Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Sense Logos

Club de Lectura d’adults a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres, del 21 de març del 2013.

Disseny i Coordinació: Magda Bosch i Rocamora.

L’home sense logos de Francesc Montseny i Bonifaci. (Brau edicions, gener 2012)

Gènere: Assaig 

Francesc Montseny i Bonifaci

Cada novel•la, cada autor en el sí de la tertúlia requereix un tractament diferent i propici. En esponjar-lo, afloren elements creatius i didàctics de progressió que faciliten el coneixement de l’àmbit estètic: sigui literari, psicològic, històric i ajuden a crear una visió estructuralista més plena i justa de cadascun dels autors, època i hàbitat cultural.


La proposta d’aquest mes: demanar a la Rosa Canadell i Ferrús, autora al mateix temps de narracions i contes en vies d’edició i participant del Club de Lectura, que realitzés una entrevista a en Francesc Montseny i Bonifaci, autor de L’home sense logos, i així mateix també participant del nostre Club de Lectura. (Entrevista publicada a la Guia de lectura de la Biblioteca Fages de Climent).

 

 

ENTREVISTA D'UNA TERTULIANA A UN AUTOR/TERTULIÀ

Un dia de cada mes tenim el plaer de poder contrastar opinions, de dir la nostra sobre grans escriptors i sobre grans llibres. Ens és igual si coincidim entre nosaltres en el que diem o no, el que realment ens agrada és ser-hi.


D’en Francesc coneixem, doncs, moltes de les seves opinions quant a llibres i sabem també que va néixer a Balaguer el 1950; va treballar disset anys a “La Caixa”. El 1985, va crear i dirigir l’Universal Bar a Barcelona. Al cap d’uns anys, va marxar al desert a buscar respostes. I finalment, l’any 2000 va començar de nou a Figueres, on ha fet de dinamitzador de cultura per a l’Ajuntament, de voluntari a Càritas, ha fet classes d’informàtica i ha treballat en un despatx de procuradors.


- Quan va començar a agafar forma L’home sense logos a la teva ment?. Tinc entès que vas estudiar filosofia, podem deduir doncs que sempre t’ha interessat la postura del home davant la vida o de les preguntes que ens solem fer; qui som cap on anem. Evidentment per tu molt millor ésser que tenir...


- El 2010 estava en una narrativa molt lírica –que he reprès ara, després de la ventolera de L’home sense logos i de “La rebotiga” - quan vaig fullejar un llibre de Zygmunt Bauman i vaig llegir que diu que “la gent s’escarrassa per aconseguir la felicitat”. Absolutament en contra de l’opinió de Bauman, vaig deixar el que estava escrivint i vaig iniciar el camí del Logos, un viatge molt iniciàtic ja que no sabia on aniria a parar, però sabia que hi volia anar. La gent no busca la felicitat sinó que –peresosos com som els humans- fugim cap a l’entreteniment per no plantejar-nos el sentit de la nostra vida, no fos cas que en trobar-lo tinguem por de sentir el nostre –de cadascú- verdader i profund desig. He dit viatge iniciàtic perquè vaig seguir el consell de Stefan Zweig que diu “si vols escriure posa-t'hi que els personatges ja vindran sols”. En el meu cas no vingueren els personatges sinó les idees, els arguments i les emocions. I va ser tant així que en acabar el capítol de “l’abandó”, el darrer paràgraf, pàgina 84, vaig veure que no era meu, ni tampoc era copiat. Era i és revelat. Sí, no tinguis por, no m'he fumat res que no sigui tabac. Va ser una experiència novíssima.


- Vas anar al Desert a buscar-hi respostes. En vas trobar?


- Després de molts anys, massa, de vida pública –feina per agradar als altres- em vaig imposar la soledat per tal de desenganxar-me d’allò que durant anys em semblava imprescindible i que en el fons –ho intuïa- se me’n refotia. La soledat volia dir zero trucades per telèfon durant un any i volia dir, també, tenir-me només a mi mateix i res més. Naturalment no sóc un home de Cromagnon i tenia paper i llapis, i la construcció del relat va agafar una força que, fins llavors latent, se’m va fer inexcusable.


- Avui en dia quasi ningú creu en Déu o almenys quasi ningú en parla. Ni tampoc d’ètica i molt menys de religió. A L’home sense logos sí que se’n parla, d’aquest temes, entre molts d’altres.


- Tot i que tothom té creences i rituals, sí que és ben cert que quasi ningú creu en Déu. Els déus de la gent són d’un to molt baix perquè l’Estat protector i mercantilista els ho ven així. Aquest Estat vol que pensin que ZARA o MANGO els resoldrà la temporada, vol que consumeixin i callin per la qual cosa, si convé, els regala 400 € al mes, i per acabar-ho d’adobar els posa davant de la tele on els hi serveix de tot, de manera que no els calgui ni pensar (vegi's Aldous Huxley i els seus criteris quant a la propaganda).


Aquest Estat és el mateix que en el segle passat, a casa nostra amb la dictadura, ens va fer avorrir la religió que, llavors, es vivia com a esclavatge i no com alliberació i, fins i tot, forma de coneixement d’un mateix i, també i molt important, de l’entorn.


La clau està en el fet que la religió és el contrari del poder. Com es menja això?. Jo dic: sóc cristià i això vol dir que respecto la persona i el que fa, el seu treball. Això no té res a veure amb el Vaticà ni amb cap altra organització que en definitiva acabarà institucionalitzant-se amb el poder. La meva creença en l’individu i el respecte conseqüent és la religió natural, línea directa de Moisès, Jesucrist, Sant Francesc d’Assis, pròpia dels meus –alguns occidentals- i irrepetible en la resta del món. I ara que dic occident puc dir que som els que més hem avançat socialment i científicament (fins ara!).


Fixa’t bé, ara es veu la religió com un endarreriment quan, de fet, si mires el panorama de cinisme dels governants i de passotisme del poble, veus que això sí que es una regressió, un endarreriment que fa por. Julio Cortázar deia als anys setanta citant la teoria de Hobbes, el teòric de l’Estat policial, que verdaderament l’home és un llop per a l’home. La democràcia ha fracassat perquè va abandonar l’ètica.


- Quins són els teus escriptors preferits?


- M’agraden els jueus americans com Philip Roth o Saul Bellow, successors de la millor literatura centreeuropea –Thomas Mann- que a més d’un llenguatge personal no t’estalvien opinions tan contundents com un cop de puny sobre la taula. M’agraden tots aquells que són humanistes. I com que estàvem parlant de religió vull afegir autors com DeLillo –per al qual Déu és el gran secret- com Robertson Davies, home cultíssim per al qual tot el que toca a Déu és una part màgica per la que els llestets de la generació Google no estem preparats. I no puc oblidar Dostoievski: darrera d’ell hi ha un component religiós magnànim. Sobre aquest m’estan buscant a la biblioteca un llibre d’André Gide que espero en candeletes. I creu-me, de tots aquests no hi ha res que s’assembli a les monges paules ni als maristes, Déu els hagi perdonat.


- Millor viure a Balaguer, a Barcelona o a l’ Empordà ?


- A Figueres, per descomptat. Però seria poc honrós que no valorés el Balaguer de la meva infància. Llavors, als anys cinquanta i seixanta, Balaguer era molt semblant a Figueres. Una petita ciutat de comerciants voltada de pagesia. La diferència, llavors, era que Balaguer tenia riu i Figueres carretera nacional. La diferència amb ara és que jo vaig poder jugar al carrer. Més ben dit, era l’amo del carrer més que no pas la guàrdia civil. I ara, on són els nens de Figueres? a les extraescolars o a la "Play"? També vull dir que viure en una gran ciutat és una experiència molt recomanable. Són molts, molt competitius i estan força enganxats. Ara bé, hi ha gent a Barcelona que només viu en el seu barri com hi ha gent a poble que pot ser molt cosmopolita.


- I ja, per acabar, vols afegir quelcom?


- Bé, volia afegir que, tot i que cito, no gaires, però sí algunes llumeneres, les meves reflexions sorgeixen –com les de Rousseau- del sentit comú i només després les acaro amb el pensament dels gran humanistes, com ara el que tu has citat al principi, Erich Fromm, que contemplen el gènere humà, sobretot, amb gran estima.

 

 

 

OPINIONS SENSE EMBUTS DELS PARTICIPANTS DEL CLUB 

 

Paral•lelament, vaig demanar als tertulians una lletra d’opinió on hi constés la seva valoració personal de la lectura del llibre per tal de fer un dossier i oferir-li a l’autor com a regal. Us facilito un mosaic d’algunes opinions sense autoria per tal de garantir el seu anonimat .

"Malgrat que és un llibre dens de contingut per la crítica de gran quantitat de temes actuals de la nostra societat, els quals argumenta recorrent a múltiples disciplines d'humanitats i ciències, trobo que la narració és fluïda i amena. Fins i tot he percebut illes de prosa poètica. Crec que té la propietat de poder estirar el fil a cada paràgraf per desgranar nous temes de debat i anàlisi. Resumint, crec que és un llibre que invita a la reflexió."

“Es cada vez más extraño que alguien, en su sano juicio y sin presión externa, se dedique en nuestros azarosos días a pensar, reflexionar, y luego plasmarlo muy bien por escrito. Si lo hace en una lengua que muchos insisten en desconocer o minusvalorar resulta todavía más encomiable. Con la presente lectura entablé una imaginaria polémica con el autor (o contra él). ¿De verdad se puede afirmar que la categoría de consumidores ha sustituido las clases?”

“Fa uns dies vaig veure una imatge que em va cridar l'atenció i molt oportuna. Un home avançava encadenat a un munt d'objectes més o menys simbòlics: un cotxe, un ordinador, joies, roba, un rellotge, un equip de música, un quadre, un avió, palmeres, etc. que l'impedien arribar a la felicitat. Ens trobem en una societat que va a la deriva, on es valoren els diners i els objectes materials per damunt de tot i on decauen els valors. El dia a dia ens engoleix i no parem a pensar, senzillament fluïm. Per això, les aportacions, crítiques, raonaments, fets, etc. que serveixen per aturar-nos a recapacitar, i si és possible a millorar i fomentar el canvi, són molt necessaris. I el llibre és una crida a la reflexió, felicitats!”

“Me parece muy original la idea que el ser humano al nacer empieza a llenar un “Vacío”, que irá llenando con su vida, la cual se diferencia de los demás seres vivos en el lenguaje y la autonomía los cuales nos llevan al miedo y los sentimientos”.

“Calaix de sastre: del context del text.- Cloenda erudita d’un llibre d’assaig antropològic. La seva lectura m’ha recordat persones apreciades, però desaparegudes, que vaig conèixer i tractar, grans lectors i sobretot conversadors, dels que vaig aprendre escoltant-los. De tu Cesc també!”. 

 

PRIMÍCIA:  CAPÍTOL 5È DE LA NOVA NOVEL·LA D'EN FRANCESC 

D’altra banda en Francesc Montseny ens va obsequiar amb la primícia de la lectura del capítol 5è de la seva propera obra. Podeu escoltar-lo des d'aquest enllaç.

 

FELICITATS!


No voldria acabar sense celebrar aquesta nostra Diada de Sant Jordi, tot fent-vos-en partícips amb el poema Súnion de Carles Riba i Bracons, del llibre Elegies de Bierville. (Val a dir que en acomiadar les tertúlies tenim la recitació d’un poema)




Súnion! T’evocaré de lluny amb un crit d’alegria,
tu i el teu sol lleial, rei de la mar i del vent:
pel teu record, que em dreça, feliç de sal exaltada,
amb el teu marbre absolut, noble i antic jo com ell.
Temple mutilat, desdenyós de les altres columnes
que en el fons del teu salt, sota l’onada rient,
dormen l’eternitat! Tu vetlles, blanc a l’altura,
pel mariner, que per tu veu ben girat el seu rumb;
per l’embriac del teu nom, que a través de la nua garriga
ve a cercar-te, extrem com la certesa dels déus;
per l’exiliat que entre arbredes fosques t’albira
súbitament, oh precís, oh fantasmal! i coneix
per ta força la força que el salva als cops de fortuna,
ric del que ha donat, i en sa ruïna tan pur.

 


Miquel Martín respon a "7 de saber"

[Foto robada de la preciosa web d'Edicions Sidillà, 2013]

Miquel Martín (Begur, 1969) és escriptor.

Avui 19 d'abril a les 7 del vespre, a la sala d'actes de la Casa de Cultura de Tossa de Mar, presenta les Llegendes de mar de la Costa Brava amb Vicenç Esteban. Entre llibre i llibre, ens contesta a les preguntes de "7 de Saber"

1.- Faig aquesta feina perquè ho necessito

2.- L'adjectiu que millor defineix la meva obra és: Compromesa

3.- El primer record que tinc d'una biblioteca és la llibreria on treballava la meva mare. Vaig aprendre-hi a caminar tot agafant-me a les lleixes.

4.- Penso que les biblioteques són imprescindibles

5.- Un llibre que m’ha marcat especialment ha estat
El vigilant en el camp de sègol de J.D. Salinger

6.- Llegir és recomanable per la salut mental

7.- i la pregunta que m’hagués agradat que em féssiu...

Qualsevol la resposta de la qual resultés interessant per als lectors.

Medicina i Literatura. Morfina. Relats d'un jove metge.

El proper divendres dia 19 d'abril el nostre club de lectura agafarà un caire medieval i, acompanyats de la Biblioteca de Sant Feliu de Guíxols i la de Santa Cristina d'Aro, ens traslladarem al castell de Benedormiens de Castell-Platja d'Aro per sentir de la veu de Jaume Creus els relats d'un jove metge rural de la Rússia de principi del segle XX.

La lectura de Morfina. Relats d'un jove metge de Mikhaïl  Bulgàkov està emmarcada dintre del Cicle de Conferències "Salut i Societat" , patrocinades per Fundació Girona , Universitat i Futur i la Comunitat de Municipis per a la Gestió de l'Espai del Metge i de la Salut Rural ( Ajuntament de Sant Feliu de Guíxols, Ajuntament de Castell-Platja d'Aro- S'Agaró i Ajuntament de Santa Cristina d'Aro).

Durant l'any 2005, els tres municipis de la Vall d'Aro aproven la creació de la Comunitat de Municipis d'aquets tres ajuntaments, i conjuntament amb la Universitat de Girona proposen la Creació d'una Càtedra d'estudis de la Medicina i la Salut en l'àmbit rural. A finals del mateix any s'inaugura L'Espai del Metge Rural, situat al Museu d'Història de Sant Feliu de Guíxols.

La Càtedra Martí Casals i Echegaray, pren el nom d'un metge rural que exercí a la Vall d'Aro entre 1934 i 1969, com a representant del col·lectiu de professionals de la salut que han exercit la seva pràctica en el món rural. Els seus objectius són els d'estimular una aproximació interdisciplinària a la realitat de la medicina rural, per tal de desfer els tòpics que situaven el camp com un desert mèdic , i difondre la tasca d'aquests professionals.  La vocació d'aquesta Càtedra és multidisciplinària i trobem temes relacionats tan directa com indirectament amb la medicina i l'àmbit rural,  tals com: Literatura, Medicina, Farmàcia, Història, Geografia, Art...

A Morfina. Relats d'un jove metge, Bulgàkov desplega en el jove doctor Bomgard la seva experiència com a metge, acabat de llicenciar, durant la segona dècada dels segle XX, just abans de començar la Primera Revolució. La inexperiència, la falta d'innovacions tecnològiques i la peculiaritat d'uns pacients autòctons de la Rússia més rural faran que el jove doctor hagi d'assumir una responsabilitat com la que patiren molts dels seus congèneres en una època en la que la diftèria, la tuberculosi o la morfina estaven a la ordre del dia.

Primer minut: sensació de frec al coll. Aquest frec es transforma en calor i s'escampa. En el segon minut, sobtadament una onada freda travessa la cavitat estomacal, i tot seguit comença una extraordinària lucidesa de pensament i un esclat de les capacitats de treball. Absolutament totes les sensacions desagradables cessen. És el punt culminant en què es manifesta la força espiritual de l'home. Si no estigués espatllat per la meva formació mèdica, diria que normalment l'ésser humà només pot treballar després d'una injecció de morfina. 

Mikhaïl Bulgàkov. Morfina. Relats d'un jove metge. Traducció de Jaume Creus. Barcelona : Edicions de 1984, 2012 p. 131

Maria Blanco, Biblioteca Mercè Rodoreda de Castell-Platja d'Aro                                                                                                                                          

Olga Cercós respon a "7 de saber"

L'Olga Cercós és actriu. Diuen que la càmara s'enamora d'ella, i l'espectador també. Aquest cap de setmana, a la Sala petita del Teatre Nacional de Catalunya, treballa en les últimes funcions de l'obra "No parlis amb estranys".

Ha col·laborat amb les biblioteques aportant (entre d'altres)  contes per a infants, activitats per a nadons i l'exitós projecte de la Vinoteca, que aviat arribarà a 20 edicions en un parell d'anys. [Foto de la primera, 18/2/2011]

Ahir el Diari de Girona va publicar l'entrevista de l'Albert Soler a la secció "Contracorrent". I nosaltres fa temps que guardàvem aquest "7 de saber" al cofre dels tresors.

1.- Faig aquesta feina perquè em permet viure d’altres vides, evadir-me del meu espai-temps, ampliar coneixements...

3.- El primer record que tinc d'una biblioteca és el terra, de peces petites de parquet.

4.- Penso que les biblioteques són grans mamelles on s’hi pot alimentar tothom.

5.- Un llibre que m’ha marcat especialment ha estat  El drac de Bagastrà de Dolors Garcia i Cornellà, perquè és el primer llibre que vaig rellegir i rellegir. En teatre, Ubú rei de Jarry perquè m’agradaria representar-lo. De poesia, El poema de la rosa als llavis de Papasseit perquè em connecta amb l’adolescència. Narrativa de ficció: Dictadors de butxaca de Miquel Martín perquè encara ara segueixo buscant l’esperit de “La Reparada”.

6.- Llegir és recomanable per a tot aquell a qui li agradi llegir. La lectura és una afició com una altra, el que és important és comprendre allò que llegim. Canviaria l’eslògan per: “La comprensió lectora ens fa més lliures”.

 

Companys de viatge. Albert Mestres, conductor del club de lectura de Caldes de Malavella

Foto: Mercè Barnadas, bibliotecària i Albert Mestres durant la trobada amb el compositor J. M. Mestres Quadreny, novembre 2011.

Vam començar les trobades del club de lectura fa sis anys.

Vam tenir la sort que, just en el moment en què li estàvem donant voltes per saber quin rumb havíem de prendre, els vents ens van ser favorables i ens van dur un bon timoner. L'Albert Mestres, escriptor, poeta i artista múltiple i complex, es va comprar una casa a Caldes, molt a prop de la biblioteca, i va començar a venir al poble per passar-hi alguns caps de setmana i les vacances. Era usuari del servei i, molt sovint, ens feia donació dels llibres que ell escrivia, traduïa o publicava.

El seu tarannà tranquil, observador i, ell m’ho permetrà, poc convencional, trencava amb els esquemes del que s’entén per un animador a la lectura, però bé que havíem d’aprofitar el seu contundent bagatge literari. Un dia el vaig agafar desprevingut mentre llegia el diari i li vaig demanar si li vindria de gust tirant endavant aquest nou projecte amb ell al capdavant i nosaltres a la reraguarda. Va dir que sí i aquí va començar aquesta aventura extraordinària.

Avui volem fer un breu repàs en forma d'entrevista de tot el que han donat de si aquests anys que portem de trobades, sopars, sortides, de xerrades intenses i descobriments literaris de primera magnitud. Un club que ens està fent millors lectors. Tot va començar l’estiu del 2007 amb Jordi Coca i la seva novel•la Sota la pols. Des d’aquell dia hem conegut de ben a prop autors tan diversos com Emili Teixidor, Carme Riera, Sergi Belbel, Manuel Molins, Antonina Canyelles, Francesc Parcerisas, Joan Daniel Bezsonoff, Joaquim Mallafré, Jaume Pòrtulas i molts més.

Albert, quan et vaig fer la proposta de conduir el nostre , encara inexistent, club de lectura, tu en tenies alguna idea del que volia dia això? Havies participat alguna vegada en una trobada de lectors similar?

La veritat és que no en tenia ni idea. Sabia que existien clubs de lectura però he de confessar que no ho valorava massa, perquè sempre havia entès la lectura com un acte solitari. L'única experiència que tenia, més aviat penosa, va ser com a autor de teatre en una biblioteca de Badalona, on em vaig sentir completament fora de lloc. Quan m'ho vas proposar, certament enganxat per sorpresa, tampoc no tenia idea de com ho faria, però tenia ganes d'introduir-me una mica en el poble i vaig pensar que seria una bona manera de fer-ho. Rumiant-hi em vaig proposar, fos quin fos el nivell dels lectors que poguéssim tenir, que el club esdevingués, a més d'una experiència gratificant, una experiència enriquidora per a tothom, i això m'incloïa a mi, i sobretot tan oberta de mires com fos possible.

Com decideixes i organitzes les lectures?

Obertura de mires volia dir sobretot per a mi no tancar-se a cap tipus de lectura, no cenyir-nos a un gènere i a un tipus de literatura dins aquest gènere, que és el que solen fer els clubs de lectura. Per tant, em vaig proposar administrar a poc a poc i sense massa pressió tota mena de literatura de la que jo considero interessant, que reconec que no és tota. Vaig dissenyar algunes prioritats, conscient de les dificultats que algunes comportaven.
D'una banda, atacar clàssics, grans clàssics de la literatura la lectura dels quals pot esdevenir apassionant, com ara
Flaubert, Mann, Tolstoi, Conrad, Joyce, però també Heròdot, les Mil i una nits, Homer. Quan són lectures que comporten un cert nivell de dificultat, busco reforçar-les amb alguna personalitat atractiva que ens hi pugui introduir, com és el cas de Jaume Pòrtulas per a Heròdot i l'Odissea o Joaquim Mallafré per a l'Ulisses de Joyce. Després, novel•les actuals, sempre amb algun punt de singularitat, amb la presència de l'autor. Ja n'has citat alguns.
D'altra banda, els dos gèneres que, malgrat ser minoritaris i segurament d'accés més complex, són per a mi pilars indispensables de qualsevol cultura lectora, la poesia i el teatre. Pel que fa a la poesia, l'opció va ser abordar aquell tipus de poesia a la qual probablement estaven menys avesats els nostres lectors, precisament per canviar, si era possible, la concepció estereotipada que té la majoria de la gent de la poesia. En aquest cas, la presència de l'autor em semblava imprescindible, i per això per ara només hem fet autors vius i de parla catalana, entesa en el sentit territorial més ampli. Respecte al teatre, volia introduir la lectura col•lectiva en veu alta com una experiència teatral en si, cosa que ha funcionat molt bé i ens ha permès llegir no solament autors vius i presents (
Belbel, Molins, Cavallé, Pijuan), sinó també alguns del passat (Puig i Ferrater, Vallmitjana, Ford).
Es tractava d'anar combinant gèneres i graus de dificultat, per no ser massa exigents amb els nostres lectors, amb una línia clara i un programa a llarg termini, naturalment sense cap rigidesa i obert als canvis.

Al principi, les trobades del club eren multitudinàries, ara hem rebaixat el nombre de persones, que estan al voltant de la vintena. Una de les crítiques que a vegades se’ns han fet és que en el nostre club ets tu únicament qui prescriu les lectures. He de dir que aquesta és una aposta que jo comparteixo al cent per cent. Quina seria la diferència entre un club com el nostre i un on les lectures es consensuen entre tots els lectors?

Crec que en certa manera la pregunta queda contestada amb la resposta anterior. La nostra programació respon a un pla concebut amb una certa amplitud però al mateix temps amb un grau elevat de coherència i no depèn doncs dels avatars dels components del club ni, el que encara seria pitjor, dels avatars de les modes o les promocions editorials.

Durant tots aquests anys, a part de narrativa, hem llegit tot tipus de literatura: poesia, teatre, assaig, etc. Cadascun d’aquests gèneres comporta un tipus de sessió diferent. Què diferencia cadascun dels estils literaris a l’hora de parlar-ne?

Com dius, les sessions s'han de plantejar de manera molt diferent. En la narrativa el debat se sol centrar en qüestions sociològiques o contextuals i la força amb què els autors són capaços de transmetre-les (amb les degudes excepcions, és clar). A la poesia es tracta de compartir imatges i idees sonores o conceptuals que ens han colpit durant la lectura i contrastar-les amb les de l'autor, que sovint amb la seva manera específica de llegir aclareix moltes coses i obres mons sencers. Pel que fa al teatre, a la sessió s'intenta convocar la imaginació del lector a través de la lectura en veu alta perquè pugui viure en pròpia pell la intensitat de l'experiència teatral.

En una de les trobades vam llegir el llibre Pensar i fer música (2000), escrit pel teu pare, el reconegut compositor de música contemporània, Josep Maria Mestres Quadreny. Després d’escoltar algunes de les seves sorprenents composicions, vam parlar de música, trencant totalment conceptes preestablerts. El teu pare ens va dir que la música no descriu sentiments, que la música s’ha d’entendre per ella mateixa. Aquesta reflexió em porta a la preguntar-te si pel que fa a la literatura penses el mateix. Creus, com Julian Barnes, que la literatura no és farmacologia? que un text literari s’explica per ell mateix i que no hi hem de buscar la cura dels nostres mals? Si no hi busquem un cert consol en la literatura, o el que és el mateix, una explicació del món, què hi busquem?

No podem tancar cap porta. Qualsevol nivell de lectura ja és accés al coneixement, i no em refereixo a la cultura intel•lectual. El coneixement és un concepte molt ampli, que abasta, sí, el món intel•lectual, però també d'una manera equivalent el de les emocions, els sentiments, la intuïció, la imaginació... tot el que sigui obrir-se a noves finestres mentals és coneixement.

La lectura és un procés mental. Si la música no significa res fora de si mateixa, què ens en fa gaudir? La nostra ment gaudeix reconeixent unes estructures que primer ha de desxifrar i després reconstruir. El mateix podem dir de la lectura. La ment gaudeix amb el joc que s'estableix consistent a descodificar un text i després, un cop identificat el codi i l'estructura, tornar-lo a reconstruir. Això és el procés de lectura, una experiència creativa que exigeix l'estímul mental. Una explicació del món? Hi ha tants mons com ments, hi ha tantes lectures com lectors. Un consol? Llavors la lectura seria un acte de dolor. No, el mateix procés de lectura és el remei.

Al club sempre llegim textos arriscats i no ens fa por encarar depèn de quines lectures, hem llegit obres com Ulisses o les Mil i una nits i autors com Josep-Sebastià Pons o Thomas Mann. Però és cert que una de les nostres discussions més freqüents tracta sobre la necessitat de tenir un bagatge cultural mínim (les ulleres i el tub que ens deia en Marc Romera per entendre depèn de quines obres. La música del teu pare o els viatges d’Heròdot en són un bon exemple.

Quin seria el teu consell per a un lector temorós, potser no de Déu, però sí de James Joyce?

De nou, no tancar mai cap porta, no tenir por del que hi hagi darrere les portes, perquè la lectura de l'autor no la podrem fer mai, per això s'esforcen els exegetes i omplen prestatges i prestatges d'interpretacions del que se suposa que volien dir els autors. No solament una lectura culta o intel•lectual suposa una comprensió. Cada lector farà la seva lectura i tots els nivells de lectura són lícits, perquè, ja ho he dit abans, suposen un enriquiment, una obertura al coneixement, el que sigui, fins i tot si no és el que pretenia donar-nos l'autor. Per posar un exemple, la Lolita de Nabòkov (que un dia d'aquests caurà al club) quan es va publicar als anys cinquanta es va convertir en un best-seller gràcies al nervi de l'estil narratiu, la força del punt de vista i la intriga de la trama. Per a una persona normal aquest nivell de lectura representa el gaudi. Però per a un erudit, capaç de copsar les infinites al•lusions i jocs de citacions literaris, el gaudi de la lectura està en un altre lloc. Ni millor ni pitjor, simplement diferent.
Llegir. No hi ha eines prefabricades. L'única manera de superar, com si diguéssim, nivells de lectura és llegir. Cada nova lectura, sobretot si suposa un repte, ens dóna noves eines per a la següent lectura. Avui el tub, demà les ulleres. Però abans, és cert, cal saber surar, i també moure braços i cames i respirar.
T'explicaré una anècdota que no explico gaire sovint perquè pot resultar una mica pedant. De jove m'esforçava a llegir llibres espessos de filosofia i críptics de lingüística i em pensava que no entenia res. Vaig arribar a la conclusió que era una persona intel•ligent el dia que vaig pensar: "Ah, era això!" És a dir, jo ja els entenia, però com que sabia que eren molt difícils em pensava que no els entenia i hi buscava un significat més esotèric del que m'oferien.

Tu ets escriptor, poeta, dramaturg, director i professor de teatre, editor.. en quina d’aquestes facetes et sents més identificat?

Ser, sóc persona, i en mi el que s'acosta més a ser persona és ser poeta. Un poeta pot ser un bon dramaturg i un bon narrador, mentre que a l'inrevés és més difícil. Però qualsevol forma de creació m'apassiona, sigui a través de l'escriptura o de la direcció teatral, que està al meu abast (i no la música, per exemple). Sóc professor per guanyar-me la vida, com he estat cangur, enganxador de cartells, repartidor de paquets, mosso de llibreteria, corrector de textos, traductor de catàlegs... Sóc editor podríem dir que per patriotisme doble, envers la meva societat, la que m'alimenta en tots els sentits, i envers el meu país, la literatura. Però també sóc altres coses que no has dit, com editor de discos o organitzador d'esdeveniments.

Algú que escriu, llegeix un llibre de manera diferent dels qui som només lectors? Se li revela més important l’estil del text o la manera com l’autor l’ha concebut que no el que explica? Li costa més desprendre’s de la forma?

Això és una de les coses que em sap més greu de ser escriptor. La lectura de l'escriptor no és mai innocent. Només començar la lectura es disparen una sèrie d'instruments d'anàlisi i de dissecció que poc tenen a veure amb el gaudi literari. Com que això és inevitable, cal fer un esforç per fer com una mena de lectura esquizofrènica, deixar que aquests ressorts actuïn pel seu compte i intentar distanciar-se'n per no perdre del tot el gaudi del lector. El mes de maig tindrem amb nosaltres l’autor asturià Xuan Bello. Llegirem el seu magnífic llibre Història universal de Paniceiros, traduït al català per Adesiara (2008).
Una lectura, per cert, per contradir una mica els crítics que deies abans, que programo encantat de la vida perquè encaixa perfectament en la nostra línia i hi és coherent, però que no he proposat jo, sinó algú altre del club, tu, si mal no recordo.

Fa uns anys, Bello va participar en el projecte creat per l’Albert Mestres i la Sofia Fonseca Veus paral•leles, una reunió de quatre poetes de parla catalana i quatre d’una altra cultura que reciten els seus poemes. En aquella edició la poesia convidada era l’asturiana. Nosaltres llegim una part de la seva narrativa, un homenatge a la seva terra i descobrim aquest món únic que ens arriba a través de la seva memòria i les seves paraules. Realitat i ficció des del centre del món.  En col•laboració amb el Servei de Biblioteques de la Diputació de Girona hem organitzat un cicle de xerrades amb Xuan Bello. Una d’aquestes trobades serà amb el personal de biblioteques. Esperem que us agradi la idea i pugueu venir.

Foto de Pensar i fer música, de J.M. Mestres Quadreny

Entrevista feta per: Mercè Barnadas Serrallonga, directora de la Biblioteca Francesc Ferrer i Guàrdia de Caldes de Malavella

El vagó de les lectures compartides

[Foto: A. J. Pérez X Certamen fotográfico El placer de leer Biblioteca municipal de Salamanca, 2003]

[Text: Jordi Artigal Valls - Biblioteca Pública de Salt]

Quan el pedagog italià Gianni Rodari, esperit lliure i transgressor de la segona meitat del segle passat, parlava amb les mestres sobre lectures obligatòries, s'imaginava la sala d’espera d’ una estació on tots els viatgers llegien el mateix llibre tot esperant el tren. Com que aquella proposta feia mal als ulls i recordava antigues pràctiques dominades per l’església, els demanava que es miressin la seva classe d’una altra manera per tal que els seus alumnes fossin lliures a l'hora de triar les lectures a l’aula.

Aquesta anècdota em ve ara a la memòria perquè il·lustra el que jo sentia en els inicis del meu grup de lectura: Llegir tothom el mateix text? No és la lectura un acte lliure i solitari? El tresor d’una biblioteca pública no està en la seva diversitat de propostes lectores? Perquè doncs prescriure una mateixa lectura a molta gent?

El novembre de 2002 vam començar les trobades del grup de lectura de la biblioteca pública de Salt amb La noia de la perla de Tracy Chevalier. Avui, després de 10 anys, 4 mesos i 5 dies d'experiència, amb un centenar de textos llegits, comentats i compartits, amb una cinquantena de persones que hi han passat, pot ser un bon moment per fer-ne un repàs en veu alta.

Ha estat - i és- un llarg recorregut. Com tot viatge, ha tingut els seus moments, paisatges, descobertes de tota mena i companyies sorprenents. Dels que ho vam iniciar en quedem tres. La resta de l’actual grup, una quinzena, s'hi han anat afegint a les diferents estacions del trajecte.  Com ens ha anat aquesta forma de compartir la lectura, aquesta manera de reflexionar sobre el que llegim amb un grup més o menys cohesionat de persones que lentament es van coneixent?

Si fa onze anys érem pioners i ben poques biblioteques tenien grups de lectura, ara pràcticament totes les biblioteques públiques de les comarques gironines en tenen un com a mínim. La diversitat s’ha donat aquí: Tots són diferents, alguns des de l'inici, perquè es dediquen a un únic gènere, o a la lectura fàcil o en llengua estrangera, literatura juvenil o altres variants. Però la majoria som gent que no està tancada a res, que va llegint i són les mateixes lectures i els membres del grup els que busquen i troben noves rutes i textos.

A Salt, en tots aquests anys, el que ens pot definir és que hem crescut com a lectors. Ara llegim millor que abans i això només ens ho han donat els textos. Repassant els títols veus que, per exemple, la tercera proposta de lectura va ser  Camí de Sirga de Jesús Moncada, després d’haver llegit el mes anterior L’estrany de Camus i poc abans de Memòries d’Adrià de Marguerite Yourcenar. Autors amb un estil propi i amb reflexions importants.

Quan llegim literatura, la descoberta de la importància de l’estil és decisiva, com vàrem aprendre amb La matèria de l’esperit de Jaume Cabré:

El lector incipient de literatura un moment o altre fa un descobriment extraordinari: un dia s’adona que està llegint un llibre el tema del qual no li interessa; però tanmateix no pot deixar-lo estar. S’adona, de sobte, que llegeix pel gust de llegir el text, el text està ben escrit. Està descobrint el fenomen de l’estil; està descobrint el fet diferencial de la literatura, del text literari, és a dir, del text que no ha estat escrit ni llegit perquè hi ha un tema que ens interessa sinó perquè hi ha un estil, el de l’autor, que es comunica al lector mitjançant temàtiques diverses

Cadascú de nosaltres fa aquest descobriment amb una història diferent, que la podríem definir com la nostra primera gran història.Jo ho vaig fer amb Lolita de Nabokov, que no em va interessar ni per la temàtica ni les reflexions explícites que conté, sinó per la manera d’estar construït, per l’estil.

Hem llegit autors tan diversos com Cortazar, Poe, Pessoa, Cheever, Borges, Henry James, Carson McCullers, Joyce, ... que sense el grup de lectura possiblement no haguéssim llegit mai.

Hem rellegit d’una manera nova, més conscient, amb paper i llapis al costat, textos com El quadern gris , Puerca tierra, El palau de la lluna, Mrs. Dalloway o hem triat textos menys coneguts d’autors ja llegits, com Viatges i flors de Mercè Rodoreda.

A vegades hem buscat especialistes com la Mita Casacuberta o la Neus Real que ens han aportat tota la seva saviesa. Ara recordo, per exemple, la lectura del Llibre del desassossec de Fernando Pessoa i com en aquella tertúlia amb la Mita vam estar una hora comentant la primera pàgina del llibre:

Vaig néixer en un temps en què la majoria dels joves havien perdut la creença en Déu, per la mateixa raó que els seus avantpassats l’havien tinguda....

Recordo haver llegit  Ficciones, primer hostilment, fins arribar al final i tornar-lo a llegir començant pel darrer conte, “El Sur”, per a mi el conte més intens que he llegit mai, només comparable amb El camp del dolor d’Isak Dinesen. Lectures que porten a altres lectures, perquè del darrer conte podríem anar directament a Puerca tierra d’en Berger i saber alguna cosa més d’aquesta cultura camperola en extinció que ha dominat el nostre món durant milers d’anys. Veritats amagades només desvetllades amb les mentides de la ficció. Mirades intenses i llunyanes, mai imaginades, que t’obren noves portes interiors. Com diu Gustavo Martin Garzo en aquell llibre revelador que és El hilo azul:

Qui som realment, què significa l'amor, la mort, el naixement dels nens? per què hi ha la muntanya i la neu, els cavalls, la nit i el vent, la música, l'aiguardent i la dona? Aquestes preguntes només poden respondre's relatant una història. I totes aquestes històries plegades, les que parlen de les baralles, les batalles legals, els invents i les parelles en el bosc, participen de la construcció del món tant com la rompuda dels camps, la recerca de pastures als vessants de les muntanyes, o el traçat de les sèquies. Formen part d'aquesta activitat comuna. Què ens diu aquesta activitat, aquesta memòria sempre vigilant? Que hi ha una continuïtat entre l'home i el món. Que una establa pot ser com l'interior d'un animal, i que el fogó brillant que una dona acaba de netejar recorda un cavall negre acabat de raspallar.


I retornem a l’inici. Llegir tot un grup de persones el mateix text, mes rere mes una història nova, és una pràctica lectora interessant? Ara crec que sí. A Salt ens està portant cap el camí de l’escriptura. Sense cap pretensió de ser llegits i menys de ser publicats, només per dir la nostra, seguint aquest camí de bones lectures, per necessitat de llegir-nos a nosaltres mateixos. Com si la lectura et portés a la pròpia escriptura, enteses totes dues com unes pràctiques íntimes que en el nostre petit grup les alimentem junts.

Jordi Artigal Valls

"La presó també era a fora" un homenatge a les dones, de Jaume Fabre


 

En Jaume Fabre és periodista i historiador. Té un currículum ple d'experiències, farcides de treball, esforç i implicació social. Ha treballat fent tasques tan interessants com dirigir un Telenotícies i un diari, ha treballat a molts mitjans de comunicació i sobretot té una bibliografia molt extensa en treballs històrics.

Un d'aquests treballs ha estat el llibre La presó també era a fora que vam comentar el passat 19 de març a la biblioteca Pere Blasi, de Torroella de Montgrí. El llibre és la descripció de la vida quotidiana de les dones als anys immediatament després de la Guerra Civil Espanyola, amb una documentació molt acurada, però sobretot és un homenatge a totes aquestes dones, moltes d'elles puntals a les famílies de la postguerra i que, a més, eren contínuament exposades a les amenaces del règim franquista. Un tema molt interessant per comentar a un club de lectura, amb gent de diverses edats i que tenen diferents experiències familiars sobre el tema, però amb un tret molt comú, el silenci. Trencar aquest silenci és el que vam fer i va ser una experiència molt emotiva i gratificant i molt necessari per tancar ferides socials.

Però, en Jaume Fabre és sobretot una persona comunicativa i molt implicada socialment, suposo que per això va dedicar-se a l'ensenyament. No és fàcil enfrontar-se a una colla d'adolescents i ell ho feia cada dia, impartint història, ensenyant-nos la importància de conèixer el passat per encarar el futur, encuriosint-nos per saber i aprendre, per llegir els diaris i remenar ordinadors, quan tot just llavors començava tot això de les noves tecnologies. Només tinc paraules d'agraïment per en Jaume, per haver-me ensenyat molt més que unes respostes per un examen. M'ha passat més d'una vegada d'escoltar una notícia a la ràdio o llegir un titular als diaris i recordar-me immediatament d'alguna classe seva, i amb orgull i admiració, m'adono de la sort que vaig fer de tenir en Jaume Fabre de professor al curs de tercer de BUP i COU de l'Institut Sant Elm de Sant Feliu de Guíxols.



 


 

Agustí Vehí respon a "7 de saber"

Vas guardant entrevistes i penses que les publicaràs quan l'autor t'anunciï la propera visita a una biblioteca.

Però a vegades el destí cruel decideix tot sol. Fins i tot amb gent jove i vital com aquest escriptor, tan modest que no va pretendre mai ser un dels noms més famosos de literatura. Un gran home que et donava tot el possible. Fins i tot el seu mòbil: "-Per qualsevol emergència"

Avui l'emergència és que l'Agustí ens ha deixat. Ara fa un any ens regalava un preciós material inèdit, una posta de sol i una mirada sàvia. I frases que semblen premonitòries, amb un finíssim sentit de l'humor i una sensibilitat única. 

Avui, jo hauria de celebrar el Dia Mundial de la Poesia i el començament d'una nova estació. Però quan se'n va una persona estimada, no hi ha ni versos ni primaveres que valguin. Només les seves paraules que perduren, i la nostra memòria per recordar-lo. Mil gràcies, Agustí, ho llegiré tot, de tu. Bon viatge i a reveure.

1.- Faig aquesta feina perquè: Probablement el premi, recompensa o felicitat més gran que em produeix escriure és anar a l’estimada biblioteca de la meva ciutat i veure-hi algun llibre escrit per mi. És com tornar la felicitat d’aquell nen que vaig ser i que s’hi passava llargues tardes fent viatges meravellosos i descobrint mons insospitats sense sortir-ne. Ara, posant-hi llibres meus, puc tornar aquella felicitat a un altre nen que busqui refugi allà. És com ser part del poble del llibre, una gent que, generació rere generació, estima els llibres, els llegeix i omple biblioteques de llibres nous pels que vinguin després.

2.- La millor definició de la meva obra és...: Passes l’estona i, de tant en tant, et fa pensar o somriure.

3.- El primer record que tinc d'una biblioteca és
l’olor dels llibres, la pau dels llibres, l’aventura dels llibres, el silenci. Va ser com entrar en un palau màgic que contenia tot l’univers en forma d’històries, de coneixement, de bellesa, de poesia...

4.- Penso que les biblioteques són un gran lloc per a passar-hi la curta vida que tenim. En realitat, la vida fora de les biblioteques és molt complicada. Els éssers humans, hauríem de tenir dues pàtries: en horari laboral les biblioteques i, després, amples cafès on compartir els llibres descoberts al llarg del dia.

5.- Un llibre que m’ha marcat especialment ha estat
Déus, tombes i savis, llegit amb 10 anys a la vella biblioteca pública de Figueres. L’inici d’una passió per la Història que dura fins avui i que no ha fet res més que augmentar amb el pas dels anys.

6.- Llegir és recomanable per...: absolutament per tot, fins i tot per a ser discretament feliç.

7.- i la pregunta que m’hagués agradat que em féssiu...: Què li sembla haver tret una plaça d’ajudant de bibliotecari a la Biblioteca Vaticana?

Aquí la biografia de l'Agustí Vehí, de quan va col·laborar amb els nostre Giroglífics. I una guia de lectura i un petit homenatge dels companys de la Biblioteca Fages de Climent de Figueres.

Un "worst seller" injust

A l’ADN d’un bon bibliotecari hi ha d’haver la paciència i la vista: Dues qualitats que ens permeten reivindicar petites joies que van passar desapercebudes en el seu moment.

Nosaltres juguem amb l’avantatge de no estar sotmesos a la pressió del mercat, com els llibreters. Tampoc no ens amenaça cap màquina trituradora, com a les editorials, ni patim la vanitat de l’escriptor i normalment no ens importa el que diuen els crítics. Llegir per gust i per ofici –sense data de caducitat, i sense pressa- és un dels múltiples plaers de la nostra professió.

De la mateixa manera que dic això, també crec que tenim dos defectes destacats: una certa tendència obsessiva i la santa mania de recomanar llibres, pel•lis o música que TOTHOM hauria de compartir, pel seu propi bé i el de la humanitat sencera.
Almenys jo, quan descobreixo un autor, m’ho de de llegir tot, incloses les referències que cita en la seva obra. He d’escoltar les bandes sonores, seguir sobre un mapa la ruta de la narració i investigar les influències des de la seva infància. Per això ja em disculpareu si en aquest blog parlo sempre de la mateixa gent i dono la tabarra.

El cas és que, per culpa d’en Salvador Macip he passat un cap de setmana viatjant en limusina entre Nova York i Califòrnia, a un ritme trepidant, enganxada a El rei del món i altres drogues dures. I he begut oli, perquè ara hauré de tastar El joc de Déu, Hipnofòbia, i Mugrons de titani  com a mínim. El que descarto d’entrada és continuar amb Chuck Palahniuk, Hubert Selby, Bret Easton Ellis, J. G. Ballard, Hunter S. Thompson, Barry Gifford, Bill Fitzhugh, Jerry Stahl i Dennis Cooper perquè, si tenim tan bona collita a casa nostra, no ens cal anar a descobrir l’Amèrica. Que consti que són els autors que cita en Macip en els agraïments, que tampoc no em vull fer l'entesa, ara.

Tot va començar abans de Nadal, quan l’autor va anunciar, a través del seu blog, que regalava una novel•la del 2007 que no havia tingut massa èxit a lectors disposats a donar-li una segona oportunitat. - Lloable iniciativa, vaig pensar, perquè no?

Generós, en Salvador em va portar un lot de 20 exemplars per oferir als clubs de lectura de les biblioteques públiques. Crec que li vaig pagar el cafè, pel treball. Després vaig enganxar el codi de barres de rigor a cada llibre, els vaig entrar a catàleg sense massa entusiame i els vaig col•locar als armaris compactes, amb centenars de volums ben posadets en fila, esperant el seu moment amb bíblica resignació.

Però deu ser veritat que El rei del món és un llibre maleït, perquè en comptes d’estar-se quiet fins que els companys me’l demanin, un dia me’l trobo de tertúlia amb Juliet, Naked d’en Nick Hornby. Ai carai, m’ha semblat que parlaven de música i de groupies. L’endreço allà on li toca, i poc després se m’escapa amb Els jugadors de whist, d’en Pagès. Quina bestiesa. No tenen res en comú Figueres i Manhattan.
Últimament se’m passejava pel magatzem de bracet amb Ullals (és normal, són germans per part de pare), i fins i tot s’atrevia a sortir de farra amb en McEwan i passar la nit amb la Carson McCullers.

Abans que la cosa esdevingui una orgia incontrolada, me l’emporto a casa per dedicar-li el temps que faci falta. Em fa un xic de mandra, però ha arribat l’hora de buscar-li el seu punt flac. Necessito un motiu per castigar-lo, no ens podem permetre tant d’atreviment en un desconegut que comparteix la lleixa amb gent de la talla de Dickens i Pla.

Em mullo els peus amb prudència i sense adonar-me’n ja estic submergida fins el coll en una història addictiva:

un negre del Bronx és escollit per substituir una estrella del hip-hop desapareguda que se li assembla físicament. Passa pel quiròfan i el gimnàs, aprèn a cantar i ballar i a parlar amb el mateix accent i la seva vida es capgira fins a nivells insospitats fins convertir-se en l’home més famós del planeta. Serà feliç? Sobreviurà? Arribarà als límits de la pròpia bogeria? Quina societat alimenta un fenomen similar?

Aquest llibre, el molt cabron, ha resultat ser un llop amb pell de xai, com els alumnes mosquetes mortes que no criden mai l’atenció i no destaquen a classe però fan exàmens d’excel•lent.

I pensar que ho tenia tot en contra: una portada fosca, un títol que sona a novel•la juvenil, l’eslogan que tira enrera els qui ens agrada llegir: “Una pel•lícula d’acció en forma de novel•la”? Però això no anava a l’inrevés?.

Ai, Columna, què vas badar? Perquè no el vas promocionar? Si sortís ara en una editorial agosarada podria estar al capdamunt del top dels més venuts, i tu vas permetre que fos un fracàs. Tenies un John Grishman català i no el vas saber vendre; o un possible biògraf de la malaguanyada Amy Winehouse, per exemple, amb uns quants anys d’anticipació.

Jo també he fracassat, de fet...en l’intent de trobar-li defectes. Hi ha poques novel•les tan intenses i ambicioses que no deixin algun detall deslligat, una coartada fluixa, un canvi de ritme desafortunat, una escena poc creïble. Aquí no. És una història rodona i potent, molt ben construïda. Els personatges són profunds i coherents. Hi ha moments de violència i acció extrema, però amb detalls de tendresa i humor. L'autor fins i tot es permet decorar l’escena amb algun flash de paisatges urbans o desèrtics, quatre pinzellades de bellesa captades des de la finestra d’un cotxe robat. La novel•la dosifica perfectament una barreja d’adrenalina i autocontrol. El llenguatge és impecable, diria que universal, sense deixos folklòrics, adaptat a cada situació. Molt cru quan fa falta, sense por.

Em trec el barret. No vull ofendre ningú si afirmo que, amb els ulls tancats, el podríem confondre amb algun escriptor ianqui molt ben traduït, d’aquells tan enyorats de novel•la policíaca que són vigents i autèntics malgrat el pas dels anys. Es mereix una revifalla, i ara serà tot un repte si ja està descatalogat. Sort que sempre se'n troben aquí i aquí.

En resum, us l'aconsello perquè m’ho he passat molt bé! He après tècniques de supervivència de barri xino i d’estrelles del rap, cosa que sempre pot ser útil a la vida. No saps mai quan t’hauràs d’enfilar al sostre d’un metro en marxa o afrontar un allau de fans, és clar. O passar amb una pistola per un detector de metalls, o trobar un moment per llegir un bon llibre per escapar de la realitat, tant si estàs a un orfanat del sud com al rovell de la ciutat que mai no descansa.

El rei del món és un d’aquells llibres que valen molt més del que t’han costat. En el meu cas, el preu d’un cafè i admiració eterna pel seu autor bookcroser. Gràcies, Salvador, espero que el lot tingui molta demanda i que Déu t'ho pagui amb molt d'escreix!

“Però els tipus durs no llegeixen” (...) “Suposo que és el preu que has de pagar per no ser un imbècil sense res al cap com tots els meus altres companys” MACIP. El rei del món. Columna, 2007 p. 94

 

 

Sebastià Roig respon a "7 de saber"

Sebastià Roig (Figueres, 1965), escriptor i periodista.

Comparteix amb Salvador Macip la paternitat de dues novel·les: Mugrons de titani i Ullals. Aquesta darrera ha rebut el premi Joaquim Ruyra 2010 i es comentarà al club de lectura dedicat a "Girona i la Literatura", conduït per Marta Morera a la Biblioteca Pública de Girona demà passat, el dijous 28 de febrer a les 18.30 h

SEBASTIÀ ROIG es sotmet a l'interrogatori de "7 de saber" de Llibres i Companyia

1.- Faig aquesta feina perquè sóc una nul·litat pels esports. I per les activitats que precisen d'una certa habilitat manual o tècnica.
 
2.- L'adjectiu que millor defineix la meva obra és...
eclèctica. Haver treballat de periodista m'ha dut a publicar molts textos que no tenen res a veure amb la narrativa. He escrit històries ultralocals d'equips d'hoquei patins, la biografia d'un enginyer de so o la d'una nissaga d'empresaris cerers. I m'hi he implicat tant com quan faig textos de ficció.
 
3.- El primer record que tinc d'una biblioteca és...


…La meva mare em va acompanyar a fer-me el carnet de soci, perquè a casa no hi havia llibres i a mi m'agradava molt llegir. La Biblioteca de Figueres era plena de llibres per endur-te (i gratis!). M'hi solien deixar anar tot sol, unes hores, els dissabtes al matí. El primer llibre que vaig treure? La bibliotecària em va recomanar la sèrie Guillermo, de Richmal Crompton. Crec que em vaig endur Guillermo y el animal del espacio, però em va avorrir i no me'l vaig acabar. Les sèries que vaig devorar, en canvi, van ser Los Cinco i Los Siete Secretos, d'Enid Blyton



4.- Penso que les biblioteques són...un dels millors invents de la humanitat. La gent que no hi va no sap el que es perd.
 
5.- Un llibre que m’ha marcat especialment ha estat Narracions de ciència-ficció. Antologia, d'Antoni Munné-Jordà (Edicions 62, 1985). La introducció del llibre em va descobrir que molts autors catalans practicaven aquest gènere. Sense aquest volum, jo no hauria escrit mai ni Els malsons dels nostres avis (Editorial Dux, 2006), ni Els futurs dels nostres avis (Diputació de Girona, 2013).
 
6.- Llegir és recomanable per ser més feliç i tolerant.
 
7.- i la pregunta que m’hagués agradat que em féssiu...

¿Quin és l'últim llibre que t'has comprat? El còmic Century: 2009, de Kevin O'Neill i Alan Moore.

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/