Servei de Biblioteques - Diputació de Girona

Imprimir

Rubèn Intente respon a "7 de saber"

Tot i que aquesta entrevista ja es va publicar al blog de la biblioteca Pere Blasi de Torroella de Montgrí, la incorporem a la nostra col·lecció com si fos un regal de vacances. D'aquells regals extraordinaris per haver aprovat el curs amb bona nota. Com agraïment a la gran tasca que fan les biblioteques públiques per acollir i promoure autors poc i molt coneguts, joves i grans, clàssics i moderns, entre moltes altres coses. Esperant que no decaigui la festa!

 

1.- Escric perquè:

...potser és l'única cosa que faig a poc a poc. La vida quotidiana em devora amb urgències i presses. Escriure em permet tenir un racó paral·lel, una mena de refugi que em salva en molts moments de desencant, però alhora m'exigeix pensar lentament, aturar-me. De fet escric poc, quan passo hores assegut a l'ordinador lluitant per fer casar imatges amb paraules és a l'estiu bàsicament. Però durant l'hivern passo moltes estones esbossant mentalment les escenes, els diàlegs, els personatges... és el moment menys ingrat del procés, es tracta d'anar mastegant la novel·la sense patir aquell dolor tan emprenyador de sentir-se estancat en un paràgraf.

I escric perquè... no en tinc prou. Escriure, dibuixar, dissenyar edificis, tocar boleros... si ens sentíssim plenament satisfets, realitzats, feliços o conformats amb nosaltres mateixos, aquestes activitats digeum-ne "inútils" no tindrien gaire relleu.

2. El millor que defineix la meva obra és:

La meva obra, pobreta, es redueix, de moment, a una única novel·la publicada. I això de definir el que és propi sempre resulta incòmode. No ho sé... m'interessa molt més el món interior que l'acció... més els estats que els fets. M'interessen més els escenaris propers, en espai i en temps, que els llunyans i exòtics. Dubto que mai m'aventuri amb novel·la històrica, i molt menys encara amb fantasia o ciència ficció. Tots els gèneres són respectables, però jo em sento a casa quan escric sobre gent que viu vides molt semblants a la teva i la meva.

3. El primer record que tinc d’una biblioteca és:

El primer el passo per alt, que va associat a càstigs escolars (el tema donaria per a molts debats de pedagogia, però no és qüestió).

Anem al segon. Recordo quan als dotze o tretze anys anàvem a fer els deures a la biblioteca Soler i Palet de Terrassa (edifici senyorial, taules massisses, sostres alts...). Sortíem molt sovint a descansar al vestíbul, i allà fèiem coneixences amb nois d'altres escoles; "el millor de cada família", els mantes que no aguantàvem ni vint minuts concentrats. Així que, fins i tot en una biblioteca, les afinitats de caràcter es manifesten molt ràpidament. Jo diria que pels adolescents una biblioteca és un magnífic espai de socialització.

4. Penso que les biblioteques són:


Un dels pocs indrets on actualment encara és possible compatibilitzar dos elements d'aparença antitètica: multitud i silenci. Jo m'hi sento molt bé, hi respiro una pau molt agradable, però entenc que hi ha qui s'hi posa nerviós, anem tant hiperestimulats que sovint el silenci ens fa por.

5. Un llibre que m’ha marcat especialment:


No seré gens original. El llibre que em va convertir en lector crònic va ser Crim i càstig. El vaig llegir als vint anys. Se'm feien les dues o les tres de la nit, em guanyava la son, i em posava el despertador ben d'hora per continuar vagant per les tavernes i els edificis veinals de Sant Petersburg, per la Perspectiva Nevsky i per les ribes del Neva. No m'havia passat mai que un llibre em desplacés literalment de mi mateix. Jo no era el Rubèn, era el Rodin Romanovitx Raskolnikov. Patia, m'angoixava sentint-me perseguit, dubtava de tots els principis morals, perdia el seny... A Crim i càstig, Dostoievski agafa el lector amb dos ditets i el porta allà on vol. No és ben bé una lectura, és una sacsejada bestial a la consciència. Vaig descobrir que llegir podia ser tant estimulant com el sexe o el rock and roll, i per suposat molt més apassionant que caçar elefants.

6. Llegir és recomanable per:

D'una banda diria que llegir només és recomanable per a qui vol o pot xuclar-ne la saba. Visc a prop de persones gens lectores i me'n guardaré prou de pensar que els caldria llegir, o que els falta alguna cosa essencial.

D'altra banda, crec que els que no sabríem viure sense llegir, veiem els llibres com oportunitats d'eixamplar pulmons i viure en moltes esferes més enllà de la petita bombolla que ens enclaustra. Amb la lectura es teixeixen grans complicitats i grans il·luminacions. És possible que cap psicòleg sigui capaç de captar-nos i entendre'ns tan bé com un bon llibre. Els bons libres travessen els murs gruixudíssims que protegeixen la intimitat. Llegint ens reconeixem, ens redescobrim, ens confessem, ens perdonem els pecats...

Llegir és recomanable per no morir ofegat.

O bé, llegir és tan recomanable com mirar-te al mirall per saber quina cara fas.

7. I la pregunta que m’hagués agradat que em féssiu:

Aquesta tampoc no és fàcil de contestar.

Jo potser tiraria cap a coses tipus: "què no t'agrada de la teva manera d'escriure" o "quin llibre has deixat a mitges perquè et semblava infumable". Ni parlant de literatura ens podem quedar en el rosa o el blau cel. A més, el coneixement en negatiu sovint és més translúcid (jo no sempre tinc clar si triar filet o llenguado, però en canvi sé perfectament que els menuts, que tan agradaven a en Leopold Bloom, no me'ls empasso ni que em lliguin de mans i em posin un embut a la boca.

En fi, per dir-ne alguna.

Rubèn Intente Soler (Terrassa), és escriptor. S'ha donat a conèixer amb la novel·la Mapa mut, publicada per Angle Editorial el 2012, ressenyada al blog de Lletraferit i presentada a algunes biblioteques, com la de Torroella de Montgrí el mes de maig de 2012

Ramon Solsona a Torroella de Montgrí

La Cristina Rufí, directora de la Biblioteca Pere Blasi de Torroella de Montgrí, ha fet aquesta aportació al blog després de la visita de l'escriptor Ramon Solsona al seu club de lectura "Llegim?". Va ser el passat 27 de juny i es va comentar L'home de la maleta (Premi St. Jordi 2010)

Moltes gràcies pel text, per la foto i per la vostra empenta en benefici de la lectura i els lectors.

Ramon Solsona: un autor que viu la llengua i el territori

En Ramon Solsona és del barri de Gràcia, com en Pompeu Fabra, i li agrada trepitjar territori, com en Coromines, però l’autor de L’home de la maleta té un altre punt en comú amb aquests dos grans lingüistes de la llengua catalana: la seva fascinació per la màgia de les paraules. És professor, diu que amb excedència, però la veritat és que simplement ha ampliat el ventall d’alumnes, ara ens ensenya literatura i llengua a tots a través de la seva obra literària, els seus articles i la seva secció setmanal a la ràdio.

Li agraden autors com Faulkner, Rodoreda, Pla, Joyce, Ruyra…però una de les frases amb les que s’identifica és de Soledad Puértolas: “escriure una novel·la és arrencar els secrets de la vida”. Aquests secrets, no els busca mai gaire lluny, tampoc en aventures extraordinàries a l’altra punta de món, ell creu que tots tenim una novel·la per explicar. Potser per això els lectors ens sentim tant identificats quan llegim la seva obra.

El sentit de l’humor i la seriositat caracteritzen les seves novel·les, si més no L’home de la maleta n’és un exemple. El llenguatge popular i un personatge molt ben caracteritzat treuen ferro a situacions realment dures que succeeixen al llarg de la història. Segons en Ramon, i crec que molts i moltes ho pensem, l’edat enriqueix. Aquest home de la maleta, el “Joventut” del Trio Bella Aurora, ens ho ha demostrat explicant-nos la seva vida a través d’un llenguatge molt ric, molt ben documentat i ple de cites de “boleros”. En Ramon també comenta que a l’hora d’escriure la seva idea és plantejar interrogants, no pas donar respostes. Bé, la vida és així i qui escriu arran de la realitat construeix històries inacabades, plenes de dubtes i inseguretats, però clarament identificades pels lectors que les viuen en el seu dia a dia.

Marta Rojals respon a "7 de saber"

Finals de juny. Canvi d’estació, vacances a la vista, nous ritmes al calendari.

Si esteu buscant un llibre ideal per portar a la bossa, a la maleta, al tren, a la platja, sota un pi o a la tauleta, el títol perfecte per aquesta setmana solsticiera és: Primavera, estiu, etcètera, de la misteriosa Marta Rojals.

Fa un any, La Magrana va apostar per una autora desconeguda en la literatura de ficció. Avui va per la sisena edició, no para de recollir elogis dels lectors, llibreters, blogaires, bibliotecaris, etcètera i és finalista del Premi Crexells de l’Ateneu Barcelonès que es concedeix demà passat, frec a frec amb peixos grossos com Jaume Cabré o Eduard Márquez.

Com sempre que es produeix un “boom” inesperat, han intentat classificar la novel•la: Penjar-li etiquetes com ara “generacional”, buscar trets diferencials que expliquin la fòrmula màgica. Per exemple, el dialecte occidental o el vocabulari de pagès. O atribuir-ho al famós “boca orella”, que cada cop que ho sento em sona a tècnica de primers auxilis.
Personalment, a mi d’entrada em va costar decidir-me. El títol em semblava massa bonic per una portada poc atractiva i un text de contracoberta que no em feia el pes. Desconfiava de l’argument, pensava que seria la típica “opera prima” plena de crisis de mitjana edat i allò que els castellans diuen “más de lo mismo”. Ho vaig anar deixant passar fins que, per sort, els companys de biblioteques em van encarregar que comprés un lot per a clubs de lectura. I de cop en vaig tenir 20 exemplars a la mà. En vaig començar un, desganadament, per descobrir que tenia un gust inesperat i ja no el podia deixar fins acabar-me’l.
Crec que té de tot, però equilibrat en la mesura justa: sentiment, originalitat, intriga, riquesa cultural, música, humor i nostàlgia. Exactament allò que et ve de gust que t’expliquin. Allò que hauries volgut explicar, si un dia decidissis escriure una novel•la. La novel·la que regales sense recança a la gent que t'estimes, perquè inclou una bona dosi de moments agradables. 

Per postres, sembla ser que la mare de la criatura porta molt bé el seu èxit, es manté discretament apartada de presentacions, col•loquis, signatures i entrevistes presencials. No se li han pujat els fums, no s’ha fet sessions de fotos ni banys de masses ni res d’això. Però accepta amics al Facebook, contesta entrevistes online, es diverteix amb propostes innovadores com el recull de preguntes de lectors de clubs de lectura com es pot llegir al blog “De casa al club” de la Biblioteca Joan Triadú de Vic.

Vaig voler comprovar si la Marta Rojals era accessible, si era sincera, o si era tot un miratge o un enlluernament de primavera, estiu, etcètera... I em va contestar, sí sí sí ! Aquí teniu un trosset d’ella mateixa, tan autèntica, tan planera, tan genial i diferent. Que ho disfruteu, i que ella tingui tot allò que es mereix ... i etcètera

Entrevista 7 de saber a la Marta Rojals, autora de Primavera, estiu, etcètera

1.- Faig aquesta feina perquè...

La feina que faig és editar llibres d’arquitectura, i també en tradueixo, i ho faig perquè 1) tinc la sort d’haver pogut triar com em volia guanyar la vida, que era fent això, i 2) perquè és un ofici que m’apassiona, que m’obliga a tenir contacte amb persones molt valuoses i de qui sempre aprenc coses, i, sobretot, perquè mai no em fa la sensació d’estar treballant.

2.- L'adjectiu que millor defineix la meva obra és...

No sé a què es pot referir el terme ‘obra’ en aquest cas.

3.- El primer record que tinc d'una biblioteca és... una barreja dels còmics d’Astèrix, la col•lecció d’’Els Grumets de la Galera’ i l’olor molt peculiar d’un parell de llibres: Piotr, i Momo.

4.- Penso que les biblioteques són...

En el cas de les biblioteques públiques, penso que són necessàries. O no: imprescindibles. Ara, trobo que s’haurien de separar les sales de taules i les sales de prestatgeries. És més relaxant passejar-t’hi i mirar els llibres sense tenir a l’esquena l’estrès de desconeguts estudiant-hi o treballant-hi.
També penso que, juntament amb les esglésies, són dels pocs llocs on el silenci és preceptiu, i això és fantàstic.

5.- Un llibre que m’ha marcat especialment ha estat...
Literàriament, Pedra de Tartera, de la Maria Barbal. Però vitalment, i encara que sembli una frivolitat, tota la col•lecció de ‘Los cinco’.

6.- Llegir és recomanable per...

Sobretot de petits per aprendre a escriure correctament i intuïtivament, és a dir, sense fer faltes d’ortografia ni pensar-hi. Allò que que dubtes si una paraula va amb ‘b’ o amb ‘v’ i escrivint-la de les dues maneres veus quina et ‘sona’ més bé. Això ho fa haver-la llegit moltes vegades. La resta, el tema de la imaginació, de viure altres vides, el romanticisme de la literatura, etcètera, ja depèn de la persona.

7.- i la pregunta que m’hagués agradat que em féssiu...
M’han agradat molt totes. Sobretot la 3, que fa recordar coses que sempre agrada de recordar.

 

El lot que em van suggerir els companys bibliotecaris ja ha circulat per Maçanet de la Selva (febrer 2012), Viladamat (abril), la Salvador Allende de Girona (maig), Tossa de Mar (setembre), Sarrià de Ter (octubre). I també a la Biblioteca Pública de Girona, El Vendrell, Cambrils i el 2014 hi ha reserves per Alcanar, Reus i El Port de la Selva, de moment...

Sant Jordi, altra vegada

La DIADA, la nostra festa amb majúscules.

Durant set setmanes, al blog de Llibres i Companyia hem estat publicant 7 entrevistes a escriptors, amb 7 preguntes cadascuna.

Avui, coincidint amb Sant Jordi,  donem per finalitzada la primera tongada de "7 de saber", desitjant que l'alegria pels llibres i les roses no es panseixi mai.

De la mateixa manera que s'inventa l'alineació ideal d'un equip de futbol, combinat jugadors de tot arreu, us ofereixo la meva selecció personal de les respostes rebudes.

Moltes gràcies als escriptors que han col·laborat en aquest projecte, esperem que la nostra tasca conjunta tingui continuïtat.

1. Escric perquè patisc un greu desajust amb la realitat que m'envolta. Per evitar la follia. Per multiplicar les meues vides. (Manuel Baixauli)

2. El que millor defineix la meva obra és l'intent de ser sincer i honest, sobretot quan m'adreço als infants, nois i noies. En aquest cas, no vull fer trampes perquè es tracta d'un públic molt vulnerable. Si m'adono que en tractar algun tema els puc induir a error, m'estimo més deixar-ho córrer, en especial si podia contribuir a deformar-los. I encara que procuro defugir allò tan suat i incert de “tal faràs, tal trobaràs!” i no excloc els personatges sinistres i aprofitats, em guardaré prou de presentar-los com a exemplars o models de capteniment, encara que alguna vegada els surtin bé les seves manipulacions. En canvi, quan m'enfronto a una novel·la o una narració per a adults, deixo que la realitat o, si més no, la “meva” realitat, flueixi lliurement. (Joaquim Carbó)

3. El primer record que tinc d'una biblioteca és... Quan tenia 8 anys vaig acompanyar la meva cosina-germana Esperança a la biblioteca de la Casa de Cultura de Girona. La conjunció entre els llibres de les lleixes i la gravetat d’alguns rostres il·luminats per les làmpades de les taules em van sorprendre. Després, en les estratificacions de la memòria, aquell record es va convertir en llunyania. La Biblioteca Pública de Girona per a mi era “llunyania”, igual com declara aquella veu en off a la pel·lícula Roma, de Fellini, quan diu que un dels primers records que té de Roma és el rètol de la seva població, un senyal rovellat que indicava que Roma estava llunyíssim, a molts quilòmetres de distància. (Lluís Muntada)

4. Penso que les biblioteques són un dels pocs espais que, com les escoles, creen oportunitats per a tots els ciutadans. (David Cirici)

5. Un llibre que 'ha marcat especialment ha estat Rayuela, de Julio Cortázar: el primer llibre memorable que vaig llegir sense que ningú m’hi obligués. Em va ensenyar que una novel·la no té cap límit. (Vicenç Pagès)

6. Llegir és recomanable per viure. És indispensable per viure bé. Per entendre el món que ens envolta. Per adonar-nos que només som els protagonistes de la nostra vida.(Andreu Martín)

7.  i la pregunta que m’hagués agradat que em féssiu...
M’hauria agradat que em demanéssiu un desig, i la resposta hauria estat simple i doble: la independència dels Països Catalans i que el pressupost del ministeri de defensa sigui destinat a Cultura. (Sebastià Bennassar)

 

Lluís Muntada respon a "7 de saber"


1.- Faig aquesta feina perquè amb el temps he comprovat que el més just és resignar-se a no saber donar respostes completes sobre un mateix, ni tan sols sobre allò que més ens identifica. No sé, o almenys no sé de manera precisa, per què escric. En tot cas ho sé de manera diversa, negativa i aproximativa: escric perquè no sabria no escriure; escric perquè necessito multiplicar o atenuar la força de la realitat, aquesta altra ficció, quotidiana; escric per esquivar-me a mi mateix i, així, autooblidar-me durant llargs períodes; escric perquè potser no sabria fer res més (i aquesta broma no és una broma); però sobretot escric perquè “em surt de dins” (tot i que m’estimo més expressar aquesta mateixa idea de la forma elegant amb què l’expressa Spinoza: “les coses perseveren en el seu ésser”). Veig l’escriptura com un destí.

2.- L'adjectiu que millor defineix la meva obra és... No en tinc ni idea. No m’agrada pensar-hi.

3.- El primer record que tinc d'una biblioteca és... Quan tenia 8 anys vaig acompanyar la meva cosina-germana Esperança a la biblioteca de la Casa de Cultura de Girona. La conjunció entre els llibres de les lleixes i la gravetat d’alguns rostres il·luminats per les làmpades de les taules em van sorprendre. Després, en les estratificacions de la memòria, aquell record es va convertir en llunyania. La Biblioteca Pública de Girona per a mi era “llunyania”, igual com declara aquella veu en off a la pel·lícula Roma, de Fellini, quan diu que un dels primers records que té de Roma és el rètol de la seva població, un senyal rovellat que indicava que Roma estava llunyíssim, a molts quilòmetres de distància.

4.- Penso que les biblioteques són...
La meva idea de biblioteca està molt condicionada per Jorge Luis Borges. Borges va començar somiant el paradís sub specie de biblioteca i va acabar descobrint que, com passa amb tantes altres utopies, el paradís de la biblioteca en realitat era un laberint capaç d’un horror aclaparador. La biblioteca de Babel, cèlebre conte de Borges, és un museu de llibres que conté tota la literatura possible, és una literatura exterior a la vida, prèvia a l’experiència creativa, buidada de sensibilitat humana, que emmagatzema una literatura morta.
Poc després de l’arribada de la democràcia a Txèkia vaig anar a la Biblioteca Nacional de Praga. Vaig quedar impressionat de la magnitud d’aquell edifici, sense cap llibre visible, només amb murs atapeïts d’armaris amb petits calaixets, per a mi del tot incomprensibles. Vaig jugar amb l’ambigüitat de demanar a una bibliotecària, posseïdora d’un rostre sever i vestida amb una bata blava, un llibre, qualsevol, sobre “Neruda”, jugant a veure si em portarien un exemplar del meu admirat escriptor txec Jan Neruda o bé de l’escriptor xilè Pablo Neruda. Vaig haver d’omplir tres formularis, llarguíssims, parapolicíacs. Al cap d’un parell d’hores aquella dona va emergir d’una comporta per tornar-me la meva sol·licitud estripada, indicatiu que no hi havia cap llibre que coincidís amb aquell nom. Em va semblar que jo estava a dins d’una obra de Hrabal.
A la biblioteca Nacional de Buenos Aires em va estremir passar pels mateixos llocs que havien passat Borges i Groussac. A la biblioteca nacional de França he après que les biblioteques han de procurar el son regenerador dels lectors, molts lectors hi fan becaines, el son, l’entreson, és indispensable per a la lectura. A la biblioteca nacional de Paraguay hi havia menys llibres que a casa meva. Al sud de la Xina vaig estar en una biblioteca on no vaig entendre res: si m’haguessin tancat a dins d’aquella biblioteca durant tota una eternitat, hauria estat incapaç de desxifrar res. A Mali, a ran del desert, un home va retirar una lona per descobrir un pou sec, immens, estava ple de llibres manuscrits: “la nostra biblioteca”, va dir. Internet és una plasmació aproximativa de la Biblioteca de Babel.
Ara la majoria de biblioteques em semblen monuments de la paradoxa: simples hipermercats multimèdia. Cap a on anem? Una gratificació de fons tristíssim la vaig experimentar quan una biblioteca em va vendre La institució oratòria de Quintilià, de la Col·lecció Bernat Metge. Em va costar 1 euro. Se’l treien del cim, aquest llibre. Devien necessitar espai per col·locar-hi les obres de Paulo Coelho.
Cada vegada m’agraden més les lleixes no gaire plenes de llibres, a la manera de Wittgenstein, que només tenia dos o tres llibres a la seva habitació. M’imagino la vellesa amb una lleixa amb dos o tres llibres. Un serà la Bíblia.

5.- Un llibre que m’ha marcat especialment ha estat  La transformació, de Kafka. És un llibre que va representar una sacsejada en tots els ordres de la meva sensibilitat. Però sobretot és un llibre que m’acompanya. Hi converso, em mostra la naturalesa al·lucinatòria de la realitat. La seva influència no només no minva sinó que creix. No em concebria sense aquest llibre.
També vull esmentar L’illa del tresor (Stevenson), Viatge al fons de la nit (Céline), En els espadats de marbre (Jünger), Huckleberry Finn (Twain) o El llibre del desassossec (Pessoa).

6.- Llegir és recomanable perquè la lectura és una de les pràctiques més completes de la sensibilitat i la intel·ligència humanes, és la via civilitzadora fonamental. Coneixement, gaudi, aïllament, diàleg, emoció, passió, imaginació, avorriment, elecció, empatia, criteri..., la lectura, la bona lectura, té aquests atributs infinits. La lectura no garanteix per si sola el paradís, ni necessàriament ens fa més bons ni més savis, però sí que pot representar una important defensa contra la barbàrie. També vull dir que he conegut persones molt sàvies i perspicaces tot i que quasi eren analfabetes i que pràcticament no havien llegit res. Totes aquestes persones, però, tenien una característica comuna: eren grans escriptors orals, grans explicadors d’històries, grans observadors i conversadors.

7.- i la pregunta que m’hagués agradat que em féssiu
és precisament aquesta, que em permet autopreguntar-me: “digues les deu paraules que et són més essencials”. I responc: llum, mare, casa, engany, por, lletra, desig, carrer, Sant Martí, oblit i i.

Lluís Muntada Vendrell (Riudellots de la Selva, 1964), és escriptor. Ha participat al grups de lectura, actes i xerrades de les biblioteques Salvador Allende (Girona), Sant Feliu de Guíxols, Celrà, Riudellots de la Selva, i -de Barcelona- la Francesca Bonnemaison i la Jaume Fuster.


 

Vicenç Pagès Jordà respon a "7 de saber"

1.- Faig aquesta feina perquè sempre l’he feta des de petit, primer escrivint contes, després articles, novel•les, assajos... Per mi, escriure és una activitat natural, no pas el fruit d’una decisió o d’una il•luminació.

2.- L'adjectiu que millor defineix la meva obra és: pagèsica.

3.- El primer record que tinc d'una biblioteca és el la de la Caixa de Pensions de Figueres. No era moderna, ni il•luminada, però tenia molts llibres per remenar, i una bibliotecària, Maria Rosa Ymbert, que només pel fet d’anar-hi ja et tractava bé. Ara les bibliotecàries són més atentes, però als anys setanta no era tan habitual.

4.- Penso que les biblioteques són
llocs per fullejar diaris, per buscar-hi llibres, per endur-se vídeos i discos, per localitzar informació a internet, per fer-hi treballs de curs, per preparar classes, per deixar-se dur per l’atzar... Deuen ser un dels llocs més polivalents de la nostra civilització.

5.- Un llibre que m’ha marcat especialment ha estat
Rayuela, de Julio Cortázar: el primer llibre memorable que vaig llegir sense que ningú m’hi obligués. Em va ensenyar que una novel•la no té cap límit.

6.- Llegir és recomanable per no semblar un personatge secundari d’una sèrie qualsevol.

7.- i la pregunta que m’hagués agradat que em féssiu:
“De les biblioteques que has vist, quina és la que trobes més acollidora?” I la resposta és: la de Lletres de la UAB i la del Museu Britànic.

VICENÇ PAGÈS JORDÀ (Figueres, 1963), és escriptor.

Fa un any va presentar Els jugadors de whist al grup de lectura de la biblioteca de Roses, i hi ha previstes trobades similars el dia 18 d'abril a Vilobí d'Onyar i el 24 de maig a Figueres.

Joaquim Carbó respon a "7 de saber"

Expo Joaquim Carbó a la biblioteca Jaume Fuster /  Barcelona Negra 2011

1.- Faig aquesta feina perquè...

...en aquest moment no en sabria fer cap altra. Durant molts anys, i ja que m'havia de guanyar la vida, vaig alternar l'obligació de treballar una oficina -hi jugava amb càlculs i pressupostos- amb la devoció d'explicar històries. Quan em vaig jubilar de la primera, ja només em queda la segona, per la qual mantinc la passió i l'interès de sempre, només que ara, per una qüestió de temps i d'edat, m'ho he de prendre amb més tranquil·litat.

2.- L'adjectiu que millor defineix la meva obra és...

...l'intent de ser sincer i honest, sobretot quan m'adreço als infants, nois i noies. En aquest cas, no vull fer trampes perquè es tracta d'un públic molt vulnerable. Si m'adono que en tractar algun tema els puc induir a error, m'estimo més deixar-ho córrer, en especial si podia contribuir a deformar-los. I encara que procuro defugir allò tan suat i incert de “tal faràs, tal trobaràs!” i no excloc els personatges sinistres i aprofitats, em guardaré prou de presentar-los com a exemplars o models de capteniment, encara que alguna vegada els surtin bé les seves manipulacions. En canvi, quan m'enfronto a una novel·la o una narració per a adults, deixo que la realitat o, si més no, la “meva” realitat, flueixi lliurement.

3.- El primer record que tinc d'una biblioteca és...

...de l'Associació del personal de l'empresa on vaig treballar al llarg de quaranta anys. Durant la meva infantesa ignorava l'existència de biblioteques públiques. Recordo perfectament que no n'hi havia als col·legis perquè en aquells anys quaranta i cinquanta de trista memòria a cap mestre no se li hauria acudit recomanar la lectura d'una novel·la. Menys, encara, a les religioses, en què tot era pecat i només eren permeses les vides de sants. Per sort, de molt petit ja vaig tenir accés a la biblioteca particular de Maria Novell, una veïna, amiga, escriptora i mestra que va deixar la millor literatura al meu abast, sense restriccions.

4.- Penso que les biblioteques són...


...el lloc precís i adequat perquè em deixin una novel·la quan estic escurat o a casa ja no hi caben més llibres. Més aviat les entenc com a lloc de consulta, per trobar les dades que em poden faltar per acabar d'entendre un moment històric, per enllestir un treball, per prendre les notes imprescindibles per escriure un article... La cadira que tinc a la taula del despatx, o l'ombra d'un pi, em són molt més propícies per llegir una novel·la. També ho havia estat el llit, però des que necessito ulleres per llegir, em costa trobar la posició adequada, sobretot a l'hivern, quan m'he de tapar.

5.- Un llibre que m’ha marcat especialment ha estat ...

...llegits per aquest ordre, a mesura que creixia, n'he de dir tres: Emili i els detectius, d'Erick Kaestner; Huckleberry Finn, de Mark Twain; Arthur Gordon Pym, d'Edgar Allan Poe. Un cop adult, n'hi ha milers. Ahir hauria dit algun títol de Mercè Rodoreda, Pere Calders, Joan Sales... I, avui, qualsevol de Phillip Roth, John Irving o Thomas Bernhardt. Demà, qui sap, tot i que m'he proposat rellegir la sèrie Temps obert, de Manuel de Pedrolo.

6.- Llegir és recomanable per...

...la salut, fins i tot físicament. Per més que darrerament em passa allò que “escriure em fa perdre el llegir”, no em puc estar de mirar per sobre cada dia tres o quatre diaris, alguna revista, la novel·la que algun company de professió em passa perquè opini, els treballs d'algun concurs local, escolar, dels avis del barri... Quin descans, quan em puc dedicar sense límit de temps a l'última novel·la que he comprat amb totes les ganes del món que em faci feliç!

7.- i la pregunta que m’hagués agradat que em féssiu...


... no la dic perquè l'hauria de justificar i contestar, i ja us he atabalat prou, avui!

JOAQUIM CARBÓ (Caldes de Malavella, 1932), és un dels escriptors imprescindibles del segle XX en llengua catalana.

Sebastià Bennassar respon a "7 de saber"

 

Imatge panoràmica de Lisboa, que precisament avui sembla un homenatge a un altre escriptor enamorat de la ciutat, el gran ANTONIO TABUCCHI que ens ha deixat aquest cap de setmana.

Boa viagem, professor, obrigada!

1.- Faig aquesta feina perquè ... és la meva passió. Des de sempre he volgut escriure perquè a mi els llibres m’han fet feliç. Si amb els meus he aconseguit fer feliç ni que sigui una persona, ja puc donar per bo el resultat.

2.- L'adjectiu que millor defineix la meva obra és...

Uf, crec que amb un no en tindré prou, però crec que se’n poden aplicar uns quants: constant, perquè és una obra que no s’atura i que té un pla marcat i de llarg termini; prolífica, perquè he tingut la sort de poder publicar amb una certa regularitat; i honesta, perquè no intento enganyar el lector: vull que s’ho passi bé, vull que aprengui coses i vull que senti.

3.- El primer record que tinc d'una biblioteca és...

El de la biblioteca de l’escola del Centro Público Comarcal Blanquerna, la meva escola de primària. Era una meravella i crec que en vaig esdevenir l’usuari principal. Quan tenia deu anys vaig tenir una hepatits B que, a banda de tenir-me al límit de la mort sense que jo ho sabés, em va proporcionar unes quantes coses: 18 centímetres extra en tres mesos; tres mesos al llit en els quals vaig devorar fins i tot les enciclopèdies de països; i un any d’exempció de fer gimnàstica, que dedicava a anar a la biblioteca del centre a llegir.

4.- Penso que les biblioteques són... la porta de la llibertat que conté la clau de tots els viatges i dels coneixements. A més a més, avui en dia també s’han convertit en la peça fonamental sobre la qual bastir la societat, perquè ofereixen tot de serveis imprescindibles: un lloc per formar-se, per informar-se i per transmetre coneixement i rebre’n, i per coneixement entenc qualsevol mena de coneixement, des del més pràctic fins al més complicat.

5.- Un llibre que m’ha marcat especialment ha estat ... L’illa del tresor  de l’Stevenson, però és injust dir només un títol, perquè tots els llibres marquen, fins i tot els “dolents” i de tots se n’aprèn alguna cosa, de tots.

6.- Llegir és recomanable per...

Una altra llista interminable de coses: per estimar, per aprendre, per cuinar, per beure, per dormir, per gaudir, per viatjar, i sobretot, sobretot per imaginar. Els llibres són l’eina que ens ensenya a imaginar, i només si som capaços d’imaginar podrem pensar en construir un món millor.

7.- i la pregunta que m’hagués agradat que em féssiu...

M’hauria agradat que em demanéssiu un desig, i la resposta hauria estat simple i doble: la independència dels Països Catalans i que el pressupost del ministeri de defensa sigui destinat a Cultura.

SEBASTIÀ BENNASSAR (Palma de Mallorca, 1976) és escriptor, crític literari i emprenedor cultural. Ha estat formador dels bibliotecaris especialitzats en clubs de lectura el 2010 i 2012 per encàrrec de la Diputació de Girona.

Manuel Baixauli respon a "7 de saber"

 

Lector, dibuix de Manuel Baixauli

1- Escric perquè patisc un greu desajust amb la realitat que m'envolta. Per evitar la follia. Per multiplicar les meues vides.

2.- L'adjectiu que millor defineix la meva obra és... manicomial.

3.- El primer record que tinc d'una biblioteca és... la Biblioteca Municipal de Sueca. Recorde especialment la bibliotecària, una vella escrupolosa, eixuta i malcarada l'habilitat més destacable de la qual era fer-nos fora, al carrer, quan xarràvem o no ens podíem contenir el riure, cosa que ens passava sovint, només de veure-la. Li dèiem la Pistolera, perquè no fallava mai. Ix al meu llibre L'home manuscrit amb el nom fictici de Patro.

4.- Penso que les biblioteques són... un lloc ideal per passar-hi hores. Pots estar amb companyia de Montaigne i, alhora, lligar.

5.- Un llibre que m’ha marcat especialment ha estat ... Si això és un home, de Primo Levi. Conté escenes que no se me'n van del cap. És una vacuna potent contra l'estupidesa i la frivolitat.

6.- Llegir és recomanable... perquè és un plaer i, alhora, una manera de conèixer més i millor el món. Llegir és sentir parlar aquells individus que consideres els més interessants de la història.

7.- i la pregunta que m’hagués agradat que em féssiu... On t'agrada llegir?A l'aire lliure. Al sol de l'hivern o a l'ombra de l'estiu. Sempre amb llum natural.

MANUEL BAIXAULI (Sueca, 1963) és pintor i escriptor.

El desembre de 2008 va compartir un matí màgic amb els bibliotecaris gironins, comentant (entre altres coses) L'home manuscrit  a La Fàbrica de Celrà. Ens va deixar aquesta fotografia i un record que encara és viu.

David Cirici respon a "7 de saber"

David Cirici davant un quadre de David Hockney, The Closer Grand Canyon (1998), Lousiana Museum, Copenhaven.

1.- Escric perquè... a més a més de divertir-me, em resulta terapèutic, m'ajuda a endreçar idees en aquest món tan complicat!

D'alguna manera, crec que el mateix que em mou a escriure pot interessar als meus lectors: s'hi poden divertir, i hi poden trobar una mirada de vegades crítica, de vegades amable, de vegades nostàlgica, sobre aquest món que compartim. I finalment també escric perquè és la meva feina.

2.- L'adjectiu que millor defineix la meva obra és... FRESCA

3.- El primer record que tinc d'una biblioteca és... la immensitat i la màgia, perquè als 17 anys vaig començar a anar amb molta freqüència a la Biblioteca De Catalunya...

4.- Penso que les biblioteques són...
un dels pocs espais que, com les escoles, creen oportunitats per a tots els ciutadans

5.- Un llibre que m’ha marcat especialment ha estat:
L'Illa misteriosa, de Verne, llegit i rellegit moltes vegades quan era petit.

6.- Llegir és recomanable per... viure més vides que la nostra i per aprendre a pensar.

7.- i la pregunta que m’hagués agradat que em féssiu és qualsevol de les que em van fer a la trobada del grup de lectura; va ser entretingut i espontani...

 

DAVID CIRICI (Barcelona, 1954)

Guanyador del 44è Premi Prudenci Bertrana amb I el món gira,  va ser entrevistat a la Biblioteca Comarcal del Pla de l'Estany de Banyoles durant la conferència i tertúlia del 18 de gener de 2012. Anirà a la biblioteca Ramon Vidal de Besalú el 20 d'abril.

 

Llicència Els continguts d’aquesta publicació estan subjectes a una llicència de Reconeixement - No comercial - Compartir 3.0 de Creative Commons.
Se’n permet còpia, distribució i comunicació pública sense ús comercial, sempre que se’n citi l’autoria i la distribució de les possibles obres derivades i es faci amb una llicència igual a la que regula l’obra original. La llicència completa es pot consultar a: http://creativecommons.org/licenses/by-nc-sa/3.0/