La curiositat em va portar a llegir una entrevista amb l’autora del “fenomen” i vaig descobrir R.J. Palacio. Més que d’una novel•la, ella parla d’una redempció literària i explicarem el perquè. Resulta que un dia va entrar en un establiment amb la seva filla de tres anys i es va trobar una nena amb una terrible deformació al rostre. Segons paraules textuals “La meva reacció instintiva va ser sortir corrents perquè la meva filla no s’espantés i muntés una escena que pogués ferir aquella nena. Després em vaig sentir avergonyida i vaig pensar que tant de bó m’hagués posat a parlar amb ella amb naturalitat per mostrar-li a la meva filla que no passava res, que era una persona com qualsevol altra, que fugir només afegeix dolor a totes dues parts”. Després d’aquest episodi, la redempció li va arribar per via litarària.

Ho tenia decidit, tenia el caramel a la boca i no el podia llençar, llegiríem “Wonder” i vaig descobrir una meravella que tothom hauria de llegir, independentment de l’edat o els gustos literaris.
La novel•la, molt fàcil de llegir en capítols petits, està dividida en vuit parts ben diferenciades narrades des del punt de vista de diversos personatges que giren a l’entorn del protagonista, Wonder, un nen amb la síndrome de Treacher Collins, que acapara tres de les vuit parts del llibre. Coneixerem el personatge amb profunditat, els seus sentiments, les seves pors, els seus somnis,.. La resta de les veus de la novel•la seran la seva germana, els seus dos millors amics de l’escola i l’amiga i el xicot de la seva germana.


Wonder podria ser un equivalent infantil a “L’home elefant”, la vida de Joseph Merrick, i tambe hi veiem la influència del mite del Minotaure, el conte “La casa de Asterión” de Borges i/o “El senyor de les Mosques”de William Golding.

Wonder ens alliçona de mil maneres diferents. Aprenem a veure el món amb uns altres ulls, amb els ulls d’un nen ingenu que no és conscient del mal que pot fer amb una mirada o un comentari poc apropiat; d’un nen que només busca divertir-se en base els altres, sense saber el mal que està causant amb els seus actes. També ho veiem a través dels ulls d’un adult que és capaç de sentir llàstima o rebuig cap a allò que és diferent; o d’un adult que aprecia el valor intern de les persones. D’una família que estima amb bogeria i sobretot amb els ulls d’un nen que només vol caminar per el món sense que ningú el miri i parli d’ell a la seva esquena. Un nen que només vol ser feliç, que només desitja ser normal.


Amb aquestes idees em vaig presentar el dia 2 d’abril davant d’un grup de quinze adolescents per parlar del llibre que ens acabàvem de llegir. El llibre havia agradat, si, però no pas tant com jo m’esperava que els hi agradés. Varen parlar molt del personatge, de la seva família, dels seus amics, i la conversa va acabar derivant cap a la seva realitat social. Parlaven de les seves relacions amb els altres alumnes de l’institut, de nois i noies que se’ls margina i els marginen perquè són tímids, perquè són de raça diferent, perquè no són tan guapos com altres, perquè vesteixen de manera diferent, perquè tothom ha d’anar segons uns estereotips marcats si no vol ser mal vist, encara que no s’hi senti còmode, sobretot les noies.... vaja, coses típiques de la seva edat que van portar una molt llarga estona de conversa. Però de tot plegat em va sobtar una cosa. Tot això que deien, ho deien en referència al passat, als primers anys d’arribar a l’institut. Ara, pel que sembla, es consideraven adults i no feien cas de totes aquestes foteses, tots i totes es consideraven més lliures, menys lligats a l’entorn,....Evidentment, ni la mestra ni jo ens ho varem acabar de creure.
Després d’aquest debat, ens endinsarem de nou en el llibre i aquí va arribar la meva gran sorpresa. Ho trobaven tot completament utòpic i sobretot, sobretot, no els hi va agradar gens els final. No podien concebre que tot acabés bé, havia d’acabar, segons la gran majoria d’ells/es, de la pitjor manera possible, el protagonista s’havia d’haver suïcidat!!!!! En aquest punt em vaig esgarrifar. Com? Suïcidi? S’adonaven del que estaven dient? De sobte “riiiing” la sirena, s’havia acabat el temps i teníem conversa per molta més estona, això no podia acabar així, de manera que la mestra va decidir que enlloc de trobar-nos per comentar un segon llibre, ens trobéssim de nou per seguir parlant de “Wonder”.
Durant els dies següents jo seguia pensant en el club de lectura. La conclusió és que havia anat bé, molt bé, s’havia establert un bon debat i calia continuar-lo, però com ho faríem?

Diuen que entre un mateix i qualsevol altra persona del món que no coneixes, hi ha cinc persones. Això s’ha fet més evident encara amb les xarxes socials i aquestes són les que, per casualitats de la vida, em van posar en contacte amb l’Eva Puga. Mentre pensava en com continuar la conversa sobre “Wonder”, un dia, per coses del destí, mirava el facebook i vaig veure com un dels meus contactes, la Gemma, li havia agradat un article de l’Eva. I sopresa!!!, l’article en qüestió es basava en la seva experiència vital, des de petita fins a l’actualitat, explicant problemes, anècdotes,... l’Eva patia el síndrome de Treacher Collins. A continuació us passo l’enllaç del seu article.

http://asociaciontreachercollins.wordpress.com/2013/03/24/no-juzgueis-sin-saber-por-eva-puga/

En definitiva, els planetes s’havien alineat, havia de parlar amb ella. A través de la Gemma ens varem posar en contacte i li vaig demanar permís per passar el seu article als alumnes de l’institut. Li vaig parlar del llibre “Wonder” del qual ella n’havia sentit a parlar, però no havia llegit. Li vaig passar i varem quedar que, un cop llegit, ens tornaríem a trobar. Al cap de quinze dies m’explicava què li havia semblat el llibre i en va sorgir una conversa interessant, m’obria els ulls a moltes coses que havíem passat per alt i això no ho podíem desaprofitar. Vaig abusar de la seva confiança i li vaig proposar que vingués a la sessió del club de lectura. Li va fer respecte, s’ho va pensar, les seves amistats la van animar a fer-ho i finalment, va acceptar. Seria una experiència totalment enriquidora.

El dia 21 de maig, ens varem trobar davant l’institut. L’Eva estava nerviosa, força nerviosa, i perquè no dir-ho, jo també! Ens va rebre la mestra i tot seguit ens trobàvem davant dels alumnes els quals feien cara, una mica, d’espantats. Però l’Eva es va deixar anar i ens va donar una lliçó per recordar sempre més. Sense tabús, sense manies, parlant des de la seva més gran sinceritat i sense complexes, va començar a parlar del llibre, del que li havia semblat bé i del que li havia semblat malament, com per exemple la sobreprotecció dels pares del protagonista a diferència del que els seus pares havien fet amb ella, segons recomanacions mèdiques, i del que n’estava profundament agraïda, doncs ja de bon principi va afrontar de la millor manera la realitat.
Va respondre totes i cadascuna de les preguntes personals que li feien uns alumnes totalment encuriosits i fascinats en veure la força, el caràcter i la valentia que ha tingut l’Eva per afrontar els prejudicis de la societat. Evidentment, també els hi encuriosia les particularitats físiques d’ella i de les altres persones amb síndrome Treacher Collins, com la manca d’orelles, les operacions realitzades, els audífons que portava,... La sinceritat de l’Eva, ens va captivar.
Entre les moltes anècdotes i situacions personals que ens va explicar, n’hi ha algunes que es veuen reflectides en el llibre, com el fet de com viu la situació la germana o en el cas de l’Eva, el germà, els quals, en el seu entorn intenten defugir problemes i acceptacions deixant-los una mica de banda, fins que l’entorn descobreix realment com és la persona, es treuen els prejudicis de sobre i al•lucinen amb ell/a i escolten frases com “la teva germana és una passada”.
Vulguem o no, els adults, ens diu l’Eva, també estem carregats de manies i prejudicis i ens explica que quan la van portar per primera vegada a l’escola, el centre no la volia acceptar dient que la nena patia una deficiència. Amb el temps es va poder comprovar que de deficiència cap ni una, tot el contrari.


Finalment la gran pregunta d’una alumna. Tens fills/es? Com podeu llegir en el seu article, l’Eva explica que a una edat determinada volia ser mare, tenint en compte que hi havia un alt percentatge de possibilitats que el nen o nena nasqués amb el síndrome. Va quedar embarassada. Els metges deien que tot anava bé, però ella pressentia alguna cosa, sabia que la nena seria igual que ella. La nena, la Laura, va néixer i l’habitació de l’hospital, explica l’Eva amb molt sentit de l’humor, semblava un enterrament. Per a la família va ser dur, per a les amistats, en canvi, va ser un part celebrat amb tota naturalitat, és a dir, amb molta alegria. I és que l’Eva no es cansa mai de lloar i parlar de les seves amistats i de lo importants que han estat i són per ella. Ara, com a mare, pateix les vivències de la seva filla, les mateixes vivències que patia ella, però afegeix que ella te la sort de poder-li transmetre força i optimisme.
No cal dir que alumnes, mestra i jo, varem quedar bocabadats amb l’Eva. Com ha aconseguit tot això? Doncs segons ella d’una manera molt senzilla “mostra’t tal com ets”. El dia a dia i la societat ens porten a una manera de ser i de voler que ens acceptin, a vegades renunciant a la nostra autenticitat. Això, que tant ens preocupa, ens lliga i ens impedeix acceptar-nos com som i que els altres ens acceptin així. Segur que d’aquesta manera serem molt més feliços.
Va ser una sessió formidable. Des de l’institut volen que cada any els alumnes de 3r d’ESO es llegeixin el llibre i que l’Eva ens acompanyi de nou.


Des d’aquí vull agrair moltíssim a l’Eva l’esforç i l’actitud que va demostrar. Pel que em consta, a ella també li va anar molt bé l’experiència i està molt agraïda a l’institut i els alumnes per donar-li aquesta oportunitat de donar a conèixer aquesta malaltia. I sobretot donar-li les gràcies per ser com és i per la lliçó de vida que ens va donar.
En definitiva, un llibre que recomano a tothom. Una mestra que conec m’envia un missatge i em diu “He acabat Wonder, una meravella”. Doncs si, és una meravella i cal fer-ne difusió. Em diuen que a Nova York, en Pep Guardiola va fer-ne molta, doncs si ell ho diu és Paraula de Pep.
Sobretot no us el deixeu perdre i si us plau, “Trieu ser Amables!!!!”

Jordi Garcia, Biblioteques Municipals de Girona
 

Miquel Fañanàs respon a "7 de saber"

Miquel Fañanàs, periodista i escriptor. Avui és el convidat del club de lectura de la Biblioteca Antònia Adroher de Girona amb La bruixa de pedra

1. - Faig aquesta feina perquè des de sempre m'ha agradat escriure i tan bon punt vaig tenir una oportunitat vaig poder escriure a la revista Presència. Després vingueren escrits periodístics a Diario de Barcelona i més tard a El Periódico, sempre des del vessant periodístic. Un bon dia, però, vaig decidir escriure una narració llarga i vaig quedar finalista del Premi Just M. Casero. Es va publicar i a partir d'aquell moment, he tingut la sort que les novel·les que he escrit han estat publicades per editorials diferents.

2. - L'adjectiu que millor defineix la meva obra és...

Entenedora. Són llibres que no tenen una complexitat afegida sinó que són fàcils de llegir i d'entendre. Són històries diferents però que totes tenen com a denominador comú un cert engranatge amb la realitat. Sempre intento incorporar elements reals dins la història de ficció per tal de donar més versemblança.

3.- El primer record que tinc d'una biblioteca és als 14 anys, quan vaig començar a treballar. Quan sortia anava a la biblioteca que hi havia a la pujada del Pont de Pedra, on ara hi ha La Caixa i m'hi passava un parell d'hores llegint tot el que trobava i, en aquell temps, força obres de teatre.

4.- Penso que les biblioteques són un servei públic de gran importància, particularment en aquests moments de crisi quan hi ha molta gent que segurament agraeix tenir un lloc on llegirt, ni que sigui els diaris del dia. Les biblioteques sempre han estat importants però és potser ara que adquireixen una major rellevància i utilitat de servei.

5.- Un llibre que m’ha marcat especialment ha estat ... Quan era petit, potser 11 o 12 anys, vaig llegir Sinuhé el Egipcio i recordo que em va impactar moltíssim. Probablement aquest llibre va despertar l'afició per la lectura i, més tard, per l'escriptura.

6.- Llegir és recomanable per exercitar la ment, adquirir nous coneixements, ampliar el nivell de cultura, però per damunt de tot, per aconseguir el plaer de participar en múltiples aventures sense necessitat de llevar-te del seient.

7.- I la pregunta que m’hauria agradat que em féssiu és:

De quin dels vostres llibres us sentiu més satisfet?
Perquè jo hagués contestat que, sens dubte, aquest darrer La bruixa de pedra i no només pel premi que ha guanyat sinó per com ha estat rebut pel lector en general i molt especialment pel lector gironí.

Estiuet lector

Estiuet lector

Coincidint amb la caloreta – o no? - i just encetat l’estiu, crec que em toca fer un article d’aquells de recomanació de lectures. A veure si ho sabré fer bé! El llistó dels companys que han col•laborat fins ara, és molt alt, realment, i això també demostra el bon nivell dels bibliotecaris que tenim predicant lectures per terres gironines, modèstia a part.

Explicaré, doncs, una de les coses que fem a Arbúcies a l’estiu des de fa molts anys: una senzilla taula d’exposició i recomanació de lectures. Els llibres atrauen certament per la portada, i quan els tenim allà exposats, com en un supermercat, la gent ja no es passeja per les lleixes – bé a Arbúcies més que “passejar” seria fer un “Tetris” entre lleixes, o muntar un rocòdrom, per escalar fins a aquelles prestatgeries que s’enfilen a més de dos metres i que ningú gosa remenar!

Hi ha lectors que em demanen - “jo a l’estiu vull desconnectar, dóna’m llibres senzillets, divertits, per portar al tren, per llegir a l’aeroport, a la piscina, a la platja, mentre al costat hi ha una família que “escolta Los cuarenta principales…”

N’hi ha d’altres que vénen i em demanen “aquell totxo” que al llarg de l’hivern no tenia temps per a llegir, o els més difícils: -“ vull lectures profundes i amb contingut, literatura en estat pur”, ai a aquests si que no se’ls pot donar gat per llebre!, i sovint són ells els meus lectors, de qui jo me’n refio i a qui faig tastar els llibres. Doncs pel que fa els lectors, a tants caps, tants barrets, que diuen.

Uns dels meus comodins, són els autors sud-americans, funcionen amb molta gent. Saben escriure i explicar-te una història sense que ni te n’adonis que estàs llegint: parlo de Borges, Cortázar i el meu estimat Gabo – Gabriel García Márquez- el qual sap transmetre aquella calor caribenya, plena de migdiades llargues, d’una manera de fer pausada per aprofitar més les vides que explica.

Potser m’agrada tant per dues coses: és on m’agradaria ser en aquell moment, en una illa caribenya o país sud-americà, només pendent dels sons de la natura, de les olors tan ben descrites, dels sentiments. Si parlo de sud-americans, no em deixo la xilena – californiana ja, crec, Isabel Allende. Un altre as que tinc a la màniga.

Allende descriu sagues familiars i paisatges, on l’element espiritual, oníric o surrealista sempre hi juga un paper prou important. I l’amor, ningú descriu l’amor tan bé com ella. Precisament així es diu l’últim títol que ha tret aquest any.: Amor

Sabeu que l’Isabel Allende cada 1 de gener comença a escriure un llibre? Doncs si, però aquest últim “Amor”, no us deixeu enganyar, és un recull de fragments d’històries de la seva obra i la seva pròpia biografia. Això si, explicada com si ens mengéssim un caramel. No ens n’adonem, i tot i que és un llibre editat, aprofitant el seu nom i el seu treball d’aquests anys – com que això no ho llegirà, permeteu-me la llicència! – només seria per a fans que la continuem llegint. Dec ser ja una fan ensucrada?

Allende s’encabiria dins el gènere “land scape” que ens van explicar a l’última sessió del 10 x 10. Doncs això, històries familiars combinades amb paisatges.

I què dir-vos de la reina d’aquest hivern, que no llegiré, perquè sóc "perapunyetes" i ja sé que entre el públic funciona bé. Es tracta de la trilogia de la Sarah Lark… segur que és d’aquelles que teniu en llista d’espera. Nosaltres hem aconseguit escurçar-la gràcies a molts arbuciencs que ens n'han un exemplar  perquè el fem circular, però això ja formaria part d’una altra activitat que fem.

“Mummies-lit”: que lleig el que faré ara: m'auto-citaré en un article que ja vaig fer al blog de biblioarbucies, dedicat a aquests termes que s'estan emprant en literatura.  No el diré, el llibre. Aquell que tot@s penseu i que ha estat dels més venuts i del qual ja s’està filmant la pel•lícula. Passeu-vos a Jane Austen, E.L. James en copia els personatges, els noms, només que més actualitzats. Deixeu-vos de tonteries i llegiu-vos els Quaderns d’en Marc (anònim), La Història d’O de Pauline Réague, o passeu-vos a les germanes Brönte, romàntiques del romanticisme clàssic.

A la taula també hi haurà els “Cross over”, és a dir, llibres que anirien des d’un públic juvenil, al públic adult. Segur que us n’heu trobat molts d’aquests, perquè com a bibliotecaris no sabem si ubicar-los a la narrativa per a adults, o a la novel•la juvenil: El món de Sofia, de Jostein Gaarder, El noi del pijama de ratlles de John Boyne, els llibres de la meva estimada Gemma Lienas, tant per a fills adolescents com per pares, defensora sempre de la igualtat entre gèneres (…) els ensucrats de Mocchia – ja està, ja l’he citat, no cal dir res més! -- i l’últim Katalepsis de la Maria Carme Roca, La porta dels tres panys de la Sònia Fernández Vidal, etc.

I també hi haurà un apartat de novel•la negra. Com a homenatge, aquest any hi posaré els llibres de lAgustí Vehí, Nocturn a San Felip Neri de Sebastià Benassar, El dia de caça de Gerard Guix, Bioko, de Marc Pastor i Respirar por la herida, de Víctor del Árbol. Com que són paios que em cauen bé, escombrarem sense cap mania cap a casa. I recuperarem una mica els primers del gènere, obviant directament els nòrdics que ja ens els hem llegit, Simenon, Batya Gur, Makaris…

Farem promoció d’autors joves catalans, que m’han impressionat. Cercaré per parar la taula Primavera, estiu, etc, de la poc mediàtica Marta Rojals; intentaré comprar Marges, d’en Roger Vilà Padró, les bones crítiques del qual abunden, i diuen que és un llibre d’aquells de “retorn als orígens”, com el de la Rojals. I tampoc descarto No et miris el riu, de Mònica Batet, pel nostre parament.

Inclourem La gatera, de Muriel Villanueva. Un llibre que m’ha sorprès perquè en principi està escrit amb un llenguatge molt juvenil i “de carrer”, sense arribar a ser argot, però molt fresc. Reprodueix la manera de parlar de molts joves d’avui dia.

La història t’enganxa. Ara mateix, estic en aquell punt on hi ha una tensió amorosa en la trama, en què sembla que surt amb un noi jove, el qual ha estat adoptat com a nét de visita, per a una iaia que viu sola -- i que llegeix Murakami!! amb gats – mentre ell passa les tardes llegint drames rurals i Canigó, que per cert també en posaré a la taula; i un veí pintor, que li fa tilín, i amb el qual es comunica a través de les necessitats d’un gat … i una gatera. Ben interessant, i tal!.

No ens faltaran les novel•les històriques. Aquest any també és el centenari de Joaquim Amat-Piniella, per tant posarem l’imprescindible K.L. Reich, i l’acompanyaré d’en Vasili Grossman, Todo fluye, perquè no se senti sol en l’holocaust -- en positiu -- de lectures de guerra.

Imprescindible serà que la gent hi trobi Joan Sales, altra vegada, amb l’Incerta Glòria, HHH de Laurent Binet …i aquell que em va recomanar la Margarida: si home! una veïna lectora dotada de gran sensibilitat per les arts en general, i amb el do del la sinceritat, i això és personal i no ho hauria d’explicar, però si, fou l’única persona, que em va venir a veure després de néixer i va dir –li a la meva mare: maaa! Que lletja i escarransida! – doncs si una obvietat que tothom feia veure que no era, i ara és una de les persones que m’escolto pel que fa lectures. Doncs la Margarida em recomana El meu cor ferit, de Martin Doerry, les cartes d’una mare als seus fills des d’un camp de concentració. Allò d’escarransida, amb el temps ha prescrit.

-I tu què llegiràs?

- Mmmm, doncs jo em reservo per a l’estiu les recomanacions d’amics escriptors, bibliotecaris i editors:

Primer és el torn d’en Xuan Bello, amb la seva Historia universal de Paniceiros, presentació del qual em va saber greu haver-me de perdre, i sobretot perquè ho vaig fer per anar a treballar. Hagués hagut de trobar un motiu més interessant!!

Seguiré amb Gerbrand Bakker. Aquí dalt tot està tranquil, publicat per la petita editorial Raig verd, i dotat amb el premi IMPAC 2010, a més de vuit premis més en l’àmbit internacional… si ja sé que els premis no us convencen, però aquest es continua editant! Donem-li una oportunitat.

I parlant d’oportunitats, em llegiré La llibreria de les noves oportunitats, d’Anjali Banerjee. A la meva amiga Montse, li ha agradat molt, tot i que a la faixa hi diu “una història d’amor entre llibres”. Aquesta faixa publicitària em tira enrere. No serà molt ensucrat?...però passa entre llibres, i tots els arguments que passen entre llibres m’agrada llegir-los. Anoteu-vos aquesta mania meva, compartida amb l’Anne Fadiman a Ex libris, llibre que també recomano.

Continuarem per Verde agua, de Marisa Madieri, editat per Minúscula; editorial que cuida molt bé les traduccions. Per cert, Madieri sempre va sonar com a possible premi Nobel; llegim-la, doncs, a veure què i com explica la ciutat de Trieste. La crítica italiana el defineix com un petit clàssic contemporani.

Com que segur que no tindré més temps, i aquest és el mal contradictori d’un bibliotecari -- quan se m’acabin les vacances deixaré de llegir intensament – anotaré al meu diari mental la següent llista: Genís Sinca. Una família exemplar, i Sílvia Soler. L’estiu que comença… ah i Casa gran de Nicole Krauss.

No oblideu tampoc llegir-vos un llibre imprescindible: Stoner, de John B. Williams i rellegir Madame Bovary de Flaubert;  El vagón de las mujeres, d’Anita Naïr , i tastar i recuperar la Julie Otsuka. Buda en el Ático, també molt recomanable segons els experts, no jo.

Ja paro. La llista és eterna, me’n deixo molts!!. Se m’ha acabat l’espai, i a vosaltres la paciència. Reconec que no sé ni començar ni acabar articles, però espero que entremig d’aquest bosc de cites, hagueu pogut fixar-vos en alguna obra interessant… I definitivament us recomano que visiteu el blog d’en Jaume Cabré: http://racoperllegir.wordpress.com , on a part de bones crítiques literàries, Cabré estableix una manera divertida per a valorar els llibres aplicables als nostres clubs de lectura, nosaltres ho seguirem quan comencem de nou:

1 punt – Útil per combatre l’insomni.
2 punts – Acceptable per a passar l’estona.
3 punts - Encertada per a una bona lectura.
4 punts – Mereixedora d’un aplaudiment.
5 punts – Digna de reverència.


-Què en penseu d’aquest article? 1,2,3,4 o 5? No cal resposta.

Bones vacances lectores!!

 

"En Xim llegint a la platja"

Imatge del personatge del programa de foment a la lectura www.ximixesca.com



Sílvia Fontbona – Biblioteca Municipal d’Arbúcies
 

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/